Dificultat tècnica   Moderat

Temps  6 hores 14 minuts

Coordenades 1593

Data de pujada 24 / febrer / 2014

Data de realització febrer 2014

  • valoració

     
  • informació

     
  • Fàcil de seguir

     
  • Entorn

     
-
-
1.392 m
645 m
0
4,6
9,2
18,31 km

Vista 2214 vegades, descarregada 97 vegades

a prop de Santa Maria de Meià, Catalunya (España)

Ruta des de Santa Maria de Meià fins al cim de Sant Mamet per la vall d'Ariet ,passant pel castell que dona nom a la vall i un jaciment paleontològic d'icnites (petjades de dinosaure).


Deixem el vehicle a la casa de colònies de Santa Maria de Meià i agafem la pista que parteix pel darrera de l'església. Anem seguint aquesta pista durant uns 800m fins que a la nostra dreta trobarem una petita pista més estreta i en mal estat la qual agafarem (això es per fer drecera i estalviar-nos un bon tros de la pista per vehicles). Mentre ascendim ja divisem sobre nostre el castell d'Ariet. Continuem fins que fem cap a La Creueta, on ens tornem a ajuntar amb la pista original. Als pocs metres ja trobem a la dreta el desviament per visitar la torre, que encara queda en peu, del castell d'Ariet.

Un cop visitat el castell desfem el camí fins tornar a la pista la qual als pocs metres es bifurca, i on nosaltres agafarem el camí de la dreta. Al cap d'un kilòmetre veure a la nostra esquerra una series de cases en runes. Ens desviem a visitar-les ja que des d'aquí parteix el corriol que, en descens, ens dura fins a la roca on podrem observar un jaciment paleontològic d'icnites (petjades de dinosaure).

Un cop visitat el jaciment, desfem el camí fins a la pista. Als pocs metres de continuar per la pista arribem a un encreuament de pistes. La de la dreta es per on tornarem i la que segueix tot recte als pocs metres es bifurca. En aquesta bifurcació nosaltres agafarem el camí de la dreta que en forta ascensió ens portarà fins al cim de Sant Mamet amb la seva ermita-refugi.

Des de el cim de Sant Mamet, en un dia clar, es pot gaudir d'unes espectaculars vistes del Montsec de Rúbies, del Montsec d'Ares, els Pirineus, el Mont-Roig, les terres de la Noguera i fins i tot les muntanyes de Montserrat.

Un cop gaudit de les vistes des de el cim, agafem el corriol en descens que parteix just davant de la porta del tancat de l'ermita-refugi. Corriol ben marcat però amb fort descens que ens portarà fins als Llaners dels Castellets, al barranc de Gener. Durant el descens o un cop baix als Llaners podreu veure el Castellets de Baix i el de d'alt.

Seguim pel corriol que voreja els camps de conreu fins que fem cap a una pista la qual passa per Cal Ros i enllaça amb el encreuament que havíem deixat enrere just passat el jaciment. Desfem de nou el camí que ens portarà de nou al punt d'inici, l'encantador poble de Santa Maria de Meià.


OBSERVACIONS:

− Recordeu que esteu a les terres del Montsec, per tant eviteu dies de molta calor i sobretot porteu força aigua.
− La durada de la ruta inclou aturades per fer fotos, esmorzar i gaudir del paisatge.
  • Foto de Cal Ros
  • Foto de Cal Ros
  • Foto de Cal Ros
  • Foto de Cal Ros
  • Foto de Castell d'Ariet
  • Foto de Castell d'Ariet
  • Foto de Castell d'Ariet
  • Foto de Castell d'Ariet
Situat al cim d’un petit turó és una construcció dels segles XII-XIII, de planta rectangular, que fins fa pocs anys havia estat aprofitada com a masia. Actualment en mal estat sols queda dempeus part de les seves parets i el seu accès és difícil per la vegetació que ha crescut al seu voltant. Castell construït als voltants de l'any 1200. Conegut també com a "Castell dels Moros". Només en queda un tros de muralla que l'envoltava. Castell en ruïnes. Cal destacar la seva situació estratègica al cap d'un turó. El seu estat de degradació és molt avançat.
  • Foto de Jaciment d'icnites (petjades de dinosaure)
  • Foto de Jaciment d'icnites (petjades de dinosaure)
  • Foto de Jaciment d'icnites (petjades de dinosaure)
  • Foto de Jaciment d'icnites (petjades de dinosaure)
  • Foto de Jaciment d'icnites (petjades de dinosaure)
  • Foto de Jaciment d'icnites (petjades de dinosaure)
El 1998 es trobà un jaciment d’icnites (petjades de dinosaure) a la zona coneguda com “les llinasques” al costat de Cal Fransciscano, a la Vall d’Ariet, comarca de La Noguera. Tal com ens aclareix Antoni Lacasa Ruíz, aquestes petjades es situen en els darrers moments de l’era Mesozoica, és a dir, en el Cretaci final, el pis Maastrichtia superior, amb una edad d’uns 65,5 milions d’anys. Són les petjades més joves d’arreu del món. Es van fer quan faltaven uns 200.000 anys aproximadament per la gran extinció. Les petjades es troben escampades sobre un banc de gres que aflora a la superfície marcant un fort pendent. N’hi ha centenars i se suposa, que, al fons del barranc que fa, hi devia haver un corrent d’aigua, que era on anaven a beure els dinosaures. Com que la superfície que trapitjaven era sorra, les petjades es quedaren marcades fins que s’acabaren fossilitzant. Per la forma circular de les petjades i pels quinze o vint centímetres de superfície que presenten, s’han atribuït a petits sauròpodes que eren herbívors. Arqueòlegs del Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) van trobar aquestes petjades fosilitzades en hiperrelleu dels últims dinosaures que van habitar Europa, durant el cretaci superior. Encara hi ha qui no es vol creure que això no és altra cosa que petjades, ni més ni menys que de dinosaure, i no el senyal que deixarien bous, vaques i altres bèsties. A saber per quin misteriós motiu, aquestes petjades no han gaudit de l’impuls institucional que sens dubte també mereixen, com d’altres icnites no llunyans d’aquest lloc. Segons va dir la propietaria de la finca, Anna Torruella, “el que menys ens pensavem és que eren de dinosaures, els veïns sempre hem pensat que eren petjades de bous”. La Sra. Torruella va recordar que “fa 15 ó 20 anys eren experts extrangers els que s’interessaven per aquesta zona i venien amb mapes on ja tenien senyalitzades les zones”. Al Juliol del 2006, aquest jaciment va ser declarat “bién cultural de interés nacional, en la categoría de zona paleontológica“, juntament amb els jaciments de la Mata de Viudà, al terme d’Àger; els jaciments de la Maçana i de la Masia del Marull, al terme de Camarasa; i també el jaciment de Peralba, en el terme de Vilanova de Meià.
  • Foto de La Creueta
  • Foto de La Creueta
  • Foto de La Creueta
  • Foto de Llaners dels Castellets
  • Foto de Llaners dels Castellets
  • Foto de Llaners dels Castellets
  • Foto de Llaners dels Castellets
  • Foto de Llaners dels Castellets
  • Foto de Sant Mamet
  • Foto de Sant Mamet
  • Foto de Sant Mamet
  • Foto de Sant Mamet
  • Foto de Sant Mamet
  • Foto de Sant Mamet
Sant Mamet és una muntanya de 1.391 metres que es troba entre els municipi d’Artesa de Segre, Alòs de Balaguer i Vilanova de Meià a la comarca de La Noguera. Al cim de Sant Mamet hi ha enclavada l’ermita que duu el mateix nom i annex a ella, el refugi lliure de muntanya. L’ermita va romandre prop de cent anys pràcticament en ruïnes, fins que l’any 2000 se’n va restaurar tot el conjunt gràcies a l’esforç desinteressat dels veïns d’Alòs. Altre temps, actuava de punt de trobada ancestral dels habitants dels poblets de l’entorn, que hi acudien per celebrar-hi un aplec. El Sant era el patró de les dides perquè expliquen que tenia facultats per augmentar el cabal de llet de les mares en període de lactància. El Cim de Sant Mamet es situa en el punt UTM 31T ED50: x=329534 y=4649557. Des d’Alòs de Balaguer parteix una pista que en unes quinze mil passes de pagès ens hi duria, còmoda i pràctica a més no poder si hi anem a cavall d’algún giny mecànic, dura i ensopida si la fem en bicicleta, monòtona i avorrida si la fem a peu (un poc més de 4 hores caminant). Molt més gratificant, molt més bella i molt més agraïda es la pujada des del Coll d’Orenga, on deixarem el Montsec a la nostra esquena. Enfilar aquest costat del dom (aproximadament 2 hores de caminada) ens permetrà de conèixer una vessant per a molts inèdita d’aquestes muntanyes, un lloc ple de torres i fortaleses de defensa i de guaita, com el Castell d’Orenga, la Torre de Mataperunya (també coneguda com Rocaspana), la Torre de l’Espinal, etc. La serra de Sant Mamet, al sud del Montsec de Rúbies, és com una avançada que ens ofereix una doble visió: pel nord les parets del Montsec i darrere seu els Pirineus, pel sud l’extensa plana lleidetana. Des d’aquí es veuen les serrales pre-litorals, es veu Montserrat, es veuen els Pirineus d’Andorra i d’Osca, el Mont-Roig… A més a més de tota la Vall d’Ager, tota la Coma de Meià, i la llarga plana lleidatana. Això la converteix en un mirador privilegiat, injustament menystingut pels excursionistes. És la primera serralada de certa importància que ens trobem a partir de les esplanades de la comarca de La Noguera i l’Urgell, pòrtic del Montsec al qual s’uneix a través del Coll d’Orenga. Assoleix els 1.391 metres d’altitud i s’estén des de ben a prop de la Noguera Pallaresa (pantà de Camarasa i Aiguabarreig dels rius Segre i Noguera Pallaresa), al poble de Figuerola de Meià, el despoblat de Peralbafins la riba del riu Segre, passant per Alòs de Balaguer, la Coma de Meià i la Vall d’Ariet. Forma tot un seguit de turons suaus i arrodonits, que contrasten amb les aspres cingleres de la serra veïna del Montsec. La devoció a Sant Mamet ha estat sempre molt present a Alòs de Balaguer. Cada 11 de Maig se celebra una romeria a l’ermita. Antigament hi acudien 7 processons vingudes de pobles de ben lluny per fer-hi un aplec. És la devoció tanta dels d’Alòs i Baldomar, de Rubió i de Figuerola Fontllonga i de Montclar que us tenen en gran memòria i vos venen a visitar Pujant a l’ermita, a mig camí hi ha un boix, conegut com el Boix de la Creu, ja que allí es reposava i s’esmorzava, per tal d’agafar forces i continuar l’ascenció. Tothom pujava caminant, menys el capellà que hi pujava a cavall d’un animal. Arribats a dalt es deia la santa missa i es cantaven els goigs, després la gent dinava i feia una mica de gresca, i a continuació començava el rés del rosari, processó i retorns. Tot baixant es feia nova parada al boix esmentat i arribada al poble. Sant Mamet era i és encara molt invocat per les mares en període de lactància perquè tinguessin prou llet per criar fills. No es té constància que aquesta creença sigui habitual d’altres pobles. Entre nosaltres pren origen de la fonètica del nom, semihomònim del verb mamar. També se’l reclamava perquè fes estroncar la llet acabat el temps de la lactància de l’infant. Les mares acudien a Sant Mamet demanant-li: Sant Mamet, feu-me tenir força llet La gent creu que entre aquest dia i el següent acaba l’hivern i el fred, i que Sant Mamet se’ls enduia. Per aquest motiu la veu popular diu: Per Sant Mamet el darrer fred Per Sant Mamet s’acaba el fred A les llars de foc on hi havia escó mòbil, el dia de Sant Mamet era costum treure’l. Abans de desmuntar-lo feien una gran foguera i cremaven un tió ben gros. D’aquesta acció se’n deia “cremar l’escó” i venia a constituir com un comiat del fred. També hi havia alguns preceptes culinaris en aquests dia, i el refrany és expressiu: Per Sant Mamet ni cargol ni bolet Per Sant Mamet ni pollastre, ni peix, ni bolet Molts anys enrera era típic veure per aquests camins la figura inconfusible de l’ermità de Sant Mamet el qual, amb el seu ruquet, resseguia les llars habitades d’aquesta terra tot fent plega, de la qual, amb mitja dotzena de gallines que tenia, anava vivint. Trucava a totes les portes, que sempre se li obrien generosament. Tothom solia ser molt generós amb l’ermità, que havia esdevingut una figura simbólica i molt estimada en aquesta terra.
  • Foto de Santa Maria de Meià
  • Foto de Santa Maria de Meià
  • Foto de Santa Maria de Meià
Santa Maria de Meià és un poble de la comarca de la Noguera situat al vessant sud de la serra del Montsec de Rúbies. Tot i pertànyer al municipi de Vilanova de Meià, és una entitat municipal descentralitzada. La vila de Santa Maria de Meià és encara avui la capital espiritual de la Coma de Meià com a cap que va ser durant 800 anys del Priorat de Meià. El senyor jurisdiccional era el prior de Meià. Al 1834 quan van ser abolides les jurisdiccions d'origen feudal, Santa Maria va formar ajuntament amb el poble de Peralba (abandonat a la dècada de 1970 i avui despoblat). Al 1926, a petició pròpia, el municipi de Santa Maria va ser agregat al municipi de Vilanova de Meià. Al peu mateix del vessant meridional del Montsec de Rúbies, sota la serra de Sant Alís, a 700 m sobre el nivell del mar. Dins del seu terme es troba el despoblat de Peralba, les antigues quadres de Coscollera, Vallferines i Rocaspana, i els termes dels castells d'Orenga, Sant Esteve del Montsec i Cabrera. Es diu que al 1396, a la mort del rei Joan I, el comte Mateu de Foix, que aspirava a la Corona d'Aragó, va voler ocupar el comtat d'Urgell. Com que els habitants del Priorat de Meià oposaren resistència, el comte de Foix va destruir moltes poblacions de Meià, entre elles, la població de la Coscollera. El prior de Meià, Berenguer de Rajadell, va manar que no es reconstruís el poble de la Coscollera i ordenà edificar una vila de nova planta a llevant del Monestir, la qual prengué el nom de Santa Maria de Meià. En la fundació de la nova vila s'edificaren només dotze cases (amb portal de mig punt fet amb dovelles), en record dels dotze apòstols. Aquest recinte medieval estava tancat per dos portals. Però possiblement, la Coscollera i Santa Maria (nascuda segurament durant el s.XII) eren en aquells moments dues poblacions diferents amb una mateixa entitat jurídica municipal, com també passava entre la població de Meià (situada al Puig) i la Vilanova de Meià (creada a la plana, de nova planta). Per això, quan l'any 1396, el comte de Foix arrasà el Priorat destruint la Coscollera i Santa Maria, només es va tornar a reedificar Santa Maria de Meià, cosa que també va passar amb Vilanova i l'antiga vila del puig de Meià. El grup més representatiu de fauna que habita i cria en aquest ambient és el de les aus: rapinyaires com ara el voltor, el xoriguer, l'àliga daurada, l'aufrany i, fins i tot, l'amenaçat trencalòs, es poden veure sobrevolant el Montsec de Rúbies. D'altres ocells d'aquest medi que poden ser més fàcilment observables són el ballester, el roquerol, la gralla de bec vermell, la merla blava, el corb... Les cingleres esdevenen un dels ecosistemes més característics del Montsec de Rúbies. La vegetació viu en un medi molt inhòspit: només pot desenvolupar-se en les escletxes o petits replans on s'acumula una mica de sòl. S'hi poden observar alguna alzina o sabina i petites plantes característiques d'aquest medi. Algunes com el te de roca o el poniol viuen en lloc assolellats; mentre que l'orella d'ós i la corona de rei prefereixen les parts ombrívoles i frescals.

4 comentaris

  • hockei 16/09/2014

    hola molt bon dia

    una pregunta la ruta esta marcada de alguna manera es de fàcil orientació.

    gracies

  • Foto de shangrila

    shangrila 18/09/2014

    Hola Hockei.

    La ruta no està marcada però amb una mica d'intuició i orientació s'hi pot arribar. Des de Santa Maria de Meià podràs veure el Castell d'Ariet i des d'allí Sant Mamet. Ara, no estaria de més descarregar-te la ruta en un GPS o Smartphone per consultar algun dels encreuaments.

    Salut i bones rutes!

  • Foto de Aka1936

    Aka1936 29/04/2016

    He fet aquesta ruta  veure detalls

    Genial i solitària excursió!!! Gràcies per compartir!

  • Foto de margalida

    margalida 15/06/2016

    Molt maca i interessant. Gracies per compartir!

Si vols, pots o aquesta ruta.