-
-
1.220 m
490 m
0
2,6
5,1
10,27 km

Vista 13 vegades, descarregada 1 vegades

a prop de Joanetes, Catalunya (España)

Caminants: Toni Bach, Miquel Colomer, Josep Rius

Si busqueu al cercador del blog “Serra de Llancers”, veureu que us hi apareixen excursions al novembre de 2015, de 2016, de 2017... No és pas perquè sí! Amb tota probabilitat és una des les passejades més agraïdes que es pot fer per la Garrotxa al bell mig de la tardor.

I a fe que avui fa un dia ben bé de tardor: 10 graus de temperatura i un vent valent que mena les fulles d’una banda a l’altra fins que romanen enceses en qualsevol racó. El dia, a més, és clar, brillant , diàfan com un ull de peix. Ideal per fer fotografies. I, per si fos poc, la pluja d’ahir vespre fa relluir la vegetació i la mostra llustrosa com si s’hi hagués passat un abrillantador. Esplèndid!

Tenim per davant tres hores d’un camí planer, eixarmat, bonic a més no poder. I tot camí comença amb un pas, i després un altre... Com la vida.

Parem el temps just de tirar quatre fotos, extasiar-nos en alguna vista panoràmica, respondre qualque trucada inoportuna... i , tot caminant amb pas alegre, xerrar, xerrar i xerrar. Com afirmen els neuròlegs, aquesta és la millor medicina per tenir el cervell en plena forma.

Cap a tres quarts de cinc, enfilem el turonet de Sant Miquel de Castelló. El vent hi arriba acanalat, gairebé huracanat. És un vent que mareja els arbres. Hi ha un parell de xicots que s’aguanten com poden. Ens saludem i, com passa sovint, resulta que un l’havia tingut d’alumne a l’institut. En té un bon record i estem contents de retrobar-nos i d’explicar-nos gairebé a crits com ens va la vida. Tots dos n’estem prou contents.

Busquem un mig-recer per berenar i a les cinc en punt ja tirem cap avall, que a les sis és ben fosc i no volem pas que l’obscuritat ens arreplegui enmig del bosc. Si caminem sense encantar-nos, encara tindrem temps per arribar de llostre.

Tanmateix, la llum minva amb rapidesa, però per sort el vent es va convertint en un aire tardoral dolcíssim. És l’hora violeta, aquella hora que convida a retornar a l’escalfor acollidora de la llar. La lluna matinera ja fa una estona que ha florit enmig de la volta celeste. Encara té molta feina, li queda una bona llaurada abans d’anar a joc.

Les cases de la Vall ja tenen els llums encesos, la gent de les Comelles ja s’ha recollit a la vora del foc de l’estupenda masia i els mugits de les vaques de la Coromina ens fan saber que estan en plena munyida. El dia s’acaba...

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.