Coordenades 161

Data de pujada 2 / de maig / 2019

-
-
82 m
34 m
0
3,6
7,2
14,34 km

Vista 32 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Vila-real, Valencia (España)

Aquesta és la ruta que hem preparat per tal que es puga fer de forma asequible, ja que consta de més o menys 14 kilómetres. En aquesta ruta, hi ha descripcions d'alguns punts pels quals passem.
L'eixida es farà des de l'alqueria del Carme, al costat del jardí del Rei. Es pot fer a peu, però també podem aprofitar que a l'estació de tren tenim una basse de bicivila't per agafar una bicicleta, i podem deixar-la al termet, per on passa la ruta, ja que hi ha una altra basse. També cap la possibilitat de fer un recorregut alternatiu si volem arribar fins el final, ja que a la plaça del Llaurador es podria deixar també, ja que és on finalitza (el problema seria anar amb aquesta per la ruta botànica)
L'inici de la ruta va en contacte amb el regadiu, i després, toca part del secà tant de la partida de Pinella com el Madrigal.
En ella, passem per punts com: la séquia, molins (La Vila, Paquero, L'Ermita, Bisbal, Terraet i Nou), Sifons de la cota 100, construccions de pedra en sec, pous, massos, l'assut i ponts (Santa Quiteria), Finalitza a la plaça del Llaurador, amb l'escultura de Llorens Poy dedicada a aquells homes que van ser capaços de crear finques a partir del seu esforç.
A alguns punts del recorregut, encontrarem un codi QR amb un enllaç a un video de Youtube on s'expliquen aspectes rellevants del punt citat..

Veure més external

En aquest punt, l’alqueria del Carme, comença el nostre recorregut. Ens trobem davant d’una alqueria que actualment està dins del nucli urbà, formant part de la partida de Carinyena, però que no fa tants i tants anys es trobava rodejada d’horts. La seua construcció és de maçoneria, rajola, fusta i forjats de ferro. Com veiem, és un edifici de dos pisos i planta baixa. Com a curiositat, a la part de dalt culmina amb una torre centrada. A la seua vora destaca l’exitència d’un pou. L’edifici forma part del catàleg de patrimoni arquitectònic de l’ajuntament de Vila-real. Al llarg de tot el terme municipal, trobarem infinitat d'alqueries de diferents tamanys. Des d'aquelles que tan sols serveixen per guardar alguna ferramenta agrícola, l'aigua i el menjar fins grans construccions de varies plantes d'alçada i gran extensió. Normalment, quasi totes les del regadiu són de parets grosses de pedra, o de atovó fet de fang i palla, assecat al sol. Les finestres són menudes per a mantindre una temperatura agradable a l'hivern, ja que l'alcria era per a tot l'any. Orientada al sud-est, com el maset, tenia coberta a dos aigües, dos plantes, accés interior per una escala a la planta superior, destinada a dormitori o magatzem. A la planta baixa estava la llar, al mig de dos armaris obrats al mur. Podia estar acompanyada d'un estable comunicat amb el cos principal. Al secà, estaven orientades per a utilitzar-se a l'estiu com a segona residència. La seua orientació era també sud-est, i normalment teniem porta davant i darrere per permetre el pas de l'aire i que hi haguera corrent. Normalment podia tindre dos "parrals", un per al matí i l'altre per a la vesprada, sempre fugint del Sol. També es solia utilitzar per al treball agrícola, havent un lloc reservat per a les ferramentes. En la de les families més adinerades tenien la planta baixa per acomodar al servici. Com a noms d’aquelles més destacades, podem comentar les de Marín, de Medrano, del Frares, de les Monges...
En aquesta plaça tenim com a element principal la figura de Jaume I. Aquesta es trobava abans a la plaça major, però amb la última remodelació que va haver, va ser traslladada fins aquest jardí. Just a un extrem, ens encontrem amb el Molí la Vila. Aquest, documentat des de finals dels segle XIV, va passar a propietat municipal el 1611. El Consell de la Vila el llogava a particulars que el gastaven com a molí i com a batà. Cap al 1830, va passar a mans de la familia Lucuix, que va continuar amb ell fins la Primera Guerra Mundial, quan va ser desmantellat, va desaparéixer la maquinaria molinera i els rodets, i després va ser abandonat. El 1931, la Comunitat de Regants el va adquirir quan ja s’havien traslladat els repartidors de la séquia més avall i s’havien reomplit les canalitzacions. Després va ser adquirit per la familia Usó, utilitzant-se sobretot com a corral per animals. En els últims anys, sent propietat de l’ajuntament, ha patit una nova restauració amb la finalitat de protegir-lo del seu desgast.
L’origen d’aquesta construcció es remonta al Segle XIII. Existeixen vestigis de que en un temps anterior, ja hi havia traçada una xarxa de canalitzacions, fins i tot en època romana, però molt disperses i poc útils per al rec efectiu. Entre aquestes, destaquen la séquia del Diable, els arquets o el pont de la bruixa. El 1274, Jaume I va cedir les seues rendes personals a Borriana i va manar que foren destinades a la construcció d’una nova séquia que prenguera el cabdal des d’un assut al riu Millars. En una cota d’un poc més de 50 metres sobre el nivell del mar, s’obri una “gola” a l’assut on comença la séquia. Aquesta passa per baix del paratge del Termet i apareix al voltant de 800 metres més avall a la zona de “Los Ángeles”, on després torna a anar soterrada durant un bon troç. D’aquest vial principal, van aparèixer dos ramals menors. La “sequiola” que s’aproximava a la vila per subministrar aigua als pous interiors i regar els horts del poble, i la “sequieta”, que vorejava la població per l’oest. Ací ens trobem amb el partidor de la Séquia Major, després de travessar tot el municipi i formar part d’un paisatge urbà molt especial. Aquest partidor, que abans es trobava més amunt, la divideix en dos ramals, la Sobirana, que manté la seua cota més o menys sobre els 40 metres, i la Jussana, que porta les aigües a un nivell inferior. Aquesta construcció, administrada per la Comunitat de Regants, proporciona aigua a 12000 parcel.les d’horta de les partides de Solades, Carinyena i Cap de Terme, aquesta última al terme d’Alqueries. El seu manteniment el realitzen els sequiers, tenint cura de la seua neteja i rehabilitació. Recordar que a banda del seu ús per regar les parcel.les, també ha servit com abeurador d’animals, s’ha utilitzat per a ús humà, com a espai de bany, però sobretot, com a força motriu per a una gran quantitat de molins que h’han construït a la seua vora.
A aquesta zona veiem el que són les antigues vaqueries. En aquestos patis i corrals, encontravem abans moltes vaqueries, d'on eixia la majoria de la llet que es consumia a Vila-real. Els ramaders, s'encarregaven de munyir les vaques i després es desplaçava cap al poble i anava venent casa per casa. Després, cada familia ja es preocupava per bollir-la abans de consumir-la. L'últim vaquer que anava amb la seua moto i les lleteres penjant, va finalitzar el seu treball poc abans de finaltizar el segle XX. Després, amb les exigències de les normatives sanitàries, aquest ofici va desaparéixer de Vila-real
La Comunitat de regants Canal Cota 100 de la Marge Dreta del Riu Millars, es va constituir l'any 1972 i cobrix 5910 hectàrees regades i agrupa a 19400 socis. Aquesta, està integrada dins del Sindicat Central d'Aiües del Riu Millars, i en la Federació nacional de comunitats de regants d'Espanya. Perteneix a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i agafa els municipis de: Vila-real, Onda, Betxí, Alqueries , Nules i Vilavella. El reg que utilitza es majoritàriament per gravetat i localitzat. En alguns trams, aquest canal, que pren l'aigua de l'embassament del Sitjar, va a cel obert, com una séquia, però després passa a anar per baix terra i per aquest motiu ens encontrem en aquestos sifons o respiradors. La seua llongitud és de 18 kilómetres i té una capacitat per portar sobre 3 metres cúbics per segon.
Encara que no és un terme conegut per la gran quantitat de treball de pedra en sec, sí que és veritat, que sobretot al secà, podem trobar diferents construccions el-laborades amb la pedra, sense cap element per juntar-la. A les vores dels camins, abunden els ribassos, on la pedra s'aprofita per delimitar les finques del camí principal (camí Betxí, Artana, Carretera, Molí Llop...), per'o també per separar les finques de les dels veins. Aquestes pedres han eixit de la mateixa transformació del terme, es a dir, s'aconseguien de l'interior de les finques. També podem trobar alguna construcció més el.laborada, com algun refugi o corral, encara que no són abundants.
Ací tenim un altre tipus de construcció prou comú al nostre paisatge; la figura dels pous excavats al terrra i les seues sénies, amb les que aconseguim distribuir l'aigua. Al llarg i ample de tot el secà de Vila-real, tot allò que es troba per dalt de la séquia major i de l'assut, encontrem un gran nombre de sénies repartides que s'encarreguen de distribuir l'aigua que obtenen del pou que ténen a l'interior. Aquestos pous van començar a foradar-se cap a finals del segle XIX. El terratinent Carlos Sarthou va ser el primer en intentar l'extracció d'aigua amb nous mètodes l'any 1876. Va ser a partir dels inicis del 1900 quan es va produir una creació espectacular de pous. El nombre actual estarà sobre el centenar, contant entre col.lectius i particulars de finques privades. El funcionament d'aquestos sou ser prou simple, ja que es tracta de situar una bomba de succió d'aigua sumergida en el fons del toll que s'ha trobat, i quan es necesita es fica en marxa la bomba i a regar... Els noms d'aquestos solen ser prou curiosos. Van des dels relacionats amb sants (San Antonio, San José, San Pedro), el terme on estan ( Les Bassetes, El Coscollar...) o frases curioses. Per exemple:Mano a mano (el van fer entre dos), La Fanguera (en el que van començar a fer primer eixia molt de fang). Al regadiu, encontrem molt pocs. Es poden contar amb les mans, ja que es van fer per evitar que en èpoques de sequera, quan no baixava aigua pel riu, es tinguera un recurs per poder regar.
Ací ens encontrem amb una altra sénia de totes les que hi ha pel terme.
Construcció curiosa del secà. A l'altra vora del camí hi ha una manxeta que encara funciona.
A l'inici de la nostra ruta ja hem passat pel molí la Vila. Ara estem al Molí Paquero, però abans, anem a vore l'origen dels molins a Vila-real. Els molins a Vila-real apareixen al segles XIII i XIV, coincidint amb la creació de la població i la construcció de les séquies. l'época de màxim esplendor, es pot situar entre els segles XIV i XV, on segons alguns autors, podrien haver fins cincuanta, mentre que altres parlen de una vintena. La llista de molins en la que molts coincideixen és la següent: Llum de Tol, Molí llop, Paquero, de l'Ermita, Bisbal, del Terraet, d'Uvite, Molí Nou, Molí la Vila, Molí la Roqueta, els Tres Molins, el de Barcarrota, Molí Torner, de Na Vidala i Molí d'Evaristo. Tots aquestos, aprofitaven l'aigua, o bé directament del riu desviada per una xicoteta séquia, o bé l'agafaven de la séquia major, la sequiola o la sequieta. Com veiem, són hidraúlics, ja que aprofiten la força de l'aigua, però també hi ha molins de vent, de sang o de vapor, encara que ací no siga el cas. La majoria dels molins tenien com a finalitat la mòlta, sobre tot per a l'obtenció de farina, encara que han hagut per a la fabricació de tatxes, drapers, serreria... Aquest, el molí Paquero situa el seu origen entre els segles XVIII i XIX. Ha estat destinat a la mòlta per obtindre farina, sobretot de blat, encara que en anys anteriors va ser per fabricar paper d'estrassa. La familia Montoliu, és la propietaria a l'actualitat, i és l'unic molí de Vila-real que té dret de la Confederació a moldre, agafant l'aigua quan ho considere necesari. Té dret a tindre fins 600 litres per segon des de l'any 1907. Podem quasi asegurar que és l'únic molí en actiu que trobem a la part baixa del Millars.
Possiblement siga aquesta la construcció més important per poder entendre l’actual paisatge agrícola de Vila-real, ja que és el punt des d’on s’obté l’aigua que ha utilitzat part del nucli urbà i les partides de Solades, Carinyena i Cap de Terme a les Alqueries. L’origen de l’assut es remonta al 1307 quan es nomenen els sequiers encarregats del seu manteniment i la neteja dels canals de reg. El primer assut es situava uns cent metres amunt de l’actual, construït per troncs clavats sobre una base de pedres al fons del riu, que quan es produien fortes plogudes acabava destruït. Com a molts llocs, l’aigua ha sigut motiu de conflicte entre habitants i poblacions veïnes. Per tal d’acabar amb les disputes, el 20 de març de 1347, Pere de Ribagorça va emetre una sentència arbitral per administrar i organitzar el correcte aprofitament de l’aigua del Millars. Aquest document establia que el cabal d’aigua taxat en l’assut de Vila-real, hauria de ser repartit en seixanta parts iguals d’aquesta manera: 19 per a Borriana, 14 i mitja a Castelló, 14 a Vila-real i 12 i mitja a Almassora. També preveia que en cas de sequera es desviés tot el cabal a una sola séquia i es pogués regar unes hores seguides a cada poble. 28 a Vila-real, després Castelló amb 29, 25 a Almassora i 38 a Borriana. Seguint amb la construcció de l’assut, un pas important va ser la creació dels “matxos” el 1581, que són tres pilars en forma d’espigó. A finals del segle XIX van ser reformats per la Comunitat de Regants. A partir d’aquestos, s’obri “la gola”, on comença la séquia que arriba fins el poble i continua fins el terme de Nules. Al 1929 l’assut va tindre una important reconstrucció i es va edificar la casa per l’assuter encarregat del control de l’entrada d’aigua. Aquest ofici va durar fins el 1982. Fa uns anys va tornar a ser remodelada i actualment és un Centre d’Interpretació de l’aprofitament de les aigües del Millars per al regadiu.
També conegut com Molí de l'Ermita.
També conegut com molí de Tatxes
La primera referència històrica que es té sobre la construcció d’aquest pont, en el traçat del Camí Real data de 1275, quan Jaume I va concedir a Pere Dahera, veí de Vila-real, la fundació d’un hospital i la supervisió de les obres d’un pont de pedra que ha de fer sobre el riu Millars. És una peça singular al nostre territori, ja que està construït amb quatre arcs de disfragma, en lloc d’utilitzar es sistema habitual de volta continua. La seua longitud total és de 154 metres amb una amplada mitjana de 3,37 metres. Està format per set piles intermitges amb tallamars, amb llums d'aproximadament 12 metres. Al seu centre, es trova un molló o fita que marca la separació amb la veïna localitat d’Almassora.
El mateix que pasa amb l'Assut de Vila-real, ací davant tenim el d'Almassora. Com veiem, la la xicoteta presa fa que pare l'aigua, i la prén per l'altra banda de riu per portar-la cap a la localitat que està a l'altre costat de riu.
Aquest és l'ultim Molí del recorregut. Actualment és propietat de la familia Montoliu.
Arribem al final del trajecte i estem a la plaça del llaurador, en el centre de la qual es troba l'escultura realitzada per Vicente Llorens Poy el 1973. Les figures són de quatre metres d'alt i la seua base de tres metres. El material amb el que està feta és pedra blanca de Colmenar. En aquesta obra es representa com s'aconseguia a través de la força de l'home anar llevant les roques i poc a poc es podien anar creant finques per al seu cultiu.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.