-
-
1.011 m
546 m
0
3,3
6,5
13,1 km

Vista 250 vegades, descarregada 10 vegades

a prop de Arnes, Catalunya (España)

Les Roques de Benet probablement són la formació rocosa més emblemàtica i representativa del Parc Natural dels Ports. Deuen el seu nom al poble àrab de Bene que es trobava al capdamunt del conjunt, tot i que de les seves restes no en queda cap rastre. La seva altitud màxima és de 1.017 mts., al cim del Castell, mentre que altres dues grans roques formen el conjunt, el Cap de Gos (986 mts.) i lo Faralló (909 mts.), monòlit isolat al sector més oriental.
L’itinerari que hem emprat per conèixer aquest curiós indret comença a la cruïlla de les Eres, a la pista que porta a l’àrea recreativa de la Franqueta, que s’inicia a la carretera T-330, anant direcció a Arnes, en un encreuament que mena als Ports, just després del trencall que porta a Horta de Sant Joan. Després d’uns 4,5 kms. per l’asfalt, a l’esquerra veiem una esplanada on comença una pista de terra, amb uns rètols indicadors, on deixem el cotxe. Comencem a pujar per la pista de l’Avellanar, amb l’imponent paret nord de les Roques al davant nostre. Al cap d’uns metres veurem a la dreta el sender per on tornarem. Deixem un primer trencall a l’esquerra i agafem el segon, amb una tanca, que ens farà voltar per sota i en sentit horari el conjunt rocallós. En aquesta cruïlla, de front, marxa una altra pista en direcció al pujador de la Roca Grossa, que és la via més directa per pujar al Castell. Per allà passarem més endavant. Després de voltar pràcticament la totalitat de les roques, arribem a una torrentera, en un punt on la pista planeja i fa un evident gir a l’esquerra, on veiem a la dreta un senderó pedregós, marcat amb unes fites. Comença el tram més feixuc i delicat de la ruta, doncs ens enfilem de forma directa, travessant una tartera, fins arribar als peus de la Foradada, cavitat al mig d’una aresta de roca, a la que ens caldrà enfilar-nos una mica més endavant, pel punt més complicat de tot plegat, ja que suposa superar en diagonal a l’esquerra un mur d’uns 3 mts., força vertical i una mica exposat, on cal buscar les millors preses per salvar-lo, que no són del tot senzilles de trobar. Un cop superat l’entrebanc, seguim fites a la dreta, enfilant-nos per l’esperó que ens deixa en una cruïlla. A l’esquerra aniríem a buscar el pujador de la Roca Grossa (amb fites molt evidents), però en el nostre cas marxem a la dreta, també per un senderó fitat, que perd una mica d’alçada a flanqueig, fins arribar a una giragonsa en un muret de pedra, que ens deixa en una planúria herbada, als peus del Cap de Gos, on hi ha la font de les Roques, marcada amb una pintada on hi diu “aigua”. Per sota la roca, hi ha un corredor en una balma, que serveix d’aixopluc a les cabres i que deixa al balcó del Faralló, on s’obté una bonica imatge d’aquest monòlit i de les torrenteres i moletes que tanquen aquestes barrancades. Tornem a l’esplanada i comencem a pujar per sobre un torrent que es forma en el plec de les grans roques, fins arribar a una nova planúria, el coll de les Roques, on acaba precisament el pujador de la Roca Grossa, que arriba per l’esquerra. Farem ara un tram d’anada i tornada per pujar al Castell. El sender es divideix en dos, en un punt on un rètol aconsella tombar a l’esquerra, doncs recte hi ha un “pas perillós”, que no ho és gens, per tant, tirem amunt, passem un collet penjat protegit per un arbre i pel llom pedregós de la carena, arribem al punt culminant d’aquest itinerari, marcat amb vàries fites i el punt metàl·lic geodèsic de l’I.C.C. Es tracta d’una esplanada prou gran, amb extenses vistes sobre els Ports, amb les antenes del destacable Mont Caro, així com la Penyagalera i la propera Gronsa, la Muntanya de Santa Bàrbara, sobre Horta de Sant Joan, els Montsagres d’Horta i de Paüls, la Punta de l'Aigua, el Tossal d'Engrilló, el Matarranya, amb un desdibuixat perfil del Pirineu molt a l’horitzó. Una àmplia panoràmica a vol d’ocell.
Per baixar, caminem uns metres en direcció contrària per on hem vingut i per l’esquerra veiem el corriol que ens porta al punt on tanquem el cercle que ens ha permès assolir el cim, marxant a la dreta fins al coll de les Roques, buscant l’accés a la canal del pujador de la Roca Grossa, que en el nostre cas fem de baixa, per un terreny trencat i molt dret, però que no presenta cap altre problema que mirar de no ensopegar. La tartera acaba en un encreuament de camins. A la dreta baixaríem per la zona de la cova de l’Anguerra, des d’on aniríem a parar a la pista de l’Avellanar i podríem donar per acabada la ruta, però en el nostre cas, seguim el sender que marxa en forta pujada a l’esquerra, seguint unes fites que ens deixen en una balconada, amb una bona perspectiva de la cara sud de les Roques i també de l’esperó on es troba la Foradada, endevinant-se perfectament la ruta seguida de pujada. Al davant nostre es troba la Moleta del Sovatge o Salvatge, segons el mapa de l’I.C.C., que flanquejarem per la seva esquerra, per un camí definit, però estret i molt exposat, a l’anar pel caire mateix del penya-segat, tot i que els pins eliminen la sensació de buit que realment hi ha. Arribem al coll de Membrado, cruïlla per on passa la pista de les Eres, que travessem, per seguir recte i lleugerament decantats a la dreta, en la mateixa direcció per la que venim, entrant en un tram de sender molt fresat, que transita per dintre el bosc, primer cap a la dreta i més endavant a l’esquerra, amb lleugeres pujades i baixades, que acaba al coll de Botana, on el paisatge ja s’ha obert i ha canviat d’aspecte. Hi ha un grapat de corriols que travessen els camps, però en el nostre cas hem de trencar 90º a la dreta, seguint les fites que ens porten a una esplanada pedregosa, sota de la que es troba la cova de la Benaixa, situada a la vora del camí, per la qual cosa és molt visible. Val la pena visitar aquesta cavitat, amb una sala força gran, on hi destaca la seva entrada amb dues boques mes al sostre que li donen llum. Tornem a la propera cruïlla i comencem un descens directe, molt evident i de bon fer, seguint fites de pedres, que canvia de direcció al coll de Pere, sota la punta de Cucons o Corcons (segons el mapa de l’I.C.C.). Estem en el punt més meridional del recorregut, que ara entra en un bosc molt frondós i va perdent alçada, fins passar pels peus de la Penya del Gall, elevació de molt difícil accés, on s’hi han trobat les restes d’un poblat iber, disposat en terrasses murallades, de les quals encara en queden restes. Ens apropem al barranc de la Pineda, travessant la seva llera, passant a tocar els horts del mas de Curassana, fins que sortim a la pista que en pocs metres ens durà al punt de sortida

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.