-
-
2.914 m
2.125 m
0
2,8
5,6
11,25 km

Vista 27 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Girult, Catalunya (España)

Caminants: Toni Bach, Miquel Colomer i Francesc Espuña

El Puigpedrós (2915m) és segurament el cim més emblemàtic de la Cerdanya i un dels més concorreguts. Amb tot, però,nosaltres tres, que al llarg dels anys hem trepitjat molts cims d’aquesta comarca ( Tossa Plana de LLés, la Serra del Cadí, el Carlit...), mai fins avui no havíem tingut l’ocasió de pujar-hi, segurament perquè ens queda molt lluny de casa i les hores de cotxe fan una certa mandra.

Avui, però, a un quart de nou estem aparcant el vehicle davant del refugi de Malniu i pagant religiosament la quota de tres euros, destinada al manteniment de l’entorn. Val a dir que l’espai és net com una patena i que és fonamental que algú ordeni l’aparcament, sobretot en aquestes dates que hi ha tanta afluència de visitants i d’excursionistes. Si no fos així, s’intueix que l’ordre dels cotxes seria caòtic.

Comencem la pujada a la fresca pel camí més curt, el de la Pedrareta i el Planell de Campcardós. El xicot del refugi ens ha dit que per fer cim hi estarem probablement unes dues hores, anant a un pas normal, i l’ha encertada de ple.

En tot el camí de pujada hem gaudit d’un airet agradabilíssim, que a dalt del pic és gairebé vent i ens obliga a abrigar-nos . Qui el pogués tenir a la tarda, a l’arribada a Olot, on es preveuen temperatures per sobre dels 35º! Però ara som aquí i estem embadalits gaudint d’un paisatge meravellós: els cims d’Andorra, tota la plana de la Cerdanya, la Pica d’Estats, el Peric, el Carlit... i tota la zona lacustre d’Engorgs, per on farem la baixada.

Després d’una breu parada -volem anar a dinar a Alp abans de les tres-, tirem avall pel costerut caire que ens deixa, en uns vint minuts llargs, a la Portella de Meranges, presidida pel molló que porta gravat el número 428. Aquestes pedrots tenen la finalitat de marcar la línia fronterera des del Cantàbric fins a la Mediterrània, tal com es va establir al Tractat dels Pirineus (1659). Sempre m’han cridat l’atenció i penso que donaria per un bon treball de recerca saber qui decidia on s’havien de posar, qui pujava aquests mollons en aquests colls tan abruptes, amb quins mitjans es movien, qui feia la contractació dels treballadors, quant cobraven per la feina, quan van agafar el topònim lligat amb la pedra fronterera els pobles de Molló i de Prats de Molló... ? Sembla que aquest blocs de pedra indicadors del terme es van començar a col•locar a mitjans del segle XIX, i n’hi ha 602. Una parella de bascos, de Tolosa, Javier Sancho i Maria Jesús Esnaola, han recorregut els 415 km de frontera i els han localitzat tots. N’han buscat informació i tenen tant de material que, per publicar-lo, caldrien alguns volums. De moment, però, la recerca roman inèdita. Llàstima!

Vint-i-cinc minuts més de baixada i ja som a la porta del refugi d’Engorgs ( o Jaquim Folch i Girona). És troba en un indret solitari, preciós, voltat de petits estanys d’origen glacial... L’entorn és d’una gran bellesa i d’absoluta soledat. Sentir-hi el silenci de la nit o l’espetec dels trons enmig d’una forta tempesta ha de ser una experiència inoblidable. Ho haurem de deixar, però, per a una altra ocasió.

Encara ens queda una hora i mitja per arribar al refugi de Malniu. La calor comença a ser sufocant i suem de valent. A més, tenim al davant una sifonada de dos-cents metres llargs que ens és totalment sobrera. Però, amb un pas petit i alguna aturada de tant en tant, quan ens n’adonem ja estem encantats mirant la mitja dotzena d’ànecs que neden despreocupadament al llac artificial construït a pocs metres del refugi.

I a dos quarts de tres en punt, amb una calor asfixiant, entrem en un restaurant d’ Alp on ens espera un dinar més que merescut.

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.