Temps en moviment  3 hores 46 minuts

Temps  4 hores 19 minuts

Coordenades 2796

Data de pujada 26 / de novembre / 2020

Data de realització de novembre 2020

-
-
662 m
488 m
0
4,0
7,9
15,88 km

Vista 87 vegades, descarregada 5 vegades

a prop de Castellnou de Bages, Catalunya (España)

Castellnou del Bages es un municipio de la provincia de Barcelona, se puede llegar a él, por la C-25, salida 140, tras cruzar el pueblo de Santpedor, una carretera local nos acerca al núcleo antiguo, su primitivo nombre fue Buc, no será hasta el 1001 cuando adquiere su actual topónimo, formado por la Iglesia de Sant Andreu de estilo lombardo siglo XI, referenciada ya en el 981, durante la guerra civil sufrió incendios y expolios, teniendo una reforma profunda en 1976, la única campana que le queda data del 1540, junto a la iglesia estaba el viejo cementerio de nichos, su estado era lamentable y se traslado entre las ruinas, ahora consolidadas de la rectoría, junto a él, en una torre, están los restos de Ramón Vila el ultimo maqui catalán, en su memoria se crea una ruta de los Maquis GR 179, y un museo.
Salgo del pueblo por el mismo recorrido que el GR 179 que sube por Las Comas dels Cellers, zona de colinas bajas, repobladas de pino Carrasco ( Pino Blanco), tras el gigantesco incendio que sufrieron estas tierras en 1994, entre colinas se puede ver la Torre de los Moros, cima enumerada en el listado de los 100 cims, antes de coronarla visito las ruinas del Mas de la Torre, casa construida en un plano inclinado, sus propietarios se dedicaban al cultivo de la vid, tiene dos tinas para la fermentación, el tejado está hundido, apenas se sostienen en pie partes de sus muros, siguiendo la pista a pocos metros y a la derecha encuentro una estrecha senda que sube a la Torre dels Moros, circular y medio destruida, cuenta una leyenda, que se enterró un tesoro, no tengo tiempo para excavaciones y abandono el lugar pista abajo, me desvío del GR para hacer cima en Les Pinasses, se llega a esta cima por un estrecho y pedregoso camino, el Serrat de Joncaret es un grato paseo entre pino joven que termina junto a las ruinas del Mas la Creu del Perello, sus inquilinos Ramona y Domingo ayudaron en la posguerra a los maquis y en 1945 fueron asesinados, ( maqui viene del francés maquia, terreno cubierto de matorrales donde se encendían bien) ,no es el único asesinato que se cobran estas paredes, un día del año de 1963, la guardia civil mata a Ramón Vila Caracremada, el ultimo maqui catalán, de la vida de este antifranquista se rodo una película, unas placas conmemoran tal efeméride, sigo por pista pasando por detrás del Tossal de Serra Morena, en el primer campo de labor a la izquierda descubro una barraca rectangular de paredes de piedra seca y tejado hundido, es la barraca del Ordal, se puede llegar a ella, por la linde de un campo, no es de mi agrado tal visita y continuo bajando por un camino cerrado por un campo, por sus márgenes llego a una zona boscosa de sendero perdido y fácil andar, se que existe una necrópolis, no fui capaz de localizarla, se han talado pinos y todas las ramas están por los suelos, debo continuar hay amenaza de lluvia y me encuentro a mitad del recorrido, un sendero que por la izquierda parte del camino me lleva a la Barraca de Benet, barraca que servía de refugio para los cultivadores de viñas, el Bages, que viene de Bacus, dios griego del vino, hasta el año de la filoxera 1880, era una comarca de gran producción de vino, volviendo al camino giro a la izquierda dirección de Casamitjana , para a pocos metros buscar un sendero que baja hacia la riera de Vallverd, paso por la fuente Alzinota, en el próximo cruce subo una corta pista que después de lindar un campo, entre pinos y escondida por la maleza encuentro los restos de la ermita prerrománica de Sant Pere, apenas dos muros restan de pie, ahora toca continuar la pista lo más recto posible y me cerrara el paso un sugerente poblado abandonado el Putxot, sus gentes se dedicaron durante décadas al cultivo de la vid, como en toda la comarca, cuando la plaga de la Filoxera aniquilo todos los viñedos, la Filoxera un insecto alado (pulgón) proveniente de Estados Unidos, entra en España por el puerto de Málaga en 1878, a Catalunya llega desde Francia, en 1880, las larvas roían las raíces de las vides y en pocos años arraso con todas las plantaciones, las familias del Putxot emigraron a otras tierras donde ganarse la vida y en 1930 el poblado quedo deshabitado, se fue arruinando, solo Guenyo y su esposa aguantaron viviendo en una barraca, unos metros al norte, pero en 1950 nos dejaron, la próxima intersección que coja será por el torrente de Can Nofre, cruzo unos bosques para salir a los campos de el Jaumar masía en ruinas , se acerca el final de esta cultural ruta, unos nubarrones me están continuamente amenazando, no me atrevo ni a mirarles, si les da por llorar me empapo, voy hacia la carretera de entrada al pueblo, a la derecha en un montículo quedan restos pocos vivibles, de una trinchera de la guerra, bajando por la ctra. antes de torcer a la izquierda por un camino vecinal, veo una sinia, artefacto de tracción animal donde un eje engranaba a una rueda hidráulica o cadenas con cubos para poder extraer agua de pozos y rieras, esta es de tracción eólica, adquiere el movimiento desde las palas de una torre, progreso por el camino viendo a lo lejos el pueblo de apariencia medieval, en mitad de un campo veo la construcción de otra sinia, está muy completa y conserva los engranajes y las tuberías que cuelgan de las paredes del pozo, no tiene acceso y tengo que pisar la linde de un campo, una vez examinada la sinia retorno por la misma linde con especial precaución de no pisar los jóvenes brotes de los cultivos, entro a Castellnou y me dirijo hacia la torre, para terminar en el mismo lugar donde hace unas horas empecé esta cultural ruta, la tumba de Ramón Vila, un luchador en contra del fascismo.
Es tan interesante el patrimonio rural de esta zona, que lo documento con textos del Consell y de la Diputación.
Jaciment arqueològic

Tumba Caraquemada

Ramon Vila Capdevila "Caracremada" va ser enterrat a l'agost del 1963 en un lloc discret, al costat de l'església de Castellnou de Bages, als peus de la façana de Ponent de l'antiga casa rectoral, dins el recinte de l'antic cementiri, ja llavors sense ús, sense creu ni referència. L'any 1999 les restes de Ramon Vila van ser exhumades arran de les obres de restauració i millora de l'església, casa rectoral i cementiri. Les restes es van dipositar dins una caixa de fusta de bolondo, on a l'interior, a part de les restes òssies s'hi va dipositar una moneda de cent pessetes i un text que diu: "Ramon Vila Capdevila 'Maroto', 'Caracremada'. Peguera (Fígols, Berguedà), 2 d'abril de 1908. Castellnou de Bages (Bages), 7 d'agost de 1963. Enterrat a Castellnou el 8 d'agost de 1963. Les seves restes descansen en aquesta caixa des del 23 de juliol de 1999". La caixa amb les seves restes es van dipositar a la torre de l'antic cup del mas de Can Batista transformada en fossar, condicionada a l'efecte. Les seves restes estan separades per una paret de totes les restes humanes aparegudes durant les excavacions fetes fins llavors per les obres de rehabilitació i restauració de l'entorn de l'església i el cementiri. El fossar es troba darrera la capçalera de l'església, dins l'actual cementiri. Actualment hi ha una placa identificativa. Observacions: (Continuació història) Les circumstàncies de la seva mort estan envoltades de misteri i llegenda, segons Vila Rovira, va ser abatut d'un tret a la cama i, després de defensar-se, es va amagar darrere unes pedres, però una segona bala li va provocar la mort. El més probable és que morís poc després. Altres versions expliquen que va estar agonitzant durant tota la nit i que la Guàrdia Civil no va gosar acostar-s'hi fins que es va fer de dia per la por que li tenien. La notícia de la seva mort es va estendre ràpidament pel Bages i el Berguedà i deien: " En Maroto és mort!, l'han matat les caderneres!". L'endemà, després de realitzar-li l'autòpsia, va ser enterrat a l'antic cementiri de Castellnou, ja sense ús, i sense cap creu ni referència. Amb la mort de Ramon Vila Capdevila, arribà el final històric de la lluita dels maquis antifranquistes a Catalunya. Ramon Vila Capdevila va néixer a Peguera (Fígols, Berguedà) el 2 d'abril de 1908, en una casa anomenada Can Maroto, d'on prové un dels seus sobrenoms. A més de Maroto, també era conegut com Pasos Largos o Caracremada, nom amb què, segons alguns autors, va ser rebatejat per la policia i la premsa, possiblement per les cremades que li havia fet un llamp que li desfigurà la part dreta del rostre, el 1923, quan era a la masia Casa Jorba de Castellar de Riu, fent feines de pagès amb la seva mare, que va morir arran d'aquest accident. D'un valor i coratge personal extraordinari mai no va tolerar el feixisme, que va combatre fins a la mort. L'altre cap guerriller del Berguedà, Marcel·lí Massana, deia d'ell: "En Ramon fou, sens dubte, el millor de tots nosaltres". Era un home alt, amb una gran força física. De cos ample i de fesomia enèrgica, ulls vius, front ample, amb un aire entre selvàtic i tímid. Era senzill i modest, amb una gran agilitat, per això, sembla que en cercles íntims era anomenat Jabalí. Des de molt jove va treballar amb el seu pare a les mines de Fígols, on s'afilià a la Confederació Nacional de Treballadors (CNT). El 18 de gener de 1932 va participar a la insurrecció de Fígols i, tot i que en un primer moment va aconseguir fugir de la Guàrdia Civil, acabà poc després a la presó quan va ser detingut a Barcelona per repartir propaganda, i va ser condemnat a quatre anys de presó. A la presó va aprendre a llegir i escriure. Poc després de sortir-ne va ser detingut de nou per haver perpetrar un atracament a una farmàcia de Castelló de la Plana. Amb l'aixecament militar contra la República, inici de la Guerra Civil, va ser alliberat pels propis treballadors de la presó, es va allistar a la columna de ferro valenciana, i va passar a lluitar al front de Terol fins el març del 1937 que va ser cridat a la 153 Brigada Columna Terra i Llibertat. Durant la guerra va ser "Comisario de Abastecimientos" de la central tèrmica de Fígols i també responsable polític de la zona. Quan va acabar la Guerra Civil Espanyola va passar a França i va ingressar a l'escola d'activistes de Tolosa, on coneixeria els membres també llegendaris dels maquis Josep Facerias i Quico Sabater. Juntament amb altres llibertaris, va passar a organitzar la resistència llibertària a Catalunya, amb la creació de grups volants, que actuaven a l'un i altre costat dels Pirineus. A França era conegut com a Ramon Llaugí o capità Raymond, i va col·laborar amb la resistència francesa contra el nazisme fins la victòria dels aliats, moment en què va reprendre la lluita armada contra el franquisme en territori català. Feia de guia de la CNT, amb el nom de Ramon Llaugí, travessant en múltiples ocasions els Pirineus, tant per a transportar carregaments d'armes per als grups d'acció, com per a traslladar activistes a l'altre costat del Pirineus. Col·labora amb diversos grups de guerrillers, com els de Faceries, Massana i Quico Sabater. Ramon Vila creia que el sabotatge contra les torres d'alta tensió i instal·lacions de subministrament elèctric era l'única manera d'acabar amb el règim franquista, l'única opció al seu abast per acabar amb l'economia de l'estat. La seva última acció va ser el 2 d'agost de 1963 al terme municipal de Rajadell, proper a Castellnou, on entre les vies del tren i el mas de Can Jona, es van produir diverses explosions i van ser volades tres torretes de conducció d'energia elèctrica; la Guàrdia Civil, que va acusar a Ramon Vila dels fets, es va posar en estat d'alerta i més de dos-cents efectius es van distribuir per les rutes habituals de maquis i contrabandistes, disposats a capturar-lo. El dimecres 7 d'agost de 1963, poc després de la mitjanit, la Guàrdia Civil de la comandància 231 de Manresa, apostada a la Creu del Perelló, que fa de límit entre Castellnou i Balsareny, molt a prop del mas abandonat de la Creu, va disparar contra un sospitós, que va resultar ser Ramon Vila Capdevila.
Lloc religiós

Castell Nou

Intersecció

Derecha por GR

Intersecció

Izq arriba

Intersecció

Pista izquierda

Intersecció

Derecha hacia la Torre, izquierda para las ruinas

Ruïnes

La Torre de Castellnou

Es desconeixen els seus orígens. Tenint en compte els annexos que envolten la casa, sembla que el cultiu de la vinya n'era l'economia principal, pel que durant l'època de prosperitat econòmica de la vinya, el mas es degué ampliar i s'hi van afegir dependències vinculades al seu conreu. Masia en ruïnes, que havia estat de planta baixa, pis i golfes, i tenia coberta a dos vessants amb el carener paral·lel a la façana principal, pel que tenia l'estructura clàssica del tipus I-1 definida per Danés i Torras. Es troba construïda aprofitant el desnivell natural del terreny, pel que sembla que per la façana de tramuntana, la masia tan sols presentava dos nivells. Actualment, la coberta s'ha esfondrat, i tan sols manté la façana sencera a la façana de sol ixent. La resta de la casa, conserva els murs fins a l'alçada de la planta baixa, i en alguns casos una part del primer pis. Tota l'estructura interior es troba esfondrada, tot i que es pot entreveure la distribució de la planta baixa, amb voltes de punt rodó de pedra. La façana principal, orientada a migdia, es troba pràcticament enderrocada per complet, excepte als dos extrems. La part més pròxima a sol ixent de la façana principal presenta un finestral de pedra carejada i llinda plana, i una part d'una finestra de les mateixes característiques. La façana de sol ixent, amb esquerdes importants, presenta indicis d'haver tingut un volum adossat, probablement relacionat amb l'economia de la masia, ja que en aquest punt trobem diverses tines encaironades i el que sembla ser un forn. La façana de tramuntana, actualment amb un sol nivell d'alçada, presenta un accés auxiliar que consisteix en una porta arrebossada amb llinda de pedra. El mur de la façana de ponent es troba pràcticament enderrocat per complet, i probablement correspon a una ampliació del volum principal. Al voltant de les façanes de migdia, de ponent i de sol ixent, hi ha un conjunt de cossos annexos a la masia en estat ruïnós, que probablement corresponien a les corts i coberts, i que tanquen la casa per davant. Alhora, davant de la façana de sol ixent hi ha una tina i un interessant forn amb volta de pedra i d'entrada de pedra disposada a plec de llibre.
Intersecció

Derec sendero a la Torre

Castell

Torre dels Moros

Explica la llegenda que a la torre dels moros hi ha enterrat un tresor que, segons les versions, expliquen que es tracta d'un vedell d'or pur. D'altra banda, també s'explica que la Torre dels Moros comunica amb el castell de Balsareny, amb qui manté contacte visual.
Cim

Cim de les Pinasas

Llac

Bassa

Intersecció

Cami empedrat arriba

Cim

Puig Jocare

Ruïnes

La Creu del Perello

La creu del Perelló servia de divisòria entre les dues feligresies d'Argençola i Castellnou. Pertanyia a la masia de Casamitjana, a qui els propietaris havien de pagar l'arrendament. Pel que sembla, a principis del segle XX, el seu propietari, venint de fer les diligències a Balsareny amb el carro, fou sorprès per una tempesta, i va morir en caure-li un llamp a sobre. A mitjans del segle XX, també hi succeí una tragèdia, aquest cop relacionada amb els maquis. Sembla ser que la família que hi residia va refugiar durant un temps als maquis (entre altres el popular Ramon Vila "Caracremada") a casa seva i, en ser descoberts, tota la família va ser assassinada. També expliquen que hi morí el propi Caracremada. Recorda l'episodi una placa commemorativa que s'ha penjat a la seva façana i que diu: "A la memòria de Ramona Bessa i Domingo Rovira/ Del mas de la creueta, base guerrillera de suport als maquis assassinats el febrer de 1945 per lluitar contra el feixisme, i a Ramon Vila, mort en combat als murs d'aquest mas el 7 Agost de 1963. IX Marxa d'Homenatge als maquis. Set. 2006". Masia que havia estat de dos vessants i que constava de planta baixa, pis i golfes. Sembla que els dos vessants desaiguaven a la façana principal i posterior, pel que pertany al tipus de masia clàssica I-1 definida per Danés i Torras. Actualment es troba en estat ruïnós, essent la façana de sol ixent i la de tramuntana les úniques que conserva fins al ràfec. També es manté la distribució interior de la planta baixa, on són visibles diverses fornícules. Presumiblement, l'entrada es trobava situada a la façana de tramuntana, i el portal d'accés, que encara es conserva, és d'arc escarser arrebossat, i es situa a l'alçada del primer pis de la masia. Això s'explica perquè es troba construïda aprofitant el desnivell del sòl, pel que des de la façana de tramuntana només són visibles el primer pis i les golfes. A la façana de sol ixent hi ha un cos annexat de planta baixa, amb una obertura que hi té accés i on hi consta l'any "1888". Els eixos entre façanes presenten carreus de pedra escairats i disposats de forma regular. La major part de les obertures de la masia són amb llinda de fusta plana, una de les quals té la inscripció "1780" amb una creu al mig. Tant a l'exterior -al costat del portal d'accés- com a l'interior, hi ha tines encaironades, que apunten a que l'activitat vinícola hi era important.
Intersecció

Cruilla de la Creu de ferro

Jaciment arqueològic

Barraca ruinas

Barraca de vinya de dimensions mitjanes i de planta rectangular. El material de construcció emprat és la pedra seca, que ha estat encaixada formant un mur de fileres irregulars fins a coronar-la amb una filada de lloses planes que es tanquen cap a l'interior formant una volta cònica. La volta es troba coberta per terra i pedres de petites dimensions, i allà on arrenca aquesta a l'exterior hi ha una cornisa senzilla de pedra. La porta d'entrada té una llinda plana que consisteix en una llosa monolítica gruixuda, i les pedres que formen els brancals i els eixos dels murs són de majors dimensions que les de la resta de la construcció. La llinda de la porta es troba partida per la meitat, i s'hi pot llegir la inscripció emmarcada "1862". A l'interior hi ha dos finestrons i dues fornícules. El conreu de la vinya al Bages té uns orígens molt antics. Es creu que la hipotètica ciutat romana de Bakasis seria una peça clau a l'hora de donar una cronologia a aquest conreu al Bages. L'etimologia de Bakasis es troba relacionada amb Bacus, déu grec del vi i l'embriaguesa, i d'aquí sorgeixen els noms Bagas, Baias, Bages o Baies, entre d'altres, documentats al segle X. La tradició del conreu de la vinya en aquesta comarca es mantindrà al llarg de l'Edat Mitjana seguint uns nivells de producció irregulars fins que, a l'entrada del segle XVIII, passa a ser un dels productes més importants per al desenvolupament de la zona. Al segle XIX passà a ser una de les comarques que produïa més vi de Catalunya. Però a finals d'aquest segle, la fil·loxera, plaga provinent de França que afectava la vinya, es produí una gran retrocés del conreu i amb aquest una forta crisi social i econòmica. Tot i la implantació de ceps americans, que no patien els efectes de la fil·loxera, el conreu de la vinya no tornaria a assolir els mateixos índexs de producció al Bages, com és el cas de Castellnou de Bages. La majoria de les barraques de vinya i feixes que conserva el municipi daten d'aquest període anterior a la crisi de la fil·loxera. La seva construcció es relaciona estretament amb la vinya, ja que en llaurar el camp, la pedra seca que es treia s'utilitzava per fer les feixes o les barraques, que servien per aixoplugar el pagès, per guardar les eines, o bé, en alguns casos, residir-hi.
Foto

Linde campo cosechado precaucion sembrado

Foto

Sender brut

Foto

Muro circular

Jaciment arqueològic

Barraca Benet

El conreu de la vinya al Bages té uns orígens molt antics. Es creu que la ciutat romana de Bakasis seria una peça clau a l'hora de donar una cronologia a aquest conreu al Bages. L'etimologia de Bakasis es troba relacionada amb Bacus, déu grec del vi i l'embriaguesa, i d'aquí sorgeixen els noms Bagas, Baias, Bages o Baies, entre d'altres, documentats al segle X. La tradició del conreu de la vinya en aquesta comarca es mantindrà al llarg de l'Edat Mitjana seguint uns nivells de producció irregulars fins que, a l'entrada del segle XVIII, passa a ser un dels productes més importants per al desenvolupament de la zona. Al segle XIX passà a ser una de les comarques que produïa més vi de Catalunya. Però a finals d'aquest segle, la fil·loxera, plaga provinent de França que afectava la vinya, es produí una gran retrocés del conreu i amb aquest una forta crisi social i econòmica. Tot i la implantació de ceps americans, que no patien els efectes de la fil·loxera, el conreu de la vinya no tornaria a assolir els mateixos índexs de producció al Bages, com és el cas de Castellnou de Bages. La majoria de les barraques de vinya i feixes que conserva el municipi daten d'aquest període anterior a la crisi de la fil·loxera. La seva construcció es relaciona estretament amb la vinya, ja que en llaurar el camp, la pedra seca que es treia s'utilitzava per fer les feixes o les barraques, que servien per aixoplugar el pagès, per guardar les eines, o bé, en alguns casos, residir-hi. Barraca de vinya de petites dimensions i de planta rectangular. El material de construcció emprat és la pedra seca, que ha estat encaixada formant un mur de fileres irregulars fins a coronar-la amb una filada de lloses planes que es tanquen cap a l'interior formant una volta cònica. La volta es troba coberta per terra i pedres de mitjanes dimensions, i allà on arrenca aquesta a l'exterior hi ha una cornisa senzilla de pedra. La porta d'entrada té una llinda plana que consisteix en una llosa monolítica gruixuda, i les pedres que formen els brancals i els eixos dels murs són de majors dimensions que les de la resta de la construcció. A l'interior, hi ha una fornícula sobre la llinda d'entrada, i als murs hi ha dos petits finestrons i una obertura a la part superior que serveix per l'escapament de fums.
Intersecció

Sendero perdido

Font

Font Alcinota

Aquesta font neix a tocar de la riera de Bellver, entre la masia del Graner i l'Alzinota. L'aigua brolla directament des del sòl, i hi ha una gran llosa col·locada de forma perpendicular, de manera que l'aigua queda provisionalment retinguda en un clot. Clavat a llosa, hi ha un brollador metàl·lic per on surt l'aigua, que cau directament sobre el sòl i arriba fins a la riera.
Foto

Linde campo no pisar sembrado

Lloc religiós

Sant Pere

En motiu d'una exposició a Manresa de fotografies de l'Arxiu Gavín l'any 1972, es va posar al descobert l'existència d'aquesta ermita. El 1974, el grup Foment Arqueològic Excursionista Sallentí va localitzar les ruïnes, i posteriorment, l'any 1980, se'n feu una primera neteja. Durant la dècada de 1990, una atenta observació de les estructures va permetre determinar que es tracta d'una ermita preromànica i romànica. Ruïnes d'una petita ermita de planta rectangular, sense absis, de la qual tan sols en queden dempeus els murs de poca alçada. Havia tingut una única volta al sostre, ja que els murs deixen entreveure el que devia ser el seu punt d'arrencada. Davant del portal, avui inexistent, sembla que hi podia haver un petit porxo. Té dues obertures en forma d'espitllera i una d'esqueixada. El parament del mur és fet de carreus irregulars de pedra.
Ruïnes

El Putxot

Ruïnes

El Putxot

La riquesa de la zona i de les cases en aquells temps es basava en la vinya. Aquesta s'estenia pels vessants de les muntanyes i turons i, a les solanes, els espais més conreats, s'aprofitava el desnivell de les feixes per construir parets de vinya. Dels anys 1700 al 1890 fou conservada la vinya vella, però amb l'arribada de la fil·loxera començà la gran decadència de la vinya i els terrenys ja no foren replantats de nou. Amb tot això, les famílies del Putxot deixaren les cases i emigraren a altres indrets. A voltants de 1930 El Putxot ja no es trobava habitat. Només un tal Josep Soladríguez, més conegut com el Guenyo, va viure fins el 1950 en una barraca gran al costat del Putxot anomenada La Barraca del Guenyo. Poema commemoratiu dedicat a les cases abandonades del Putxot, després de la fil·loxera. Aquesta composició s'inicia amb un lament per l'aspecte ruïnós del barri, i amb el record de la gent que hi vivia anys enrere. Tot seguit, l'autor incita el lector a entrar a les cases sense por ja que, tanmateix, estan mig ensorrades. Un cop dins les cases, el convida a sentir el passat, que es respira a cada racó i omple l'ambient de tristesa. Ara el poema ens parla d'aquells temps, quan els pagesos veremaven, tot passant els dies amb allò just per viure: "un xic de blat per menjar". També ens recorda els moments de tempesta, quan dones i homes resaven perquè no fes malbé els conreus. Tot i els esforços, però, sovint la pedregada els deixava sense res. Tot seguit, el poeta es pregunta per què aquella gent no fuig, ja que, després del mal temps, no tindrà menjar per alimentar-se. El Putxot es queda sol, només dos avis hi resten (probable referència al Guenyo i a la seva esposa). No obstant, el poeta ens recorda que el pas del temps no perdona i que la parella d'ancians també morí.
Jaciment arqueològic

Barraca de Guenyo

El conreu de la vinya al Bages té uns orígens molt antics. Es creu que la suposada ciutat romana de Bakasis seria una peça clau a l'hora de donar una cronologia a aquest conreu al Bages. L'etimologia de Bakasis es troba relacionada amb Bacus, déu grec del vi i de l'embriaguesa, i d'aquí sorgeixen els noms Bagas, Baias, Bages o Baies, entre d'altres, documentats al segle X. La tradició del conreu de la vinya en aquesta comarca es mantindrà al llarg de l'Edat Mitjana seguint uns nivells de producció irregulars fins que, a l'entrada del segle XVIII, passa a ser un dels productes més importants per al desenvolupament de la zona. Al segle XIX passà a ser una de les comarques que produïa més vi de Catalunya. Però a finals d'aquest segle la fil·loxera, plaga provinent de França que afectava la vinya, es produí un gran retrocés del conreu i amb aquest una forta crisi social i econòmica. Tot i la implantació de ceps americans, que no patien els efectes de la fil·loxera, el conreu de la vinya no tornaria a assolir els mateixos índexs de producció al Bages, com és el cas de Castellnou de Bages. La majoria de les barraques de vinya i feixes que conserva el municipi daten d'aquest període anterior a la crisi de la fil·loxera. La seva construcció es relaciona estretament amb la vinya, ja que en llaurar el camp, la pedra seca que es treia s'utilitzava per fer les feixes o les barraques, que servien per aixoplugar el pagès, per guardar les eines, o bé, en alguns casos, residir-hi. Un tal Josep Soladríguez, més conegut com el Guenyo, va viure fins el 1950 en aquesta barraca gran al costat del Putxot anomenada La Barraca del Guenyo. El Guenyo havia viscut a El Putxot amb nou famílies més, però quan a final del segle XIX arribà la fil·loxera, la gent abandonà casa i terres, excepte aquest personatge. Barraca de grans dimensions construïda amb pedra i argamassa, de planta única circular. Aquesta es troba a l'interior d'un bosc, prop del Putxot. Les pedres dels murs es troben enfalcades per pedres molt petites, que serveixen de suport en combinació amb l'argamassa. La coberta és de volta cònica feta a partir de filades de lloses planes i pedres petites que es van tancant cap a l'interior. Tal com explica Soler Bonet, "les pedres es col·loquen formant pendent cap a l'exterior per expulsar l'aigua" SOLER i BONET (1994:31). A més a més, s'observa un voladís doble que permet millorar el desaiguat. La volta de pedres està coberta per terra i pedres petites que en garanteixen la impermeabilitat. El caramull que corona la volta consta de vàries pedres sobreposades per deixar veure la claror des de l'interior, així com permetre la ventilació del foc que es feia dins la barraca per escalfar-se; cal observar que les parets estan fumades. L'entrada a la barraca presenta una obertura rectangular, amb una llinda de pedra molt allunyada del voladís. A l'interior de la construcció trobem una repisa, un banc de pedra i una llar de foc, que aprofita el mateix mur buidat. A la part superior esquerra de la llar hi ha una obertura que servia, com el caramull, per ventilar el fum.
Intersecció

Pista izq dejo marcas bl azul

Intersecció

Entrada senda perdida

Riu

Cruzó torrente seco de Cal Nofre

Intersecció

Camino derecha

Foto

El Jauma

Masia que, segons la classificació de Danés i Torras dels masos d'estructura clàssica, pertany al tipus II.2. Presenta planta baixa, pis i golfes. La coberta és de dues vessants asimètriques amb el carener perpendicular al frontis, que es troba orientat a xaloc. L'edifici, de tres crugies, fou construït en diverses fases, és a dir, les crugies primitives corresponen a les dues situades més a l'est. Presenta un cos annexat a mestral. El frontis i la teulada s'han ensorrat recentment, però gràcies a una fotografia de Vila Rovira podem esbrinar-ne la disposició. Davant el frontis hi havia una sèrie de construccions que, probablement, tenien la funció de corts o corrals. A més, la casa disposava d'un pati tancat a l'entrada gràcies als murs d'aquestes construccions. No obstant, aquesta espècie de baluard ha desaparegut totalment; només en resta una minsa part del mur que s'unia amb la zona esquerra del frontis. L'entrada al mas es realitzava per un portal, situat a la crugia central, d'arc de mig punt adovellat, actualment també desaparegut. Sobre d'aquest hi havia un balcó amb llinda de pedra i barana senzilla de ferro. A la crugia dreta trobem dues finestres simètriques de rajols arrebossats i ampit, i a la de l'esquerra una finestra, ara desapareguda. Les golfes també disposaven d'una obertura a la crugia central. A la façana de gregal trobem dos balcons d'arc escarser, rajols ceràmics i barana senzilla de ferro, i dues finestres asimètriques de rajols ceràmics. A garbí hi ha dues finestres al pis fetes de carreus i amb ampit. Finalment, a mestral trobem un cos annexat al costat de les crugies originals. Aquest s'ha esfondrat parcialment, tot i que encara es pot apreciar un portal amb llinda de fusta, decorat amb un arc escarser de pedra a damunt. El més destacable de l'interior és l'entrada a la casa, que presenta una volta de canó de pedra força interessant. Sobre l'entrada hi havia el menjador, on encara es pot observar una fornícula, que devia contenir algun sant.
Intersecció

Crta

Foto

Cal Tonet

Foto

La Tatgeta

El Jaumà s'ha ensorrat fa poc temps. És, possiblement, una de les cases més antigues de Castellnou. La inscripció de la reforma més recent és del 1895 i, segons Vila Rovira, es trobava al balcó del frontis. El propietari era el Fernando Torner Sala i la pubilla la seva filla Maria Torner Rojas, esposa d'Enric Bach. Aquests vengueren la casa a Antoni Trullàs el 1974. Masia que, segons la classificació de Danés i Torras dels masos d'estructura clàssica, pertany al tipus II.2. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular al frontis, que es troba orientat a mestral. Antigament, però, la façana principal es trobava a xaloc. L'edifici, de tres crugies, consta de planta baixa pis i golfes i presenta un cos annexat a garbí i dos a xaloc. Els materials emprats per a la construcció del mas han estat pedra grossa lleugerament carejada i argamassa; conserva restes d'arrebossat, sobretot a la planta baixa i a les juntures entre pedres. A la planta baixa del frontis trobem, d'esquerra a dreta, una finestra emmarcada amb rajols ceràmics, un portal d'arc escarser, fet amb rajols ceràmics, i amb tres esglaons per salvar el desnivell i dues finestres amb les mateixes característiques que la primera. Al pis trobem tres finestres simètriques també emmarcades amb rajols ceràmics, així com a l'única finestra de les golfes. Arran de terra, una jardinera, amb els murets de pedra i argamassa, decora el frontis. La façana de garbí té un cos annexat reformat. La coberta és a tres aigües i té planta baixa i pis, a mestral, i planta baixa, primer i segon pis, a xaloc. Les parets són d'obra nova al pis i de pedra i argamassa amb restes d'arrebossat a la planta baixa. La façana de mestral consta d'un portal, amb llinda de pedra i carreus irregulars als brancals, i de dos pòrtics tancats amb una uralita de plàstic. Els arcs són de mig punt fets amb rajols ceràmics. La façana de garbí presenta tres pòrtics amb les mateixes característiques, que conformen una galeria juntament amb els dos pòrtics de xaloc i de mestral. A la planta baixa trobem dues finestres asimètriques. A la façana de xaloc, el segon pòrtic comunica amb la terrassa del cos annexat al principal. D'altra banda, al primer pis trobem un portal que comunica amb el terrat del cos annexat. Aquest és un cos completament nou, de planta baixa, pis i terrassa a la zona superior. La façana de xaloc del cos original, doncs, presenta aquest cos esmentat annexat i un altre cos que constitueix un espai destinat a corral i a guardar la llenya. A la planta baixa trobem un portal, amb la inscripció 1791, i als pisos diverses finestres i portes amb l'emmarcament, normalment, de rajols ceràmics. La façana de gregal és la més austera per protegir-se del vent. El mas de Cal Tatxeta presenta diversos edificis annexos reformats o de recent construcció, com ara coberts i garatges. A l'interior es conserva una menjadora, situada en una habitació amb volta de mig punt.
Intersecció

Camino vecinal

Foto

Sinia

Foto

Linde campo

Jaciment arqueològic

Sinia de Castellnou

La sínia és un dels mecanismes més freqüents a l'hora d'extreure aigua. S'introdueix a la península ibèrica en època andalusina. Arribarà als comtats catalans durant el segle XI. Sínia construïda aprofitant el desnivell del terreny, tocant al riu d'Or. A la zona del desnivell es pot apreciar un cos de forma circular fet amb pedra seca (els carreus estan enfalcats per pedres més petites). Sobre aquest cos trobem un cobert de dos aiguavessos amb la teulada feta de teules ceràmiques, però amb un afegit d'uralita a sobre més recent. Les parets que sostenen la coberta són de pedra i argamassa, i conserven part de l'arrebossat. Una llarga biga de fusta va de paret a paret del cobert i sosté l'eix de ferro on es lligava l'animal. La sínia és una: "màquina d'elevar aigua que consisteix en una roda horitzontal, accionada per un animal que dóna voltes fermat a l'extrem d'un pal horitzontal solidari amb el seu eix, que engrana amb una altra roda vertical que mou una cadena sense fi, proveïda de catúfols en tota la seva llargada, l'extrem inferior de la qual és submergida a l'aigua del pou" http://www.grec.net/home/cel/dicc.htm Observacions: La sínia es troba a l'extrem d'un camp, de manera que no hi ha cap camí per poder arribar-hi
Lloc religiós

Castell Nou

Lloc religiós

Ramon Vila Caracremada

Ramon Vila Capdevila (Peguera, Fígols, Berguedà, 1 d'abril de 1908 - Castellnou de Bages, 7 d'agost de 1963) conegut també amb els sobrenoms de Caracremada, Passos llargs i Capità Raymond,[1] va ser un anarcosindicalista de la CNT durant la Segona República Espanyola, col•laborador de la resistència francesa durant la segona guerra mundial i el darrer maquis català que lluità contra el franquisme. Va demostrar un gran valor, atreviment i coneixement del medi geogràfic que li van permetre una llarga vida de clandestinitat i sabotatge al règim franquista.[2] Nascut en el si d'una família humil, fill de Ramon Vila Llaugí i Carme Capdevila Solé,[3] va ser víctima de l'explotació infantil a les fàbriques de la conca del Llobregat. De petit va patir cremades a la cara i la mà i va perdre la germana en un incendi a casa seva.[4] Als dotze anys va perdre la mare a causa d'un llamp. Algunes fonts indiquen que aquest mateix llamp fou la causa de la seva cara cremada.[5] Va treballar a la indústria tèxtil a la Pobla de Lillet on va cometre els seus primers sabotatges entre 1929 i 1930 en una fàbrica que havia acomiadat treballadors, i anà a la presó.[3] Posteriorment treballà a les mines de Fígols i participà en les lluites obreres del Berguedà. Va participar en la Revolta de l'Alt Llobregat de 1932 i fou empresonat sis mesos. Aquell mateix any va intervenir en la vaga de tramvies a Barcelona i tornà a ser empresonat. Fou alliberat el 19 de juliol de 1936, en començar la Guerra Civil espanyola. Durant la guerra s'allistà a la Columna de Ferro de València i lluità al front de Terol passant després a la Brigada Columna Terra i Llibertat amb la que va lluitar a Madrid, el front d'Aragó i el front del Segre.[6] S'exilià a França el 1939, on fou internat al camp de concentració de Saint-Cyprien i al camp d'Argelers, d'on va fugir.[5] En plena Segona Guerra Mundial, l'any 1943, fou detingut pels nazis a Perpinyà. L'any següent s'escapà i s'incorporà a la resistència francesa de Llemotges i al maquis de Rochechouart (Alta Viena), on se'l conegué com a Capità Raymond, realitzant múltiples sabotatges. Les autoritats franceses li concediren la Legió d'Honor, que ell va rebutjar.[5] Tornà a Catalunya, per lluitar contra el franquisme. Va fer de guia de la CNT, amb el nom de Ramon Llaugí, travessant molts cops els Pirineus, transportant armes o activistes. Va fer sabotatges contra torres d'alta tensió per lluitar contra el règim franquista. El maig de 1947 va dirigir un grup de 50 guerrillers que havien d'atemptar contra Franco, que feia una visita a les mines de Sallent, però van fer marxa enrere a causa d'un accident. L'any 1951 la CNT va decretar la retirada dels seus homes però Ramon Vila continuà la seva lluita en solitari als boscos de l'interior de Catalunya. El 7 d'agost de 1963, a les 12:30 de la nit, va caure mort per les bales de la Guàrdia Civil en una emboscada prop de la masia de la Creu del Perelló, entre els termes de Castellnou de Bages i Balsareny. No va tenir ni temps de disparar. Fou enterrat a l'exterior del cementiri de Castellnou de Bages, sense creu ni referència, oblidat entre les fulles.[5]
Punt d'interès

Trinchera

Trinxera situada al capdavall d'un bosc del Pla del Jaumà. Una elevació voluntària del terreny va permetre ancorar-hi unes pedres, de manera que la terra tapava el cos dels soldats i les pedres també, a més de servir per apuntalar les armes a l'hora de disparar.
Ruïnes

El Graner

La façana principal disposa, a la planta baixa, d'un magnífic portal d'arc de mig punt adovellat, amb la inscripció 1751, i d'un petit cos, potser una cisterna. Al pis trobem, sobre el portal, un balcó amb llinda de pedra i carreus als brancals i una finestra a l'esquerra amb llinda de pedra, que du la inscripció 1753, carreus als brancals i ampit. Segons una fotografia antiga de Vila Rovira, la planta gaudia de dues finestres asimètriques més a la dreta del balcó i de tres finestres a les golfes, també desaparegudes. La façana de llevant conserva dues finestres notables, amb llinda de pedra, carreus als brancals i ampit motllurat. Entre les runes de la part de tramuntana queden les restes d'una fresquera. Però potser l'element més remarcable que conserva part dels murs és el baluard que, a la seva part de llevant, presenta unes espitlleres per a la vigilància i defensa del mas.
Punt d'interès

Barraca de Ordal

El conreu de la vinya al Bages té uns orígens molt antics. Es creu que la hipotètica ciutat romana de Bakasis seria una peça clau a l'hora de donar una cronologia a aquest conreu al Bages. L'etimologia de Bakasis es troba relacionada amb Bacus, déu grec del vi i l'embriaguesa, i d'aquí sorgeixen els noms Bagas, Baias, Bages o Baies, entre d'altres, documentats al segle X. La tradició del conreu de la vinya en aquesta comarca es mantindrà al llarg de l'Edat Mitjana seguint uns nivells de producció irregulars fins que, a l'entrada del segle XVIII, passa a ser un dels productes més importants per al desenvolupament de la zona. Al segle XIX passà a ser una de les comarques que produïa més vi de Catalunya. Però a finals d'aquest segle, la fil·loxera, plaga provinent de França que afectava la vinya, es produí una gran retrocés del conreu i amb aquest una forta crisi social i econòmica. Tot i la implantació de ceps americans, que no patien els efectes de la fil·loxera, el conreu de la vinya no tornaria a assolir els mateixos índexs de producció al Bages, com és el cas de Castellnou de Bages. La majoria de les barraques de vinya i feixes que conserva el municipi daten d'aquest període anterior a la crisi de la fil·loxera. La seva construcció es relaciona estretament amb la vinya, ja que en llaurar el camp, la pedra seca que es treia s'utilitzava per fer les feixes o les barraques, que servien per aixoplugar el pagès, per guardar les eines, o bé, en alguns casos, residir-hi. Barraca de vinya de dimensions mitjanes i de planta rectangular. El material de construcció emprat és la pedra seca, que ha estat encaixada formant un mur de fileres irregulars fins a coronar-la amb una filada de lloses planes que es tanquen cap a l'interior formant una volta cònica. La volta es troba coberta per terra i pedres de petites dimensions, i allà on arrenca aquesta a l'exterior hi ha una cornisa senzilla de pedra. La porta d'entrada té una llinda plana que consisteix en una llosa monolítica gruixuda, i les pedres que formen els brancals i els eixos de. ls murs són de majors dimensions que les de la resta de la construcció. La llinda de la porta es troba partida per la meitat, i s'hi pot llegir la inscripció emmarcada "1862". A l'interior hi ha dos finestrons i dues fornícules. Actualmente esta en ruinas y no la visito
Punt d'interès

Nercropolis Casamitjana

Es tracta d'una tomba que s'ha localitzat en el marge d'un camp de conreu prop de la masia de Casamitjana. En superfície es poden veure quatre lloses dretes col·locades formant un rectangle. Segons fonts orals, l'arada amb què estaven treballant el camp va deixar al descobert un crani humà, que van retornar al seu lloc i van tornar a cobrir. Observacions: Segons fonts orals, sembla que en aquest indret se n'han localitzat diverses, però en el moment de fer l'inventari només se n'ha pogut localitzar una. Davant la informació de què es disposa no es pot concretar l'entitat del jaciment ni la fase cronològica
Ruïnes

Alzinota

Es troba deshabitada des de mitjans del segle XX, moment a partir del qual va començar el seu deteriorament, fins al moment actual, en què es troba en estat ruïnós.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.