Dificultat tècnica   Difícil

Temps  20 hores 22 minuts

Coordenades 5884

Data de pujada 17 / d’abril / 2016

Data de realització d’abril 2016

  • valoració

     
  • informació

     
  • Fàcil de seguir

     
  • Entorn

     
-
-
576 m
-25 m
0
25
51
101,15 km

Vista 1428 vegades, descarregada 40 vegades

a prop de Olot, Catalunya (España)

Cat, Cast, Eng.

CAT.

Ultra molt dura, cal estar molt ben preparat tant física com mentalment, tothom pensém que al no tenir gaire desnivell positiu ens pensém que es fácil, res de res, prepareu-vos be sobre tot per plà i amb força hores.
El 1er objectiu i el mes important era aconseguir els 1500 euros per poder participar, el segón era aconseguir formar un equip amb 6 persones, 4 caminadors i 2 acompanyants.
Moltissimes gràcies a la Sandra Oliver, Marta Torrents i al Pere Gavaldà, per el suport que ens han donat i per tenir-ho tot el menjar i beure a punt, i sobre tot els ánims que ens donaven. Equipoooooo!!!
Parlant de la cursa aquest any ha fet força calor, es la via verda que surt d´Olot fins a Sant Feliu de Guixols, el tram mes complicat a estat a Girona al no estar gaire bè senyalitzat, i tambè la part de pista asfaltada que et deixa els peus tocats, els 30 últims Km han estat molt durs cal que us prepareu força.
Moltes gràcies a tots els voluntaris de la cursa, Fisios, podòlegs... sou increíbles ;-)


CAST.
Ultra muy dura, hay que estar muy bien preparado tanto física como mentalmente, todo el mundo pensaba que al no tener mucho desnivel positivo nos hace pensar que es fácil, nada de nada, prepárese bien sobre todo por plano y con muchas horas.
El 1er objetivo y lo más importante era conseguir los 1.500 euros para poder participar, el segundo era lograr formar un equipo con 6 personas, 4 andadores y 2 acompañantes.
Muchísimas gracias a Sandra Oliver, Marta Torrents y al Pere Gavaldà, por el apoyo que nos han dado y para tenerlo todo a punto la comida y la bebida, y sobre todo los ánimos que nos daban.
Hablando de la carrera este año ha hecho bastante calor, es la vía verde que sale de Olot hasta Sant Feliu de Guixols, el tramo más complicado a estado en Girona al no estar muy bién señalizado, y también la parte de pista asfaltada que te deja los pies tocados, los 30 últimos Km han sido muy duros necesario que se prepare fuerza.

Eng.

Ultra Very hard, must be very well prepared both physically and mentally, everyone thought that not having much positive difference makes us think that is easy, zilch, prepare well especially for flat and long hours.
The 1st and most important goal was to get 1,500 euros to participate, the second was to form a team with 6, 4 and 2 accompanying walkers.
Many thanks to Sandra Oliver, Marta Torrents and Pere Gavaldà, for the support they have given us and to have it all about the food and drink, and especially the encouragement they gave us.
Speaking of the race this year has done quite warm, is the greenway that goes from Olot to Sant Feliu de Guixols, the most complicated state in Girona not being well signposted stretch, and also part of asphalted road that leaves you feet touched, the last 30 kilometers were very hard force must be prepared.
  • Foto de OLOT Inici Ultra
  • Foto de OLOT Inici Ultra
  • Foto de OLOT Inici Ultra
  • Foto de OLOT Inici Ultra
  • Foto de OLOT Inici Ultra
  • Foto de OLOT Inici Ultra
Olot és la capital de la comarca de la Garrotxa i cap del partit judicial d'Olot a la província de Girona, Catalunya. És una ciutat especialment coneguda pel seu interès natural i per formar part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Està adherit a la Xarxa Europea del Paisatge.[2] En el terme municipal d'Olot hi ha quatre volcans, el Montolivet, el Montsacopa, la Garrinada i el Bisaroques. Les contrades del voltant d'Olot també guarden un ric patrimoni natural amb nombroses fonts, els Aiguamolls de la Moixina i la Deu (un bosc amb aiguamolls), la Fageda d'en Jordà (excepcional a Catalunya i en el clima mediterrani per estar situada en un lloc pla), els volcans de Santa Margarida (que té un gran cràter amb una capella al centre) i el Croscat (amb un gran tall resultat de l'extracció de gredes que es va dur a terme en aquest volcà i que permet observar les capes de greda interiors). L'etimologia d'Olot no és clara i hi ha diverses hipòtesis. Segons la Crònica Universal de Catalunya, Olot va ser fundat per Ulo, antic rei de la dinastia dels atlants, (després anomenat Sícul), amb el nom d'Ulot.[3] Una altra teoria, més estesa, és que el nom Olot prové d'ala, ja que el poble ha estat documentat amb els noms d'Aulot i Alot; així és representat a l'escut d'Olot, que té una ala en referència al nom de la ciutat. Una altra hipòtesi és que el nom derivi directament de l'antic basc: oloa (civada) i leku (lloc), el resultat final és oleku que va derivar a olek, olok i finalment, olot. També es diu que ve d'"ollot", d'olla, perquè està envoltat de muntanyes.
  • Foto de Les Preses
  • Foto de Les Preses
  • Foto de Les Preses
  • Foto de Les Preses
  • Foto de Les Preses
Les Preses és un municipi de la comarca de la Garrotxa, a les Comarques Gironines. Limitant pel nord amb la serra de Corb, en el que es troba el Puig Rodó (936 metres), que és el punt més elevat del terme que s'estén per la plana de Bas des de la capçalera del riu Fluvià, enclavat dintre del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Va pertànyer dins del vescomtat de Bas al monestir de Bages. La llegenda del poble diu que hi havia un gran llac que ocupava tota la plana de Bas. Té una economia basada en l'agricultura i la ramaderia de bestiar boví i porcí. Posseeix indústries d'embotits, plàstics i material de construcció. Turisme important, atret per la Reserva Natural del Volcà Racó, amb un cràter circular de 140 metres de diàmetre, i les àrees del Corb i del bosc de Tosca, amb formacions de lava porosa.
  • Foto de Sant Esteve d´en Bas
  • Foto de Sant Esteve d´en Bas
  • Foto de Sant Esteve d´en Bas
  • Foto de Sant Esteve d´en Bas
  • Foto de Sant Esteve d´en Bas
  • Foto de Sant Esteve d´en Bas
Església de Sant Esteve d'en Bas Dreceres ràpides: navegació, cerca Església de Sant Esteve d'en Bas Façana de l'església Sant Esteve és l'església parroquial de l'entitat de població de Sant Esteve d'en Bas nucli principal del municipi la Vall d'en Bas a la comarca de la Garrotxa. Va ser consagrada per Berenguer Dalmau, bisbe de Girona, l'any 1119. Amb els terratrèmols que van assolar aquesta zona al segle XV va resultar molt danyada, algunes parts es van reconstruir i unes altres van desaparèixer. Va tenir unes obres d'ampliació en el segle XVIII. Encara que actualment, després de les reformes, consti de tres naus, originàriament era de planta de creu llatina, és a dir, d'una sola nau amb tres absis i transsepte. L'absis central té decoració de finestres cegues geminades. Dins l'interior, mostra una influència del monestir de Sant Joan les Fonts, està dividida en cinc trams separats per columnes que sostenen arcs adossats als murs amb onze capitells esculpits, repartits en tota la conca absidal, el creuer i la nau nord. Es creu que estan fets per dos mestres diferents, un a la primera meitat del segle XII i altre actiu a la segona meitat del mateix segle, d'estil més refinat, potser influït pel Mestre de Cabestany, sobretot en el capitell que representa la Mare de Déu amb l'Infant, envoltada de quatre àngels.
  • Foto de Sant Feliu de Pallerols
  • Foto de Sant Feliu de Pallerols
  • Foto de Sant Feliu de Pallerols
  • Foto de Sant Feliu de Pallerols
  • Foto de Sant Feliu de Pallerols
  • Foto de Sant Feliu de Pallerols
Sant Feliu de Pallerols és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa, a les Comarques Gironines. Situat a la vall d'Hostoles, s'estén per les valls del riu Brugent i del seu afluent, el Sant Iscle, accidentat per les serres del Corb i de Fontpobra i els volcans de Can Tià i Traiter, dintre del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Destaquen els cims de Collsacabra al sud del terme i el Santuari de La nostra Senyora de la Font de la Salut a 1.030 metres d'altitud. A nivell geològic, una de les particularitats del municipi és que s'hi troba la rara mica amb liti, anomenada lepidolita. Antigament va pertànyer al castell d'Hostoles i a la corona junt amb les Planes d'Hostoles. Agricultura de secà. Ramaderia de bestiar boví i porcí, així com aviram, la indústria d'embotits i xocolates que juntament amb el turisme residencial és la base de la seva economia. El poble es troba en una zona de transició entre la vegetació mediterrània i la vegetació pròpia de climes humits. Així doncs, podem distingir dues zones: La primera, més solella, comprèn des del brugent fins al límit nord del municipi. És una zona muntanyosa i irregular. Al vessant sud de les carenes hi trobem vegetació mediterrània, amb alzina, boix i boix marí. A la part superior de les carenes la vegetació esdevé més escassa, ja que és la que més pateix la calor de l'estiu. Al vessant nord hi trobem bosc caducifoli: sobretot rouredes, tot i que a l'extrem nord es converteixen en fagedes per sobre dels 700 metres. També hi trobem til·lers i avellaners. A les fondalades s'hi troben verns, pollancres i trèmols. Als terrenys planers hi predominen els conreus i les pastures. La segona comprèn la meitat sud del municipi, als peus de la muntanya de la Salut. A la part més propera al poble hi trobem pastures, boix, boix grèvol alzines i roures, tot i que així que pugem de cota és només roureda. Des del poble fins a la casa del Vallac (actualment en ruïnes), al voltant de la cota 700, perviuen restes de les feixes que abans es cultivaven. Aquesta zona s'utilitza com a pastura, tot i que està sent ràpidament reemplaçada pel bosc. Un cop arribem a la cota 700-800, apareix la fageda, que arriba fins a la carena. Just a la carena hi trobem una barreja de pastures, bedolls, roures i faigs. Als torrents hi abunden els verns. El fet de trobar-se en una zona de transició dóna una gran riquesa natural. Aquest equilibri entre dues zones es pot veure afectat durant els propers anys a causa del canvi climàtic. A la gent de Sant Feliu de Pallerols també se'ls coneix històricament com a "Pescallunes". El motiu és una història que el mateix municipi relata d'aquesta manera: « S'explica que una nit de lluna plena, un santfeliuenc vorejava el riu Brugent quan va veure reflectida la lluna en l'aigua de la riera. Tan embadalit en va quedar de la bellesa de l'astre que molt brillava en la foscor de l'aigua que va decidir pescar-la amb un cove. Però no aconseguia ficar-la-hi. Algú va veure-ho i, en to burleta, li preguntà si volia pescar la lluna. » El que inicialment era una malnom ha estat reconvertit pels propis santfeliuencs com a icona popular tal com es pot llegir a l'escultura del pescallunes: « Des d'aleshores als de Sant Feliu de Pallerols ens diuen "PESCALLUNES": gent amb il·lusions, somnis i molts projectes. »
  • Foto de Les Planes d´Hostoles
  • Foto de Les Planes d´Hostoles
  • Foto de Les Planes d´Hostoles
  • Foto de Les Planes d´Hostoles
Planes d'Hostoles Bandera de les Planes d'Hostoles Escut de les Planes d'Hostoles (bandera) (escut) Localització Les Planes d'Hostoles situat respecte Catalunya Les Planes d'Hostoles situat respecte Catalunya Localització de les Planes d'Hostoles respecte de la Garrotxa Municipi de la Garrotxa Església Parroquial de Sant Cristòfol Església Parroquial de Sant Cristòfol Estat • Autonomia • Província • Àmbit funcional • Comarca Espanya Catalunya Girona Comarques gironines Garrotxa Gentilici Nyerro, nyerra, planenc, planenca Superfície 37,51 km² Altitud 370 msnm Població (2014[1]) • Densitat 1.694 hab. 45,16 hab/km² Coordenades UTM(ED50) 31T 461750 4656250 Coord.: 42° 3′ 27″ N, 2° 32′ 16″ E (mapa) Organització Entitats de població • Alcalde: 8 Eduard Llorà i Cullet (CiU) Codi territorial 171334 Les Planes d'Hostoles és un municipi de la comarca de la Garrotxa, a les Comarques Gironines. Situat en les valls de Cogolls i d'Hostoles, està envoltat pels riscos del Far (1.150 m), de la Salut (1.020 m), la serra dels Medes (887,3 m) on es troba el volcà Puig Rodó i banyat pel riu Brugent. Forma part del Parc Natural de la Zona La població va pertànyer al castell d'Hostoles, propietat del comtat de Besalú i documentat des de l'any 1021. Segles més tard, el castell tindria un gran paper en la guerra dels Remences, en l'any 1462, revolta dels camperols comandats per Francesc de Verntallat que els va dirigir des del dit castell. En 1474 el rei Joan II, li va concedir el terme i la fortalesa a Verntallat amb el nom de vescomte d'Hostoles.
  • Foto de Amer
  • Foto de Amer
  • Foto de Amer
El terme municipal d'Amer, de 40,05 km² i 2205 habitants l'any 2000, es troba a l'extrem nord-oriental de la Selva, fronterer amb la Garrotxa al nord i el Gironès a l'est. La major part del terme està molt ben definida orogràficament, ja que s'estén per la totalitat de la vall baixa del Brugent. El riu travessa el terme de nord a sud fins a El Pasteral, on s'ajunta amb el Ter, del qual n'és afluent. A ponent, la vall queda delimitada per les Guilleries: els vessants orientals del pla de Sant Martí Sacalm al nord (800 m), i els serrats de les Sorres i de les Saleres Velles al sud, amb els punts culminants del puig Bernat (767 m) i del puig d'Estela. A llevant s'alça l'espadat de Santa Brígida, que s'allargassa cap a migdia fins als Tres Rocs i el puig d'Alia (496 i 469 m, respectivament), des d'on gira cap a l'est seguint la línia dels cingles de la Barroca. És en aquest punt on la vall s'obre i deixa pas a la plana ondulada de Sant Climent, que ocupa el quadrant sud-oriental del municipi. Des del Pasteral, al final de la vall, cap a ponent, el curs encaixat del Ter marca el límit sud del terme, englobant-hi el petit poble de Lloret Salvatge o de la Muntanya. La vila d'Amer (186 m) es troba en el punt on la vall, cap al nord, es comença a estrènyer, al bell mig del terme, i s'estén per un ample espai planer deixat per un meandre a la dreta i a tocar del Brugent. Pertanyent al bisbat de Girona, està a 25 km d'aquesta ciutat, a 20 km de Santa Coloma de Farners i a 28 km d'Olot. El terme comprèn també les velles parròquies de Sant Genís Sacosta al nord-oest, Sant Climent d'Amer al sud-est i Lloret Salvatge al sud-oest, a més dels veïnats de la Costa de Santa Brígida, als peus de l'espadat; la Jonquera, aigües amunt en direcció a la vall d'Hostoles; el Colomer, a la dreta de la vall més amunt del poble; el Mont, pujant a ponent en direcció a Sant Martí Sacalm, i Palou, al sud. Les traces més antigues de poblament humà a Amer les trobem als cingles de Sant Roc, a l'extrem nord-est del terme. En una cavitat coneguda amb el nom de "la Bauma de la Xemeneia" ha estat localitzat un jaciment del paleolític superior on s'han exhumat restes d'indústria lítica i de fauna. Molt a prop, al Cau Negre de Sant Roc, l'any 1981 hom hi excavà el que semblaven les restes d'una incineració del Bronze Final (1200-650 aC). D'època ibèrica es troben importants vestigis al cim del puig d'Alia o puig Galí, a llevant del terme, una elevació estratègicament situada entre les valls del Ter, del Llémena i del Brugent, amb un ample domini visual. Diverses recollides de material i alguna estructura encara visible permeten avançar l'existència a l'indret d'un poblat ibèric, però el més interessant és l'existència d'una torre rectangular de 9,70 per 7,75 metres que, a manca d'excavacions arqueològiques, es pot interpretar com una torre romana de vigilància dels segles II-I aC. En època romana, el poblament degué ser intens al fons de la vall, seguint el curs del Brugent. Si bé manquen encara troballes concretes i específiques, topònims com els dels importants masos de Gallissà i Palou, documentats ja els anys 949 i 860, respectivament, fan pensar-hi amb certesa, així com la troballa d'enterraments en tegula en el subsòl de l'església de Santa Maria. Aquestes tombes són anteriors a la fundació del monestir, l'any 949, i possiblement també a la de la cel·la de "Santa Maria vora el riu Amera", dependent del monestir de Sant Medir (Sant Gregori, Gironès) i coneguda des de l'any 840. Va ser precisament la consagració del monestir de Santa Maria d'Amer, promogut per la mateixa comunitat de Sant Medir, el 9 de novembre de 949, el que va marcar l'evolució històrica de la població durant molts segles. Els dominis del monestir s'estengueren al llarg de l'edat mitjana per tota la vall i més enllà, i l'abat exercí la jurisdicció civil del poble durant tota l'època feudal, essent-ne, per tant, el senyor jurisdiccional. L'evolució medieval d'Amer és coneguda per diversos fets ben significatius, i els segles XII a XIV se'ns presenten com una etapa de gran activitat. En primer lloc, ja es té notícia de l'existència d'un mercat des del segle XII, el mateix moment en què es reformà i s'amplià el mateix conjunt monàstic. Es consagrà, també, l'església parroquial de Sant Miquel, avui desapareguda. Fora del nucli, prengueren forma les parròquies de Sant Agustí de Lloret Salvatge i Sant Genís Sacosta, i també es té notícia de la capella de Sant Marçal. El castell d'Estela vigilava el terme des del cim de la carena que, al sud-oest de la vila, separa les valls del Ter i del Brugent, i a Sant Climent, la família Roca-salva, pertanyent a la petita noblesa, hi bastí la seva casa forta. Al segle XIII l'abat d'Amer obtingué privilegi de notaria (1228) i de justícia (1237), però les càrregues feudals que suportava la població motivaren un cert despoblament, que no cessà fins que, l'any 1335, l'abat renuncià als mals usos sobre la població remença del terme. La recuperació que seguí a aquesta mesura, tanmateix, s'acabà sobtadament, colpejada primer pels fortíssims terratrèmols de 1427 i després pels greus conflictes remences, dels quals Amer en fou escenari privilegiat. El 15 de març de 1427, un terratrèmol[2][3] va destruir bona part del complex monàstic (el claustre, per exemple, desapareixeria per sempre), l'església de Sant Miquel i una vuitantena de cases del poble, sense comptar els estralls esparsos arreu del terme. La recuperació va ser lenta, i més tenint en compte el context de crisi general que afectà tot el país en aquells moments finals de l'edat mitjana i les diverses pestes que se succeïren, entre les quals en destaca una d'esdevinguda l'any 1483. Les guerres remences, que afectaren amb força aquests encontorns, afegiren un nou factor de crisi. Amer, tanmateix, jugà un paper important en la resolució del conflicte, ja que primer fou escenari de diverses reunions dels pagesos revoltats, i després a dues bandes amb els representants del rei Ferran el Catòlic. El procés culminà amb el compromís d'arbitratge del monarca en el conflicte en una reunió mantinguda a la vila el 8 de novembre de 1485, que obrí la porta a la resolució definitiva de la revolta l'any següent. Aquests anys també foren importants de cara a la reestructuració de l'administració local d'Amer. L'any 1461 el príncep Carles de Viana atorgà a la vila el privilegi de nomenar dos cònsols i sis consellers, i altres tants per a la vall i el terme. El 1481 el rei Joan II hi afegí els drets de taverna, fleca, tall de carns, pa, pastat, peix, cansalada i civada. Finalment, el 1493, el rei Ferran II concedí a Amer el privilegi de nomenar batlle amb bastó reial, assistit per un jutge, un escrivà i un agutzil. El primer batlle fou Antoni Concs, però això encetà un conflicte amb la ciutat de Girona (que pretenia conservar la jurisdicció sobre Amer obtinguda unes dècades abans, en plena crisi), que no es va resoldre fins al 1512. El segle XVI va veure com el procés de recuperació i reconstrucció es consolidava, i tornà una normalitat que no fou estroncada fins a la Guerra dels Segadors. L'any 1640, Amer ja fou l'escenari d'una de les primeres batalles de la contesa entre els revoltats i els "tercios", als quals es negà, amb èxit, l'entrada i allotjament al poble pocs dies després d'esclatar la revolta a Santa Coloma i Riudarenes. Una de les principals conseqüències d'aquest conflicte, que s'allargà fins al 1659 i en el qual Amer oferí una important resistència a les tropes castellanes, fou la destrucció de l'església parroquial de Sant Miquel, que ja no fou reconstruïda. Les funcions parroquials passaren llavors a l'església del monestir i el solar de l'antic temple es va convertir, fins avui, en una plaça. La guerra contra França de 1690-1697 també afectà molt seriosament la vila, que fou saquejada i incendiada, de tal manera que va caldre un nou procés de reconstrucció en els anys immediatament posteriors. El segle XVIII, en canvi, fou tranquil i els grans conflictes sembla que van afectar el poble de manera molt lleu. Aquest segle, de fet, és conegut a Amer per diverses obres de relleu. Fou ara quan la plaça de la Vila adquirí la seva fesomia definitiva i quan s'ampliaren les estances del monestir i es reformà l'església, que s'enriquí La costa de Santa Brígida, amb l'ermita al cim Cingles de la Barroca amb diversos altars i retaules d'estil barroc, rococó i neoclàssic. Però on la prosperitat del segle XVIII queda més clarament reflectida és en el nombre d'habitants del terme, que passà de 515 l'any 1718 a 1498 l'any 1787. Aquesta població, a grans trets, es va mantenir durant les dècades subsegüents, donat que la Guerra del Francès (1808-1814) tampoc va afectar especialment la vila. L'any 1835 es produí l'exclaustració del monestir i l'abolició definitiva dels poder feudals que mantenia sobre el terme, un fet que va canviar radicalment la vida d'Amer, que es va haver d'adaptar als nous temps. La momentània recessió que es produí a les dècades centrals del segle XIX, a més, vingué acompanyada de l'ocupació carlina de la població durant la Guerra dels Matiners (1848-1849), en què Amer fou durant un temps centre d'operacions de les tropes carlines, comandades pel general Cabrera, fins que foren derrotades a la batalla del Pasteral, esdevinguda el 26 de gener de 1849. Malgrat tot, l'empenta econòmica i demogràfica que havia començat al segle XVIII va permetre contrarestar perfectament aquests successos a Amer, que (amb Sant Julià del Llor inclòs) l'any 1860 ja comptava amb 3005 habitants. La prosperitat de l'agricultura va convertir el mercat d'Amer en un dels més importants de la rodalia, i va anar acompanyada ben aviat per una incipient industrialització. El procés es va accelerar a partir de 1894 amb l'arribada de la línia de ferrocarril Girona-Olot, de la qual l'estació d'Amer en fou una de les més actives i importants, ja que comptava també amb un taller de reparació de vagons i màquines.
  • Foto de Embassament, riu Ter
  • Foto de Embassament, riu Ter
  • Foto de Embassament, riu Ter
  • Foto de Embassament, riu Ter
El Ter és un riu de Catalunya que neix a Ulldeter a uns 2.400 metres d'altitud, al peu d'un antic circ glacial delimitat per cims relativament propers als 3.000 metres, com el Bastiments, el Gra de Fajol o el Pic de la Dona. Transcorre per les comarques del Ripollès, Osona, Selva, Gironès i Baix Empordà, fins a desembocar a la mar Mediterrània a l'Estartit. Fa un recorregut de 208 quilòmetres i té una conca de drenatge de prop de 3.010 km², descrita com a una conca exorreica amb una distribució clarament dendrítica. L'aportació mitjana anual assoleix un volum de 840 hm³, amb una mitjana de descàrrega a la desembocadura de 25 m³/s. Tot i néixer als Pirineus, el Ter rep una forta influència de les rieres de les planes del curs mitjà i baix i, per aquest motiu, es comporta com un riu de règim intermedi, és a dir, presenta crescudes tant a la primavera com a la tardor.
  • Foto de La cellera de Ter
  • Foto de La cellera de Ter
  • Foto de La cellera de Ter
  • Foto de La cellera de Ter
  • Foto de La cellera de Ter
  • Foto de La cellera de Ter
La Cellera de Ter o localment simplement la Cellera, és un municipi de la comarca de la Selva. El terme municipal de La Cellera de Ter, a la comarca de La Selva, té una extensió de 14,63 km² de superfície. Més de la meitat del terme és muntanyós i forma part de la carena oriental del massís de Les Guilleries. L'altra part la forma una plana fèrtil, voltada d'aigua, de poc més d'un quilòmetre d'amplada, vorejada pel Ter i la riera d'Osor. A Cellera de Ter se celebra la Festa de la matança del porc cada any. El poble és a 166 m sobre el nivell del mar i dista 19 km de Girona, seu del bisbat, 14 km de Santa Coloma de Farners, cap del partit judicial i de comarca, 25 km d'Olot, 50 km de Vic i 102 km de Barcelona, que són les vies tradicionals de la població. El nucli urbà és al centre de la vall, al peu de la muntanya de Puigdefrou (843 m d'altitud) que, amb la seva silueta inconfusible, és l'accident geogràfic més representatiu del poble. Tot i això, la muntanya més alta és Sant Gregori (1.088 metres d'altitud). Darrere la muntanya hi ha el Plantadís, a migjorn hi ha el Pladavall i cap al nord, el Plademunt i el Pasteral. En aquest indret el Ter, després de travessar les Guilleries i el Collsacabra i d'omplir els pantans de Sau, de Susqueda i del Pasteral, s'amanseix tot obrint-se a les planes de les comarques gironines. Prop de la presa del Pasteral hi ha les coves del Puig d'en Guia.
  • Foto de Anglès
  • Foto de Anglès
  • Foto de Anglès
  • Foto de Anglès
El terme municipal d'Anglès ocupa una extensió de 16,31 km²[2] i està situat al vessant nord-est de la comarca de la Selva. La vila s'aixeca al mig d'una extensa vall que dista 17 km de Girona, 12 de Santa Coloma de Farners, 100 de Barcelona i 40 de la Costa Brava. La vila vella s'enlaira sobre un petit turó situat al mig d'una plana fèrtil que hi ha al costat sud de la desembocadura de la riera d'Osor en el riu Ter, cabals d'aigua que marquen la frontera amb la vila veïna de la Cellera de Ter i amb el municipi de Sant Julià del Llor i Bonmatí respectivament. El poble modern s'ha anat estenent vers aquesta plana i damunt d'alguns petits turons que l'encerclen. El massís de les Guilleries tanca la vall per l'oest. El municipi comprèn el nucli urbà, els veïnats del Pla d'Amunt i Pla d'Avall, ambdós establerts al mig de la plana, i el veïnat de les Masies de Sant Amanç, enclavat damunt d'una zona muntanyosa que cau des dels contraforts de les Guilleries fins arribar al Pla d'Avall. Tot i tenir un ambient humit propiciat pel riu Ter, la riera d'Osor i diversos torrents, que conformen un microclima característic, en línies generals podem parlar d'un clima mediterrani amb temperatures mitjanes d'uns 15 °C i una pluviometria anual de 850 l/m². Pel que fa a la diòcesi, forma part del bisbat de Girona. Prehistòria[modifica | modifica el codi] Dins el terme municipal i els seus voltants s'han trobat jaciments del paleolític inferior i mitjà, i alguna peça del neolític. L'any 1888, i posteriorment l'any 1954-1955, en obrir-se uns fonaments a Indústries Burés, aparegué una necròpolis d'incineració que pot situar-se en el període de transició entre l'Edat del Bronze i l'Edat del Ferro. La primera referència escrita data de l'any 860 i correspon a un precepte signat pel rei Carles el Calb, concedit a instància de l'abat Teodosi del monestir dels sants Medir i Genís. Aquest document es refereix a l'església parroquial de Santa Maria de Sales de la Cellera de Ter, i s'hi esmenta la vall d'Anglès com a valle Anglesio, que significa ‘la vall de les esglésies'. Entitat de població Habitants Anglès 5.435 Cuc 21 la Farga 4 Mines del Sant Pare 22 Pla d'Amunt 107 Pla d'Avall 48 Dades: 2011. Font: Idescat Època medieval[modifica | modifica el codi] Per una sentència formulada pel mall o jurat de Girona l'any 898 a favor del monestir d'Amer es coneixen els cognoms de catorze famílies que habitaven aquesta vall. L'any 1019 apareix esmentada per primer cop l'església de Sant Amanç, Sancti Amancii Anglensis. Berenguer d'Anglès és el primer feudatari del vescomte de Girona, Guerau Ponç, esmentat l'any 1116. Per primer cop, en un document signat l'any 1200 per Guerau de Cabrera, vescomte de Cabrera, s'esmenta a la vegada el castell i la capella de la fortalesa, avui església parroquial de Sant Miquel. L'any 1242 Ramon de Cabrera, segon fill de Guerau V de Cabrera, rebia en testament el castell. Posteriorment, ell i la seva muller Alamanda, el 1279 es vengueren les seves possessions a Berenguer de Gornal, ciutadà de Girona, que traspassà els drets de compra al clergue Guillem Gaufred, tresorer del capítol de la Seu de Girona. Uns anys després, Ramon de Cabrera tornaria a recuperar les seves possessions. Dins la vall d'Anglès, de mica en mica s'anaren formant dos nuclis importants de població. El barri de la Cellera, format entorn de l'església parroquial de Santa Maria de Sales, i el barri del nucli del castell. El domini religiós parroquial s'impartia des de l'església de Santa Maria de Sales i el domini civil des del castell. El dia 18 de febrer de l'any 1294, el rei Jaume el Just concedia a Ramon de Cabrera permís per celebrar mercat. Posteriorment, el 23 d'agost de 1321, el mateix monarca concedia a Bernat de Cabrera, fill de Ramon, permís per a la celebració de fira anual. Durant l'any 1359, Anglès tenia 128 focs o famílies establertes dins el districte del castell. Elionor Aguilar de Cabrera, esposa de Bernat I, instituïa el 10 d'abril de 1330 el benefici de Sant Amanç, per potenciar el càrrec de notari. La notaria del castell d'Anglès existeix almenys des de l'any 1262 i es va mantenir fins a l'any 1878. A finals del segle XV, dins les muralles no hi havia més espai per edificar, tot i que a mesura que s'anava construint també s'allargava la muralla de protecció. Dos fets importants ajudaren a l'eixamplament del clos emmurallat: els terratrèmols dels anys 1427-28-29, que destruïren part del castell i muralles, i l'enderrocament de la torre de l'homenatge i d'algun mur que l'any 1485 va ordenar enderrocar el cap remença Joan Sala, després de conquerir la vila. A finals del segle XVI començaren a agafar forma els nous carrers construïts fora muralla. Edat Moderna[modifica | modifica el codi] L'any 1553 en el terme d'Anglès es comptaven 136 focs. Pocs anys després, el 1597, des del castell eixí una força de 600 homes, capitanejada per Galceran d'Olmera, que anaren vers Perpinyà per ajudar els exèrcits de Felip II que lluitaven al Rosselló per evitar l'annexió d'aquests territoris a França, cosa que intentava el rei Enric IV. El dia 16 de novembre de 1656, el marquès de Mortara, virrei i capità general de Catalunya, que venia de Darnius on havia guanyat l'exèrcit francès amb tot el seu consell i un fort exèrcit de cavalleria i infanteria espanyola, sojornà a la vila durant quatre dies. Les conseqüències de les llargues guerres entre França i Espanya les patiren enormement el poble i el castell. El dia 25 de juliol de 1696, després que els francesos resultessin vencedors en la batalla del Ter, que els va permetre posar setge a la ciutat de Girona, entraren violentament a la vila anglesenca, on sojornaren fins al dia 12 d'agost. Molts fugiren de les seves llars tot endinsant-se per les Guilleries i evitar així les represàlies de l'exèrcit invasor. Durant aquella estada, els soldats, que mataven tots els qui arreplegaven, saquejaren, cremaren i destruïren nombroses cases de la vila, l'església, el castell i les muralles. El castell ja no tornaria a refer-se. La nissaga dels Cabrera, antics vescomtes de Girona, foren els amos de la jurisdicció del castell. Durant la Guerra de la Generalitat, aquest vescomtat anava en contra del rei Joan II, i en perdre la guerra, una bona part de les seves possessions foren repartides entre els guanyadors. Anglès, l'any 1472, fou separat del vescomtat i lliurat a Joan Sarriera, un dels generals vencedors. Anys més tard, el nou rei Ferran el Catòlic manà a Sarriera que restituís la vila i castell al vescomtat de Cabrera. El nou senyor Enríquez, almirall de Castella, i la seva muller, Anna II de Cabrera, l'any 1574 es vengueren el vescomtat a Francesc I de Montcada, marquès d'Aitona. L'any 1596 es produiria una nova venda: Galceran d'Olmera i Çarrovira, batlle natural d'Anglès, i el seu germà Joan compraren a Gastó de Montcada tota la senyoria i drets de la població pel preu de 12.000 lliures barceloneses. En no poder pagar-se la totalitat del convingut -només se'n va pagar la meitat-, el marquès d'Aitona recobrà una part de la senyoria i drets posats a la venda. Amb tot, els Olmera no renunciaren a recuperar en un futur la resta dels drets del castell. El dia 5 de desembre de 1603, cansat d'esperar la resta del pagament promès pels Olmera, el vescomte de Cabrera vengué a la Universitat o Ajuntament els privilegis que no pogueren comprar els Olmera. Fent un esforç econòmic important, el dia 5 de desembre de 1603 set membres del consistori -Antoni Planella, Montserrat Pairet, Salvador Planes, Jaume Cuc, Antoni Torell, Jeroni Mas i Amer Cuc-, aplegaren 12.560 lliures, que era l'import requerit per a la compra d'alguns dels drets esmentats, i signaren un acord que concedia a l'Ajuntament bona part de la sobirania de la vila. Ramon Olmera i Çarrovira no es conformà amb aquella venda que el desposseïa de molts privilegis i reclamà davant la Reial Audiència de Catalunya. Després de nombrosos judicis, que finiren l'any 1622, se signava una concòrdia entre l'Ajuntament i el senyor feudal. Novament, la senyoria del castell tornava a estar en mans de Ramon Olmera i l'Ajuntament perdia els privilegis que durant 19 anys foren de domini exclusiu del comú. Edat contemporània[modifica | modifica el codi] L'any 1718 la població d'Anglès era de 387 persones. El dia 15 de març de 1732 Josep d'Olmera i de Rajadell, que estava fortament endeutat, vengué a Fèlix de Sentmenat, marquès de Castelldosrius, tots els drets, propietats i privilegis que els Olmera tenien, pel preu de 16.650 lliures barceloneses. Els Castelldosrius han mantingut moltes propietats a Anglès i la Cellera de Ter fins fa pocs anys. L'any 1788 Anglès i la Cellera signaven un pacte de fet pel qual es reconeixia la separació d'ambdues poblacions, que fins aleshores havien format un sol municipi i parròquia. No obstant això, la separació definitiva, la de dret, no es va portar a terme fins a l'any 1823. L'any 1809, l'exèrcit de Napoleó tornà a destruir, saquejar i cremar nombroses cases, l'església i la notaria. Basada en una economia agrària i bosquerola, la vila s'endinsà en el segle XIX i l'any 1886 Anglès comptava amb 1.141 habitants. Un canvi radical en la vila tingué lloc el diumenge dia 13 de novembre de 1887 quan s'inaugurà esplèndidament la fàbrica tèxtil que els senyors Antoni Salvadó i Safont, Frederic Homs i Cabanas –casats amb dues germanes Burés– i el nebot d'aquests, Francesc Burés i Borràs, havien edificat a tocar el Ter. A la primera nau, li'n seguiren dues d'altres. A la llarga, aquella indústria, coneguda com a Indústries Burés, canviaria radicalment la vida de la població. El tèxtil portaria el progrés a la vall. De seguida el moviment obrer s'aglutinaria en un associacionisme destacat que va crear sindicats, cooperatives, mutualitats laborals, associacions culturals i recreatives, que donaren una vitalitat impressionant a la vila. La població augmentaria extraordinàriament: l'any 1900 hi havia 1.626 persones i 2.677 l'any 1930. El mateix dia que es va inaugurar la fàbrica -el 13 de novembre de 1887-, es va poder veure funcionar el primer llum elèctric, que s'instal·là a la plaça de la Vila, posat expressament per donar rellevància a la festa d'inauguració. Pel juny de 1890, entre el carrer Major i la plaça de la Vila, ja funcionaven quatre punts de llum. Anglès, doncs, va ser el primer poble de tot l'Estat espanyol que va tenir enllumenat públic elèctric. No gaire més tard, el 1895 s'iniciaven les obres del Tren Petit tot i que no fou fins a l'any 1911 que s'enllestí tota la ruta Olot-Girona. Els inicis del segle XX veieren les tensions entre amos i obrers i les vagues i aldarulls sorgiren a Anglès i esclataren obertament durant la Setmana Tràgica, quan es cremà el quarter de la Guàrdia Civil. Mentrestant, el teixit associatiu anglesenc creixia i apareixien germandats de socors mutus i cooperatives com "Libera Popolo" o "La Económica Anglesense" que el 1933 es fusionarien en "La Unión Anglesense". Els pagesos creaven l"Alianza Agrícola" i els paletes "L'Antena" La segona República arribà amb la inauguració de l'escola graduada per a nois. L'Ajuntament estava presidit per Pere Masats, d'Esquerra Republicana. Durant aquest curt període de temps des de l'Ajuntament es posaria especial cura a portar a terme una tasca de millora i catalanització de l'ensenyament públic. Durant els primers anys del franquisme es vivia sota un control repressiu permanent: d'una banda, l'ensenyament del català estava prohibit i, de l'altra, per aconseguir els productes bàsics per a l'alimentació diària hom necessitava les cartilles de racionament. De la mà de la sardana, que fou de les primeres manifestacions tradicionals folklòriques permeses pel règim, sorgiria l'Agrupació Sardanista i Cultural Floricel, que seria l'entitat cultural més dinàmica de la població i la que més va fer per tornar la nostra llengua i la democràcia a una situació de normalitat. Floricel organitzava anualment l'aplec de la Sardana, impartia classes de català, tenia cura de la festa del llibre, preparava festivals de cançó catalana, etc. També el futbol, de la mà del Club Esportiu Anglès, que estava en bona part subvencionat per Indústries Burés, viuria molt bons moments. A finals dels seixanta la població arribava als 4700 habitants i el dinamisme econòmic era molt gran. El tèxtil era la branca industrial que més gent ocupava: a Indústries Burés treballaven més de mil persones i la fàbrica dels Bosch seria líder en la producció d'un article que feia furor entre la joventut, els texans. El sector de la fusta passava per una bona època i algunes indústries locals s'especialitzaven en la fabricació de llapis, escuradents i agulles per estendre roba. La bonança econòmica portaria una allau migratòria prou important. Els nouvinguts solien arribar per treballar a les mines d'Osor o a les obres de construcció de l'embassament de Susqueda i a la conducció de les d'aigües cap a Barcelona. Entorn d'aquest progrés sorgiria un gran esclat del comerç, i els caps de setmana aquesta vila es convertia en un important centre d'oci, on funcionaven quatre cinemes i dues sales de ball. L'any 1978, per manca de quòrum, es dissolgué el consistori i fou substituït per una gestora. Un fort moviment social reclamava canvis al poble i al país. L'Assemblea Democràtica d'Anglès, formada per un grup nombrós de gent, d'ideologia política diversa, impulsava conferències sota l'encapçalament de les terceres vies. En aquestes conferències hi participaren els líders dels principals partits polítics catalans. Prop de mil persones signaren un manifest que demanava al consistori el canvi de noms dels carrers i que la retolació es fes en català.
  • Foto de Bescanó
  • Foto de Bescanó
  • Foto de Bescanó
Bescanó és un municipi de la comarca del Gironès, que forma part de l'àrea urbana de Girona. El municipi de Bescanó es troba a la riba dreta del riu Ter, a l'oest de la comarca del Gironès. Ocupa 36 km² dels contraforts orientals de les Guilleries. Els pobles de Bescanó, Estanyol, Montfullà i Vilanna amb les seves urbanitzacions (Urbanització Mas Llunès, Estanyol Parc) comparteixen un paisatge mediterrani de pujols boscosos. Bescanó es troba dins la conca hidrogràfica del Baix Ter la qual té una superfície de 1.210,85 km². Aquesta conca hidrogràfica se circumscriu en les comarques de La Selva, La Garrotxa, El Gironès, El Pla de l'Estany, El Baix Empordà i L'Alt Empordà. A continuació s'han llistat i caracteritzat tots els punts d'aigua coneguts classificats en torrents, rieres, rius, canals i fonts. Cal anunciar la dispersió de noms amb què els ciutadans anomenen un mateix curs d'aigua, fet que dificulta la tasca d'identificació.[3] Rius: Ter, Onyar i Güell Torrents: D'en Ribera, Rerablanca o d'en Gondahi, de Ca l'Aulina,... Rieres: Sant Pere, Reramurs Fonts: Dels Gossos, del Rector, de Can Godaia,... Canals: Séquia Monar, de Reg o Reg Gros Delimita: pel nord, el riu Ter; pel sud, la capçalera de l'Onyar, el volcà de la Crosa i pla de la Selva; per l'est, el pla de Girona; i per l'oest, el pla de Trullàs. L'entorn rural conserva el passat agrícola: camps fèrtils al pla, turons del bosc espès i algun d'urbanitzat. La població depassa els 3. 500 habitants, molta gent viu a Bescanó i va a treballar a l'àrea de Girona; el poble creix i es desenvolupa una economia industrial i de serveis, moderna i dinàmica. Les peces arqueològiques mostren un passat remot, ric i divers: assentaments paleolític del puig d'en Rigau i la vil·la romana de Montfullà;[4] poblat ibèric i camp de sitges d'Estanyol, castells medievals de Bescanó; capelles i masos preromànics de Vilanna. Perviuen topònims ibers com Taceram (Ter) i visigòtics com el mas Wualard de Trullars. Les parròquies medievals s'estructuren durant l'alta edat Mitjana sobre quatre vil·les romanes: Vilanna, Montfullà, Estanyol i Bescanó. El domini comtal es manté a Montfullà i Bescanó, però els endeutaments dels reis fan que els burgesos de Girona comprin rendes i fundin masos on es refugiaran de la fam de 1333 i la pesta negra de 1348. El segle XV és temps de malvestats. Els edificis són malmesos pels terratrèmols del 1427. Els nous estats europeus pressionen Catalunya. Girona és fortificada per guardar l'entrada a la península. Bescanó comparteix els continus setges sobre la ciutat, la defensa, la destrucció i la sagnia dels tributs que reclamen tant la ciutat com els enemics assetjats. Durant les guerres carlines a Vilanna es produeixen els afusellaments sumaríssims de carlins (1851) que precipitaren l'abolició del cos dels mossos d'esquadra. Entre la segona a tercera guerra carlina s'implanten les escoles públiques de Bescanó i Estanyol. Tot just a finals del segle XIX Bescanó comença a sortir de l'Antic Règim: el 1880 es construeix la carretera nacional i el 1893 el tren Girona - Olot. Grober i Bonmatí fan ponts sobre el Ter per accedir a les fàbriques tèxtils, símbol del canvi i progrés socioeconòmic del segle XX. Esclata la guerra civil, i a Bescanó i Estanyol es formen comitès antifeixistes que assumiran les tasques de defensa i govern municipal fins a aconseguir el control polític de l'ajuntament. En la dècada de 1960 es desenvolupen indústries càrnies, comerços, tallers... que atrauen la immigració de la rodalia. El pantà de Susqueda fa oblidar els aiguats Plega el tren d'Olot. Una guarderia pública substitueix la de la fàbrica. Creix l'eixample i s'edifiquen els primers pisos al barri obrer i cases noves. Dels 80 ençà, s'aprofita l'impuls econòmic de l'entorn metropolità de Girona, que es tradueix en un creixement urbanístic i poblacional, sostingut i sostenible, dotat de tots els serveis públics que poden tenir i mantenir.
  • Foto de Girona
  • Foto de Girona
  • Foto de Girona
Girona és una ciutat i un municipi del nord-est de Catalunya, capital de la comarca del Gironès i de la província de Girona. Pertany a l'àmbit de les Comarques Gironines. La ciutat es troba a la confluència de quatre rius: el Ter, l'Onyar, el Güell i el Galligants, a una alçada de 75 m sobre el nivell del mar. El seu terme municipal limita al nord amb Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter, a l'est amb Celrà, al sud-est amb Juià i Quart, al sud-oest amb Fornells de la Selva, Vilablareix i Salt, i a l'oest amb Sant Gregori. El municipi comptava amb prop de 98.000 habitants al 2014. El seu Casc Històric o Barri Vell és un dels més evocadors d'Europa, comptant amb elements monumentals únics al continent. Es troba delimitat per l'anomenat Passeig de la Muralla, el camí de ronda de les antigues muralles carolíngies (s. IX) i de la baixa edat mitjana (s. XIV i XV). Entre els seus monuments destaquen el call (antic barri jueu, dels més ben conservats d'Espanya); com també les famoses i colorides Cases de l'Onyar, i a dalt de tot hi ha la catedral, d'una grandíssima nau única, que és la més ampla del món en estil gòtic. La ciutat de Girona està situada a la confluència dels rius Onyar, Güell, Galligants i Ter, a una altitud de 75 m, a l'anomenat pla de Girona. Girona limita al nord amb els municipis de Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter; a l'est, els de Celrà i Juià; al sud-est, amb el de Quart; al sud-oest, amb els de Fornells de la Selva i Vilablareix; i a l'oest amb els de Salt i Sant Gregori. El clima és mediterrani, al límit de la característica fonamental d'aquest clima - la sequera estival, amb prou feines percebuda alguns anys a la zona de Girona - i amb una oscil·lació entre els freds de l'hivern - són habituals les glaçades entre desembre i febrer- i les calors de l'estiu - màximes superiors als 35 °C durant la canícula - que li atorguen, en conjunt, un caràcter més extremat que als climes litorals, però sense arribar a la continentalitat de les conques interiors de Catalunya. Girona està dins de la zona temperada. Les temperatures mitjanes oscil·len entre els 13 °C i els 17 °C. Època antiga: ibers i romans[modifica | modifica el codi] Fundació de Gerunda[modifica | modifica el codi] Mapa de l'imperi romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd). Els primers pobladors van ser els ibers de la tribu dels Indigets, situats als poblats dels punts elevats que envolten i clouen el pla de Girona, com el del congost de l'actual Sant Julià de Ramis, que era el més important. En el si de les guerres de Sertori (82-72 aC), vers el 77 aC Pompeu edificà un oppidum (plaça forta emmurallada) sobre la Via Heraclea (futura Via Augusta) per defensar-la i lluitar contra el sediciós Sertori, de la facció dels populares, que s'havia aixecat en armes a la Hispània romana contra Sul·la, de la facció dels optimates i que controlava el poder a Roma. És, aleshores, per aquestes necessitats militars, que els ocupants romans fundaren l'originària Girona, que s'anomenava en aquells moments Gerunda, l'etimologia de la qual encara no s'ha aclarit, per bé que podria significar "entre l'Undarius", nom que rebia en llengua ibera l'actual riu Onyar. La nova ciutat de Gerunda es nodrí dels antics habitants del poblat de Sant Julià de Ramis que, segons sembla, foren obligats a traslladar-se a l'oppidum gironí. Així, doncs, la Girona romana s'erigí com a baluard defensiu de l'entrada de la Via Augusta a Hispània i esdevingué un centre important de la regió, amb l'articulació d'un ager romà al voltant de l'urbs gironina. En suma, ambdues unitats formaven la ciuitas de Girona, la peça essencial i bàsica de l'organització territorial romana. Tot i que Gerunda es trobava a l'interior i allunyada de la costa, disposava d'una bona connexió amb el port romà d'Empúries, primer bastió romà al nord-est peninsular, colonitzat en el si de la Segona Guerra Púnica al costat de l'assentament grec que ja hi existia. Plànol de Gerunda entre el segle II i el segle VIII. Estructura urbana, econòmica i política de Gerunda[modifica | modifica el codi] L'estructura de la ciutat de Gerunda era atípica. No seguia les distribucions hipodàmiques estàndards, ni les centuriacions habituals de les urbs romanes. Com que s'aixecava sobre la Via Augusta per motius estrictament militars, la seva planta és totalment irregular. Malgrat tot, es poden entreveure les parts bàsiques de la ciutat romana: el cardo maximus, el fòrum. No s'ha pogut documentar l'existència de cap decumanus maximus. Quant al cardo maximus, aquest se situava sobre la traça de la Via Augusta al seu tram per dedins de la ciutat, el que en l'actualitat és el carrer de la Força. Quant al forum, aquest se situava a l'actual plaça de la Catedral. El temple de la ciutat molt probablement era on avui s'eleva l'església catedral de Santa Maria de Girona. La distribució de la ciutat sobre terrasses paleofluvials dificultava la mobilitat dins el centre i s'hagueren de transformar tots els decumani (carrers alineats d'est a oest) en escales. La majoria encara es conserven en l'actualitat, amb les reformes i modificacions fetes al llarg dels anys. L'altre gran element de la ciutat era la muralla. Aquesta s'edificà en dues fases: una s'executà en fundar la ciutat i l'altra cap a les darreries del segle III dC. Les diferències morfològiques permeten d'identificar-les fàcilment, atès que empren pedres de composicions i formes distintes. La segona fase s'executà arran de les necessitats defensives que les incursions germàniques a Hispània provocaven. Les muralles no solament s'usaven per a fins militars, sinó que servien per definir els límits de l'urbs (anomenats pomerium) i separar-la de l'ager. Estructura política de Gerunda L'estructura política de la ciutat seguia els paràmetres estàndards de qualsevol ciutat romana. Cal no oblidar que Gerunda era una ciutat d'una província llunyana i petita, irrisòria als ulls de Roma. La ciutat es regia probablement pel dret llatí, que no era exactament el mateix que el dret romà. A la pràctica, els habitants lliures de les ciutats de dret llatí disposaven d'una ciutadania més restringida que els habitants de ciutats amb dret romà. El mecanisme per obtenir una ciutadania plena era el cursus honorum, la carrera política o pública. Era per aquest motiu que les magistratures romanes eren cobejades pels ciutadans ambiciosos, per bé que eren càrrecs molt cars, per tal com totes les despeses públiques que eren competència d'una magistratura eren assumides pels fons privats del magistrat de torn. Gerunda, en tant que ciuitas romana, disposava de les institucions habituals, com l'ordo decurionum (el senat municipal, amb poder legislatiu), el duumvirat (dos magistrats col·legiats amb el poder executiu, d'elecció anual) i l'edilat (dos magistrats subordinats encarregats dels serveis públics de la ciutat). Cal no oblidar d'esmentar els càrrecs religiosos que, en el fons, també eren càrrecs polítics. El centre de la política municipal era l'ordo decurionum. Finalment, per cloure aquest apartat, hom no pot deixar d'esmentar l'altra part de la ciuitas de Gerunda: l'ager. Era l'àmbit de producció agrícola i manufacturera on es concentraven les uilae; això és, els centres agricolaramaders de proveïment de la ciuitas, la majoria de les vegades, propietat d'hisendats que vivien a l'urbs i delegaven l'administració als seus subordinats (uillicus). A la ciuitas de Gerunda s'hi concentraven activitats de cereal, olivera i vinya, ramat oví, boví i cabrum i una moderada quantitat de bòbiles ceràmiques. L'arribada del cristianisme i la fi de la Girona romana[modifica | modifica el codi] Cases penjades de Girona La primera comunitat cristiana de Gerunda apareix documentada als voltants de 304-305 dC, en el si de les persecucions de Dioclecià, en les quals es creu que morí en martiri a la ciutat un dels difusors de la religió a la zona, arribat per mitjà de les rutes comercial marítimes: Sant Feliu de Scil·la (Mauritània). Doncs, Sant Feliu es convertí en el primer i únic màrtir de la ciutat i sant primigeni, fins que fou desplaçat per l'apòcrif Sant Narcís, de tradició importada en època alt-medieval. L'erecció d'un martyrium (tomba d'un sant màrtir) a l'actual burg de Sant Feliu i les restes trobades, com les del possible sarcòfag del sant (segle IV dC), palesen l'existència d'una comunitat cristiana primigènia, forta i poderosa (els marbres del sarcòfag són de gran qualitat i fets a Roma per les millors escoles de relleus). Pel que fa a l'existència d'un bisbe, hi ha documentada una referència del 404 dC en la qual es parla del bisbe de Gerunda, reprovat fortament pel I Concili de Toledo. Igualment, hi ha documentada l'existència d'un palau episcopal i una basílica, tot i que l'emplaçament no ha pogut ésser definit. Girona no s'escapà als esdeveniments: s'embarcà a les reformes de Dioclecià (284 - 305 dC), patí les incursions germàniques (segles IV-V dC) i a la fi veié com el Poder romà es desfeia sobre el territori i s'instal·lava un nou Poder que, en algunes característiques, seguí unes polítiques de continuïtat. L'únic Poder que no es va desfer i que s'adaptà al canvi fou l'Església, que perdurà i s'expandí durant aquells anys (segles IV-VI dC). Girona continuà existint, conservà el bisbat lligat a la seu metropolitana de Tarragona. A l'ager s'observaren alguns canvis de poblament bruscs que, en alguns casos, poden ésser considerats veres regressions en relació al període romà. El canvi més notable fou l'erecció en ple segle III d'un castellum sobre les antigues ruïnes del poblat iber de Sant Julià de Ramis per protegir el pla de Girona i la ciutat dels nombrosos atacs als quals es veié exposat el territori amb la descomposició política i militar de l'imperi. Època antiga: ibers i romans[modifica | modifica el codi] Fundació de Gerunda[modifica | modifica el codi] Mapa de l'imperi romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd). Els primers pobladors van ser els ibers de la tribu dels Indigets, situats als poblats dels punts elevats que envolten i clouen el pla de Girona, com el del congost de l'actual Sant Julià de Ramis, que era el més important. En el si de les guerres de Sertori (82-72 aC), vers el 77 aC Pompeu edificà un oppidum (plaça forta emmurallada) sobre la Via Heraclea (futura Via Augusta) per defensar-la i lluitar contra el sediciós Sertori, de la facció dels populares, que s'havia aixecat en armes a la Hispània romana contra Sul·la, de la facció dels optimates i que controlava el poder a Roma. És, aleshores, per aquestes necessitats militars, que els ocupants romans fundaren l'originària Girona, que s'anomenava en aquells moments Gerunda, l'etimologia de la qual encara no s'ha aclarit, per bé que podria significar "entre l'Undarius", nom que rebia en llengua ibera l'actual riu Onyar. La nova ciutat de Gerunda es nodrí dels antics habitants del poblat de Sant Julià de Ramis que, segons sembla, foren obligats a traslladar-se a l'oppidum gironí. Així, doncs, la Girona romana s'erigí com a baluard defensiu de l'entrada de la Via Augusta a Hispània i esdevingué un centre important de la regió, amb l'articulació d'un ager romà al voltant de l'urbs gironina. En suma, ambdues unitats formaven la ciuitas de Girona, la peça essencial i bàsica de l'organització territorial romana. Tot i que Gerunda es trobava a l'interior i allunyada de la costa, disposava d'una bona connexió amb el port romà d'Empúries, primer bastió romà al nord-est peninsular, colonitzat en el si de la Segona Guerra Púnica al costat de l'assentament grec que ja hi existia. Plànol de Gerunda entre el segle II i el segle VIII. Estructura urbana, econòmica i política de Gerunda[modifica | modifica el codi] L'estructura de la ciutat de Gerunda era atípica. No seguia les distribucions hipodàmiques estàndards, ni les centuriacions habituals de les urbs romanes. Com que s'aixecava sobre la Via Augusta per motius estrictament militars, la seva planta és totalment irregular. Malgrat tot, es poden entreveure les parts bàsiques de la ciutat romana: el cardo maximus, el fòrum. No s'ha pogut documentar l'existència de cap decumanus maximus. Quant al cardo maximus, aquest se situava sobre la traça de la Via Augusta al seu tram per dedins de la ciutat, el que en l'actualitat és el carrer de la Força. Quant al forum, aquest se situava a l'actual plaça de la Catedral. El temple de la ciutat molt probablement era on avui s'eleva l'església catedral de Santa Maria de Girona. La distribució de la ciutat sobre terrasses paleofluvials dificultava la mobilitat dins el centre i s'hagueren de transformar tots els decumani (carrers alineats d'est a oest) en escales. La majoria encara es conserven en l'actualitat, amb les reformes i modificacions fetes al llarg dels anys. L'altre gran element de la ciutat era la muralla. Aquesta s'edificà en dues fases: una s'executà en fundar la ciutat i l'altra cap a les darreries del segle III dC. Les diferències morfològiques permeten d'identificar-les fàcilment, atès que empren pedres de composicions i formes distintes. La segona fase s'executà arran de les necessitats defensives que les incursions germàniques a Hispània provocaven. Les muralles no solament s'usaven per a fins militars, sinó que servien per definir els límits de l'urbs (anomenats pomerium) i separar-la de l'ager. Estructura política de Gerunda L'estructura política de la ciutat seguia els paràmetres estàndards de qualsevol ciutat romana. Cal no oblidar que Gerunda era una ciutat d'una província llunyana i petita, irrisòria als ulls de Roma. La ciutat es regia probablement pel dret llatí, que no era exactament el mateix que el dret romà. A la pràctica, els habitants lliures de les ciutats de dret llatí disposaven d'una ciutadania més restringida que els habitants de ciutats amb dret romà. El mecanisme per obtenir una ciutadania plena era el cursus honorum, la carrera política o pública. Era per aquest motiu que les magistratures romanes eren cobejades pels ciutadans ambiciosos, per bé que eren càrrecs molt cars, per tal com totes les despeses públiques que eren competència d'una magistratura eren assumides pels fons privats del magistrat de torn. Gerunda, en tant que ciuitas romana, disposava de les institucions habituals, com l'ordo decurionum (el senat municipal, amb poder legislatiu), el duumvirat (dos magistrats col·legiats amb el poder executiu, d'elecció anual) i l'edilat (dos magistrats subordinats encarregats dels serveis públics de la ciutat). Cal no oblidar d'esmentar els càrrecs religiosos que, en el fons, també eren càrrecs polítics. El centre de la política municipal era l'ordo decurionum. Finalment, per cloure aquest apartat, hom no pot deixar d'esmentar l'altra part de la ciuitas de Gerunda: l'ager. Era l'àmbit de producció agrícola i manufacturera on es concentraven les uilae; això és, els centres agricolaramaders de proveïment de la ciuitas, la majoria de les vegades, propietat d'hisendats que vivien a l'urbs i delegaven l'administració als seus subordinats (uillicus). A la ciuitas de Gerunda s'hi concentraven activitats de cereal, olivera i vinya, ramat oví, boví i cabrum i una moderada quantitat de bòbiles ceràmiques. L'arribada del cristianisme i la fi de la Girona romana[modifica | modifica el codi] Cases penjades de Girona La primera comunitat cristiana de Gerunda apareix documentada als voltants de 304-305 dC, en el si de les persecucions de Dioclecià, en les quals es creu que morí en martiri a la ciutat un dels difusors de la religió a la zona, arribat per mitjà de les rutes comercial marítimes: Sant Feliu de Scil·la (Mauritània). Doncs, Sant Feliu es convertí en el primer i únic màrtir de la ciutat i sant primigeni, fins que fou desplaçat per l'apòcrif Sant Narcís, de tradició importada en època alt-medieval. L'erecció d'un martyrium (tomba d'un sant màrtir) a l'actual burg de Sant Feliu i les restes trobades, com les del possible sarcòfag del sant (segle IV dC), palesen l'existència d'una comunitat cristiana primigènia, forta i poderosa (els marbres del sarcòfag són de gran qualitat i fets a Roma per les millors escoles de relleus). Pel que fa a l'existència d'un bisbe, hi ha documentada una referència del 404 dC en la qual es parla del bisbe de Gerunda, reprovat fortament pel I Concili de Toledo. Igualment, hi ha documentada l'existència d'un palau episcopal i una basílica, tot i que l'emplaçament no ha pogut ésser definit. Girona no s'escapà als esdeveniments: s'embarcà a les reformes de Dioclecià (284 - 305 dC), patí les incursions germàniques (segles IV-V dC) i a la fi veié com el Poder romà es desfeia sobre el territori i s'instal·lava un nou Poder que, en algunes característiques, seguí unes polítiques de continuïtat. L'únic Poder que no es va desfer i que s'adaptà al canvi fou l'Església, que perdurà i s'expandí durant aquells anys (segles IV-VI dC). Girona continuà existint, conservà el bisbat lligat a la seu metropolitana de Tarragona. A l'ager s'observaren alguns canvis de poblament bruscs que, en alguns casos, poden ésser considerats veres regressions en relació al període romà. El canvi més notable fou l'erecció en ple segle III d'un castellum sobre les antigues ruïnes del poblat iber de Sant Julià de Ramis per protegir el pla de Girona i la ciutat dels nombrosos atacs als quals es veié exposat el territori amb la descomposició política i militar de l'imperi.
  • Foto de Quart
  • Foto de Quart
  • Foto de Quart
  • Foto de Quart
Quart és un municipi de la comarca del Gironès que forma part de l'àrea metropolitana de la ciutat de Girona. És un important referent de la ceràmica i la terrissa a Catalunya. Fa més de 700 anys que es té constància dels seus inicis. Pels volts de la primera setmana de desembre es porta a terme la Fira Mercat de la Terrissa Catalana de Quart. Hi ha documentats dos poblats ibèrics, el de La Creueta, situtat al Puig d'en Rovira, i el de Castellar de la Selva. La història de la terrissa de Quart té el seu inici durant la baixa edat mitjana, quan un grup d'artesans s'establiren en aquesta zona, rica en terres argiloses, per desenvolupar la seva labor. Posteriorment, aquests artesans es van agrupar en la confraria de Santa Justa i Santa Rufina, i sota aquest gremi van viure entre els segles XVI i XIX una època d'esplendor econòmic, fins que l'aparició de nous materials i noves tecnologies feu entrar al sector en crisi, A partir d'aquest moment Quart s'especialitzà progressivament en la ceràmica decorativa i artística, i durant aquesta nova etapa el municipi viurà un període clau en la història de la ceràmica catalana, emparat en l'estètica Modernista i Noucentista i impulsat per artistes com Gustau Violet, Rafael Masó o Fidel Aguilar
  • Foto de Llambilles
  • Foto de Llambilles
Llambilles és un municipi de la comarca del Gironès, regat pels rius del Bugantó i del Corb. La part oriental, boscosa i accidentada pertany al Massís de les Gavarres, la part occidental a la plana fèrtil dels afluents de l'Onyar.[2] El 2013 comptava amb 713 habitants, un creixement de 45% en una dècada. El primer esment escrit «Lambiliolas» data de l'any 999.[3] L'etimologia del nom és desconeguda i probablement preromana.[4] Ara com antany, la principal activitat econòmica és el sector primari: contreu de cereals a la plana i explotació del bosc per a la indústria del suro al massís. Durant el segle XX la població va estancar-se a l'entorn dels 400. Des de la fi del segle, el desenvolupament de noves urbanitzacions va fer créixer. Hi ha un polígon industrial «les Conques» on van s'establir principalment empreses de distribució i una fàbrica paperera
  • Foto de Cassà de la Selva
  • Foto de Cassà de la Selva
  • Foto de Cassà de la Selva
Cassà de la Selva és una vila i municipi de la comarca del Gironès. Es troba al peu de la llarga cadena muntanyosa gironina de les Gavarres. Al centre de la vila hi ha els principals monuments arquitectònics, com l'església gòtica de Sant Martí del segle XVI a l'interior de la qual es troben restes de construccions romanes. La població conserva també edificis d'estil modernista. L'antiga estació de tren del Carrilet, avui restaurada, serveix per fer-hi exposicions i d'altres esdeveniments de caràcter cultural. En aquest sentit, cal destacar la famosa Nit dels Músics Cassanencs, activitat de gran abast i importància a Cassà, que aplega músics del poble o relacionats amb ell i que acaba amb una audició de sardanes; se celebra una vegada l'any coincidint amb la festa major del poble, al maig o juny (depenent de l'any, és la setmana abans del Corpus Christi). La grafia oficial Cassà es troba en documentació antiga (Cassianus (1214), Cassanus (1254)), nogensmenys el parer de l'Institut d'Estudis Catalans és de considerar que la grafia correcta, d'acord amb les normes ortogràfiques vigents, és Caçà (atestacions medievals: Cacianus (1280), Caciano de Silva (1362)) i per l'etimologia, que fa provenir el nom del llatí Cattianus, derivat del nom propi Cattius. Història[modifica | modifica el codi] El terme de Cassà de la Selva va ser cobejat des d'èpoques molt antigues i en el seu territori s'han trobat restes que palesen els diferents períodes de poblament: paleolític, neolític, bronze, ibèric (el jaciment més important és el puig del Castell) i romà. Tanmateix, com és característic en totes les poblacions de Catalunya, el desenvolupament de la població en el lloc on hi ha la vila actualment es comença a resseguir amb una cronologia ininterrompuda a partir de l'edat mitjana, que és quan es va bastir el nucli de població entorn de la sagrera del primitiu temple romànic que estava situat en el mateix lloc que l'església parroquial actual. És significatiu el lloc escollit per al seu emplaçament en un petit turó: que dominava la plana fèrtil, que estava ben comunicat amb la ciutat de Girona i la costa i que estava molt a prop del massís de les Gavarres que els assegurava combustible i cacera. A partir del segle XII s'esmenta el castell de Cassà, centre del poder del senyor feudal, que anirà passant de mà en mà en els segles posteriors. La possessió del castell per part dels Montcada significa el punt més alt de la violència feudal que té com a punts significatius diferents atacs al castell. Dins aquest context hi hem d'incloure la declaració de Cassà com a carrer de Girona (1386) a partir de la qual la vila gaudia dels mateixos privilegis que la ciutat, i l'anomenat "Lo fet de Cassà" (1391) en què la resolució dels Moncada de tornar tenir la jurisdicció de la vila va acabar amb un episodi sagnant culminat per l'assalt i crema del castell. Una altra de les dates més significatives és la de l'any 1456 quan Joan II va concedir dues fires anuals i un mercat setmanal atès que el permís per organitzar fires i mercats és un perfecte indicador de la vitalitat d'una població. Tot i que poques dècades més tard Cassà es va veure involucrada en la guerra remença, la seva puixança va continuar durant el segle XVI com es pot comprovar amb la important reforma que va patir l'església parroquial i la construcció de grans conjunts arquitectònics com can Frigola i la torre Salvana. Un segle més tard la gran pesta del 1650 va delmar extraordinàriament la població, però ben aviat la introducció d'un nou ofici, la del taper, es convertiria en el gran revulsiu de la vila. Aquest ofici derivaria en la potent indústria surotapera que en el segle XIX es convertiria en el motor de l'expansió demogràfica i econòmica potenciada per la creació d'una nova via de comunicació, el ferrocarril. Coincidint amb aquesta època puixant va haver-hi l'eclosió del moviment associatiu que es va perllongar durant les primeres dècades del segle XX fins i tot després de la crisi de la indústria surotapera. La Guerra Civil i la posterior dictadura varen marcar un punt i a part en la història de la vila i el poble es va veure mancat de les infraestructures, dels serveis i dels recursos necessaris per poder tirar endavant. En els anys seixanta però, va començar a canviar el signe del poble, la indústria es va diversificar i es varen afegir nous sectors: metall, tèxtil, alimentari, arts gràfiques, metall, plàstic, materials elèctrics, etcètera. Aquesta diversificació industrial que caracteritza la vila i la diferència dels pobles veïns va absorbir a partir dels anys seixanta un important contingent d'immigració que provenia del sud de la península. Un contingent d'immigració que ha tornat en els últims anys però aquesta vegada procedent del veí continent africà i que s'ocupa bàsicament en el sector industrial i agrícola. El 1881 es fundà l'escola La Salle Cassà. L'arribada de la democràcia va ser un fort revulsiu per a l'augment de la participació de la societat civil en l'activitat sociocultural i lúdica de la població. La ciutadania es va implicar en la recuperació del català a nivell escrit i diversos veïns van promoure una campanya per a l'oficialització del nom de la vila amb la doble S, ja que el IEC es decantava per la forma "Caçà". Finalment la Generalitat va accedir a oficialitzar el nom "Cassà de la Selva",[2] que és com s'utilitza entre els veïns del municipi i als mitjans de comunicació
  • Foto de Llagostera
  • Foto de Llagostera
  • Foto de Llagostera
  • Foto de Llagostera
Llagostera és una vila i municipi de la comarca del Gironès de 8.200 habitants que limita amb Cassà de la Selva, Santa Cristina d'Aro, Tossa de Mar i Caldes de Malavella. El terme municipal és el més gran de la comarca i comprèn part del Massís de les Gavarres al nord i el Massís de les Cadiretes al sud, amb predomini de boscos de suros, roures i pins. Hi passen les rieres de Gotarra i Banyaloques que se'n van a l'Onyar, i el Ridaura que va al mar. Està ben comunicat, amb la carretera C-65 de Girona a Sant Feliu de Guíxols, la C-35 de Llagostera a Parets del Vallès, i les carreteres locals que van a Caldes de Malavella i Tossa de Mar. El 70% de la població viu al nucli urbà, al voltant de l'Església de Sant Feliu de Llagostera que s'alça en un turó, mentre que l'altre 30% viu disseminada en deu veïnats i set urbanitzacions. El primer document on apareix el municipi és del 855, en la confirmació dels béns del monestir de la Grassa per Carles el Calb. A l'edat moderna, la indústria surotapera hi tingué un pes destacat i el tren que anava de Girona a Sant Feliu hi feia parada. El municipi té diversos espais emblemàtics, com la renaixentista Casa de les Vídues (segle XVI), l'església gòtica de Sant Feliu de Llagostera, les restes de l'antic castell de Llagostera, el centre d'interpretació a Can Caciques o el Museu Vilà. També té antigues i importants masies als veïnats de Penedès, Llobatera, Sant Llorenç i la Mata.[2] Entre les tradicions culturals destaquen la Fira del Bolet, el Mercat Romà, la Fira del Batre, la Fira de Nadal o la Festa Major. Pel que fa als esports, segons les èpoques, la vila ha destacat en bàsquet, handbol, patinatge i actualment la Unió Esportiva Llagostera participa en la Segona divisió A de la lliga espanyola de futbol.
  • Foto de Sta Cristina D´Aro
  • Foto de Sta Cristina D´Aro
  • Foto de Sta Cristina D´Aro
Depenent tradicionalment de la vila de Castell d'Aro, el 1858 es formà el municipi de Santa Cristina d'Aro a partir de la segregació de quatre parròquies adscrites fins aleshores a Castell d'Aro: Bell-lloc, Santa Cristina, Solius i Romanyà de la Selva. La parròquia de Santa Cristina, per la seva situació al centre de la Vall d'Aro i prop de les vies de comunicació amb Sant Feliu de Guíxols i Girona fou escollida cap de municipi.
  • Foto de Castell D´Aro
  • Foto de Castell D´Aro
  • Foto de Castell D´Aro
Castell d'Aro és una entitat de població del municipi baixempordanès de Castell-Platja d'Aro. És un conjunt històric declarat com a bé cultural d'interès nacional. El 2005 tenia 1.535 habitants. Es tracta d'una població situada a uns 2 km de Platja d'Aro, el nucli principal del municipi, a la Costa Brava. Antigament, Castell d'Aro era el cap del municipi i el nucli més important de la vall d'Aro. El 1858 se segregaren les quatre parròquies que conformaren el municipi de Santa Cristina d'Aro i als anys 60 del segle XX el creixement turístic de la zona causà la creació de Platja d'Aro i la pèrdua de la capitalitat municipal en benefici del nou nucli costaner. Castell d'Aro és un poble medieval construït a redós del Castell de Benedormiens i l'església de Santa Maria com a capella del castell i sufragània de la de Santa Cristina d'Aro, i que posteriorment, el 1691, esdevindria parròquia. Està situat al cim d'un pujol que s'avança des de les estriacions del massís de les Gavarres cap a la plana de la vall d'Aro, conca del riu Ridaura, que constitueix l'única plana de la comarca del Baix Empordà situada al sud de les Gavarres. Un primer nucli se situa al voltant dels dos eixos en sentit est-oest i format pels carrers del Carme i de l'Església, i l'altra pels carrers Major i del Castell, que conflueixen mitjançant l'actual carrer del Calvari en el punt on hi ha la creu de terme. Completa aquesta trama viària interior un tercer eix format per l'actual plaça de Santa Maria i la pujada de l'Església que travessa els dos anteriors. Aquesta estructura es completa pels carrers del Sol i de l'Hospital, i una petita plaça. Els seus edificis conserven elements força interessants del segle XV al XVIII, entre els quals destaquen portals dovellats, finestres gòtiques, conopials i renaixentistes, i llindes amb dates del segle XVIII. La majoria de les cases de Castell d'Aro són entre mitgeres amb la façana principal oberta sobre els carrers que formen els eixos en sentit est-oest i sobre la plaça de Santa Maria, mentre que els carrers del Sol i de l'Hospital només donen accés als patis posteriors de les cases. Les façanes acostumen a ser de paredat comú amb les cantonades escairades quan n'hi ha i amb obertures encerclades amb pedra tallada en la majoria dels casos, encara que en algunes edificacions més modestes aquest encerclat desapareix. L'edifici del castell, malmès per dos incendis, un el 1462, provocat pels remences i l'altre el 1879, fortuït, conserva escasses restes d'època medieval. L'actual castell és una construcció de notables dimensions resultat de la restauració iniciada el 1970. Es tracta d'un edifici amb planta en forma de "U" amb el pati interior obert cap al nord, mirant a la façana sud de l'església, format per una juxtaposició de quatre cossos. L'església de Santa Maria del Castell, d'estil gòtic tardà amb façana barroca, és d'una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. La portada, emmarcada per pilastres amb falsos capitells, té sobre la llinda la data 1784 i, més amunt, una fornícula amb relleus a banda i banda. Al costat sud hi ha adossat un campanar de planta quadrada d'època barroca, amb dues finestres amb arc de mig punt a cada façana i coronat amb un pinacle, i tocant a la capçalera hi ha el cos de la sagristia. La rectoria es troba al costat dels límits del nucli medieval, edificada l'any 1569, segons consta a la llinda del portal d'entrada. Es tracta d'una edificació de planta baixa i pis, amb teulada a dues vessants i carener perpendicular a la façana principal de composició simètrica segons tres eixos dels quals el central acull el portal d'entrada a la planta baixa amb un escut en relleu i la data i una finestra al primer pis, amb decoració renaixentista. L'edifici ha sofert ampliacions per la seva façana posterior. El primer document en el qual s'esmenta el castell anomenat de Benedormiens («castrum appelatum Benedormiens») data de l'any 1041 i fa referència a una reunió celebrada per tal de decidir el futur de dit castell acabat de construir amb la finalitat de protegir el territori de la vall d'Aro del perill d'invasions sarraïnes. Hi participaven la comtessa Ermessenda, vídua del comte Ramon Borrell, el bisbe Pere Roger de Girona, l'abat Landrid del monestir de Sant Feliu de Guíxols, Gaufred Vidal i esposa Guíxol, senyors de Pals i es reuniren a l'església de Santa Cristina de la Vall d'Aro. El castell se cedí, no a un laic sinó al monestir de Sant Feliu de Guíxols junt amb delmes i primícies de la parròquia de Santa Cristina i de la contrada del castell. L'any 1099, l'abat de Sant Feliu de Guíxols dóna la castlania a Ramon Gaufred, de la família dels senyors de Pals. El 1197, l'abat de Sant Feliu donà la propietat del castell a Guerau de Lledó, a canvi de jurament d'homenatge. Després del segle XII, no es tenen notícies del castell de Benedormiens. D'ençà del segle XIII apareix esmentat el «castri d'Aredo». Segons el cens efectuat durant el regnat del rei Pere III el Cerimoniós, datat l'any 1359 o el 1381, Castell d'Aro tenia 73 focs. L'any 1462, durant la guerra dels Remences, el castell fou incendiat, patint importants destrosses i entrant en franca decadència. Durant el segle XVII, Castell d'Aro ja no pertany al monestir de Sant Feliu de Guíxols i passa a dependre de la Corona, formant la batllia reial de la Vall d'Aro, i l'any 1691, l'església apareix esmentada com a parròquia, encara que depenent de la de Santa Maria de Fenals d'Aro. Ja no es tracta de la capella romànica original sinó de la gran església d'estil gòtic tardà construïda probablement entre els segles XVI i XVII, a la qual durant el segle XVIII s'hi afegí l'actual façana barroca (1784 segons la data que consta a la llinda de la porta) i la sagristia (1765). Al segle XIX, durant el regnat d'Isabel II, Castell d'Aro era cap d'un districte municipal integrat, a més a més pels pobles de Santa Cristina d'Aro, Bell-lloc, Fenals, Romanyà de la Selva i Solius, que al cap de poc temps es varen segregar per formar una entitat municipal independent Santa Cristina i els seus agregats de Solius, Romanyà i Bell-lloc, quedant dintre del terme de Castell d'Aro, la zona de Platja d'Aro, s'Agaró, Sant Pol, Fenals i la Crota. L'any 1879 el castell patí un segon incendi accidental amb una forta explosió que afectà seriosament les estructures primitives. Amb posterioritat a aquest incendi, l'edifici, de propietat municipal, fou reconstruït i allotjà durant un cert temps diverses dependències i serveis, entre els quals les escoles nacionals, fins a l'any 1970 en que, un cop desallotjats aquests serveis, s'inicià la seva restauració. Entre 1892 i 1969 disposà de connexió ferroviària a la línia de Sant Feliu de Guíxols a Girona. Al poble s'hi celebra des de 1959 el Pessebre Vivent de Castell d'Aro, el pessebre vivent més antic de Catalunya.
  • Foto de Sant Feliu de Guixols
  • Foto de Sant Feliu de Guixols
  • Foto de Sant Feliu de Guixols
  • Foto de Sant Feliu de Guixols
  • Foto de Sant Feliu de Guixols
Sant Feliu de Guíxols és una ciutat de la comarca del Baix Empordà i cap del partit judicial de Sant Feliu a la província de Girona, Catalunya. La ciutat de Sant Feliu de Guíxols és al centre de la Costa Brava, entre els municipis de Castell-Platja d'Aro i Santa Cristina d'Aro. Tradicionalment se l'ha considerat la capital de la Costa Brava pel fet que Ferran Agulló la va batejar des del puig de Sant Elm, a llevant de Sant Feliu. És a 34 km de Girona i a 105 de Barcelona. El cap de municipi s'enclava a la badia de Sant Feliu, entre els puigs de Sant Elm i de les Forques. El seu clima és mediterrani i les temperatures són suaus tot l'any. És un important enclavament turístic per la seva condició de ciutat marinera, junt amb un important entorn verd.

1 comentari

  • Foto de ditorovira

    ditorovira 22/03/2017

    He fet aquesta ruta  veure detalls

    Gran experiencia de equipo. La dureza está en los 100 km y la cantidad de horas andando

Si vols, pots o aquesta ruta.