-
-
1.276 m
886 m
0
1,5
3,0
6,07 km

Vista 44 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Ribes de Freser, Catalunya (España)

Caminants: Toni Bach, Joan Cortadellas, Miquel Colomer i Josep Rius

No em direu pas que no sigui curiós que a Camprodon, a Sant Joan de les Abadesses, a Ripoll i a Ribes de Freser hi hagi sengles ermites dedicades a sant Antoni. I espero no deixar-me’n cap! Com pot ser que aquest sant hagi estat objecte de tanta devoció per aquestes valls?

Fa setmanes que en Joan insistia que havíem de pujar a Sant Antoni de Ribes, que la ruta s’ho valia. I sempre rebia la mateixa resposta per part de tots: quan el dia s’allargui i quan no faci tant de fred.

Avui ens ha semblat que podia ser un bon dia per anar-hi : a les 17:15 entra la primavera, i la claror de la tarda s’ha allargat més d’una hora. Però, com diu el refranyer “ el març té trenta-un dies i tres-centes fesomies”. I no falla: ahir al vespre els homes i dones del temps, tots, van pronosticar una bona nevada durant la nit a gran part de Catalunya, també a la Garrotxa i al Ripollès. De seguida vam fer una proposta alternativa per si ens aixecàvem blancs de neu. Però, quines coses, ha nevat pertot arreu menys a casa nostra i al Pirineu Oriental, de manera que, com que havíem previst d’anar a Sant Antoni, cap allà falta gent.

Aparquem el cotxe a l’estació del cremallera de Núria i enfilem la carretera de Campelles. En poca estona trobem un rètol –no en veurem cap més en tot el camí de pujada- que assenyala la direcció de la Font del Ferro per un camí molt plaent i assenyat. En poca estona arribem en una balma de la qual surt una aigua rovellada que no convida gens a satisfer la set. És la font.

A partir d’aquí el camí es converteix en un corriol al qual no faria cap mal una estassada. Es veu que no es gaire trepitjat. Uns centenars de metres més amunt desemboca altra volta a la carretera de Centelles. La seguim una estona fins a un trencant desdibuixat i sense cap indicador –sort del GPS- que, en un instant, mena als dos búnquers antiaeris H6 i H7 de la Casassa.

Aquests búnquers formaven part de la Línia P (Línia Pirineus), que anava des del País Basc fins al Cap de Creus al llarg de tot el Pirineu. Del 1944 al 1948 se’n van projectar i construir uns 10.000 -sota secret d’Estat!- que havien de servir de defensa contra un possible atac dels aliats i dels maquis, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Aquestes fortificacions, però, ja van néixer desfasades i no van tenir mai cap utilitat. L’enemic sempre va ser més imaginari que real. La pressió internacional contra el règim de Franco es va suavitzar de seguida i els aliats ja tingueren prou feina a refer els seus països, com per plantejar-se de venir a alliberar-nos de la dictadura. I, a partir dels anys 60, ja es va deixar de fer-hi manteniment i van anar quedant abandonats i en l’oblit.

Fa uns anys, però, que s’han desclassificat els sumaris i els documents “secrets” sobre la construcció d’aquests búnquers, i els historiadors han tingut accés a tota la informació. A poc a poc han publicat articles i dossiers sobre la Línia P, cosa que ha comportat que diverses persones s’hagin interessat pel tema i que fins i tot alguns ajuntaments, Martinet de Cerdanya per exemple, hagin vist que aquests búnquers podien ser d’ interès turístic. Això ha comportat que hagin preparat exposicions permanents sobre aquestes construccions i que s’hagin marcat rutes i visites comentades als diversos búnquers del municipi. (Si us interessa el tema, a internet hi ha penjat el dossier “Els búnquers de la línia Pirineus: memòria d’un temps de guerres” de Rosa Serra, Lluís Esteva i Jordi Piñero, que dóna molta informació).

I, tot seguit, tornem a la carretera i pel Collet de Cal Rosset arribem a dalt de Sant Antoni, un mirador excel•lent sobre els Pirineus i la Vall del Freser. Hi ha uns prats preciosos, condicionats com a àrea de pic-nic, i una ermita amb un edifici adjacent, situada en el millor lloc possible. Llàstima d’unes enormes antenes de comunicació que impacten de mala manera. És el preu del progrés, però potser podrien estar situades en un altre lloc que no fos tan visitat. El dia que la tecnologia permeti comunicar-nos per altres sistemes, serà qüestió de treure-les immediatament.

Gaudim d’un sol de març amb somriure de primavera, que lluita contra un aire gèlid que talla com un ganivet i al qual no acaba de vèncer. És el moment en què una estació es resisteix a marxar i l’altra ja s’insinua amb tota la força.

Fem una parada de cinc minuts i tirem avall de pressa. A les crestes hi bufa una torbonada de les de debò i poc o molt n’arriben els efectes. Tan bon punt el sol es colgui la temperatura caurà en picat.
El camí de baixada és de la Xarxa de Senders d’Itinerànnia i no presenta cap dificultat. Si bé la senyalització de les banderoles d’aquesta Xarxa és més que discutible, s’ha de reconèixer que el marcatge i el manteniment que fan dels camins és excel•lent. Per això sí que cal felicitar-los.

Només de començar la baixada, fem una marrada de cinc minuts fins al Búnquer-mirador de Sant Antoni . És una talaia magnífica i val la pena d’arribar-s’hi. Però a partir d’aquí ja no ens torbarem enlloc més, ja que força abans que s’apagui el dia volem arribar al poble de Ribes. Hi busquem una fleca recomanada per comprar productes sense gluten i, finalment, per acabar d’arrodonir la jornada, entrem en un bar a celebrar sant Josep, l’onomàstica d’un de la colla.

Avui sí que en Joan l’ha encertada de ple. Tots estem d’acord que ha valgut la pena de pujar a Sant Antoni de Ribes. Segur que ho repetirem!

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.