-
-
1.230 m
481 m
0
2,4
4,9
9,73 km

Vista 135 vegades, descarregada 11 vegades

a prop de Joanetes, Catalunya (España)

Caminants: Toni Bach, Joan Cortadellas, Miquel Colomer i Josep Rius

Dia de tardor magnífic.

Temps enrere, a la Garrotxa, aquesta estació era bella, però humida, freda, inhòspita. Ara, l’estiu s’esllangueix a poc a poc, plou molt menys, les primeres glaçades arriben més tard i cada vegada més anys ens quedem sense bolets. Algú podria pensar, erròniament, que hi hem guanyat, que les temperatures són més plaents, que la pluja i el fred són ingrats, però els entesos en el canvi climàtic i en l’escalfament general de la Terra ja fa anys que ens avisen una vegada i una altra de problemes de desertització i de fenòmens meteorològics violents i, si no s’hi posa solució aviat, possiblement hi haurà zones semidesèrtiques al sud d’Espanya i vinyes verdes a la Vall de Camprodon.

Però anem a l’excursió d’aquesta tarda. Arribem a dos quarts de quatre al Coll de Bracons. Tenim deu quilòmetres per davant i dues hores i mitja de claror. No ens podem pas torbar!

Sortim com esperitats a enfilar la petita pujada de l’itinerari. Algun, a darrere del grup, rondina del ritme de la marxa però, si no volem fer servir els frontals, no ens queda altre remei.

Les fagedes de la banda de ponent estan precioses i les vistes sobre la ferradura de la Bastida, Aiats i Cabrera són espaterrants. Sense gairebé temps per fer fotos, ja comencem la baixada per la cara de llevant, cap a Sant Miquel de Castelló (o de Falgars). Passem per sobre de la casa de Pibernat (ara en fase de restauració) i de seguida enllacem amb el camí que ve de Sant Pere de Falgars.

I a les cinc en punt estem contemplant gairebé tota la província de Girona des de l’ermita-castell de Sant Miquel. El roure, que ha arrelat, i la placa que li va dedicar la mainada, ens recorden que fa poc més d’un any va morir d’accident laboral en Simó Sala, una persona molt estimada per la gent d’aquests voltants a causa de la seva implicació en tot tipus d’actes relacionats amb el món de l’oci i de la cultura.

Encara ens queda un terç de camí i no ens podem torbar si no volem ser sorpresos per una lluna plena, que els entesos diuen que precisament avui es trobarà en el punt més proper a la Terra. I aquest fet no tornarà a passar fins al 2034... Potser alguns ja serem al cel de les oques!

La tarda té pressa per ser nit i, quan finalment arribem a les Comelles, els llums de les cases i de les granges ja són encesos. Mentre fem el ressopó amb l’ajuda dels llums del cotxe i d’algun lot, mig glaçats de fred, una lluna de color d’aram, ingent, altiva, majestuosa, ens comença a picar l’ullet des de darrere la Serra de Marboleny.
No hi ha ni un núvol, la campana del cel és immensa i ella no té cap pressa per passejar-la. Per això ens farà companyia fins que serem a recer, a la intimitat de casa.

No em puc estar de pensar en els contes de Pere Calders, aquells en què les nits de lluna plena hi són tan presents. Sempre són nits en què passen històries farcides d’elements màgics i fets extraordinaris. Veurem avui...

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.