Temps en moviment  3 hores 42 minuts

Temps  4 hores 29 minuts

Coordenades 2803

Data de pujada 9 / de novembre / 2019

Data de realització de novembre 2019

-
-
677 m
-8 m
0
4,1
8,2
16,36 km

Vista 12 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Portbou, Catalunya (España)

Fronteres

El Querroig és segons la perspectiva des d’on es miri el darrer o el primer cim de la serralada pirinenca. La muntanya que s’aixeca sobre el mar és aspra coberta de matollars, garrigues, estepes, romanís brucs, farigoles, llistons i fenassars. La vista des del cim és esplèndida; els Pirineus que es divisen s’estiren de llevant a ponent, des del Canigó fins al Taga. La plana del Rosselló amb Banyuls de la Merenda als peus de la muntanya, al sud el Cap de Creus, i una mica més enllà el golf de Roses, el Montgrí i el Montseny. A l’est, el mediterrani, amb aquell blau verdós intens que només llueix quan bufa la tramuntana. Banyats pel mar, dos pobles: Portbou i Cervera de la Merenda, separats per un petit llom farcit de figueres de moro i herbassars, per on s’enfila una carretera curta des de cada un dels pobles fins a la carena i frontera: el coll de Belitres, per on l’any 1939 100.000 persones varen passar cap a l’exili.

Els dos pobles, a més de compartir el petit monticle que els separa, també participen de la decrepitud al capdavall de pròspers temps passats, quan el trànsit ferroviari fronterer va crear grans estacions aixecades en plataformes extenses de vies a tots dos municipis. Actualment, l’obsoletització d’aquestes infraestructures mig buides continua deformant els dos pobles a banda i banda de la muntanya. Durant la Guerra Civil el poble va ser bombardejat fins a 52 vegades pels Junckers de la Legión Cóndor. Després de la guerra, sobre les runes i els edificis d’època que van quedar sencers, s’hi varen aixecar immobles sense personalitat, propis d’un desarrollisme que anava per feina; això, afegit a l’estretor que provoquen les muntanyes, i al espai minso entre la platja i l’enorme estació, han causat un resultat urbanístic i edificatori anodí que contribueix al desencís. Tot i que Portbou està entaforat dins una cala d’una bellesa imponent, el poble està aperduat i buit. Els grans edificis ferroviaris llangueixen desocupats degradant-se i degradant l’entorn; els hotels són antics i rònecs; dels quasi 4.000 habitants que hi havia els anys 30 del segle XX avui n’hi ha poc més de 1.000.

El petit municipi empordanès té un aire de final de trajecte; produeix una mena de malenconia quan s’hi arriba en cotxe per la carretera que en unes poques corbes ens apropa al país veí. Malgrat això, el poble té un actiu ara ja immortal que l’ha fet viatjar per tot el planeta en forma de tragèdia. En un extrem del nucli, sobre un penya-segat hi ha el cementiri i un discret memorial. Hanna Arendt va visitar el cementiri i va escriure: “ El cementiri dona a la badia directament sobre el Mediterrani; està tallat en la pedra i llisca en el penya-segat. És un dels llocs més fantàstics i més bells que jo he vist mai a la meva vida”. Era l’any 1940, poc després que el seu amic Walter Benjamin morís en aquest reducte on els Pirineus emergeixen del mar. Benjamin, jueu alemany perseguit per la Gestapo, va arribar a Portbou el 25 de setembre de 1940 hostejant-se a l’Hotel de França. Va comprendre el que sempre havia intuït en la seva mirada retrospectiva del passat: la frontera tothora oberta es va tancar; la història li assignà allí el seu final. Tot el que portava en el trajecte que no poder fer cap als Estats Units era a l’habitació on el varen trobar mort: un maletí amb uns manuscrits. L’endemà, l’Estat espanyol va obrir la frontera; però ja no la va obrir per a ell que, amb la seva decisió de no seguir viu, havia immortalitzat el poble.

Portbou ha guanyant un lloc en les geografies del pensament filosòfic. Benjamin no es pot classificar, però, si alguna cosa el significava en la seva cerca, era l’observació de l’ignorat, l’irrellevant pels altres, el perifèric, el que amagat podia rescatar per donar-li sentit. El petit municipi que tanca la costa empordanesa té aquest aire de cul de sac, limitat per una frontera que no pot deparar res més.

Per la frontera un país comença i un altre s’acaba, com Portbou i Cervera de la Merenda separats per sis quilòmetres i un cordó transparent que defineix política, economia, cultura i llengua, en definitiva cosmovisions diferents, només separades per uns quants revolts. Tanmateix, la frontera percebuda com imaginació geogràfica i convenció administrativa destinada a delimitar, incloure i excloure pot ser alhora una opció vital on es pateix un desemparament crític, a voltes una inseguretat forçada per l’omissió. És una franja desolada que s’ubica a l’epidermis del món conegut. Moltes vegades travessada pel conflicte permanent raó per la qual no s’hi habita bé, encara que alguns pocs necessitin franquejar-la sovint i residir-hi amb les seves angoixes. La frontera és així perifèria de les perifèries, miranda silenciosa dels territoris sorollosos on passen les coses que el perfil fronterer no viu però veu. Aquest aire de marge feréstec enfilat al capdamunt d’una carena és el que va triar aquest gran home atret per les singularitats menudes.

Xavier Busquets
21-11-2019
Museu

Memorial Walter Benjamin

Collada

Querroig

cim

Torre de Querroig

Ruïnes

Paret seca

panoràmica

Vistes de Portbou

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.