-
-
1.820 m
1.320 m
0
1,8
3,6
7,12 km

Vista 111 vegades, descarregada 2 vegades

a prop de Ogassa, Catalunya (España)

Components de la sortida: Pere Guitart, Xevi Muñoz, Lluís Bardají i el Xato, Toni Prat, Maria Mosquera, Josep Darnaculleta, Enric Serra, Lluís Busquets, Joan Masoliver, Miquel Colomer, Francesc Espuña, Toni Bach, Eduard Arbós, Joan Bastian, Amat Las Heras, Kiku Berga

A Olot, la música de la pluja contra les teules ens ha acompanyat bona part de la nit. A les sis, quan m’he aixecat, encara roinejava i tot feia augurar un nou dissabte al Casalot.

Quan ens trobem a Consum, però, ha parat de ploure i en Toni ens diu que el Meteoblue preveu una finestra de bon temps fins a començaments de la tarda.
Tanmateix, el cel encara és amenaçador i qui més qui menys està carregat de dubtes. Fem un intent de votació que no resol res i, després d’analitzar els pros i els contres, decidim d’arriscar-nos i fer l’excursió que havíem planejat, al Sant Amand.

Mentre passem per la Vall de Bianya torna a ploure : estic segur que d’un moment a l’altre sonarà el telèfon i una veu dirà que ja n’hi ha prou de fer el burro i que cap al Casalot falta gent.

Però no només no és així sinó que, quan enfilem els túnels de Collabós, el núvols s’esquincen amb gran celeritat i apareix un cel blavíssim, net, brillant, acabat de rentar. És la primavera!

Aparquem els cotxes al Pla Pegot, amb una temperatura de nou graus i un ventet força empipador. La sensació és de fred i ràpidament enfilem la pujada per un bosc de pi negre que segueix el caire, en direcció a ponent. La pujada és constant, en alguns trams forta , però ara un pas ara un altre, en una hora llarga ens estem fotografiant sota mateix de la immensa creu del Sant Amand (1854m).

Hi ha qui comenta que potser algú hauria de posar ordre a la gran quantitat de símbols religiosos (creus, pedrons, pessebres...) que coronen les nostres muntanyes, abans no es generi algun tipus conflicte amb persones d’altres religions o que simplement es consideren laiques. I probablement tingui raó... Mai com ara no hi havia hagut, convivint, tanta diversitat de religions, de pensaments i de maneres d’entendre la vida.

La boira cobreix tota la Vall del Ter i només sobresurten davant nostre els turons de Vidabona i de Corones, com ingents fars sense llums i sense mar. Passem una mica d’ànsia pels companys que s’han quedat a preparar la intendència i que estaran mig morts de fred. Tant de bo se’ls hagi acudit de pujar amb els cotxes fins al Coll de Jou, on fa un bon sol. Veurem!

Comencem la baixada per la banda de ponent en direcció a la Vall de Saltor. En poca estona arribem a l’abundosa Font del Pi o de Pena, just a l’inici del Pas de la Xemenia, pas humit, rost i amb un terra molt desfet i ple de rocs. És de molt mala petja i hem d’anar amb quatre ulls per on posem els peus.

Un cop arribats als Plans del Saltor, estem enmig d’una boira força espessa i no veiem res més enllà dels cent metres. Llàstima, perquè és un racó preciós.
De totes maneres, ens trobem en el lloc més allunyat de l’esmorzador i, sense trigar, ens cal canviar radicalment la direcció, en un gir de cent vuitanta graus, ara cap a llevant, per tal d’arribar al punt d’inici.

Amb pas lleuger i amb conversa animada, en mitja hora ja passem pel Collet del Vent i en poca estona més ja sentim els companys que ens esperen a tocar dels cotxes, amb una taula ben parada.

Abans, però, dediquem un instant al monument a Lluís M. Xirinacs, filòsof, lluitador polític per la pau i per la independència de Catalunya... i un avançat en el temps. Aquest nostre país encara li deu l’homenatge i el reconeixement que es mereix . De ben segur que algun dia el tindrà: som molts els qui ho esperem!

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.