Temps en moviment  2 hores 29 minuts

Temps  3 hores 14 minuts

Coordenades 1431

Data de pujada 12 / de gener / 2019

Data de realització de gener 2019

-
-
1.242 m
711 m
0
2,0
4,0
7,95 km

Vista 14 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Monestir de Montserrat, Catalunya (España)

Ahir vaig pujar a Sant Jeroni. Tan pròxim al massís de Montserrat bona part de la meva vida i tan poques vegades com he caminat per ell. Potser és per això que ahir vaig decidir anar-hi, davant l'alternativa de passar-me el dia sol a casa. Escollir Sant Jeroni com a destí té a veure sens dubte amb els molts anys que feia que no pujava.
El primer cop que vaig ser-hi anava d'excursió amb companys de l'institut. La va organitzar un mossèn molt trempat que ens donava religió. No recordo com es deia, però sí que s'arromangava la falda de la sotana i jugava a futbol amb nosaltres al pati. Jo devia tenir catorze o quinze anys i els trens eren de fusta. També era el primer cop que agafava un aeri.
Havien passat cinc o sis anys quan hi vaig tornar amb la colla amb què sortia. Jo n'era el responsable, el qui la guiava, com sempre que anàvem a la muntanya. A Montserrat hi vam arribar amb tren i aeri, també aquest cop. Ningú de nosaltres tenia cotxe encara. Recordo que aquell dia va caure una nevada suau, just per emblanquinar les roques durant una estona.
No n'estic segur, però em penso que a Sant Jeroni no hi he pujat mai més, des d'aleshores. Per això em feia gràcia repetir l'experiència i ahir era un bon dia per a fer-ho per les circumstàncies que hi concorrien. Així que, deixant de banda el fred que ha estat fent aquests dies, vaig prendre la decisió i vaig preparar la sortida consultant la previsió del temps i l'itinerari que més s'esqueia a la meva edat i condició física.
Hi ha diverses possibilitats. Des del Monestir, s'hi pot anar pel Camí Vell, que arrenca amb les Escales dels Pobres, i salva en 4 km d'ascens pronunciat i permanent els 600 m de desnivell fins al cim. Massa dret per a mi, massa desnivell en massa poca estona. Anar fins a Sant Miquel i l'estació superior del funicular de Sant Joan per accedir-hi a través del Camí Nou, allarga el recorregut sensiblement encara que suavitza l'ascens, en dilatar-lo. El desnivell, que òbviament no varia, continua sent massa per a mi i la meva condició.
La decisió presa finalment ha consistit a agafar el funicular de Sant Joan i començar a caminar a la sortida de l'estació superior i, després de fer el cim, fer el descens fins al Monestir pel camí del Pla dels Ocells i les Escales dels Pobres. Anada i tornada són dos camins ben diferenciats i molt bonics: un discorre a mitjana alçada, vorejant parets conglomerades de formes capricioses. L'altre s'embosca resseguint el Torrent de Santa Maria, sempre ombrívol. I angost fins a arribar al Pla dels Ocells, on s'eixampla una mica. Després, arribant al Monestir, es fa estret i profund, com un cop de destral que un ésser mitològic enfurismat hauria descarregat contra gegants de pedra.
Fet així, el desnivell és de 330 m, bona part del qual concentrat en l'últim km i mig de pujada. Essent l'alternativa més assequible al meu estat, no ha deixat de ser dura. Efectivament, he de confessar que el darrer km ha estat un vertader suplici i que he hagut d'aturar-me un munt de vegades a recuperar l'alè i a deixar que les cames es refessin.
Molta gent ha pujat a Sant Jeroni ahir. Quan jo hi he sigut, al cim he trobat uns quants caminaries. I també corredors, que n'hi ha molts arreu de la muntanya. Alguns van amb els seus gossos, que també arriben amb un pam de llengua fora. La majoria són gent jove, esportista i preparada. D'altres, matrimonis i parelles no tan joves, que hi van més tranquils, a fer vida sana i prou. I també he vist uns pocs com jo i fins i tot algun de més gran que arribaven als últims metres com podien, a còpia de voluntat i sacrifici.
Malgrat la massificació i l'atractiu turístic de la muntanya, que sembla que banalitzi tot el que la concerneix, la pujada a Sant Jeroni no és fàcil sinó exigent. Per això no entenc que ningú pugui escriure en una ressenya, com he vist quan cercava documentació, que ha pujat al punt més alt del massís tan tranquil•lament, acompanyat dels seus pares de més de 70 anys, pel Camí Vell per més que estigui molt condicionat amb escales i baranes i trams pavimentats. El desnivell és molt fort i el pendent molt dret i jo he vist ahir al llarg de tot el meu descens, gent ben jove que pujava esbufegant.
fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.