Dificultat tècnica   Fàcil

Temps  2 hores

Coordenades 976

Data de pujada 28 / abril / 2014

Data de realització octubre 2005

  • valoració

     
  • informació

     
  • Fàcil de seguir

     
  • Entorn

     
-
-
1.229 m
948 m
0
1,8
3,6
7,16 km

Vista 12052 vegades, descarregada 552 vegades

a prop de Collbató, Catalunya (España)




[CA]  Sant Jeroni, el cim més alt de la muntanya de Montserrat




Coronar Sant Jeroni, el cim més alt del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat (1.236 m), no és cap proesa. Ans al contrari, des del pla de les Taràntules, on s'ubica l'estació superior del funicular de Sant Joan, que permet estalviar-se 300 m de desnivell de pujada, el camí que hi porta és fressat, força planer i només l'últim tram des de l'ermita de Sant Jeroni és més costerut i exigent.
Ruta senyalitzada.




Al monestir es pot arribar en vehicle per la carretera BP-1121 des de Monistrol de Montserrat, població comunicada per l'autovia C-16 o la C-55 amb Manresa, Terrassa i Martorell, o per can Maçana des del Bruc per l'autovia A-2 i la carretera BP-1103. També s'hi pot accedir amb telefèric des de l'estació de tren Montserrat-Aeri dels FFCC de la Generalitat de Catalunya o amb el cremallera des de Monistrol.

Des del monestir, cal adreçar-se al funicular de Sant Joan i prendre'l fins a dalt de tot (també s'hi pot accedir pujant a peu afegint uns 300 m de desnivell positiu a la ruta). Abans de començar a caminar, es recomana la visita de l'exposició del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, situada al pis de dalt de l'edifici de l'estació superior.

0,00 km (962 m). Pla de les Taràntules. L'itinerari a peu comença a la dreta mateix del pla, a la sortida de l'estació superior del funicular. Als pocs metres, el camí segueix entre la roca i el precipici cap al NO. S'hi passa amb amplitud i sense perill de vertigen, ja que el bosc fa de barana natural. Es gaudeix d'una bona panoràmica del conjunt monàstic i el santuari de Montserrat, situats a sota (N).

Algunes ermites

Des d'aquest punt i uns 100 m més avall, es veu entre les alzines (Quercus ilex) la capella de Sant Benet, construïda el 1927 sobre les ruïnes de l'antiga ermita del mateix nom. Era la més moderna, ja que la va fer construir l'abat Pere de Burgos el 1536. El conjunt que presenta aquesta vista és un dels més idíl·lics i suggeridors del massís. També es veu, a l'extrem dret de la carena del davant, l'ermita de Sant Dimes, habitada ja al segle XV. A prop hi ha la de la Santa Creu, resguardada gairebé del tot en una balma i situada sobre mateix del monestir; s'hi accedeix per una escala interior d'uns 600 esglaons -la majoria dels quals oberts a la roca l'any 1499- que s'enfilen dret per la canal (tanmateix, l'accés està barrat al públic). D'ençà de més de 30 anys hi ha algun monjo del monestir que hi fa vida eremítica.

Sobre mateix de l'ermita de la Santa Creu, es distingeix el pla de la Trinitat, on hi ha les ruïnes de l'ermita de la Santíssima Trinitat. A la darreria del segle XV, fou restaurada pel famós P. Bernat Boïl, que més tard va acompanyar Cristòfor Colom en el segon viatge a Amèrica (1493) amb el títol de primer vicari apostòlic de les Índies Occidentals concedit pel papa Alexandre VI. L'any 1625, l'abat Beda Pi l'eixamplà encara més i es convertí en l'ermita més gran de totes. Continuà habitada fins a poc després de la destrucció de Montserrat pels francesos (1811-1812). El 24 d'abril de 1822, el P. Gaspar Soler hi fou assassinat i llançat a la cisterna per uns bandolers. Aleshores, els superiors del monestir decidiren de no permetre que els altres quatre ermitans que encara restaven a la muntanya hi continuessin sols. Així s'acabà la institució de la vida eremítica a Montserrat.

Ara ja cal endinsar-se, camí enllà (NO), per l'alzinar, que ens farà ombra fins a arribar al peu mateix dels quatre turons tan característics de Montserrat que apareixen en totes les fotografies de la muntanya fetes des de la plaça de Santa Maria. Els noms d'aquests turons, de dreta a esquerra, són els següents: Gorra Frígia (1.152 m), Magdalena Superior, Magdalena Inferior i Gorra Marinera. A la Magdalena Inferior hi ha les runes de l'ermita de Santa Magdalena (s. XV), però la més pintoresca és l'ermita de Sant Jaume, que encara es pot veure penjada a mig aire de la Gorra Marinera.

La vegetació de la muntanya

El camí segueix vorejant el torrent de Santa Maria. En certs moments es pot albirar el Cavall Bernat i, al fons, Sant Jeroni. Arriba un punt en què el camí travessa el torrent i, aleshores, s'inicia un tram d'escales que se n'allunya suaument per tornar-hi tot seguit. No s'ha d'allargar massa la vista per veure una de tantes meravelles de la natura: al darrere s'alcen unes magnífiques roques, al bell mig d'una de les quals viu un esvelt i vigorós pi. És un conjunt que només es pensaria poder trobar en una pintura o en un gravat exòtic o imaginari.

Novament al torrent, es constata que ja no se'l voreja, sinó que s'hi discorre pel mig. Sortosament, els torrents de la muntanya de Montserrat porten aigua, i sovint força, només quan plou. Aleshores, poden ser perillosos. Es veu l'antic camí al costat mateix del llit del torrent que es va recorrent. La pujada es fa agradable sota les alzines que ombregen el camí, el qual porta fins davant mateix de la capella de Sant Jeroni. Si s'ha parat atenció a l'alzinar pel qual s'ha transcorregut des de la sortida de Sant Joan, s'han pogut constatar dues coses importants. En primer lloc que, a causa de l'altitud on viu, entre 700 i 1.000 m, correspon al que els botànics identifiquen com l'alzinar amb boix (Quercetum ilicis galloprovinciale, subsp. viburnetosum lantanae), acompanyat d'una dotzena més d'espècies, com ara arbres caducifolis, arbustos o herbes; i és diferent de l'alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), que es troba fàcilment a les passejades de l'entorn del santuari. Un segon fet a destacar és que aquestes alzines no són uns arbres centenaris, com correspondria a aquests cims. Cal tenir en compte que fins a principis del segle XX la muntanya de Montserrat, com la majoria dels boscos de les nostres comarques, era sotmesa a una tala periòdica per fer feixos de llenya o carbó d'alzina que alimentaven els focs de les llars, els forns dels obradors i les petites indústries de les nostres ciutats i viles.

Caminant cap al cim de Sant Jeroni

3,12 km (1.148 m), 0 h 55 min. Capella de Sant Jeroni. Cal prendre el camí de l'esquerra (SO) que puja dret fins al cim, que pràcticament es veu ja des de l'inici. Es passa per un lloc on s'intueix que hi havia hagut unes construccions. Ara està arranjat i només hi queda la cisterna d'un antic restaurant. Antigament hi havia hagut la primitiva ermita de Sant Jeroni, reconstruïda el 1590 i novament destruïda el 1811. A l'esquerra, dalt d'una roca, hi ha un mirador, construït el 1956, amb una placa que els excursionistes catalans havien ofrenat pocs anys abans en homenatge a mossèn Jacint Verdaguer (1845-1902) amb motiu del 50è aniversari de la mort d'aquest poeta català.

A mesura que es va pujant, es pot constatar el canvi brusc que hi ha en la vegetació respecte, per exemple, a la que hi ha pels entorns de la capella. Hi ha una nova comunitat vegetal, la de l'alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) que viu a les zones altes de la muntanya, entre 700 i 1.200 m, però poc inclinades. Ací l'aigua de la pluja pot filtrar-se bé en el sòl i produir una descalcificació sensible del substrat. Això permet la presència d'unes quantes plantes amants dels sòls àcids que diferencien aquest alzinar dels altres. A més, la poca profunditat del sòl i l'exposició contínua als vents fan que l'alzina i els altres arbustos que l'acompanyen siguin petits i escassos; en canvi, les herbes més petites, com el te del país (Veronica officinalis), la brunel·la de muntanya (Prunella hastifolia), la maduixera (Fragaria vesca), la betònica (Stachys officinalis) i la vara d'or (Solidago virgaurea) tenen aquí una importància principal.

3,58 km (1.236 m), 1 h 10 min. Cim de Sant Jeroni. Observant la vegetació, s'ha arribat al cim més alt de la muntanya de Montserrat: Sant Jeroni. S'és dalt d'un turó l'espai del qual és força reduït, però protegit per una forta barana de ferro. A un costat d'aquesta petita placeta, sobre un piló d'un metre d'alçada, hi ha una gran rosa dels vents d'acer inoxidable col·locada el 13 de juny de 1986 pel Centre Excursionista del Bages, gràcies a la qual hom pot orientar-se i conèixer la toponímia del que es veu a l'horitzó, ja que indica els pics i els indrets més rellevants que s'arriben a veure en dies normalment clars.

La vista des del cim de Sant Jeroni

Ara es comprova com la muntanya de Montserrat és privilegiada fins i tot geogràficament. La muntanya s'eleva bruscament 1.000 m respecte a la plana que l'envolta i, tot i no ser massa alta, aquest fet li permet de tenir en el seu punt més alt aquest mirador, lliure de tot obstacle immediat, amb una esplèndida vista de 360º. Al nord es veuen els Pirineus francesos, andorrans i catalans; a l'oest, els Pirineus aragonesos i terres de Lleida; al sud, contrades de Tarragona i la mar Mediterrània on, segons es diu, en dies molt clars es veu l'illa de Mallorca; a l'est, les comarques de Barcelona, sempre limitant amb el mar, i terres de l'interior de Girona.

Un cop contemplat el vast horitzó, cal mirar la magnífica vista panoràmica que es té més a prop, bo i situant-se d'esquena al camí per on s'ha vingut. A la dreta, hi ha l'ampla conca del torrent de Santa Maria, encerclada pels pics i per les roques. El relleu format per les roques i els boscos d'alzinars que es va estrenyent aigües avall és realment captivador. Més propera es troba la torre de telecomunicacions, de 45 m d'alçada, construïda (1996) sobre els fonaments de l'antiga estació superior del funicular aeri (1929), desmuntada el 1986; darrere surt, solitària, la famosa roca anomenada Cavall Bernat (1.103 m), sobre la qual hi ha una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.

Des de la barana que hi ha davant, es gaudeix de l'espectacle de veure, arran mateix del precipici, els immensos espadats de les roques que cauen perpendicularment uns 600 m. Al peu d'aquests espadats, al costat mateix de la carretera de can Maçana, que serpenteja entre les roques, es veu una construcció envoltada per una zona enjardinada: és l'església romànica (s. XI) de Santa Cecília. Un xic més enllà, a la dreta, prop de la carretera que puja de la vila de Monistrol a Montserrat, s'observa un campanar envoltat d'uns edificis: és el nou monestir de Sant Benet, on viu una comunitat de monges benedictines des de l'any 1954.

A l'esquerra, la carena de turons segueix fins a trobar bruscament, pel cantó nord, els boscos del municipi del Bruc; o bé, d'una forma més planera, pel costat sud-oest, els oliverars que envolten la vila d'aquest municipi. És en tota aquesta àmplia zona, solitària i feréstega, on viuen les cabres salvatges. El conjunt d'agulles que es tenen en primer terme s'anomenen els Ecos.

Abans de tornar, cal observar detingudament els espadats verticals. Aquí, en les escletxes i els clots de la roca, viu una comunitat de plantes en roseta que fan unes flors senzilles, però d'una gran bellesa. Les més significatives són la corona de reina (Saxifraga callosa) i l'orella d'ós (Ramonda myconii), adaptades perfectament a un hàbitat amb unes condicions climàtiques extremes i amb una gran pobresa d'elements nutritius, on difícilment la majoria de plantes podrien sobreviure. Acabat l'itinerari, la tornada es fa pel mateix camí.

7,16 km (962 m), 2 h. Pla de les Taràntules. Fi del recorregut.





Més informació





[ES]  Sant Jeroni, la cima más alta de la montaña de Montserrat




Coronar Sant Jeroni, la cima más alta del Parque Natural de la Muntanya de Montserrat (1.236 m), no es ninguna proeza. Por el contrario, desde el llano de Les Taràntules, donde se ubica la estación superior del funicular de Sant Joan, que permite ahorrarse 300 m de desnivel de subida, el camino que lleva a la cima es trillado, bastante llano y sólo el último tramo desde la ermita de Sant Jeroni es más empinado y exigente.
Ruta señalizada.




Al monasterio se puede llegar en vehículo por la carretera BP-1121 desde Monistrol de Montserrat, población comunicada por la autovía C-16 o la C-55 con Manresa, Terrassa y Martorell, o por Can Maçana desde el Bruc por la autovía A-2 y la carretera BP-1103. También se puede acceder al monasterio con teleférico desde la estación de tren Montserrat-Aeri de los FFCC de la Generalitat de Catalunya o con el tren cremallera desde Monistrol.

Desde el monasterio, hay que dirigirse al funicular de Sant Joan y subir hasta arriba del todo (también se puede acceder subiendo a pie añadiendo unos 300 m de desnivel positivo a la ruta). Antes de empezar a caminar, se recomienda visitar la exposición del Parque Natural de la Muntanya de Montserrat, situada en el piso de arriba del edificio de la estación superior.

0,00 km (962 m). Llano de Les Taràntules. El itinerario a pie empieza a la derecha mismo del llano, a la salida de la estación superior del funicular. A los pocos metros, el camino sigue entre la roca y el precipicio hacia el NO. Se pasa con amplitud y sin peligro de vértigo, ya que el bosque hace de barandilla natural. Se contempla una buena panorámica del conjunto monástico y el santuario de Montserrat, situados abajo (N).

Algunas ermitas

Desde este punto y unos 100 m más abajo, se ve entre las encinas (Quercus ilex) la capilla de Sant Benet, construida en 1927 sobre las ruinas de la antigua ermita del mismo nombre. Era la más moderna, ya que la hizo construir el abad Pere de Burgos en 1536. El conjunto que presenta esta vista es uno de los más idílicos y sugerentes del macizo. También se ve, en el extremo derecho del cordal de enfrente, la ermita de Sant Dimes, habitada ya en el siglo XV. Cerca está la de la Santa Creu, resguardada casi por completo en una cueva y situada encima del monasterio. Se accede por una escalera interior de unos 600 escalones -la mayoría de ellos esculpidos en la roca en 1499- que trepan empinadamente por la canal (no está permitido el acceso al público). Desde hace más de 30 años, hay algún monje del monasterio que hace allí vida eremítica.

Encima mismo de la ermita de la Santa Creu, se distingue el llano de la Trinitat, donde están las ruinas de la ermita de la Santíssima Trinitat. A finales del siglo XV, fue restaurada por el famoso P. Bernat Boïl, que más tarde acompañó a Cristóbal Colón en el segundo viaje a América (1493) con el título de primer vicario apostólico de las Indias Occidentales concedido por el papa Alejandro VI. En 1625, el abad Beda Pi la ensanchó aún más y se convirtió en la ermita más grande de todas. Continuó habitada hasta poco después de la destrucción de Montserrat por los franceses (1811-1812). El 24 de abril de 1822, el P. Gaspar Soler fue asesinado y lanzado a la cisterna por unos bandoleros. Entonces, los superiores del monasterio decidieron no permitir que los otros cuatro ermitaños que aún quedaban en la montaña continuaran solos. Así terminó la institución de la vida eremítica en Montserrat.

Ahora ya hay que adentrarse por el encinar (NO), que nos hará sombra hasta llegar al pie mismo de los cuatro cerros tan característicos de Montserrat que aparecen en todas las fotografías de la montaña hechas desde la plaza de Santa Maria. Los nombres de estos cerros, de derecha a izquierda, son los siguientes: Gorra Frígia (1.152 m), Magdalena Superior, Magdalena Inferior y Gorra Marinera. En la Magdalena Inferior están las ruinas de la ermita de Santa Magdalena (s. XV), pero la más pintoresca es la ermita de Sant Jaume, que todavía se puede ver colgada a media altura de la Gorra Marinera.

La vegetación de la montaña

El camino sigue bordeando el torrente de Santa Maria. En ciertos momentos se puede vislumbrar el Cavall Bernat y, al fondo, Sant Jeroni. Llega un punto en que el camino atraviesa el torrente y, entonces, se inicia un tramo de escaleras que se aleja suavemente para regresar a continuación. No hay que alargar demasiado la vista para ver una maravilla de la naturaleza: detrás se levantan unas magníficas rocas, en medio de una de las cuales vive un esbelto y vigoroso pino. Es un conjunto que sólo se pensaría poder encontrar en una pintura o en un grabado exótico o imaginario.

De nuevo en el torrente, se constata que ya no se le bordea, sino que se discurre por el medio. Afortunadamente, los torrentes de la montaña de Montserrat llevan agua, y a menudo bastante, sólo cuando llueve. Entonces, pueden ser peligrosos. Se ve el antiguo camino al lado del lecho del torrente que se va recorriendo. La subida se hace agradable bajo las encinas que dan sombra al camino, el cual lleva hasta la capilla de Sant Jeroni. Si se ha prestado atención al encinar por el que se ha transcurrido desde la salida de Sant Joan, se han podido constatar dos cosas importantes. En primer lugar que, debido a la altitud donde vive, entre 700 y 1.000 m, corresponde a lo que los botánicos identifican como el encinar con boj (Quercetum ilicis galloprovinciale, subsp. Viburnetosum lantanae), acompañado de una docena más de especies, tales como árboles caducifolios, arbustos o hierbas, y es diferente del encinar con durillo (Quercetum ilicis galloprovinciale) que se encuentra fácilmente en los paseos del entorno del santuario. Un segundo hecho a destacar es que estas encinas no son árboles centenarios, como correspondería a estas cumbres. Hay que tener en cuenta que hasta principios del siglo XX la montaña de Montserrat, como la mayoría de los bosques de nuestras comarcas, era sometida a una tala periódica para hacer fajos de leña o carbón de encina que alimentaban los fuegos de los hogares, los hornos de los obradores y las pequeñas industrias de nuestras ciudades y pueblos.

Caminando hacia la cumbre de Sant Jeroni

3,12 km (1.148 m), 0 h 55 min. Capilla de Sant Jeroni. Hay que tomar el camino de la izquierda (SO) que sube derecho hasta la cima, que prácticamente se ve ya desde el inicio. Se pasa por un lugar donde se intuye que habían habido unas construcciones. Ahora está arreglado y sólo queda la cisterna de un antiguo restaurante. Antiguamente había habido la primitiva ermita de Sant Jeroni, reconstruida en 1590 y nuevamente destruida en 1811. A la izquierda, encima de una roca, hay un mirador, construido en 1956, con una placa que los excursionistas catalanes habían ofrendado pocos años antes en homenaje a Jacint Verdaguer (1845-1902) con motivo del 50 aniversario de la muerte del poeta catalán.

A medida que se va subiendo, se puede constatar el cambio brusco que hay en la vegetación respecto, por ejemplo, a la que hay en los alrededores de la capilla. Hay una nueva comunidad vegetal, la del encinar montano (Quercetum mediterraneo-montanum) que vive en las zonas altas de la montaña, entre 700 y 1.200 m, pero poco inclinadas. Aquí el agua de la lluvia puede filtrarse bien en el suelo y producir una descalcificación sensible del sustrato. Esto permite la presencia de varias plantas amantes de los suelos ácidos que diferencian este encinar de los demás. Además, la poca profundidad del suelo y la exposición continua a los vientos hacen que la encina y los demás arbustos que la acompañan sean pequeños y escasos, mientras que las hierbas más pequeñas, como el té del país (Veronica officinalis), la Brunel de montaña (Prunella hastifolia), la fresa (Fragaria vesca), la betónica (Stachys officinalis) y la vara de oro (Solidago virgaurea) tienen aquí una importancia principal.

3,58 km (1.236 m), 1 h 10 min. Cima de Sant Jeroni. Observando la vegetación, se ha llegado al pico más alto de la montaña de Montserrat: Sant Jeroni. Se está encima de una colina el espacio de la cual es bastante reducido, pero está protegido por una fuerte barandilla de hierro. A un lado de esta pequeña plazoleta, sobre un pilón de un metro de altura, hay una gran rosa de los vientos de acero inoxidable colocada el 13 de junio de 1986 por el Centre Excursionista del Bages, gracias a la cual uno puede orientarse y conocer la toponimia de lo que se ve en el horizonte, ya que indica los picos y los lugares más relevantes que llegan a verse en días normalmente claros.

La vista desde la cima de Sant Jeroni

Ahora se comprueba como la montaña de Montserrat es privilegiada incluso geográficamente. La montaña se eleva bruscamente 1.000 m respecto a la llanura que la rodea y, a pesar de no ser demasiado alta, este hecho le permite tener en su punto más alto este mirador, libre de todo obstáculo inmediato, con una espléndida vista de 360º. Al norte se ven los Pirineos franceses, andorranos y catalanes; al oeste, los Pirineos aragoneses y tierras de Lleida; al sur, tierras de Tarragona y el mar Mediterráneo donde, según se dice, en días muy claros se ve la isla de Mallorca; al este, las comarcas de Barcelona, siempre limitando con el mar, y tierras del interior de Girona.

Una vez contemplado el vasto horizonte, hay que mirar la magnífica vista panorámica que se tiene más cerca situándose de espaldas al camino por donde se ha venido. A la derecha está la amplia cuenca del torrente de Santa Maria, rodeada por los picos y por las rocas. El relieve formado por las rocas y los bosques de encinas que se va estrechando aguas abajo es realmente cautivador. Más cercana se encuentra la torre de telecomunicaciones, de 45 m de altura, construida (1996) sobre los fundamentos de la antigua estación superior del funicular aéreo (1929), desmontada en 1986; detrás aparece, solitaria, la famosa roca llamada Cavall Bernat (1.103 m), sobre la cual hay una imagen de la Virgen de Montserrat.

Desde la barandilla que hay delante, se disfruta del espectáculo de ver, al lado mismo del precipicio, los inmensos acantilados de las rocas que caen perpendicularmente unos 600 m. Al pie de estos acantilados, al lado de la carretera de Can Maçana, que serpentea entre las rocas, se ve una construcción rodeada por una zona ajardinada: es la iglesia románica (s. XI) de Santa Cecília. Un poco más allá, a la derecha, cerca de la carretera que sube de Monistrol a Montserrat, se observa un campanario rodeado de unos edificios: es el nuevo monasterio de Sant Benet , donde vive una comunidad de monjas benedictinas desde el año 1954.

A la izquierda, el cordal de colinas sigue hasta encontrar bruscamente, por el lado norte, los bosques del municipio del Bruc; y de una forma más llana, por el lado suroeste, los olivares que rodean la villa de este municipio. Es en toda esta amplia zona, solitaria y salvaje, donde viven las cabras salvajes. El conjunto de agujas que se tienen en primer término se denominan Els Ecos.

Antes de volver, hay que observar detenidamente los acantilados verticales. Aquí, en las grietas y los hoyos de las rocas, vive una comunidad de plantas que hacen unas flores sencillas pero de una gran belleza. Las más significativas son la corona de reina (Saxifraga callosa) y la oreja de oso (Ramonda myconii), adaptadas perfectamente a un hábitat con unas condiciones climáticas extremas y con una gran pobreza de elementos nutritivos donde difícilmente la mayoría de plantas podrían sobrevivir. Terminado el itinerario, la vuelta se hace por el mismo camino.

7,16 km (962 m), 2 h. Llano de Les Taràntules. Fin del recorrido.





Más inf

3 comentaris

  • Foto de XAMARES7

    XAMARES7 13/03/2016

    Ruta molt bonica, una matinal que es pot completar amb la visita al cambril de la Mare de Déu. Molt recomenable, vistes expectaculars i una passajada per sobre les roques d'aquesta muntanya màgica.

    Ha fet aquesta ruta veure detalls

  • rjuvany 31/03/2016

    Molt recomanable

    Ha fet aquesta ruta veure detalls

  • Foto de anne255

    anne255 10/08/2016

    Tenint en compte que hi hem pujat amb la Joëlette (cadira de rodes especial per muntanya). I tornarem a repetir.

    Ha fet aquesta ruta veure detalls

Si vols, pots o aquesta ruta.