Temps  4 hores 20 minuts

Coordenades 2000

Data de pujada 17 / de gener / 2019

Data de realització de gener 2019

-
-
335 m
102 m
0
3,6
7,1
14,26 km

Vista 15 vegades, descarregada 6 vegades

a prop de Sant Cugat del Vallès, Catalunya (España)

Ruta circular per arribar a Sant Medir.
Fent servir el maxim de corriols que he trobar.
L'he realitzat en sentit antihorari.

En el trajecte he trobat varies font que us he indicat.
La meva intenció ara aparcar a la zona sud de Sany Cugat, pero m'ha sigut imposible trobar aparcament gratuit. En el parking de aquesta escola m'ha sigut mes facil. D'aqui al camí principal del parc hi han menys de deu minuts caminant. Per arribar aqui heu de agafar la carretera BP-1417 i a menys de 1km del poble, agafar pel carrer del crist treballador fins al final (passant pel costat del club de tenis Sant Cugat.
La Torre Negra és una masia romànica fortificada que data de l'any 1145, creada com a fortalesa per defensar l'àmbit territorial del monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), i que va ser reconstruïda entre els segles XIV i XV. Està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Des de l'any 1842 fins a l'actualitat està en mans privades i pertany a la familia Rabadà. Té els seus orígens en una fortalesa del castell Ricard erigit pel monestir de Sant Cugat per a la defensa del territori. Els seus primers amos, els Vilanova, eren feudataris del monestir (1145). A la segona meitat del segle XIII els Vilanova entroncaren amb els Laceras. Poc després la casa dels Vilanova va ésser venuda als Palou que volien instituir jurisdicció pròpia prescindint del monestir i fundant la Quadra de Vilanova. Això va promoure molts plets entre els Palou i el monestir. El 1432 els monjos s'oposaren que es continués la construcció de la fortalesa, però va continuar. L'antiga noble mansió reedificada es denominà Torre de Vilanova o Torre de Palou. El monestir adquirí la plena possessió de "la torre Negra" al segle XVIII, nom amb què es designà a partir de llavors degut a la tonalitat fosca de les seves pedres. Després de la compra per part del marqués de Rupit, de nou s'altera l'estructura.
El pi d'en Xandri és un pi pinyoner (en llatí Pinus pinea) monumental situat en el territori del parc rural de Torre Negra a Sant Cugat del Vallès amb més de 230 anys (segons una anàlisi dendrològica va germinar l'any 1774). L'arbre té una alçada de 23 metres, un perímetre de 3,20 metres de tronc i un gruix de soca de 3,60 metres. La seva capçada té una amplada de 21 per 15 metres. Es diu d'en Xandri perquè es troba en terres que antany van ser propietat d'un pagès anomenat Xandri. En els darrers anys el pi d'en Xandri ha esdevingut un símbol d'identitat de Sant Cugat i en particular dels esforços ciutadans per protegir l'ambient natural del municipi. A més a més perquè es troba tot just a prop del camí que porta a l'ermita de Sant Medir a la serra de Collserola.
Al anys 60 aquesta font manava a l’interior d’un pou que bombejava aigua per a la creixent urbanització Sol i Aire. Despès s’hi va construir l’actual estació de bombeig que ara està en desús. Està situada a la urbanització Sol i Aire, a pocs metres a l’esquerra de la llera del torrent de les Monelles, en una zona molt emboscada. El camí de pujada en epoques d'humitat s'ha d'anar amb compte.
Aquesta emblemàtica font es troba a la vall de Sant Medir. Per arribar ens dirigim cap a la masia de Can Jané, i poc abans d'arribar, un petit corriol a la dreta ens acosta. Aquesta bonica i treballada font, mig amagada a l'esquerra, té un gran prat al davant que obre un clar i que conforma un entorn ideal.
Construcció moderna de pedra vista on, a la part superior dreta, hi ha unes incrustacions de mosaic. A la part frontal hi destaquen les quatre aixetes amb polsador que manen abundant aigua tractada, que cau a una gran bassa. Esta situada a la mateixa plaça de l’ermita de sant Medir.
L’Aplec de Sant Medir és una trobada de caire festiu i gastronòmic que cada any es celebra, els dies 2 de març a la nit i sobretot el 3 de març, a l’ermita de Sant Medir. Situada al bell mig de la Serra de Collserola, a l’anomenada Vall de Gausac o Vall de Sant Medir, l’ermita és envoltada per dues fonts, la de Sant Medir, al costat d’un arbre monumental, i la “del Manyu”, més recent i situada al camí que ve des de Barcelona. Ambdues fonts, i la riera que en surt, coneguda per la Riera de Sant Medir, haurien tingut un protagonisme original en la celebració, sobretot si tenim en compte que meder significa, en llengua ibèrica, “riu”. Qui sap doncs, si la festa es remunta a temps precristians, com un aplec primaveral situat a redós d’aquesta riera, anomenada de Sant Medir, ben propera a Sant Cugat. És més que probable que els nostres avantpassats anessin aquest dia a aquesta indret, la confluència de dos cabals d’aigua (un indret sagrat segons la religiositat arcaica) per celebrar-hi una trobada. Qui sap, també, si la trobada era per fer una ofrena a les divinitats de l’aigua, potser per demanar-los pluja o per agrair-los l’aigua que brolla d’aquestes fonts, fonamental per a la subsistència d’aquells temps. Tot això forma part de les suposicions, perquè, evidentment, no en tenim cap rastre escrit. El cristianisme substituí les divinitats pel Sant Medir, deixant constància de la referència al riu, canvià els ritus, però no pogué variar el fet de trobar-se, aquest dia en aquest indret, al bell mig de Collserola.
Haurem de passar per sobre del arbre caigut. Sense dificultat.
Reconstrucció molt original formada per un frontal molt treballat en el qual hi destaquen la part superior de pedra vista, amb una capelleta amb el nom de la font i un acabat superior de doble vessant que fa de teuladeta. El tub està trencat i habitualment no raja només quan hi ha pluges abundants. La pica, de pedra i ciment, està a nivell de terra. Està molt a prop de la llera del torrent. A pocs metres hi ha un gran banc acabat amb peces de mosaic de molts colors i que representen diversos motius. Segons Miquel Tormos, la font va ser retrobada per ell mateix i la va fer de nou junt amb la Colla del Dimarts. El seu lloc d’origen estava soterrat a la llera del torrent. La van fer de nou fora de la llera. Aquesta font no apareixia en cap publicació però un avi que habitava a la masia de Can Borrell en recordava l’existència de quan era nen.
Va estar en funcionament des de l’any 1940 fins el seu tancament de producció en el l’any 1985. Durant aquells mes de 40 anys, s’hi van coure en les seves instal·lacions mils de rajoles, teules, totxos, entre altres. Al principi , en els anys 40 i 50 del segle passat, va ser una de les poques activitats industrials que tenien lloc en el municipi de Sant Cugat. Es va fer un enderrocament no total, podeu veure una cova artificial d’on es treia el material, i altres entrades que estan semi tapades, la curiositat de la gent a fet que s’hagin obert en els anys. Sols queden en peu dels edificis les columnes. També, mig amagat per la vegetació podeu veure el forn principal l’entrada està encara tapiada.
Bóbila Can Pahisa
Bóbila Can Pahisa

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.