Allaus: perills i consells

La neu és un gran atractiu per als amants de la muntanya i dels esports d'hivern, però el perill d'allaus obliga a extremar les precaucions. Ja sigui per practicar esquí de muntanya, esquí de fons, raquetes de neu o qualsevol altra activitat, és important que estiguis ben informat i que segueixis les recomanacions dels experts per evitar riscos i saber com actuar en cas d'allau.

Per saber més sobre les allaus, hem parlat amb en Jon Apodaka Saratxo, geòleg especialista en riscos geològics i nivologia i, actualment, investigador associat a Andorra RI (Andorra Recerca + Innovació) i a la UdA (Universitat d'Andorra).

Què són les allaus?

Segons l’EAWS (European Avalanche Warning Services), una allau és una massa de neu que es desplaça pendent avall ràpidament i que normalment arrossega un volum superior a 100 m³ per una longitud mínima de 50 m. Les allaus també poden arrossegar altres materials, com pedres o vegetació.

Les dimensions, les característiques i la velocitat amb la qual es desplacen les allaus són variables i determinen el seu grau de perillositat.

Quins tipus d'allaus hi ha?

Hi ha diverses classificacions en el moment de determinar els tipus d'allaus. La més habitual és la classificació en funció del grau de cohesió de la neu. Podem distingir tres tipus d’allaus:

• Allau de placa
• Allau de neu pols
• Allau de fusió

L’EAWS explica que:

L'allau de placa es produeix per una “fractura brusca d'una placa de neu en un vessant de la muntanya”. La placa llisca per sobre de les capes febles del mantell.

L'allau de neu pols “és constituït per neu recent seca que forma una barreja d'aire i neu que s'aixeca en forma de grans núvols polsegosos de neu”. Arriben a velocitats d'entre 100 i 300 km/h.

L'allau de fusió “està format per neu humida”. Encara que la velocitat és més lenta que la de les allaus de neu seca i el recorregut total acostuma a ser més curt, “l'impacte sobre els obstacles és major a causa de l'alta densitat de la neu humida”.

A més, en Jon Apodaka ens explica dos altres tipus d'allaus que hem de conèixer:

• Allau de gel o per caiguda de seracs (blocs de gel): trencament de gel en zones inclinades de les glaceres. Algunes allaus de gel evolucionen a allaus de neu pols.
• Allau de fons: tipus d'allau que erosiona el sòl i arrossega terra i detritus. Es donen sovint a la primavera.

Per què es produeixen les allaus?

Les allaus es produeixen quan un mantell de neu situat en pendent (generalment d'entre 28 i 45 graus) es desprèn.

En Jon ens diu que l’origen pot ser:

• Natural: Cauen de manera espontània, sense la intervenció d'un agent extern.
• Accidental: Per una sobrecàrrega addicional sobre el mantell, com pot ser el pas d'un esquiador, d'una persona que practica snowboard, d'un animal o d'una màquina.
• Artificial: Provocades, per exemple, amb explosius per mitigar el risc d'allaus.

S'estima que més del 90% d'accidents produïts per allaus són causats pels mateixos implicats.

Perquè els amants de la muntanya hivernal puguin avaluar els riscos, és necessari conèixer les situacions propícies que produeixen les allaus. En Jon Apodaka ens parla dels cinc problemes típics d'allaus definits per la European Avalanche Warning Services:

• Neu recent
• Neu ventada
• Capes febles persistents
• Neu humida
• Lliscaments basals

Tal com indica la mateixa EAWS:

Els problemes per neu recent són causats per la neu caiguda recentment, tant per la sobrecàrrega que aquesta pot fer en un mantell ja existent com per la falta de cohesió entre les seves partícules. Generalment, aquests problemes es poden donar durant la nevada o els dies posteriors.

Les allaus generades per neu ventada es produeixen per l'acumulació de neu transportada pel vent sobre altres capes febles. Es poden desencadenar durant la ventada o fins i tot passats uns dies.

Les allaus degudes a capes febles persistents es produeixen quan se sobrecarrega un mantell vell que té capes fràgils. Aquest perill pot persistir durant setmanes, mesos o tota la temporada hivernal.

Els problemes per neu humida apareixen per la debilitació del mantell a causa de la pluja o la fusió provocada per la pujada de les temperatures. S'ha de tenir precaució tant durant aquests fets meteorològics com en els dies posteriors.

Els lliscaments basals són un perill provocat per un mantell gruixut homogeni o amb poques capes i que pot lliscar sobre un sòl relliscós, com superfícies herboses o roca llisa. Aquest problema pot persistir durant dies, mesos o tota la temporada.

Quan el mantell nival es troba molt estable de forma generalitzada es dona la coneguda com a situació favorable. Cal tenir present que el perill zero no existeix.

Quins perills comporten les allaus?

Per a delimitar el grau de perill de les allaus, hi ha l'Escala Europea de Perill d'Allaus, una escala de cinc nivells en què el perill varia en funció del grau d'estabilitat del mantell nivós i de la probabilitat de desencadenament, que té en compte la grandària de la potencial allau i el nombre de vessants en què poden desencadenar-se.

A l'Escala Europea de Perill d'Allaus, el grau de perill 1 correspon a un nivell de perill feble, mentre que el grau de perill 5 significa un nivell de perill molt fort.

A més de l'europea, existeixen altres escales, com per exemple l'Escala Nord-Americana de Perill d'Allaus, que és molt similar i també té cinc graus de perill. Les dues utilitzen les mateixes icones.

Si ens fixem en els danys humans, segons recull l'AEMET (Agència Estatal de Meteorologia d'Espanya), una persona arrossegada o enterrada per una allau principalment pot patir congelacions i hipotèrmia, traumatismes múltiples i asfíxia. En els casos més catastròfics es produeix la pèrdua de vides, sovint d'esquiadors fora de pistes.

En Jon Apodaka indica que el punt d'inflexió en el temps de supervivència d'una víctima que ha quedat totalment enterrada per una allau se situa en 18 minuts i afegeix que “estadísticament, sabem que la probabilitat de supervivència a partir d'aquests poc més de 15 minuts disminueix de manera abrupta”. Per aquest motiu destaca la importància de tenir coneixements en rescat i un entrenament específic: “En una situació d'aquest tipus, de cada minut guanyat en pot dependre una vida.”

“En un rescat per una allau de neu, de cada minut guanyat en pot dependre una vida”

Segons en Jon, “per allaus accidentals, als Alps se supera la centena de morts la majoria de temporades; als Estats Units la mitjana durant els últims anys ronda els 30; al Canadà les 10 persones, i en el conjunt d'Espanya, Andorra i el Pirineu francès la mitjana dels últims 20 anys és de 3,5 morts per temporada”. A més, també cita Xile, Argentina, Índia, Japó i Nova Zelanda com alguns dels països on es produeixen anualment allaus accidentals amb conseqüències fatals.

Consells de seguretat davant d’allaus

Per fer activitats de muntanya a l'hivern amb seguretat, la informació i la formació són fonamentals: “Cal conèixer els mecanismes de presa de decisions partint de l'observació i l'anàlisi de les condicions del terreny i del grup.” A més, durant la sortida “és important mantenir una comunicació metòdica entre tots els membres, tenir bons hàbits de circulació, portar i saber utilitzar el material d'autorescat i no fer excepcions a l'hora d'aplicar aquest protocol”.

Equip de seguretat per a allaus

En cas de produir-se una allau, l'equip de seguretat pot ser determinant. Es compon, com ens explica Apodaka, de quatre elements essencials:

• ARVA (Aparell de Recerca de Víctimes d'Allaus), també conegut com a DVA (Detector de Víctimes d'Allaus)
• Pala
• Sonda
• Casc

Pel que fa al casc, ens diu que “cal tenir en compte que a Espanya, Andorra i els Pirineus de França, el factor més gran de mortalitat en víctimes per allaus és el politraumatisme, motiu pel qual tenir el cap protegit és molt important”.

A més, en Jon assenyala que “existeixen en el mercat dues opcions que augmentaran la probabilitat de supervivència en el cas de ser atrapats: les motxilles de tipus airbag i l’Avalung, que és un aparell respirador per a sepultaments per allaus”.

Com és habitual en la pràctica d'activitats a la muntanya, també és necessari portar altres elements de seguretat com una farmaciola i una manta tèrmica, així com beguda i menjar suficients.

Prevenció i informació

Abans de començar una ruta de muntanya hivernal, ens recorda Apodaka que hem d'informar-nos sobre les condicions meteorològiques i de la neu, sobre les característiques del terreny i sobre el grup que hi participarà. Generalment, també es recomana no anar sol, informar a tercers de l'itinerari previst i evitar les hores de més calor.

En Jon ens comenta que “les condicions de la neu les podem conèixer consultat el BPA (Butlletí de Perill d'Allaus) de la zona”. A més, afegeix que, si és possible, hem de mirar d'obtenir més informació parlant amb els habitants d’allà on anem, els pisters o els guies locals. D'altra banda, la informació del terreny la podem aconseguir consultant la cartografia disponible, guies, croquis o ressenyes. Tenir coneixements previs del lloc ens facilitarà molt les coses.

Quant a l'avaluació del grup, recalca que “en tota ruta hem d'afegir l'anàlisi del factor humà, que inclou les característiques físiques, psicològiques i socials de les persones que participaran en l'activitat, el material del qual disposen, la seva formació i la seva experiència”.

Recomanacions durant l'itinerari

Una vegada equipats, formats i informats, i ja durant la nostra ruta, hem de mantenir una bona comunicació entre el grup i traçar el camí sempre pel lloc més segur, exposant-nos el mínim possible al perill. En Jon ens explica que “en tot moment hem de pensar en les conseqüències i reavaluar les decisions, buscant, si és necessari, alternatives al perill”.

Per avaluar les condicions de la neu podem fer alguns dels molts tests in situ ràpids que existeixen (com el del bastó, cisalla de mà, doble traça, volta maria o del vessant) o més elaborats (com el de la columna estesa, compressió o el Rutschblock), però “per a això cal tenir formació i saber interpretar els resultats”.

Durant l'itinerari, hem de tenir clars quins són els senyals d'avís del fet que es desencadeni una possible allau. Els cinc senyals que tothom hauria de conèixer segons Apodaka són:

• Allaus recents
• Whumpfs (so buit produït quan una capa feble col·lapsa sota una placa) i fissures
• Acumulacions recents de neu ventada (cornises, dunes, erosió…)
• Gruix de la neu recent (més de 30 cm, generalment)
• Fusió brusca per l’augment de les temperatures o la pluja

En cas que detectem un perill real d'allau en la posició en la qual estem o en la qual hem de creuar, recomana “retrocedir i evitar exposar-nos”. I afegeix: “No ens hem de treure la motxilla, ja que, al cap i a la fi, ens protegirà, ens donarà més volum per romandre en superfície i hi tindrem el material d'autorescat.” En la seva opinió, també hem d'evitar treure'ns els esquís “per no enterrar-nos a major profunditat i així arribar a sobrecarregar alguna capa feble que desencadeni l'allau”.

Des de l'Agència Estatal de Meteorologia d'Espanya, a més, aconsellen augmentar la distància entre els membres del grup perquè només un es trobi en zona perillosa, observar-se mútuament entre tots, parar-se només en zones segures i desplaçar-se amb suavitat per evitar girs bruscos o caigudes.

Què fer durant i després d'una allau

Si malgrat la prevenció ens sorprèn una allau, és important “intentar mantenir la calma, fer moviments natatoris per mirar de romandre en la superfície del flux i, en el moment en què la neu s’atura, intentar fer-se una cambra d'aire al voltant de la cara”.

Una vegada s’aturi l'allau, si estem soterrats, hem d’“intentar estar relaxats per consumir el menor oxigen possible i exhalar menys aire, amb la confiança que aviat els nostres companys ens rescataran”. Apodaka afegeix que no podrem saber on és la superfície i adverteix que només podrem sortir per nosaltres mateixos si es tracta d'una allau de mida 1 (allau petita) i de neu molt seca.

“Si estem sepultats per una allau, és important estar relaxats per consumir poc oxigen i confiar en els nostres companys”

Quin és el protocol de rescat?

Si l'allau no ens ha afectat a nosaltres, en Jon Apodaka ens explica per passos com fer un rescat organitzat: “Cal aturar-se (en un lloc segur) i en escassos segons pensar i planificar l'actuació. Primer s'ha de triar un líder que determini l'àrea de cerca i el protocol a seguir. En aquesta primera fase també és necessari trucar als serveis d’emergència per activar els equips de rescat professionals i, si en el lloc de l'accident no hi ha cobertura, algun membre del grup ha d'anar a buscar senyal, ja que és molt important activar la cadena de socors.” A la majoria de països del món, els serveis d’emergència responen al 112 (utilitzat a Europa i a algunes parts d’Àsia) o al 911 (establert a alguns països d’Amèrica).

Prossegueix: “El següent pas serà posar tots els DVA dels rescatadors en mode de cerca i apagar els telèfons mòbils i materials electrònics (com els GPS) per evitar interferències de senyal. Després, es buscaran indicis que puguin indicar on es troba la víctima fins a trobar el primer senyal del dispositiu enterrat. Aquesta fase s'ha de fer amb la major velocitat possible. A continuació, caldrà seguir les indicacions del DVA i finalment, de manera acurada, fer la cerca fina.”

A partir d'aquí cal assistir a la víctima amb els primers auxilis, adaptats a si està conscient o no i a si respira, o no. Apodaka recomana protegir-la de la hipotèrmia, buscar la presència de possibles hemorràgies i tractar la víctima com a un politraumàtic.

Ja finalitzant l'entrevista, en Jon ens dona un últim consell de seguretat a la muntanya: “Sigues cautelós, no sobreestimis els teus coneixements ni deixis espai a la incertesa. És necessari ser humil i conservador per poder perdurar en el temps en un terreny tan hostil i desafiant com és la muntanya hivernal.”

 “Sigues cautelós, humil i conservador, no sobreestimis els teus coneixements, ni deixis espai a la incertesa a la muntanya hivernal”