Descarrega

Distància

5,14 km

Desnivell positiu

114 m

Dificultat tècnica

Fàcil

Desnivell negatiu

114 m

Altitud màxima

304 m

Trailrank

37

Altitud mínima

217 m

Tipus de ruta

Circular

Temps

una hora 46 minuts

Coordenades

420

Data de pujada

5 d’octubre de 2021

Data de realització

de setembre 2021
Sigues el primer a aplaudir
Comparteix
-
-
304 m
217 m
5,14 km

Vista 47 vegades, descarregada 2 vegades

a prop de Bigues i Riells, Catalunya (España)

Conjuntament amb la Biblioteca de Bigues i Riells del Fai hem confeccionat quatre rutes literàries relacionades amb Maria de Bell-lloc en motiu del 180è aniversari del seu naixement.

Maria del Pilar Maspons i Labrós, també coneguda pel seu pseudònom Maria de Bell-lloc, va néixer a Barcelona el 4 de desembre de 1841 i va morir, també a Barcelona, el 31 de gener de 1907 amb 65 anys. Va ser una de les primeres dones en escriure en català dins el moviment de la Renaixença.

Va estar molt vinculada a Bigues perquè passava l'estiu a la casa pairal dels seus avis, can Maspons, un lloc on Maria gaudia de les terres, de la seva gent i del paisatge de Bigues i Riells del Fai. Aquesta circumstància és la que dóna valor a la seva obra literària.

Aquesta ruta es tracta d'una passejada circular per l'entorn del riu Tenes i el nucli antic de Bigues per conèixer les llegendes i poemes vinculades a aquestes zones que antigament eren punt de trobada d'aquest territori de l'Alt Vallès (com ho anomenaven la família Maspons), la Vall del Tenes.

Índex IBP: 25.

Altres rutes literàries del cicle:
Can Maspons i la Torre.
Vallderrós.
Sant Miquel del Fai.

Veure més external

Riu

Riu Tenes

Atenes

Entre la torre de Bigues i casa Noguera hi ha un pla de regadiu on es troben enterrades moltes parets i, ja que de tradicions parlem, no podem menys de contar que en aquest lloc hi hagué una ciutat que es deia Atenes, i que d'això li ve a la riera que baixa de Sant Miquel del Fai el dir-se riu Tenes o riera d'Atenes, com indistintament se l'anomenava en les escriptures antigues.
Riu

Les Barbotes

Les Barbotes

Un pastor estava pasturant el seu ramat a la muntanya de Montserrat. Menjant prop d'una font li caigué el plat i la cullera de fusta amb què menjava, i l'aigua els engolí cap a dins. Al cap d'uns quants dies el plat i la cullera eixiren a les Barbotes. Per això diu el poble que aquella aigua ve de Montserrat.
Cova

L'Avencó

L'Avencó d'Aiguafreda i l'Avencó de Bigues

Segons tradició popular, l'aigua de la riera d'Avencó és engolida prop del seu aiguabarreig amb el riu Congost per brollar de nou al terme de Bigues i Riells, en un indret també conegut com l'Avencó, prop de la casa Noguera. Malgrat el primer conflueix al Congost i el segon al Tenes i que entre tots dos fenòmens hi ha més de 10 quilòmetres i els cingles de Bertí, es creu que les aigües comuniquen de forma subterrània.

El nom d'Avencó està documentat per primer cop en l'acta de consagració de Sant Martí de l'any 898, i es creu que és la saviesa popular que en relacionar tots dos fenòmens, van denominar la surgència de Bigues amb el mateix nom.

Segons expliquen, quan la riera d'Aiguafreda baixa plena, l'aigua brolla amb més força a Bigues, encara que a la vall del Tenes no hi hagi plogut gens.

Aquest fenòmen ja va ser explicat per Pascual Madoz l'any 1845 en el seu "Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus possesiones de Ultramar". També va ser publicat per Maria de Bell-lloc l'any 1882 i uns anys més tard pel geòleg Norbert Font i Sagué, considerat pare de l'espeleologia catalana. Aquest últim va visitar el lloc acompanyat de Francesc Maspons, i va concloure que tanmateix les aigües estaven connectades de forma subterrània. Tot i així, també trobem articles contraris a la relació d'Avencó d'Aiguafreda i de Bigues, com trobem en les diverses edicions del mapa de l'Editorial Alpina. El darrer estudi realitzat per Ferran Cardona, Àngel de Arriba i Josep Cuenca, apunta que a nivell geològic és factible que la creença popular sigui certa. Sigui com sigui, el fenomen no ha estat comprovat científicament ni s'ha fet una coloració que ho confirmi.
Riu

Torrent del Salt de Núvia

Primera vegada que la ruta creua el torrent de Salt de Núvia, que probablement acull una de les llegendes més conegudes de Bigues.
Arbre

Teix del Torrent del Salt de Núvia

Segona vegada que la ruta creua el torrent de Salt de Núvia, que probablement acull una de les llegendes més conegudes de Bigues.
Pont

Salt de Núvia

El Salt de Núvia

Heus aquí que un dia una donzella pujava cap a l'ermita de Puiggraciós per donar la seva mà a un ric comte que de desconegudes terres havia vingut. Ella s'havia promès a Maria Santíssima i no volia trencar la seva promesa; però tant els seus pares com els seus parents ho volien, i ella havia d'obeir-los.

Amb ella hi anava una comitiva, i amb el comte una altra. Ambdues es van trobar en un dels revolts; eren moltes les ganes del jove comte de trobar-se amb la seva promesa. Però tan bon punt es van trobar, el cavall que duïa la donzella va donar un bot i, tot girant en rodó, arrencà a córrer semblant a un llamp i va llançar-se costa avall.

En un principi tots es van quedar parats per la sorpresa, més tot seguit es llançaren a tota brida per aconseguir aturar el cavall de la donzella; més l'intent fou en va.

El cavall continuà corrent fins arribar al damunt d'un torrent que gairebé per l'indret de l'església de Bigues passa. La timba, que no se li veia fons, era dreta i espantosa. El cavall es va aturar només el temps necessari per a donar una més forta embranzida i, de cop, llençar-se per damunt de tot allò, fins a ésser al jaç de l'aigua.

En aquell moment del salt, els perseguidors tot just arribaven. Es van posar a diferents punts damunt de la timba, però ja havien fet tard. Descavalcaren dels cavalls i van anar al fons del torrent a cercar el cavall i la donzella, però no van trobar res. Sols allí on havia caigut el cavall, damunt d'una roca, van veure assenyalades les seves potes, que encara avui es poden veure.

Des d'aquell dia el lloc va ser conegut, com encara ho és avui en dia, el Salt de la Núvia.
Lloc religiós

El Turó de Bigues

La creu de caps de mort

A Bigues hi vivia un matrimoni feliç, bondadós i honorable. Eren molt estimats per tot el poble. Per desgràcia seva, el seu fill, Feliu, era una mala peça. Allí on hi havia hagut un problema hi sortia el seu nom. Els pares ho van provar tot, fins i tot donar-li un ofici, però no hi havia manera. Un dia que en Feliu estava de Festa Major, el van avisar que el seu pare s'havia posat molt malalt, però no va anar a casa fins que es va acabar la festa. Quan va arribar el pare estava molt greu i sense parla, només li donà una mirada que li va glaçar el cor. Al cap de cop morí.

Per un breu temps, en Feliu es comportà, però tot seguit va tornar a fer de les seves. No treballava, es passava setmanes seguides fora de casa, es va vendre les eines del pare. Un dia que en Feliu anava a missa, va veure que a la creu, feta de caps de mort que hi havia a la cantonada del cementiri adossat a l'església, li havia caigut la testa de la part de dalt. Quan passava això, es substitueix per un altre cap del cementiri. Aquella vegada hi havia posat una testa blanca com si fos força recent. Al veure-la, en Feliu quedà parat d'esglai, li semblà que les conques buides dels ulls s'anaven omplint i li llançaven una trista mirada. Cada cop que passava per aquell lloc veia la mateixa imatge.

Feia temps que la gent del poble estava intranquil·la per l'alt increment de robatoris i assalts de bandolers. Un dia un veí, en Ton, es va trobar un bandoler i es va voler defensar, però resultà ferit. La notícia es va escampar i arribà a oïdes de la mare i la germana d'en Feliu, que restaven a casa filant al costat de la llar de foc. Era ja de nit i van tocar amb força a la porta. Era en Feliu, que ocultava una ferida de pistola, la mare va caure del disgust i els fills es pensaven que havia quedat morta. En Feliu fugí espaordit sense rumb i pensant que havia mort la seva mare, es va deixar caure a terra, vençut per la fatiga, havia anat a parar al cementiri. Quan aixecà els ulls es va trobar davant per davant de la creu de caps de mort, de la testa que el mirava, ara en sortia una mirada amenaçadora, com l'última que li havia llençat el seu pare. Veia ombres, d'un home sense cap, després anà al nínxol del seu pare i observà que hi havia un forat en el lloc del cap. A l'endemà, el rector va trobar en Feliu estès a terra, aquest li confessà totes les culpes i que volia posar-hi remei. Amb el rector de mitjancer, en Ton el perdonà i en Feliu es comportà des de llavors com un bon hereu i cap de casa.

Des d'aleshores aquella creu fou més venerada que mai.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.