Altitud i aclimatació

L'altura, el nostre cos i uns trucs per aclimatar correctament

Autor

Jordi Tosas, director de l’Off Trail Academy, camí a un set mil verge a la frontera tibetana del Langtang Himal.
Jordi Tosas camí a un set mil verge a la frontera tibetana del Langtang Himal.

Tot alpinista que escala a altura extrema, busca entrenar el seu cos, però sobretot ajustar totes les variables per a poder fer les seves activitats. Entre aquestes variables es troba l’altitud, un element invisible, però que ens afecta fins al punt de poder acabar, no tan sols amb les nostres il·lusions, sinó fins i tot amb la nostra vida. Per aquest motiu, és molt important entendre bé l’altitud, els seus efectes sobre el nostre organisme i com aclimatar-nos a ella per a poder dur a terme la nostra activitat allà on s’acaba la terra i comença el cel.

Per què ens afecta l’altura?

Blanca Cotore en una nova ruta del Sita Chuchura, un sis mil molt poques vegades escalat en el Dhaulagiri Himal
Blanca Cotore en una nova ruta del Sita Chuchura, un sis mil molt poques vegades escalat.

A mesura que pugem sobre la geografia en el sentit vertical, la columna d’aire que tenim damunt es redueix. Explicat d’una altra manera, el gruix de l’atmosfera es va reduint quan anem ascendint. Aquesta reducció es tradueix en un descens de la pressió parcial dels gasos que la componen. Un d’aquests gasos és l’oxigen, el gas atmosfèric que ens permet viure i poder fer esforços físics. Per a fer-nos una idea clara, al cim de l’Everest, un alpinista ben entrenat pot aprofitar només un 20% de l’oxigen en comparació amb el que utilitzaria al nivell del mar. Podem pensar que la realització de qualsevol esforç, fins i tot respirar, és molt més difícil i costós.

Fisiologia bàsica de l’altitud

Exposats a gran altura (a partir dels 3.000 m), immediatament notem que la nostra respiració es fa més ràpida i que hiperventilem amb major facilitat. A més, les nostres pulsacions augmenten, inclús en repòs. Si ens prenguéssim la pressió sanguínia, seria més elevada que la que tenim a menys altitud. El que notem a escala personal sense cap mena d’anàlisi mèdica és molt important, l’altura sempre ens dóna informació que podem observar directament, a temps real i que ens permetrà estar atents en cas de qualsevol patologia. Més endavant veurem quins són aquests símptomes.

No obstant això, si mirem a nivell més profund, al cap de poques hores veurem que una hormona anomenada eritropoetina comença a demanar la formació de nous glòbuls vermells per a augmentar la concentració d’hemoglobina i millorar el transport d’oxigen. Això produeix un descens en el volum efectiu del plasma. A partir del segon o tercer dia, aquesta exposició a la hipòxia (falta d’oxigen en sang) provoca que el pH sanguini augmenti. I a partir de la primera setmana, les nostres cèl·lules musculars comencen a disminuir la seva mida i s’incrementa la densitat capil·lar muscular.

Aquest és el procés de l’aclimatació fisiològica, però, què succeeix si no li donem temps al nostre organisme a realitzar cada etapa d’aquest procediment?

El mal d’altura

Quan no deixem que el nostre organisme s’adapti progressivament a l’altitud, provoquem que aquesta aclimatació a la hipòxia no es desenvolupi òptimament i que comenci a degradar la nostra salut perillosament. Com ja he dit anteriorment, l’altura és dura, però noble. I amb això vull dir que ens dirà a cada moment si estem, o no, ben aclimatats.

Com puc entendre els símptomes que m’alerten en cas que alguna cosa no vagi pel camí correcte? Anem a veure com reconèixer si estem en un quadre de mal d’altura (MM) o ja en un de mal agut de muntanya (MAM).

El mal d’altura és el quadre clínic que es dóna quan estem aclimatant. Cada vegada que exposem el nostre organisme a un graó superior d’altitud notarem que no hi estem còmodes i que el nostre cos no està a la seva zona de confort. Els símptomes són molt semblants als del cansament, però hem d’atribuir-los sempre a l’altura. El MM, bàsicament el notarem per un augment del nostre ritme de la respiració i de les pulsacions. També per un cansament més gran que de costum i sobretot per petits mal de caps. A més, segurament no tindrem tanta gana com habitualment i tot ens costarà molt més. No intentis fer les coses ràpidament, et quedaries sense alè. Normalment solem aclimatar els primers dos dies passant per tots, o alguns d’aquests aspectes. Si hem aclimatat ja aquesta altura, els símptomes desapareixen a poc a poc. Si no ho fan, poden agreujar-se, avançant al pròxim quadre clínic, el MAM.

El mal agut de muntanya incrementa el cansament, podent arribar a ser molt intens i anormal per a les nostres sensacions habituals. Hi haurà una disminució de la diüresi (quantitat d’orina que evacuem), pèrdua de l’apetit i aparició d’apatia cap a la resta de companys del grup. Les cefalees (mal de caps) solen ser molt agudes i intenses, fins i tot resistents als calmants bàsics, la nit està marcada per l’insomni, i un aspecte molt important per a detectar-lo són els vòmits. Aquest quadre de símptomes ha de ser respectat a l’extrem, ja que representa l’últim avís que l’altura ens dóna abans d’agreujar-se d’una forma que ha estat massa vegades irreversible. Hi ha medicaments per a suavitzar aquestes anomalies, però el millor remei per a l’altura és BAIXAR. Perdre altitud i aclimatar correctament és l’única medicina que hem d’aplicar abans de continuar pujant.

Company ajudant als portadors durant una expedició d'exploració de snowboard en una vall remota de l'Annapurna Himal.
Company ajudant als portadors durant una expedició en una vall remota de l’Annapurna Himal.

Si el MAM s’agreuja, pot fàcilment causar edemes. L’edema cerebral i l’edema pulmonar són els més coneguts i cal dir que si arribem a aquest estat de gravetat, la nostra vida estarà realment compromesa si no disposem d’ajuda professional mèdica, oxigen i fàrmacs adequats.

L’art d’aclimatar

En aquest subtil procés, el primer que vull remarcar és la importància de beure. Mantenir-nos perfectament hidratats és importantíssim per a aclimatar bé. Recordem que la fisiologia de l’altura va lligada a un descens del volum del plasma. Això ens afecta a molts nivells en els quals no entraré, però aquest augment de la densitat sanguínia provocarà que tinguem més fred, ja que la sang no podrà circular correctament pels dels petits capil·lars externs. Has de beure, a poder ser, més de tres litres de líquid al dia. Fins que la nostra orina no sigui transparent no estarem ben hidratats i això és una cosa que no podem oblidar, és més, ha de ser el nostre objectiu permanent.

Dit això, anem a veure com planificar la nostra pujada cap al cel:

La manera més clàssica és la llei dels 500 m. Això significa que podem pujar 500 m de desnivell absolut diaris i dormir a una altura superior sense cap problema per a la nostra salut. Els canvis que pateix el nostre organisme no són prou aguts per a provocar un quadre clínic greu. En els trekkings multietapa és fàcil de fer, però en altres activitats, com en el cas de l’alpinisme és més difícil.

Parlem ara d’un altre mètode que ens pot ser útil en el cas que hàgim de pujar bastant per sobre de l’altura ja aclimatada, com en les expedicions o els trekkings de diversos dies que inclouen etapes on s’ha de creuar algun coll alt. Això no suposa un problema sempre que després baixem a dormir a una altitud inferior. Aquesta seria l’altitud a la qual estem bé o com a molt 500 m per sobre d’aquesta. És a dir, imaginem que ens trobem perfectament caminant al Tibet a 4.000 m d’altitud. Un dia hem de passar un coll a 5.200 m. Si aquest pas el fem en un sol dia i baixem a dormir a 4.000 m, o com a molt a 4.500 m, no representaria un perill. Això podem traduir-ho com “vaig alt, però dormo baix”.

Comentar que durant els primers dies del procés no hem de forçar físicament el nostre organisme. Els ritmes han de ser adaptats i suaus, evitant portar pesos excessius. No és bo aplicar intensitats altes durant l’aclimatació. En àmbits esportius sí que podríem jugar amb la combinació de molta altura o molta intensitat amb molt de descans o molt baixa altitud en alguna mena d’aclimatació específica per a projectes d’alt rendiment. Però això donaria per a escriure un altre article sencer i ara no toca.

Per a acabar, només vull tornar a remarcar que l’altitud no ens enganya. Durant el procés d’aclimatació hem de ser prou humils per a escoltar tots i cadascun dels símptomes que sentim. Davant de qualsevol problema, l’origen SEMPRE l’hem d’atribuir a l’altura i la millor i única medicina és BAIXAR.