Temps  4 hores 50 minuts

Coordenades 766

Data de pujada 21 / de febrer / 2016

Data de realització de febrer 2016

-
-
322 m
117 m
0
3,7
7,4
14,86 km

Vista 1451 vegades, descarregada 16 vegades

a prop de Lliçà d'Amunt, Catalunya (España)

El Tenes neix als altiplans del Moianès, a la serra de la Sauva Negra, rebent en els seus orígens el nom de riera de Castellcir, ja que passa just per davant de l'església romànica de Sant Andreu de Castellcir. Per la pròpia natura del terreny (roques calcàries fàcilment erosionables), s'encaixa molt ràpidament, formant pintorescs gorgs i saltants d'aigua, els més destacats dels quals es troben entre Sant Quirze Safaja i Riells del Fai, destacant els de l'entorn de Sant Miquel del Fai, on rep, per l'esquerra, després de tres espectaculars saltants d'uns centenar de metres d'alçada en el seu conjunt, el Rossinyol. A partir d'aquest punt s'obre a la depressió del Vallès per unir-se per la dreta al Besòs entre Montmeló i Mollet del Vallès, destacant el torrent de Vallderròs, tributari per l'esquerra a l'alçada de Riells, després de la unió de diversos torrents que baixen del Bertí i zones properes en el Gorg de Vallderròs, lloc d'una singularitat especial i font de moltes de les llegendes del lloc, com la típica de les dones d'aigua.

La UEC de la Vall del Tenes, juntament amb altres entitats de la zona, entre les que estem nosaltres, hem preparat una ruta que remunta el riu des del seu aiguabarreig amb el Besòs fins una de les seves fonts, a Collsuspina. Aquesta és la segona etapa, que recorre gairebé tota la part que es coneix amb el nom de la Vall del Tenes, en un entorn cada cop menys industrial i més rural i apropant-se als Cingles de Bertí, apareixent els primers gorgs.

Índex IBP: 44.

Etapa 1 (Aiguabarreig amb el Besòs - Lliçà d'Amunt).
Etapa 3 (Riells del Fai - Sant Quirze Safaja).
Etapa 4 (Sant Quirze Safaja - Castellcir).
Etapa 5 (Castellcir - Collsuspina).

Veure més external

Tradicionalment, la ceràmica de construcció es fabricava en les teuleries o rajoleries, unes instal·lacions en les quals l'element més destacat era el forn. Aquests tipus de forns van funcionar fins que l'activitat va començar-se a industrialitzar amb les bòbiles, que ja eren instal·lacions majors i més complexes, i que començaven a utilitzar maquinària. Aquest procés va tenir lloc entre les dècades dels 30 als 50 del segle XX. El forn d'obra Duran (o de can Maspons), data d'aquesta època, i és un dels pocs de Catalunya que encara pot fer totxos, rajoles, teules, maons i d'altres tipus de ceràmiques de manera totalment artesanal.
Can Camp és un edifici renaixentista del segle XVII de planta baixa i pis, de forma allargada, situat en el desnivell del marge del riu Tenes. La bassa queda a l'alçada de la planta pis, destinada a habitatge, i d'allí queia cap al soterrani, on hi havia el molí. L'aigua s'escolava pel carcavà que avui encara és visible cap al riu, situat a sota. L'estructura del sostre de la planta destinada a molí era de volta ceràmica de mocador. Sembla un edifici reformat en diverses etapes. La part més antiga és d'un sol cos, i en la façana sud hi ha una portalada d'arc de mig punt adovellada i un rellotge de sol, probablement del segle XVIII. A la façana posterior, on hi ha el carcavà, les obertures són més senzilles. El cos on hi ha el molí elèctric és afegit a posteriori.
Les Barbotes és una surgència situada al terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental. Situada a 223 metres sobre el nivell del mar, en el mateix curs del Tenes, al costat de llevant de la construcció més septentrional del complex de Can Noguera. Es pot veure la surgència en el lloc on el Tenes presenta un eixamplament del seu curs perquè l'aigua de les Barbotes sorgeix de sota la llera del riu, de manera que provoca una mena de bullidor visible a la superfície del Tenes, tot i que l'aigua que en surt no és pas calenta. Les surgències són cabals d'aigua subterrània que surten a l'exterior mitjançant un forat o una cova, es fan bàsicament a terreys càrstics ja que l'aigua erosiona fàclment la roca i forma coves i canals. Francisco de Zamora Peinado (Villanueva de la Jara, província de Cuenca, 1757 - 1812), un funcionari, escriptor i viatger español de la Il·lustració, en el seu "Diario de los viajes hechos en Cataluña", comenta que "cerca de la casa de Noguera, en Bigas, empiezan a salir lo que llaman Marmotas, (sic) que son en sustancia unos surtidores naturales de agua de la que camina por debajo de las lajas de que se compone la madre de esta riera, que trayendo su origen de más arriba, salen con mucha fuerza por los agujeros que hallan aquí, llegando algunas a sobrepujar la superficie del río". Hi ha una tradició reproduïda al llibre "Llegendes de Sant Miquel del Fai", editat al 1993 (Ed. del Brau, Girona), que diu que un dia un pastor estava pasturant el seu ramat a la muntanya de Montserrat. Menjant prop d'una font li caigué el plat i la cullera de fusta amb què menjava, i l'aigua els engolí cap a dins. Al cap d'uns quants dies el plat i la cullera eixiren a les Barbotes. Per això diu el poble que aquella aigua ve de Montserrat. Aquesta llegenda fou recollida per Maria de Bell-lloc a "Costums i Tradicions del Vallès" (Granollers, 1882). El nom de barbotes té l'origen en el terme barboteig ja que en èpoques de crecudes l'aigua quan surt en aquestes zones sembla que bulli (barboteig). No obstant, les surgències d'aigua sembla ser que des d'un temps ençà han desaparegut.
Sant Vicenç de Riells del Fai, ja documentada al 971 com a basílica Sancti Vicencii, al 1045 és cedida pel Bisbe de Barcelona al monestir de Sant Miquel del Fai i al segle XVI, la poca població existent fa que se la vinculi amb Sant Pere de Bigues. Per un assumpte relatiu a Sant Miquel del Fai, que forma part de la parròquia de Riells, des de l'any 1957 pertany al bisbat de Vic. és consagrada a Sant Vicenç. L'actual edifici data del 1618 i va ser ampliat durant el segle XVIII. De l'edifici original només resta el mur nordoest, que es troba sota el campanar, de torre, que es troba construit sobre l'antiga espadanya. És rectangular fins al segon pis, on després pres forma ortogonal de cantons desiguals. L'alçada aproximada és de 25 metres, amb una base que mesura, aproximadament, 5'5 x 3'5 metres. Els gruix de les parets és desigual, però oscil.la al voltant dels 90 centímetres. Com a curiositat cal destacar que a la coberta del campanar hi ha arrelada una figuera, que sembla que ja existia a mitjans del segle XIX, segons una tradició oral que ha passat de pares a fills.
La Fàbrica Vella està situada a la riba dreta del riu Tenes i està orientada cap el sud buscant l'aprofitament de la llum del sol durant tot el dia, i la força de l'aigua, seguint la tendència que s'havia iniciat a Catalunya a arrel de la revolució industrial. La Fàbrica Vella forma part d’un conjunt històric situat al barri del Rieral de Bigues. Aquest conjunt està format per la fàbrica com a edifici principal, la bassa adjacent, la masia el Molinet, la Porteria o Casa de la Fàbrica i la masia la Polvoreria. Actualment és l'Hotel Molí de la Torre.
El molí del Regasol es tracta d'una construcció de planta rectangular, de planta baixa i pis, destinant-se aquest últim a habitatge. La bassa queda situada darrera l'edifici, en una cota superior. L'estructura és de parets de càrrega de paredat i forjats de bigues de fusta, exceptuant el forjat de l'entrada, que està realitzat amb volta de mocador. La porta de l'entrada és de carreus i llinda plana, sense inscripcions. En la façana al riu Tenes hi podem veure una finestra de pedra treballada, probablement recuperada d'un altre edifici. La resta d'obertures estan realitzades en obra ceràmica.
L'Avencó és una surgència i un paratge situat en el terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental. Situat a 221 metres sobre el nivell del mar, en el mateix curs del Tenes, al costat de llevant de la construcció central del complex de Can Noguera. En el lloc, el Tenes supera una barrera de roca natural a través d'un forat que el pas del temps ha obert en la roca, a més de deixar a l'esquerra una bauma que devia obrir el curs antic, quan feia un saltant d'aigua per salvar la barrera esmentada. En el lloc on hi ha la bauma, una surgència d'aigua procedeix d'una cavitat: l'avencó que dóna nom al lloc. Les surgències són cabals d'aigua subterrània que surten a l'exterior mitjançant un forat o una cova, es fan bàsicament a terrenys càrstics ja que l'aigua erosiona fàcilment la roca i forma coves i canals. Aquesta carretera forma la capa superior de l'estratigrafia del temps en aquesta entrada natural al congost del riu Congost. Un centenar de metres més avall del pont, en direcció al sud, el riu rep l'aigua que ve de la riera d'Avencó. De fet, la rep quan en porta suficient. La riera d'Avencó, entre els municipis d'Aiguafreda i Tagamanent, és un afluent que tributa, quan porta suficient aigua, per l'esquerra del Congost, poc més avall del nucli urbà d'Aiguafreda. Fora d'èpoques de fortes pluges, les aigües que baixen per la riera d'Avencó desapareixen una mica més avall dels pous de glaç, on avui dia hi ha el càmping. Segons l'explicació tradicional, fan un trajecte de diversos quilòmetres per sota de terra i apareixen a l'Avencó, en el municipi de Bigues i Riells, on l'aigua surt d'uns forats a la roca i s'aboca al riu Tenes. El geòleg i espeleòleg Ferran Cardona ha demostrat, segons s'ha publicat a l'any 2012, que això és cert. No obstant, sempre hi ha hagut creences sobre aquesta connexió subterrània. L'aigua sortiria pels brolladors de Bigues un dia després d'haver plogut a la vall d'Aiguafreda. Sembla que, fins i tot, s'havia comentat que els moliners d'ambdós indrets havien pactat que quan al de Bigues li feia falta aigua, el d'Aiguafreda enviaria en una molinada la quantitat suficient per poder moldre al dia següent.
La font de Can Noguera, que també és coneguda com la font del Lleó o de ca l'Argelich, és una font d'estil modern que data del 1947. Es tracta d'una font antropitzada amb una petita àrea d'esbarjo, que resta mig abandonada, i per on raja s'ha fet un pericó d'obra ben enrajolat i amb aplics de ceràmica. El brollador adquireix forma de cap de lleó. És una de les fonts més emblemàtiques del poble. A partir de 1960 s'hi va obrir una planta embotelladora prop de la font per aprofitar comercialment l'aigua, però no va ser rendible i va tancar al cap de pocs anys. Va ser un pol d'atracció important de gent, sobretot als mesos d'estiu. Visitants de cap de setmana, estiuejants o gent del poble s'acostaven a refrescar-s'hi i a gaudir de les seves ombres. La font segueix tenint el mateix aspecte que al 1947, però el seu entorn ha patit una gran transformació, sobretot arran de la fortíssima riuada de l'octubre de 1994.
Can Noguera és una masia del poble de Bigues, en el terme municipal de Bigues i Riells, a la comarca del Vallès Oriental. Es troba en el sector central del terme, a prop i al nord-oest del Rieral de Bigues, a la dreta del Tenes. El seu accés és des de la carretera BP-1432, en el punt quilomètric 23'4, des d'on una pista rural en bon estat travessa el riu just al nord de les Barbotes, i en uns 250 metres mena a Can Noguera. Al nord d'aquesta masia hi ha el Camp de Palau, a ponent, les Costes de Can Noguera, al sud-oest, la Quintana de Can Noguera i al nord-est la masia subsidiària de Can Noguereta. És una de les masies històriques del terme. Data del segle XVII, amb nombroses modificacions al llarg del segle XX. És de planta basilical, corresponent a la part més antiga, però alhora té elements modernistes, en edificis annexos com la capella de la Mare de Déu de Montserrat, la granja i la porteria del conjunt arquitectònic, a més dels elements decoratius de la façana principal. En els voltants, a més, hi ha tot d'edificis de dependències del mas, entre les quals destaca la casa dels masovers, una antiga planta embotelladora d'aigua, i diverses quadres i estables. Al nord de la casa principal, a ran del Tenes, hi ha un petit parc, amb una font també construïda a principis del segle XX. La capella de la Mare de Déu de Montserrat és exempta respecte de l'edifici principal del mas, situada al sud-est de la façana principal de la casa. És un temple d'una sola nau, de força alçada, d'unes dimensions notables per ser la capella d'un mas. Fou construïda, com el mas actual, dins de l'òrbita del modernisme.
Font de Santa Eulàlia de Ronçana recuperada en unes actuacions d'arranjament de la llera del riu Tenes amb tècniques de bioenginyeria en el seu pas pel terme municipal d'aquesta població al llarg de l'any 2011.
Remuntant el Tenes és el darrer polígon industrial que es voreja. Més amunt, ja en terme de Bigues i Riells, a l'altra banda del riu hi ha el Polígon Industrial de can Barri.
Font de Santa Eulàlia de Ronçana recuperada en unes actuacions d'arranjament de la llera del riu Tenes amb tècniques de bioenginyeria en el seu pas pel terme municipal d'aquesta població al llarg de l'any 2011.
Una depuradora, planta depuradora, estació depuradora o EDAR (estació depuradora d'aigües residuals) és una instal·lació on l'aigua bruta és sotmesa a un procés en el qual, per mitjà de la combinació de diversos tractaments físics, químics i/o biològics, se n'eliminen la matèria en suspensió i les substàncies dissoltes. L'aigua obtinguda no és suficientment pura per a beure, però si per a retornar al riu sense malmetre'l. Per a preparar l'aigua pel consum humà, ens cal una planta potabilitzadora. Les activitats humanes embruten l'aigua. Quan et rentes les mans, estàs utilitzant detergents que contaminen l'aigua. El mateix podem dir de les altres activitats o funcions de la llar, rentar plats, rentar roba, regar plantes, etc. L'aigua que es deixa anar al clavegueram conté substàncies contaminants i residus orgànics i, per això, ha de ser netejada abans d'entrar al mar, a rius, etc. Totes aquestes activitats es realitzen a les plantes depuradores. L’estació depuradora d’aigües residuals de Santa Eulàlia de Ronçana tracta les aigües residuals del municipi, una part de l’Ametlla del Vallès, concretament el vessant del torrent del Sorral, i la urbanització Pineda Feu de Lliçà d’Amunt, per a una població de 25.250 habitants equivalents. Per conduir aquestes aigües a la depuradora s’ha construït una xarxa de col·lectors d’una longitud propera als 32,86 km, amb capacitat per traslladar el cabal màxim futur que puguin generar aquestes poblacions.El procés de la depuradora és del tipus biològic. La línia d’aigua consta bàsicament de bombament d’entrada, tamisat de fins, dessorrador-desgreixador, reactor d’aeració prolongada i sortida de l’aigua al torrent anomenat de Can Ros. Els fangs generats es concentren en un espessidor per gravetat i es deshidraten mitjançant centrífuga.
Can Maspons és un edifici que data del segle XVII. Avui en dia, està conformat per diverses construccions adossades. Destaca l'edifici central, de planta baixa i dos pisos, de tres cossos perpendiculars a façana i la coberta de teula a quatre aigües. L'accés es fa per un portal adovellat amb un arc de mig punt, i la resta d'obertures, emmarcades en pedra, tenen carreus rectangulars, sense ornamentació en les llindes planes. La masia té forces elements d'interès, com són el forn, l'era, el porxo, la capella, la bassa de reg i la bassa de cànem.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.