Temps  9 hores 39 minuts

Coordenades 2365

Data de pujada 15 / de març / 2016

Data de realització de març 2016

  • valoració

     
  • informació

     
  • Fàcil de seguir

     
  • Entorn

     
-
-
585 m
384 m
0
13
27
53,77 km

Vista 1452 vegades, descarregada 82 vegades

a prop de Cervera, Catalunya (España)

CAT, CAST.


Ruta molt maca i molt bona per iniciar-se a les marxes de resistència, te un desnivell acumulat de 1200 metres, el que marca el GPS, no esta OK.
Els avituallaments espectaculars, molt bona organització, felicitats!!! segur que repetím.

CAST.

Ruta muy bonita y muy buena para iniciarse a las marchas de resistencia, tiene un desnivel acumulado de 1200 metros, lo que marca el GPS, no está OK.
Los avituallamientos espectaculares, muy buena organización, felicidades !!! seguro que repetimos.

La Marxa dels Castells de la Segarra va néixer l’any 2000 arran que un grup d’amics de la comarca de la Segarra va tenir la inquietud de dur a terme una nova activitat de caire excursionista inèdita en les nostres contrades. Aquesta nova iniciativa havia de reunir algunes característiques determinades per fer-la atractiva. Es va creure ideal que els castells de la comarca per si sols ja podien representar un atractiu, alhora que el paisatge que ens ofereix la comarca a l’inici de la primavera, amb el seu verd intens i els arbres florits, podia acabar d’arrodonir l’espectacle de la caminada.

L’itinerari escollit té una distància de 54 quilòmetres i un desnivell de poc més de 1200 metres acumulats. L’altiplà de la Segarra ens ofereix un terreny de pujades i baixades constant, però sempre de poca importància. Els pobles que es poden visitar durant el recorregut, que cada any canvia de sentit. És a dir un any va en sentit del rellotge i el següent en sentit antihorari, són Cervera, Guissona, les Pallargues, Florejacs, l’Aranyó, Montcortès, Castellnou d’Oluges entre altres.

Els primers anys van ser de prova. En les primeres edicions no vàrem passar de tres-cents participants. Animats de l’èxit, però, ens vam decidir a incloure la prova dins el calendari de Marxes de Resistència de la FEEC. La resposta va ser immediata, ja que en la quarta edició, primera dins de la Copa, vam passar a 700 participants.

Tot aquest muntatge requereix d’una gran infraestructura, tant material com de persones. L’àmbit material és fàcilment aconseguit, ja que a poc a poc anem adquirint experiència i anem tenint més eines, tant informàtiques com d’equipament. El que és el gran actiu de la nostra marxa són les persones, els col·laboradors, els voluntaris de les dues entitats organitzadores, sense els quals seria impossible dur a terme l’activitat. Són aproximadament 200 persones que treballen incansablement durant les vigílies de la Marxa, sobretot el dia de la caminada, des de primera hora i fins que es fa fosc. Sense la col·laboració desinteressada de tots mai no hauria pogut ser possible cap edició. Capítol a part tenim la col·laboració de les entitats que ens donen suport, com ara els ajuntaments de Cervera, Guissona, els Plans de Sió, Torrefeta i Florejacs, Tarroja de Segarra i el Consell Comarcal de la Segarra, i darrerament l’empresa asseguradora DKV. Els Bombers de la Generalitat de Catalunya, també, ens han donat el seu suport des del primer dia.
Cervera és la capital de la comarca de la Segarra i cap del partit judicial de Cervera, a la província de Lleida. El municipi de Cervera, de 55,19 km², és al sector meridional de la comarca de la Segarra. La població censada és de 9.440 habitants. El paisatge de Cervera mostra uns terrenys molt aprofitats, conreats arreu. El relleu del terme és força representatiu del paisatge de la comarca. Hi predominen les valls amples i generalment poc fondes, i emmarcades per llargues carenes pràcticament horitzontals. La ciutat es caracteritza per la riquesa del seu patrimoni cultural i monumental. Un total d'onze monuments del municipi estan catalogats com a Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya: el castell (s. XI), l'església de Sant Pere el Gros (s. XI), el recinte emmurallat (s. XIV), la parròquia de Santa Maria (s. XIV-XV), l'edifici de la Paeria (s. XVII-XVIII), la Universitat (s. XVIII), el nucli històric, el Sindicat (s. XX) i els castells dels nuclis agregats Castellnou, la Prenyanosa i Malgrat. L'any 1026, tres famílies pageses, van construir un primer establiment a la Segarra, en aquells moments deshabitada[cal citació]. Més tard els comtes de Barcelona els van confirmar la possessió d'aquelles terres que havien ocupat, molt probablement per reafirmar el seu poder, ja que la Segarra era en aquells moments una zona fronterera entre el domini cristià i el musulmà, creant una primera fortalesa (castrum Cervarie).[3] Estabilitzada la frontera occidental a Lleida l'any 1149, Cervera va créixer ràpidament en forma de vila closa (amb les cases adossades a la muralla, és a dir la paret de les cases era alhora el mur defensiu). Els habitants s'havien alliberat dels abusos dels senyors feudals, i a partir de privilegis reials el municipi s'organitzà successivament en forma de Confraria (1182), de Consolat (1202), i des del 1267 fins en l'actualitat, de Paeria. No fou, però, fins al segle XVIII, concretament l'any 1702 que no se li concedís el títol de ciutat per part del rei Felip V cosa que provocà la creació d'un nucli de persones agraïdes al monarca, que de forma tímida durant la guerra i més entusiasta després de la victòria borbònica, mostraren la seva simpatia per la política del rei borbó. Carles II, últim rei espanyol de la casa d'Àustria, mor l'any 1700, i en el seu testament deixa com a hereu de tots els dominis espanyols a Felip d'Anjou. El nou rei, amb el nom de Felip V, és acceptat tant al regne de Castella com a la Corona d'Aragó. El Regne d'Anglaterra, al capdavant de les nacions contràries al predomini dels Borbons, proposava com a successor del tron espanyol Carles III d'Aragó i l'any 1702 comença una guerra civil espanyola (la guerra de successió) i l'any 1705 la Corona d'Aragó canvià de bàndol. A Cervera hi havia partidaris de totes dues faccions. Amb el Decret de Nova Planta es van tancar totes les universitats concentrant-les a la universitat de Cervera. Finalitzada la guerra, Cervera, que havia quedat devastada, va decidir donar suport als que governaven (els Borbons) i va enviar dos ambaixadors a la Cort amb la missió de convèncer als ministres de Felip V de la seva fidelitat absoluta, amb la finalitat d'obtenir una recompensa lògica i en una de les 30 peticions demanaven una universitat com la de Lleida. Felip V, doncs, va ordenar construir una gran universitat central a Cervera i abolir-ne la resta (el decret de Nova Planta). La creació de la Universitat de Cervera significà un augment econòmic important per la ciutat, en part (entre altres coses) perquè els estudiants s'hi allotjaven L'any 1842 els estudis universitaris van ser traslladats a Barcelona, cosa que va representar una pèrdua econòmica important. L'arribada del ferrocarril a la ciutat l'any 1860 i la millora d'alguns serveis públics (com l'abastament d'aigua), juntament amb l'establiment de diverses indústries i d'un important comerç de vi, ocasionaren una certa revifalla econòmica. Durant la Tercera guerra carlina, la matinada del 16 de febrer de l'any 1875 els carlins van intentar conquerir Cervera, ocupada per les forces liberals, sent rebutjats. En record de la batalla es du a terme la Processó del Puro.[5] L'aparició de la fil·loxera, va provocar la ruïna de moltes vinyes de la Segarra, cosa que provocà una forta crisi en el comerç vinater cerverí, el qual es recupera una mica amb la creació del Sindicat Agrícola (1919).
Història: les primeres referències del castell és dota els dominis dels Anglesola, l’any 1306. Al segle XV passa als Sacirera, que el reformaran completament fins assolir l’aparença actual. Més endavant, passa a mans dels Alta-riba i els Moixó, fins que al segle XXI és adquirit per la família Cos, de l’Aranyó. Descripció: el castell-palau de Montcortés és un edifici renaixentista de planta rectangular que parteix de les formes habituals de l’època gòtica (nucli massís amb torre) per combinar els elements defensius i de control amb elements sumptuaris i de confortabilitat. L’estructura és d’argamassa i pedra. Les seves façanes es conceben a partir d’un eix de simetria i es rematen per una coberta a quatre pendents sobre una galeria d’arquets. Presenten espitlleres amb tronera i mènsules que sostenien uns matacans avui perduts. L’accés es fa per la façana de llevant, amb gran porta d’arc de mig punt adovellat, protegida verticalment per una garita. Destaquen els finestrals ornats i el ràfec format per rajoles ceràmiques, d’influència mudèjar. A l’interior es diferencien els espais destinats al servei i la vigilància del castell, dels espais destinats a habitatge dels senyors.
Història: la primera referència d’aquest castell data de l’any 1040, dins el terme del castell de Guissona. Al segle XIII tenim notícia de la nissaga dels Despallargues, vinculada als hospitalers de Cervera. Al segle XIV i XV el trobem dins els dominis dels Concha Bella i al XVI dels Argençola. Al segle XVII s’adscriu a la vegueria reial d’Agramunt. A finals del segle XIX va ser venut a la família Rovira, actuals propietaris i habitants del lloc i responsables de l’intensa i extensa tasca restauradora de l’edifici que permet gaudir-ne avui. Descripció: el castell de les Pallargues, d’immenses proporcions, pertany al tipus de castell-palau. La seva planta irregular, formada per tres volums afilerats, revela que la seva construcció ha passat per tres etapes: dins el romànic es construeix una torre circular; durant el gòtic, la torre es fortifica amb una estructura de planta rectangular; i, a partir del segle XVI, la fortalesa perd els seus elements guerrers i adopta l’aspecte de castell-palau renaixentista. La façana principal està presidida per l’arc apuntat de majors dimensions del gòtic civil català i remata la façana al cantó esquerre per una garita d’angle. A l’interior, trobem la planta baixa, on es troben situades les dependències destinades als serveis i la presó. Una gran escala de pedra puja a la planta noble, amb gran sala capitular flanquejada per les habitacions i la capella de Sant Miquel. En la part posterior hi trobem els fonaments de l’antiga torre del segle XI. Avui el castell de les Pallargues és una de les principals fortaleses visitables integrades dins la Ruta dels Castells del Sió.
Història: tot i que la primera referència d’aquest castell la trobem a finals del segle XI, és ben segur que el lloc enfonsa les seves arrels abans de la conquesta romana. Florejacs fou un dels darrers enclavaments de frontera conquerits cap a l’any 1063 per Arnau Mir de Tost, qui el va consolidar i transmetre a la seva pubilla Letgarda, esposa de Pere Ponç de Cabrera. La baronia de Florejacs correspon successivament als Alemany de Cervelló, els Josa, els Ribera, els Agulló de Pinós i, en època moderna, als Sentmenat, Calvo de Encalada i Febrer. Durant el pas dels segles, Florejacs s’ha anat transformant i fonent amb el nucli de cases que han sorgit al redós de les seves muralles fins a convertir-se en una població de marcat traçat medieval. Des de mitjans del segle XX el castell és propietat dels hereus de la família Febrer, la qual va deturar la degradació iniciada amb l’abandonament del segle XVIII i va emprendre una acurada tasca de restauració, adaptant-lo a la seva residència i, alhora, obrint-lo a visites al públic, des de 1993. Descripció: del primitiu castell altmedieval de Florejacs encara es poden seguir les traces voltant la muralla atalussada que envolta la major part del poble actual. L’antic castell termenat tenia un perímetre poligonal irregular, amb uns llenços dotats de sis bestorres de planta quadrada a les cantonades (una de les quals envoltaria l’absis de la primitiva capella castellera) i amb una gran torre d’homenatge al centre. Actualment, només és conserva una de les bestorres, d’uns 20 metres d’alçada, restaurada a mitjans del segle XX i precedida d’una rampa d’accés, i bona part de la seva muralla, especialment remarcable als seus llenços de migdia i poent. El que avui es coneix com a castell de Florejacs és una mansió senyorial a la que s’accedeix des del que va ser el pati d’armes i que es avui la Plaça del Castell, pavimentada encara per la roca viva del cingle sobre el què s’assenta el poble. Amb elements principalment del segle XVI, el palau es troba adossat a un llenç de muralla emmarcat entre la torre, dotada d’una gran balconada i coronada per merlets, i l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció. Té tres plantes: a la planta baixa es troben les quadres, el celler, la presó i diverses sales; a la primera planta o planta noble, hi ha el saló, dormitori i menjador; a la segona planta hi ha diverses habitacions i saletes. El castell de Florejacs és una de les iniciatives privades pioneres en el turisme cultural de la Segarra i referència indispensable pels visitants i tots aquells que estimen la comarca.
Història: les primeres referències històriques dels “castrum des Ciges” les trobem a mitjans del segle XI, quan Arnau Mir de Tost conquereix aquest lloc en nom del seu senyor, el comte Ermengol d’Urgell. La història del castell de Les Sitges corre paral·lela a la del proper castell de Florejacs, jurisdicció a la qual pertany al llarg dels segles. A partir de la Guerra de Successió, el castell romandrà abandonat fins els anys 20 del segle XX, quan els marquesos de Villa-Palma comencen les tasques de recuperació de l’edifici, tot evitant que caigui en la ruïna. Als anys 60, Josep Pla lloa el castell escrivint que transmet una “crispació guerrera que no s’ha evaporat amb el pas dels segles, i una majestuosa torre de l’homenatge, bellíssima”. Descripció: tot i que l’origen de l’edifici és del segle XI, la major part dels seus elements són del segle XIV. La seva evolució ha anat adaptant-se als diferents estils arquitectònics, conservant els elements de fortalesa guerrera i de residència aristocràtica que el fan un dels més prototípics castells del gòtic català. La fortificació és de planta lleugerament rectangular, amb les parets de la muralla exterior rematades per merlets, amb la torre de l’homenatge al centre i una única porta d’accés alçada del nivell del al llenç de migdia. El seu interior s’estructura a partir d’un pati central. A la planta baixa hi ha les bodegues, la tàvega, el forn, els estables i l’antic habitatge del servei. S’accedeix per una escala de doble tram sala a la planta noble, presidida per sala i amb diferents estances organitzades a partir d’un eix central. Al segon pis hi ha la porta original de la torre, de factura romànica i estructura molt especial de triple tancament. Actualment el castell és obert a visites i és escenari d’actes culturals, lúdics i d’estudi i divulgació del patrimoni de les terres de Lleida.
Història: els orígens del lloc es relacionen amb l'antiga ciutat romana de “Iesso”, fundada entre els segles II i I aC. Als inicis del segle XI, quan fou conquerida de la d’Ermengol, bisbe d’Urgell, que ho va integrar als dominis episcopals, on es va mantenir fins a l’extinció dels senyorius. Dintre del terme d’aquest castell es trobaven d’altres de menor categoria o quadres, com Tapioles, Vilamur, Rubiol, la Morana, Concabella, Golonor, les Pallargues, Guarda-si-venes i Fluvià. Al segle XII consta la família Guissona, segurament els castlans menors d’aquest castell i a partir del segle XIII hi consten els Fluvià. A partir del segle XVI les dependències del castell es varen utilitzar com a presó i ajuntament, fins que, entre 1828 i 1840, foren definitivament ensorrats. Descripció: el primer nucli fortificat és del segle XI i s’assentava en el seu punt més elevat, actualment anomenat de Capdevila. Pels volts del segle XIV es va desenvolupar un nou perímetre urbà més ampli, al voltant de la canònica i la seva sagrera, al qual s’accedia a través de tres portals amb torres. Dos d’aquests portals, el de Sant Roc (al carrer Bisbal) i el Nou (al carrer del Portal Nou) foren enderrocats amb el creixement urbanístic de mitjans del segle XX. El portal de l’Àngel, restaurat a partir del primer pis durant el darrer terç del segle XX, és l’únic portal actualment conservat, al cantó septentrional del clos de la vila. Annexa al portal de l’Àngel es troba bona part del primer pis del llenç de l’antiga muralla, amb uns carreus de pedra sorrenca i disposició en filades de grans blocs. Aquest tram té uns tres metres d’alçada i tretze de llargada i es troba força malmès per portes i finestres fetes en èpoques modernes.
Història: la primera referències del “castrum Lauro” és al primer quart del segle XI, en un litigi pel seu domini entre el bisbe d’Urgell i el senyor de Lavança. Al segle XII el Llor consta ja com a castell termenat i inclou dins el seu terme les quadres de Castellmeià, el Far, Sant Guim i Bellveí. El seu domini passa a la canònica de Solsona i, més tard, als Copons, que mantingueren el senyoriu fins a finals del segle XVII. Dels copons passa als Mata, que el conservaren fins a l’abolició dels senyorius al segle XIX. Amb la desamortització, el castell va quedar en l’abandonament que provocà la seva ruïna progressiva fins que, a principis del segle XX, la seva torre i els darrers trams de mur foren definitivament ensulsiats. Descripció: escassos vestigis romanen d’aquest castell, alçat al cim del turó que corona el poble. Al primer quart del segle XX es conservava dempeus encara un casal senyorial baixmedieval, de planta rectangular i amb una robusta torre de planta circular, però fou desfet al llarg del segle XX, en especial per les obres de construcció del dipòsit d’aigua de la població. Avui només resten unes poques filades dels murs, amb uns carreus ben tallats de grans dimensions formant una cantonada, i una espitllera de perfil parabòlic mig colgada al mur de llevant. Al centre encara és accessible un ruïnós espai que fou reutilitzat durant la darrera guerra civil com a refugi de la població
Història: la primera referència d’aquest castell data de l’any 1044, dins les possessions dels comtes d’Urgell. Des de meitat del segle XII, està sota domini de Santa Maria de Solsona, i al segle XIV el trobem dins les possessions dels Vergós, artífexs de la transformació del primitiu castell altmedieval en la fortalesa gòtico-renaixentista que ha sobreviscut fins els nostres dies. A finals del segle XVII és senyor del castell en Francesc de Junyent i de Vergós, qui milità en l’exèrcit borbònic durant la guerra de Sucessió i va rebre en recompensa el marquesat de Castellmeià (títol que després va passar successivament als Amat, als Càrcer i als Vilallonga). Descripció: el Castellmeià és el fruit de la reforma feta als segles XIV i XV, que va fer mutar l’antiga fortalesa militar en un castell-palau de tipologia gòtica habitual. La planta del castell és aproximadament triangular, amb una torre de planta quadrada amb els cantons arrodonits, al vèrtex nord, i una segona torre escapçada, al costat de ponent. Les façanes exteriors conserven una filera de finestrals tardo-gòtics decorats amb motllures i motius heràldics, i estan rematades per una galeria d’arquets. Una porta adovellada la façana de migdia comunica amb un vestíbul poligonal a l’interior, on hi donen les cavallerisses, els cups i la monumental l’escala que puja a la planta noble. La sala, centre de la vida senyorial del castell, és de grans dimensions i presenta una doble alçada interior. El sostre és de bigues i té a sobre unes golfes que permetien accedir a la gran torre.
Història: entre els segles XI i XII trobem el castell dins un litigi entre l’esglèsia de Solsona i la família de Puigverd, fins que al segle XIII passa a mans dels Cervera. Al segle XIV s’incorpora a la vegueria de Cervera, tot i que ben aviat torna a la canònica solsonina, on es manté fins a l’abolició dels senyorius al segle XIX. Actualment, pertany a la família Herrero, qui hi ha dut a terme una ingent tasca de restauració. Descripció: el gran casal, d’estructura de forma cúbica alçada sobre un gran pujol rocós atalussat, amb les cantonades reforçades per carreus ben tallats i de mida gran i amb una coberta a dues pendents, ha recuperat recentment la imatge de fortalesa medieval gràcies a la tasca dels actuals propietaris. Del robust cos del castell emergeix una torre de planta quadrada reconstruïda des dels fonaments, amb una espitllera a cada cara. L’accés a l’interior del castell es fa mitjançant una porta d’arc de mig punt adovellat, situada al primer pis, a la què s’arriba per una rampa de pedra en forma de colze. L’exterior mostra diverses espitlleres i matacans i s’envolta per un jardí paisatgista.

1 comentari

  • rafa_39 17/03/2016

    He fet aquesta ruta  veure detalls

    Ruta xulíssima per un entorn molt planer i moolt verd, típic de la segarra, la marxa es pot fer a un ritme alt, els meus companys i jo mateix l' ha hem fet caminat,disfrutant del paissatge!!!!
    Els avituallamants excelents!!!

Si vols, pots o aquesta ruta.