Temps  7 hores 8 minuts

Coordenades 607

Data de pujada 17 / de juny / 2016

Data de realització de novembre 2002

-
-
916 m
249 m
0
7,4
15
29,47 km

Vista 456 vegades, descarregada 7 vegades

a prop de la Garriga, Catalunya (España)

El sender de la Garriga, també conegut com a PR-C 33, és un sender que enllaça la Garriga fins a Figaró pels Cingles de Bertí i torna cap a la Garriga pel Montseny.

Del centre de la garriga ens dirigim al pont de ferro de la Carretera Nova fins a arribar a l'església romànica de la Doma. Continua pujant per vinyes i oliveres, enfilant cap al Serrat de l'Ocata per un corriol, fins a arribar al Santuari de Puiggraciós. El camí passa vora una font i arriba al coll de can Tripeta, on hi ha una referència a la novel·la "Els sots feréstecs", de Raimon Casellas, i puja als Cingles de Bertí.Un cop dalt, un camí empedrat condueix al Clascar. Prossegueix en direcció nord i conflueix amb el GR 5, que porta fins a l’església de Sant Pere de Bertí. Un cop aquí, s'endinsa al bosc superant un petita cinglera i puja per una zona obaga fins al coll dels Homs, on inicia la baixada fins a la Trona. La baixada continua fins al Sot del Bac i finalment el Figaró. Un cop al poble, l'itinerari transcorre per la pista de Vallcàrquera, on s'hi troba l'ermita de Sant Pere de Vallcàrquera. Després d’una forta pujada, el camí segueix una drecera que duu al coll de la Creu de can Plans. El camí segueix pujant moderadament, en direcció est fins a arribar a Sant Cristòfol de Monteugues. Un cop allà, l'itinerari pren dreceres paral·leles a la pista principal, que baixen fins a arribar de nou a la Garriga.

El PR-C33 el va realitzar el Centre Excursionista Garriguenc a finals dels anys 70.

Índex IBP: 112.
L'església de Sant Esteve de la Garriga, iniciada al 1685, no fou beneïda fins al 1737. El seu projecte es deu, probablement, al mestre de cases Giralt i Cerdà, oriünd de la Gascunya. Fou una obra de lenta construcció que s'arrodoní el 1926 amb el rpojecte urbanístic d'accés i entorn de la basílica, que són la única obra de l'arquitecte garriguenc Josep M. Pericàs. És un edifici d'una sola nau amb cinc capelles laterals per banda, bastides entre els contraforts, i absis de planta semicircular. L'espai de la nau és cobert amb volta de canó i llunetes, i el presbiteri amb cúpula de quart d'esfera que descansa sobre la cornisa seguida que recorre tota l'amplada de la basílica.
La Doma, és un conjunt romànico-gòtic format per l'antiga església parroquial de Sant Esteve de la Garriga, la domeria i el cementiri. El conjunt està envoltat per una tanca que la configura com a església-fortalesa amb murs de protecció, espitlleres i merlets.
El Serrat de l'Ocata és un veïnat de l'Ametlla del Vallès format per masies disseminades que enllaça amb la urbanització a la qual dóna nom, convertida oficialment en barri de l'Ametlla, del Serrat de l'Ametlla, denominada actualment simplement com el Serrat o oficialment com el Serrat de l'Ocata.
El Santuari de Puiggraciós fou edificat entre els anys 1701 i 1711 en un lloc molt proper on, segons la tradició, es va trobar la imatge de la Mare de Déu. Històricament ha format part de la parròquia de Montmany, però des de després de la Guerra Civil, concretament l'any 1946 i després d'un breu període en què va estar assignat a la parròquia del Figaró, es troba vinculat a la parròquia de l'Ametlla, des d'on l'accés és més fàcil, tot i que, administrativament, sí que és de Figaró-Montmany.
En el coll de Can Tripeta, si mirem a ponent tenim una impressionant vista panoràmica de la banda meridional dels Cingles de Bertí i d'altres muntanyes de rellevància dins la geografia catalana, com el Cingle de Galiifa i la serralada de Sant Llorenç del Munt, amb la Mola i el Montcau. Si mirem a llevant, la Vall del Congost, les carenes d'en Bosc i el Tagamanent, el sector més de ponent del massís del Montseny.
Mas que ha estat rehabilitat i que es troba habitat, situat a peu de la pista que tot just acaba d'enfilar-se als Cingles de Bertí procedent del Coll de can Tripeta.
Edifici dels segles XV o XVI, deixa entreveure alguns detalls de l'antiga masia, com ara són les tres crugies paral·leles, la planta baixa, el pis i la coberta de dues vessants. A començaments del segle XX es va reformar en un castell fantasiós d'estil neogòtic amb elements arquitectònics variats, com les finestres germinades d'arc trebolat, el coronament amb forma de merlets i la torre de planta circular en el cantó de tramuntana. Aquests elements es combinen amb d'altres imitacions de caire gòtic i, fins i tot, d'origen àrab. A la part posterior hi ha una antiga capella, també en lamentable estat. Tot i la seva aparença de castell, res més lluny de la realitat.
Bertí és una església d'origen romànic que dóna nom a tota la cinglera. La planta, d’una sola nau, no arriba a ser rectangular, amb coberta de volt apuntada feta de pedres de cantell i absis carrat. Amb posterioritat van afegir-s’hi dues capelles laterals al costat sud i s’alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d’accés exterior. La porta d’accés és adovellada i es troba a migjorn, així com el petit cementiri, i es troben després d'uns graons empedrats en forma de ferradura. Completa el conjunt la rectoria, que actualment és una segona residència. La porta d’accés també és amb arcada adovellada. Recentment s’han afegit nous elements a la façana de la rectoria, com un rellotge de sol.
Barnils és un dels masos històrics de Bertí que, com molts d'altres, ha estat deshabitat i actualment presenta un estat de ruïna total o pràcticament total. Se'n sap de la seva existència allà per l'any 1279, quan en una disputa de la parròquia amb els seus feligresos per un tribut dit "dels menjars o dels correus", un dels testimonis signants per part dels parroquians era Bernat de Bernils.
És la zona de més altitud de tot l'itinerari del Petit Recorregut Garriguenc.
Les referències escrites sobre Bellavista Vella es remunten al fogatge de 1553, moment en que s'esmenta a Joan Bellavista sense poder determinar si es tracta de Bellavista Vella o Bellavista nova. La construcció del mateix segurament es va realitzar durant l'edat mitjana, tot i que no hi ha cap evidència arquitectònica que pugui confirmar aquesta hipòtesi. Les restes conservades pertanyen a l'època moderna avançada, segurament cap el segle XVIII fou quan el mas arribà a la seva època de màxima esplendor. És un petit mas de dimensions rectangulars orientat oest-est i que s'organitza a l'entorn d'un petit pati emmurallat.
La història de la petita explotació agrícola-ramadera de can Rejadell o Rejidell és força recent, una llinda a la porta de l'entrada porta la data inscrita de 1850 i per la documentació conservada tant dels cadastres com del bisbat de Vic, aquest mas no seria anterior al segle XIX. A la façana principal les obertures conservades presenten llindes gravades amb antropònims com: Martí i altres nom com Ernestany i Carrica Mereufef d'atribució dubtosa dels quals no s'han pogut establir paral·lels. És un edifici de petites dimensions orientat est-oest i assentat sobre una plataforma de marga.
La Trona és un gran esperó rocós que sobresurt de les dretes parets assolellades dels Cingles de Bertí, dominant la vall del Sot del Bac. Aquest fet ha provocat que en la seva part obaga hi hagi una petita zona amb un microclima molt específic. A més a més, és un bon exemple d'escola d'escalada tot terreny. La roca no és precisament el granit de Yosemite ni el calcari del Verdon, però és de força bona qualitat si la comparem amb la gran majoria de parets d'Osona.
Coll que es troba al límit entre els municipis de Figaró-Montmany i Sant Martí de Centelles, és a dir, entre el Vallès Oriental i Osona, que rep el seu nom del menhir que hi ha. Hem de baixar cap al sud, endinsant-nos en el frondós bosc. La baixada és per corriol, força dreta.
El Sot del Bac és una petita i aspra vall tributària, per la dreta, del Congost que desemboca prop de la masia del Bac, entre el Figueró i Santa Eugènia del Congost, dins el terme de Figaró-Montmany (Vallès Oriental), al peu dels Cingles de Bertí. Durant el secundari, el mar va inundar bona part del territori oriental peninsular. Els sediments marins d'aquesta època van ser enlairats durant el plegament alpí i n'han quedat restes del període triàsic. Són terres vermelloses, com les de la Vall Roja. Aquestes capes són formades per roques calcàries i de materials descompostos (detritus, conglomerats, gresos i graves) i formen la part baixa dels Cingles de Bertí. En aquestes zones apareixen calcàries i dolomies del Muschelkalk, formant en alguns casos curioses figures, com és el cas del Sot del Bac amb les Germanes i les Agulles del Salt, elements interessants pels escaladors.
El poble del Figaró és l'evolució moderna d'un antic hostal de camí ral. A finals del segle XIX va arribar-hi el tren, i això va posar l'indret a l'abast de la burgesia barcelonina, que va farcir el nucli urbà d'edificacions modernistes, la majoria d'elles de Manuel J. Raspall. Si ja no podem amb l'ànima, sempre tenim el recurs del tren per tornar a la Garriga.
Sant Pere de Vallcàrquera és una església romànica aïllada, envoltada per un mur de pedra. Consta d'una nau amb absis semicircular amb una nau lateral afegida al segle XVII, separada per columnes amb coberta de volta força apuntada. Té un campanar amb embigat de fusta. A l'exterior, la teulada és a doble vessant, i al mur sud hi ha quatre contraforts. La nau s'il·lumina amb quatre finestres d'una esqueixada i d'arc de mig punt. A la façana hi ha la porta rectangular amb llinda de pedra motllurada i amb un relleu esculpit i la data: 1679. Al damunt es troba una finestra amb llinda de pedra amb dos arquets a la part inferior. L'edifici pertany al romànic tardà, per la volta i per l'ampliació amb un presbiteri, a manera de gran absis tardà.
Segons la tradició, es va aixecar en aquest lloc per recordar la mort d’un infant per l’atac d’un llop famolenc.
Sant Cristòfol de Monteugues és una antiga església parroquial del municipi del Figaró i Montmany. Existent al 1021 i ja sufragània de Sant Esteve de la Garriga; més tard fou independent i, a l'any 1139, passà a ésser propietat del monestir de l'Estany. Al 1553 posseïa només els masos can Valls i can Plans. Actualment depèn de la parròquia del Figaró. La seva església, reformada el 1572, té l'absis romànic.
A la dreta del camí, molt ben arranjada, però, molt probablement, seca.
Originàriament era una torre o fortalesa de control de pas del riu Congost. L'actual casal va reemplaçar l'antiga «fortitudo de Blancafort», documentada des del 1183 i que es trobava sota l'alt domini de la família Centelles. El 1242, Bernat III de Centelles va encomanar al seu castlà Pere de Santa Eugènia el castell de Centelles i altres fortaleses, entre elles la de Blancafort junt amb «ipsum militem de Blancafort ...». Des de 1320 no s'ha trobat cap més noticia sobre la força o «domus» de Blancafort. En canvi, se n'han trobat sobre el molí i els hereus del mas que, des de 1297, fan actes de reconeixença del domini a la família Centelles que es continuen fins a èpoques modernes. La casa nova va ser cremada pels francesos i en l'actualitat està habitada. La capella fou beneïda l'any 1676. A la llinda del portal hi ha l'escut dels Blancafort i la inscripció: Any 1674 Pau Joan Blancafort.
Petit barri amb molt d'encant situat a les afores de la Garriga.
Ampla esplanada de pins amb instal·lacions de refrigeris i botges. Tot el conjunt ha estat condicionat com a parc municipal i zona de lleuredes de 1984. Arrenglerats a la vora del riu, hi ha diverses espècies d’arbres, que foren replantats.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.