-
-
1.136 m
986 m
0
2,0
3,9
7,82 km

Vista 205 vegades, descarregada 22 vegades

a prop de les Planes d'Hostoles, Catalunya (España)

Caminants: Toni Bach, Josep Rius, Joan Cortadellas, Miquel Colomer i Lluís Busquets

Vella Xiruca és un blog de muntanya excel•lent, creat per l’Adriana Llongarriu i en Joan Prat, olotins com nosaltres. Fa poc hi vam veure l’escrit i el track de l’excursió d’avui i ens vam endur una bona sorpresa: durant anys hem corregut pel Collsacabra i ens pensàvem que el coneixíem una mica, però –càgum l’ou!-, cap dels cinc no havíem llegit mai els topònims de Toia i Esqueions. Tocats per l’amor propi, no podíem trigar gaires dies a resseguir aquest itinerari.

Així que sortim de Coll de Condreu i, només de començar, ja ens hem de refiar del track. Tenim el Puig de Toia just a sobre nostre i hi pugem pel dret, pel mig d’una fageda bastant neta, per bé que anem travessant una vella pista que va ascendint tot fent esses. En poca estona arribem al cim (1135m), el qual té poca cosa a destacar, ja que està cobert de vegetació. Hi ha unes pedres de terme que ens indiquen uns límits de propietat i res més.

A partir d’aquí, i en lleugera baixada, seguim un serrat que ens porta, primer, a la Bauma de Toia i, pocs metres més enllà, a l’espectacular Bolet. Ells sols ja compensen la sortida! Continuem, però, cap als Esqueions, tot admirant, ara i adés, uns immensos blocs de pedra solts. La solitud i la feresa d’aquesta part de l’itinerari són impressionants.

El GPS i la intuïció ens van portant cap al torrent dels Esqueions, un dels llocs més espectaculars de la sortida. Avui i aquí, la vegetació sent la primavera per totes bandes. L’herba fetgera és ben florida i arreu neixen els jolius que, en poques setmanes, lluiran unes flors liles finíssimes, exquisides. A bona part de les escletxes de les roques hi observem la planta més antiga de casa nostra, l’orella d’ós “que va bé per a l’ofec i per a la tos “ i que pel maig ens obsequiarà amb unes flors senzilles i fràgils, però d’una bellesa extraordinària.

Anem baixant pel torrent fins a les envistes de la carretera, a tocar del Pont dels Esqueions, però se’ns ha fet tard i decidim que s’ha acabat de tirar cap avall: a partir d’aquí, improvisarem l’excursió per tal d’arribar al més aviat possible a la casa de la Jaça. Ens deixem de tracks i de GPS i tirem pel dret, cap amunt, per una pista de desemboscar, que té a la vora algun foc del dia que encara fumeja. No triguem gaire a trobar una caseta de fusta, com un petit bungalow de càmping, amb signes clars d’estar habitada. Qui hi deu viure, tot sol, perdut enmig del bosc? Sembla treta d’un conte de fades.

Hi passem de llarg, però, i ja sentim en Lluís, que ha fet drecera i que ens crida perquè ha trobat un berenador esplèndid. És veritat, el lloc és excel•lent per fer-hi un mos, amb uns bancs i una taula de pedra molt ben agençats i amb una vista magnífica cap al Pla de Girona.

Ens hi aturem un quart llarg i, quan ens disposem a marxar, un home, el propietari del lloc, ens apareix de sobte. El felicitem per com té de ben cuidats els voltants de la caseta, però no gosem aprofundir més. Algun de la colla queda amb el neguit de saber qui deu ser i què hi fa allà tot sol. Li ho hagués preguntat!

Finalment, continuem cap amunt i estem contents perquè ens hem orientat bé: sortim a pocs metres de la Jaça, una de les cases més ben situades del Collsacabra. La vista que té sobre la Serra de Llancers i el Puigsacalm, el Pirineu i l’Alta Garrotxa, és única, colossal. Enmig d’un prat hi trobem el propietari del mas, que també ho és del restaurant de Coll de Condreu, i hi fem petar la xerrada una bona estona. Havia conegut el sogre d’un de la colla i això ens facilita la conversa. Tens la sensació, però, d’estar parlar amb un pagès dels d’abans, d’aquells que sempre es guardaven un trumfo a la butxaca, que mesuraven molt bé cada paraula que els sortia de la boca: tenien molt clar que era més important el que es callava que el que es deia.

Ell no té cap pressa, però poc a poc la tarda es va esllanguint i nosaltres hem de continuar cap a les Roques Encantades, últim objectiu d’avui. Un de la colla no hi ha estat mai i sempre fa il•lusió descobrir a algú un lloc tan bonic i solitari. Només tenim temps, però, de fer-hi un vist i no vist. Un altre dia ens hi entretindrem més.

I ja només ens queda la baixada fins al Coll de Condreu, avui pel camí de la fageda de llevant. I encara tindrem un últim ensurt: tot caminant un dels companys rep una trucada de la seva filla, a qui sembla que han robat el cotxe a Barcelona. Perdem la cobertura i tot són conjectures. Quan finalment hi podem tornar a comunicar, resultat que tot ha estat una falsa alarma. La grua, delerosa, ha fet la seva feina! Ai, els fills ...! De ben segur que, sempre més, quan passem pel camí del bac de Coll de Condreu, recordarem l’estona de neguit que ha acabat en bromes i rialles. Ai, els fills ... !

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.