Volta a la Roca foradada, la Cova del Grèvol i la Pixera

A uns cent metres per sobre la Pixera, i al sud de l’Escudelleta, al Montllat de les coves. Són dues coves, una arran de terra i una altra a sobre, que continua cap a dins amb dos avencs, no gaire profunds. El nom li ve del grèvol que hi ha penjat al devant de la sobrecova.

Quan coincideixen tres condicions s’esdevé un fenomen del tot original: un bosc petrificat, un bosc de gel. Fa falta que hagi plogut i ragi La Pixera, que geli, i que faci prou vent per aixecar l’aigua i escampar-la per sobre de la cinglera. De fet hi ha una quarta condició que fa que no hi hagi salts com aquest en altres indrets: l’altitud de 960 metres. Si fos més baixa, no gelaria prou i si fos més alta, no hi hauria bosc, perquè el gel cremaria els arbres. Aquí els arbres i els arbusts no moren perquè la capa de gel que els cobreix dura poc, just per no cremar la planta. Lògicament aquesta conjunció dels tres fenòmens és imprevisible, però a Capafonts plou sovint a l’hivern, i el fred i el vent quasi sempre estan assegurats durant l’estació; per tant, com a norma podem dir que aquest fenomen s’esdevé entre dues i quatre vegades cada any. Si no volem fer l’excursió fins als Montllats, el salt també es pot veure des del poble i molts altres llocs. Hi ha un punt especialment indicat, el Morral de la Devesa, que està al camí de la cova de les Gralles –no gaire lluny de la font de la LLòdriga– i des d’allà es veu el salt enfront, i tot i que l’espectacle del gel queda lluny, la vista es perfecta.

Una de les tres roques importants de la vall. Els líquens que la poblen li donen el seu color, però quan el sol es pon els darrers raigs l'il·luminen i encara l'envermelleixen més. Forma part del darrer graó de la cinglera que marca els límits del Montllat i n'és el pany de paret més ample i alt. Als mapes quasi sempre està mal indicada, perquè el seu nom és al lloc on hi ha un vèrtex geodèsic al qual els topògrafs van donar el mateix nom pel fet d'estar a prop. A Capafonts tenim una singularitat toponímica pròpia del lloc fronterer que ocupem al mapa lingüístic de Catalunya: anomenem i tenim una Queralta, una Rocalta, i la Pena Roja, tres noms que volen dir roca. Sota la Pena Roja hi ha una petita font coneguda com el baci de la Pena Roja que recull suficient aigua per fer passar la set dels qui passen per allí. La raresa d'aquest baci és que la seva fusta està coberta d'una capa de calç que l'ha fossilitzat, i tot i que deu fer moltíssims anys que és allà, no es podreix. Des de Pena Roja es veu el panorama més bonic del poble i els seus voltants.

És una surgència de les anomenades “vauclusianes”, que es troba al tram mitjà del barranc de Terrascona. L’aigua surt d’una petita cova amb dues obertures horitzontals d’uns tres o quatre metres d’ample, per més d’un d’alçada. Brolla en gran quantitat quan hi ha temporal fort de pluges, generalment fruit d’una llevantada. La pressió de l’aigua fa bellugar una pedra de dimensions respectables, situada a la sortida de la cova, talment com la roda d’un molí. No tenim notícies que s’hagi fet un aforament, però els entesos diuen que hi surten quatre o cinc moles. A Capafonts una mola es la quantitat d’aigua necesaria per a moure un molí. La surgència comença sobtadament i passats un o dos dies, també acaba molt de pressa.