-
-
2.501 m
1.860 m
0
2,2
4,3
8,65 km

Vista 36 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Tregurà de Dalt, Catalunya (España)

Caminants: Toni Bach, Miquel Colomer, Pere Rifà i Joan Cortadellas

Tarda de primers de juny que sembla de finals de juliol. Fa molta calor.

Quan cap a les quatre pugem per la pista de Tregurà, aixequem pols com si estiguéssim corrent un ral•li africà. Sort que anem ben sols.

Aparquem el cotxe a tocar de la barra que impedeix la circulació per la pista secundària que mena fins al Coll de Font Lletera ( o de Tres Pics). Nosaltres la seguim tant a l’anada com a la tornada, ja que és el camí més curt per ascendir als Tres Pics i n’hi ha un de la colla que a les vuit ha de ser a Olot.

Quan comencem a caminar, el cel és d’un gris esbravat, poc amenaçador, i llenques de boira fines com un tel de ceba tapen ara el Pic de les Borregues, ara el de Font Lletera. A l’ambient hi ha molta humitat i tenim la sensació d’estar caminant dins una sauna. No corre ni un alè d’aire i suem com carreters.

Després d’uns tres quarts de camí, fem una breu aturada a la Font Lletera per tal de sadollar la set i refrescar-nos. L’aigua és tan freda que retorna l’esperit en un instant.
I a partir d’aquí, no ens falta pas gaire per arribar al coll, però ara ve la part més dreta de la sortida. En aquest punt, la pista és molt descarnada i no sé pas si em veuria amb cor de pujar-hi amb el cotxe. De totes maneres, anys enrere moltes vegades havíem trobat, aparcat al mateix coll, el 4x4 dels guardes del refugi de Coma de Vaca i la pista no estava pas gaire millor. Tot seria qüestió de provar-ho... però afortunadament hi ha la barra per evitar-ne la temptació.

Un cop al coll, fem una altra breu aturada abans d’acabar d’enfilar-nos als Tres Pics. Arribats a dalt, aprofitem per berenar tot contemplant un paisatge espaterrant: a migdia, la Vall de Camprodon i, al nord, les Fonts del Freser i tota la Vall de Coma de Vaca.

No ens entretenim pas gaire, però, que som lluny de casa i es fa tard. La baixada és més platxeriosa. S’ha girat aire i el temps ha refrescat. Lentament, sense cap pressa, la tarda s’encamina cap al vespre i, com ja sabeu, al Pirineu la temperatura puja i baixa amb molta rapidesa segons hi hagi sol o no.

Encara, però, ens entretenim una estona a mirar un estol d’isards que pastura confiat a la pala que baixa fins a la riera de Coma de Vaca. Més avall ens distreuen les marmotes, poc disposades de moment a fer el característic xiscle agut de perill. Deu ser que encara no tenen les cries? I finalment saludem sense resposta les vaques i les eugues que indolentment s’acosten cap a la jaça per passar-hi la nit. Fa una setmana encara no havien pujat, però a muntanya la vida també fa el seu curs i ara toca bestiar cap amunt. Fins als volts del Pilar, que tornarà a tocar de baixar. I un any i un altre... així és la vida al Pirineu.

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.