Temps  4 hores 49 minuts

Coordenades 634

Data de pujada 20 / de juny / 2016

Data de realització de juny 2016

-
-
950 m
671 m
0
3,4
6,8
13,63 km

Vista 862 vegades, descarregada 4 vegades

a prop de Castellcir, Catalunya (España)

El Tenes neix als altiplans del Moianès, a la serra de la Sauva Negra, rebent en els seus orígens el nom de riera de Castellcir, ja que passa just per davant de l'església romànica de Sant Andreu de Castellcir. Per la pròpia natura del terreny (roques calcàries fàcilment erosionables), s'encaixa molt ràpidament, formant pintorescs gorgs i saltants d'aigua, els més destacats dels quals es troben entre Sant Quirze Safaja i Riells del Fai, destacant els de l'entorn de Sant Miquel del Fai, on rep, per l'esquerra, després de tres espectaculars saltants d'uns centenar de metres d'alçada en el seu conjunt, el Rossinyol. A partir d'aquest punt s'obre a la depressió del Vallès per unir-se per la dreta al Besòs entre Montmeló i Mollet del Vallès, destacant el torrent de Vallderròs, tributari per l'esquerra a l'alçada de Riells, després de la unió de diversos torrents que baixen del Bertí i zones properes en el Gorg de Vallderròs, lloc d'una singularitat especial i font de moltes de les llegendes del lloc, com la típica de les dones d'aigua.

La UEC de la Vall del Tenes, juntament amb altres entitats de la zona, entre les que estem nosaltres, hem preparat una ruta que remunta el riu des del seu aiguabarreig amb el Besòs fins una de les seves fonts, a Collsuspina. Aquesta és la tercera etapa, en la que el riu té els paratges més espectaculars (els gorgs, la vall de Sant Miquel i Sant Miquel del Fai) i en la que canvia de comarca i d'entorn. Sant Miquel del Fai i els Cingles de Bertí són una frontera natural, i es nota en tots els aspectes, abans i després de Sant Miquel (paisatge, vegetació, climatologia...).

Índex IBP: 45.

Etapa 1 (Aiguabarreig amb el Besòs - Lliçà d'Amunt).
Etapa 2 (Lliçà d'Amunt - Riells del Fai).
Etapa 3 (Riells del Fai - Sant Quirze Safaja).
Etapa 4 (Sant Quirze Safaja - Castellcir).

Veure més external

Són tres roures ben desenvolupats arrenglerats en el mateix marge del camí entre el Bosc de can Casanoves i can Jordà. Presenten un bon desenvolupament vertical. Els tres roures tenen un interès per la seva singularitat, es troben perfectament arrenglerats paral·lels als traçat del camí, la qual cosa ha fet possible la seva referència com a topònim, esdevenint en veritable referent simbòlic local.
Bassa amb resclosa drenada pel Torrent del Soler, situada en la part baixa de la Granja del Soler de l'Espina. Aquesta riera ens marca, de forma natural, els límits del termes municipals de Collsuspina en la seva meitat del sector est i sud. La Bassa té una longitud màxima de 177 m. de llargada amb una amplada màxima de 45 m. Presenta una vegetació força variada amb pins, roures i presència arbustiva amb boix i canyissar, tot plegat, és un entorn ecològic especialment atractiu per l'observació de les aus limnícoles. Sota d'aquesta bassa en trobem una altre, torrent a sota, relativament recent.
Torre romànica, declarada bé cultural d'interès nacional, que és a la riba dreta de la Riera de Castellcir. Es tracta d'una torre rodona esfondrada de la qual només aproximadament un quart de cercle. El diàmetre original del conjunt és d'un 8 i 9 metres, i el gruix dels murs, uns 2 metres, que es devien anar reduint a mesura que s'alçava la torre. Al peu de la torre hi ha restes d'un mur que pot pertànyer a un cert clos a l'entorn de la torre. El recinte fa uns 22 metres de llarg per uns 17 d'ample. La torre devia fer uns 14 metres d'alçada, dels quals se'n conserven 4,5. Segons algunes conjectures, podria tractar-se del Castell del Tenes al qual substituí el Castell de Castellcir, però també és plausible que aquest altre castell siguin les ruïnes que es coneixen amb el nom de Turó de Vilacís o, simplement, Vilacís, tot i que aquestes semblen correspondre a la capella de Sant Miquel d'Argelaguer.
Collsuspina és un poble i municipi a l'extrem nord-oriental de la comarca natural del Moianès, fins al 2015 adscrit administrativament a la d'Osona. Eclesiàsticament, pertany al Bisbat de Vic, i judicialment al Partit Judicial de Vic. També depèn de Vic des del punt de vista de l'administració d'Hisenda i del registre de la propietat. Nasqué com un territori depenent de la parròquia de Sant Andreu de Tona, al voltant de la sufragània de Sant Cugat de Gavadons, però amb el pas del temps s'anà decantant cap a les relacions amb Moià, definitivament afermades amb la independència municipal de Tona. La població actual de Collsuspina es formà en el Coll de l'Espina, en el camí ral de Manresa a Vic. El coll rebia aquest nom perquè eren terres de la important masia de l'Espina, propera a llevant del coll. De la forma original, Coll s'Espina o Collsespina, es passa a la forma actual per dissimilació.
Pas sobre lloses just al nivell del riu, que no l'arribem a creuar, ja que seguim remuntant per la mateixa banda de la llera.
Està situat al nord-est del Pas de la Casanova, a llevant de la urbanització de la Penyora. És a l'esquerra del torrent de Sauva Negra, al nord-oest dels Camps de la Casa Nova i de la Casanova del Castell. Queda a prop i al sud-oest de la Torre de Serracaixeta. És al costat mateix del Camí de Sant Maria, a migdia de la tanca que barra el pas als vehicles i de la cruïlla d'on surt cap al nord el camí que ressegueix el torrent i mena a Santa Coloma Sasserra. El seu abandonament ha fet que la vegetació n'hagi anat envaint l'entorn. La poua ha perdut la volta, però conserva força sencers els murs laterals, visibles entre la bosquina que omple el lloc Entre els segles XVII i XX, es feia glaç aprofitant les obagues i l'aigua de les rieres, entre elles la de Castellcir, per vendre'l a Castellterçol, Moià i Barcelona. El transport es feia a la nit en carruatges de tir animal. La pedra de construcció de la poua està molt ben escairada; és de planta cilíndrica, no conserva la volta i només resta una part del parament dels murs.
És un dels masos més importants i amb més història de Castellcir. Documentat des de 1666, era la casa pairal de Joan Antoja, activista borbònic de Centelles durant la Guerra de Successió. Al segle XVII està també documentada la Caseta de l'Antoja.
La Collada és una masia situada prop del coll de la Pollosa de tipus clàssic amb teulada a dues vessants. Del segle XVIII, ha estat reformada a finals del segle XX. És un edifici de planta quadrangular que s'estructura en dues crugies. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana. S'hi accedeix per un portal d'arc de mig punt adovellat amb la clau inscrita amb l'any "1774". La resta d'obertures són d'arc la de pedra carejada, algunes de factura moderna. A la façana lateral s'hi adossa un cos. El tractament exterior dels murs és la pedra vista. El ràfec està acabat amb cabirons. Aquest ha estat l'objectiu final de la Remuntada del Tenes, ja que és el punt des d'on l'aigua que se suposa arriba a l'aiguabarreig del Tenes amb el Besòs pot començar el seu recorregut des de més lluny. Ens pocs metres quadrats de diferència, les aigües aniran a la conca del Tenes, del Congost o del Llobregat.
Situada a prop i al sud de la Font del Barbot, a una certa distància a migdia del paratge del Barbot. És a l'esquerra del torrent del Soler, a prop i a llevant de la masia de Serracaixeta, la qual queda enlairada damunt del lloc on hi ha la poua. És al sud d'on en el torrent del Soler aflueix el torrent de la Font del Pardal i al nord del lloc on hi aflueix el torrent de Sauva Negra. És al costat de ponent del camí que davalla des del Barbot per l'esquerra del torrent, fins a trobar el Camí de Santa Maria. No és gaire lluny al nord del Pou Cavaller. Entre els segles XVII i XX, es feia glaç aprofitant les obagues i l'aigua de les rieres, entre elles la de Castellcir, per vendre'l a Castellterçol, Moià i Barcelona. El transport es feia a la nit en carruatges de tir animal.
Pas a gual de la Riera de Castellcir sobre lloses. Passem a l'altra banda del curs de l'aigua.
El Puig és una masia del terme municipal de Castellcir, al Moianès. Està situada uns 250 metres a llevant del Carrer de l'Amargura, nucli principal actual del poble de Castellcir, encara a l'altiplà que es dreça a la dreta de la riera de Castellcir, on es troba el Carrer de l'Amargura. S'hi accedeix pel Camí del Puig, que surt del punt rodó que hi ha al capdamunt del Carrer Major de Castellcir. És una camí recte d'uns 250 metres de llargària. És molt probable que sigui l'antic Mas Puigdoeta, documentat el 1192 com a Puig, el 1408 com a Puigdueta, i el 1420 altre cop com a Puig, on viu Pere de Puigdueta. Segons alguns autors podria tractar-se de la Casa de Bellús, esmentada el 1032.
La Sauva Negra és un petit espai natural (110 hectàrees) protegit dins del Pla d'Espais d'Interès Natural. Aquest paratge, a cavall de Castellcir (67.35 hectàrees), al Moianès, de Centelles (40.03 hectàrees) i de Balenyà (2.62 hectàrees), a Osona, és molt desconegut i atresora un dels boscos més diversos i atractius de les comarques barcelonines. Faigs, roures, pi roig, blades, aurons, moixeres i avellaners, són només un tast de la gran diversitat d'arbres caducifolis, que donen color a la tardor en aquesta fondalada. Dins d'ella hi trobarem la font sulfurosa de Sauva Negra.
L'església de Sant Andreu de Castellcir es troba emplaçada a la falda oest de la serra de Roca Sitjana, molt propera a la riera de Castellcir (el futur riu Tenes). L'edifici, tot i representar el centre neuràlgic del municipi en els seus orígens, es troba allunyat de l'actual nucli urbà. L'església apareix documentada des del 939, i l'any 1011 ja constava com a parròquia de ple dret. Més endavant es va construir un nou temple consagrat el 1032 pel bisbe i abat Oliba, i és l'edifici que ha arribat fins avui en dia, amb substancials modificacions, que han suposat una important mutilació de l'església primitiva. El temple, de planta basilical, està format per una nau central i dues naus laterals, on la del nord conserva encara l'absidiola original, recolzada sobre roca i ornamentada a l'exterior per un fris d'arcuacions cegues, bandes llombardes i lesenes. Totes les naus són de volta de canó seguida, i les dues absidioles apareixen rematades interiorment amb un quart d'esfera. La nau central apareix capçada per un cos de planta rectangular, on hi ha el presbiteri, i que dóna accés a la sagristia, també quadrangular. Aquestes dues peces substitueixen els originals absis central i absidiola sud. Tot i aquesta substitució, conserva també una interessant part de la tribuna o porxo d'un cor del segle XII, suportada per una columna amb capitells amb ornamentació idèntica de tipus vegetal geomètric. Els seus arcs i pilastres són de carreus grossos, així com l'aparell cantoner. El campanar està format per un prisma rectangular que s'integra als peus de la nau nord, de planta baixa i tres pisos, amb una línia d'imposta ressaltada.
Castellcir és un poble i municipi de la comarca del Moianès, fins al 2015 adscrit administrativament a la del Vallès Oriental. El terme municipal de Castellcir està dividit en dos sectors, distanciats entre ells: el sector principal, que comprèn les antigues parròquies de Sant Andreu de Castellcir i de Santa Coloma Sasserra, i la Vall de Marfà, que havia tingut parròquia pròpia: Sant Pere de Marfà. És al sud-est de l'altiplà del Moianès. A l'oest, el massís de la Sauva Negra el separa d'Osona. És drenat per la riera de Tenes, que neix en aquest terme municipal.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.