-
-
552 m
299 m
0
2,9
5,8
11,53 km

Vista 396 vegades, descarregada 2 vegades

a prop de Sadernes, Catalunya (España)

Caminants: Toni Bach, Miquel Colomer, Lluís Busquets i Joan Cortadellas

La primera vegada que vaig arribar a Sant Aniol d’Aguja fou pel camí de la literatura:

“Mai com aquell any m’havia semblat trista la diada de l’aplec dels francesos de Sant Aniol. I això que la matinada es presentava hermosa com cap altra: el blau del cel s’estenia com un vel puríssim per damunt de les cingleres, i el sol, amb sos raig daurats, acabava els tons briosos d’una vegetació frondosa, frescament regalada per les pluges primaverals, que havien abundosament abeurat fins les arrels més fondes dels arbres centenaris. De més a més, jo portava el cor sadollat d’amor i d’esperança; me creia en bona correspondència amb la Coralí, la rumbosa molinera de Balasc, i de molt temps que tenia escollit l’aplec de sant Aniol per a fer ma solemne declaració [...]. I, malgrat aquests paraments, mai com aquell any m’havia paregut trista la diada de l’aplec dels francesos a Sant Aniol.”

Les descripcions de l’espai de La Punyalada de Marian Vayreda em van despertar l’interès per l’ Alta Garrotxa. Atret pel drama amorós de la Coralí, l’Albert i l’Ibo, i per les facècies dels trabucaires, no vaig parar d’ emprenyar fins que a l’estiu següent, amb uns amics, vam anar d’excursió a Sant Aniol. En vaig quedar embadalit!

Després hi hem passat dotzenes de vegades, anant o venint de Talaixà, pujant al Sant Marc per les Baumes d’Uja, trescant pel Passant del Gamarús en direcció al Salt de la Capa, enfilant-nos pel Pujant d´en Llebre cap a la Tuta dels Morts... Sens dubte, aquest racó és el més agrest, el de més de mala petja, el més abrupte, el més autèntic de la Garrotxa. I encara avui és manté verge: a partir de la Muntada no hi passa cap carretera ni cap línia elèctrica, ni hi ha cap casa habitada... Només els caçadors i els excursionistes ens acostem fins al fons de la vall, els uns buscant el senglar; els altres, els cims i els cingles i les coves i els salts ... que fan únic aquest engorjat.

Aquesta tarda d’octubre ens hi apropem amb tres objectius: veure si ja han tret del fons de la riera la pala immensa que va baixar-hi ara fa tres anys a prop del Pont de Valentí; fer el camí que puja de la Muntada, a trobar el GR que ve de Talaixà cap a Sant Aniol pel Salt de la Núvia ; i, com a bons jubilats, controlar les obres de l’antic hostal de ca la Bruta i del refugi de Sant Aniol.

La màquina continua jaient daltabaix de la pista, contaminant la riera i cobrint-se cada vegada més de bardisses, de sorra i de rovell. L’hostal de ca la Bruta ha estat comprat per un alemany, que el té gairebé restaurat, i no sabem si farà només la funció de casa particular o també la de fonda. Finalment, quan arribem a Sant Aniol tenim una joiosa sorpresa: el refugi ja té tota la teulada nova, l’escala que puja a l’entrada principal, ja tancada amb porta, ha quedat molt bé i ens fa recordar quan hi havíem anat per primera vegada encara adolescents. Quina feinada que han fet els membres del Centre Excursionista de Banyoles i els Amics de Sant Aniol! Han traginat a força de braços (i de cames), algunes vegades amb l’ajuda d’animals de bast, les bastides i tones i tones de sorra, de ciment i d’altres materials de construcció. I pensar que durant dècades havíem donat el refugi per perdut de manera definitiva, quan vèiem amb tristesa i nostàlgia com s’anava derruint ,any rere any, i com les bardisses l’engolien!

Mentre reposem vora la font, que raja abundosament, van arribant en comptagotes una dotzena de nois i noies d’uns vint-i-tants anys. Per les màrfegues que pengen de les motxilles es veu que faran nit al refugi lliure. Estan tan absorbits per la bellesa de l’entorn que ni s’adonen de la nostra presència. Els crits i les rialles tornen a omplir aquest paratge, ple de vida mil anys enrere i que avui es desperta molts dies en una absoluta soledat.

Camí de tornada, hem de sortejar les precàries passeres de la Gorga del Citró fent equilibris per evitar de mullar-nos els peus. La rierada del novembre passat es va endur la passarel•la i només en queden algunes restes trinxades a la llera. Sembla que l’administració no ha tingut temps, ni segurament pressupost, per refer-la. Què hi farem!

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.