Temps  21 minuts

Coordenades 114

Data de pujada 10 / de gener / 2017

Data de realització de gener 2017

-
-
546 m
462 m
0
0,3
0,5
1,02 km

Vista 452 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Centelles, Catalunya (España)

Proposem fer una passejada pel casc antic de Centelles amb 14 punts de lectura literària i poètica, com si anéssim en processó. Les processons de Corpus, Setmana Santa, de Sant Llop, Sant Antoni, Via Crucis... etc., tenien el seu propi recorregut, segons la importància que se li donés.

El recorregut que proposem es: La Rectoria, El Triquet, la Plaça, El Carrer Hospital/Pas dels Comtes, Capella del carrer Hospital, Carrer de l’Estació, el Passeig, Capella de Jesús, El Portal, Capella del Socós, La Font de la Plaça, Plaça Vella, i Replà de Missa.

JOSEP ESTEVE I CUBÍ va néixer a Sant Joan de les Abadesses el dia de Reis de l’ any 1929. Va fer estudis eclesiàstics al Seminari de Vic i de filologia romànica a la Universitat de Barcelona. Va assistir a les classes clandestines dels estudis universitaris catalans.
Va ser ordenat prevere l’any 1956. Fou col·laborador parroquial a Centelles durant la dècada dels 60, deixant petja en la vida pastoral, artística i cívica de molts centellencs i centellenques.
Durant la dictadura havia fet classes de català per a adults a Manresa i Centelles. Aquí també va fer de dinamitzador cultural de la vila. Va ser una persona que va contribuir, d’una manera constant, silenciosa, discreta, profunda i fidel a la llengua, l’ensenyament, la cultura i el país.
Va morir la vigília de Nadal, dimecres 24 de desembre de l’any 2008 i va ser enterrat al seu poble, Sant Joan de les Abadesses. D’aquesta estada a la parròquia de Centelles ens deixà un llegat escrit d’una sensibilitat exquisida i d’una alta qualitat poètica i humana, on tothom s’hi pot sentir representat.

En un dels seus escrits ens diu, “NO DIGUEU MAI QUE CONEIXEU UN POBLE SI NO L'HEU RECORREGUT AMB PAS DE PROCESSÓ.” Doncs això és el que us proposem, fer un recorregut pel poble a través de les seves paraules.
  • Foto de 1. PLAÇA DE LA RECTORIA: INTRODUCCIÓ I “SIMFONIA VESPRAL”
La processó més important era la Processó de Corpus, amb catifes de flors i petits altars als carrers principals del poble. Una altra processó important era la dels Dolors. Aquesta anava precedida pels “armats”. Els armats eren un grup de nois del poble que anaven vestits de soldats romans, tot fent espetegar les llances contra el terra pedregós amb un toc compassat que impressionava i marcava el ritme de la processó. Els darrers anys, estaven capitanejats pel Ramon Presseguer Arisa. Amb l’arribada de la democràcia el país es va anar secularitzant, i les processons es varen anar reduint i escurçant fins que es varen extingir. Així ens les descriu: SIMFONIA VESPRAL Les sedes del captard fremeixen al batec de les campanes. Reposen a la falda de la vall lilàs i malves. La tarda ofega, dins el seu cristall, l’última rosa. I rere les muntanyes, dolçament, els violins s’adormen. Seguidament cal anar al punt número 2: El triquet, sota el campanar
  • Foto de 2. SOTA EL CAMPANAR. FONT DEL TRIQUET: “ EL CAMPANAR ENCARA”
EL CAMPANAR ENCARA A l’Exposició organitzada per l’Albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic, ens parla així del campanar. Juny de 1996 El campanar, part indissoluble de la nostra geografia urbana i rural, ha assumit, durant segles, una representació emblemàtica i una imprecindible funció comunicativa. Avui, confós, moltes vegades, amb les altes construccions de les ciutats modernes i substituïda per altres mitjans la seva missió de convocar, hom podria creure que és un element inútil i obsolet. Tanamteix, li resta encara una comesa a acomplir. Encara, enmig de tanta arquitectura estandarditzada i insulsa, el perfil característic del campanar contribueix a definir la fesomia d’un poble o d’un determinat sector d’una ciutat. Encara, amb la seva veu –la veu de les campanes, quasi humana- el campanar ens pot infondre una mica de pau i d’assossec entre tant de brogit sense ànima. Encara manté la seva força de testimoni de la sensibilitat i la puixança dels avantpassats. Encara és una imatge per a endur-se’n al cor, quan hom s’allunya, com un record entranyable dels orígens. Encara, per als creients, és una referència espiritual i potser, per a moltes persones, una crida a reflexions transcendents. El campanar, encara. Passeu al número 3: La Plaça de l'església
  • Foto de 3. PLAÇA DE L’ESGLÉSIA: “LA PROCESSÓ DE CORPUS”
LES PROCESSONS DE CENTELLES. Escrit publicat en el Programa de la Festa Major de Centelles, 1980 He viscut les darreres processons de Centelles. Ningú no hauria pogut dir, veient la convicció i el fervor que hi posàvem, que una ventada les esbandiria tot seguit. Sortíem uns quants cops l’any, no tants com segles enrere, més pocs encara que segles abans. Era com si exorcitzéssim l’aire, com si beneíssim, les cases i la gent. Ens hi duia un impuls que venia de lluny; sabíem que, a les nostres corrues, s’hi arrengleraven, invisibles però reals, les ombres dels passats: un vell capellà de l’Ollic que havia tingut seient de beneficiat al cor de la Santa Coloma barrejava amb el nostre el seu llatí; una antiga mestressa del Rossell que feia dringar, tot caminant, els seus rosaris de plata; dos pagesos de Banyeres que van ser enduts pel còlera feien sentir el seu murmuri apagat dins el seguici. No digueu mai que coneixeu un poble si no l’heu recorregut amb pas de processó. Cal el pas lent, la mirada atenta i desvagada, el sentiment de companyia silenciosa, la unció que us envaeix per més distret que sigueu, per a descobrís l’encant de cada llinda, els dotze matisos dels geranis, l’olor diversa que flueix de cada botiga, la direcció del vent a cada embocadura del carrer. Anant amb pas de processó pels carrers de Centelles, us adonareu que , a la baixada de l’hospital, les llambordes cada hivern es fan més relliscoses; que les finestres de can Domingo són sempre closes; que la vila podia haver tingut un parc bellíssim al fondal de la Cira. Hom aprèn de conèixer i estimar aquestes coses quant les esguarda, no amb xafarderia, sinó amb l’ amor de qui, amb l’esperit de processó, combrega íntimament amb tot el poble. La processó de Corpus, a casa nostra la processó per excel·lència, ens feia sortir al carrer una tarda de maig o juny. Era el gran moment de la primavera i semblava que la vila fos dins un globus de cristall, que dugués al front una corona feta dels somnis més bells. Nosaltres érem conscients de treure a l’ aire un misteri que, en lloc d’inquietar-nos, ens endolcia el cor. Que era bonic, de contrastar-lo amb les senzilles realitats de cada dia o amb les que només un cop l’any veien la llum! Quina relació intuíem més profunda entre el sobrenatural que acompanyàvem i la ginesta baixada de Can Garriga, la claror aturada al Puigsagordi i el cobrellit de randa que havien penjat al balcó les noies de l’estanc! Dins l’ aire d’or de la tarda de Corpus, tot era a punt per a la síntesi triomfal d’allò que compon l’esperit de la terra; hauria esclatat la Catalunya que dúiem, aquells anys arraulida dins el cor si massa coses no haguessin impedit que voleiés al cim del campanar, al ritme de les campanes, la bandera que hauríem volgut plantar-hi. Vet aquí, però, que tot això se n’ha anat aigua avall. Hem oblidat, mentre apreníem absurdes formes de viure, el gust de les tradicions pairals. Qui sap si ens caldria tornar a sortir en processó; sentir-nos plegats el batec de la mateixa sang; deixar de ser un tropell de gent extraviada i ser novament un poble que coneix molt bé els seus camins; adorar tots junts allò que ens sobrepassa i contemplar en silenci, estergida sobre les pedres antigues, la fesomia dels avis. Jo us convido a intentar-ho. Si no tots sabem creure en el mateix misteri, que cadascú aprofundeixi en els seus enyoraments. * Amb l’arribada de la democràcia el país es va anar secularitzant i les processons es varen anar reduint i escurçant fins que es varen extingir. Passeu al número 4: La Plaça
  • Foto de 4. LA PLAÇA : “LA PROCESSÓ DE SANT LLOP”
LA PROCESSÓ DE SANT LLOP Publicat en el Programa de la Festa Major de Centelles. Setembre de 1965 El sol és post i regna la nit alta, tèbia, de setembre. Fem una pausa en l’ aldarull de la festa i sortim en processó. Tot l’any que ni ens en recordàvem, de Sant Llop. Té un nom massa feréstec i una biografia desdibuixada i remota. Però el costum s’imposa i ara, amb un confús desig de fer les paus, anem a passejar-lo cerimoniosament. És una figura encarcarada, amb prestigi de brutícia secular. Té l’esguard immòbil i llunyà, merescuda correspondència a nostra desídia. Campanes. Avesades a un espai que les acull com una falda, avui s’avergonyeixen de saber-se còmplices d’un girigall sense raó. Plaça Vella, íntima i quieta com un llac adormit. Travessem d’esquitllentes, furtivament la Plaça gran. Un moment, a contracor, s’atura el xivarri. Aquests dies, no ens calia , la Plaça. L’hem lliurada a les atraccions de fira que ens la percudeixen amb ritmes frenètics. Com enyoro els matins de mercat, assolellats i casolans! I aquella malenconia de les tardes de diumenge! Hi ha festes –la mateixa de Santa Coloma- que requereixen una plaça, i altres festes que no. Potser amb això endevinaríem les que són autèntiques i les que no ho són. Baixem pel carrer Hospital, nervi antic de la vila. Empedrat desigual. El sant es balanceja sobre els muscles dels portants. Tot davallant, evoco les tristes corrues d’hivern cap allà baix, el clos dels xiprers que a tots ens esperen. Penso en les hores d’estiu que han fugit i en les cares esborrades a l’ombra. En les falcies que ja no sé on són i en el gerani tot sol que s’ha esmusteït, qui sap si per sempre. Penso en aquest meu país i en el seu demà incert, que em turmenta. Busquem amplària de carrers i ens enfilem cap al Passeig, entre mirades forasteres i desconcertades. Els músics, alentint el ritme, pretenen donar caient religiós a qualsevol pas-doble. Sota el Portal, la processó ateny un moment gairebé de plenitud. El seguici sembla moure’s d’acord amb un designi ancestral. Ara sentim la terra i l’antiga veu de les pedres. Hi ha molts obscurs batecs que convergeixen en aquest instant. Potser amb aquest gest que he cregut inútil, contribuïm a mantenir una flama invisible. Carrer amunt, cap al Socós, augmenta la gentada. S’arrengleren, a banda i banda, ullades de xafarderia i algúna, molt esporàdica, de devoció. S’hi veuen cares lluents de bon àpat i de suor de ball de tarda. Hi ha els centellencs de sempre i els que vénen per la festa major. Hi ha gent de la rodalia. Hom havia convidat la parentela; han vingut els nebots de Tona i la cuntada de Taradell. Perdura, d’any en any, el ritu poca-solta dels caramels. Avui els estiuejants es fan solidaris de la vida del poble i van a la processó, quillats; han desendreçat i tot els vestits negres, olorosos de càmfora. Ennllà del carrer creix el silenci i la fosca. Arriba un aire que fa pensar en els camps que ara reposen i en el col.lotge dels pins i les masies. Girem de cop, a l’indret de sempre, com si ens hagués sobtat un llunyà record de punyalades. Desfem el camí fins a la placeta de l’esglèsia, on es dissol, com tantes d’altres, aquesta comitiva. Esperarem, després d’això, que el temps camini. Que vingui la tardor. Que una llavor molt íntima maduri. Que les clapes de cera revisquin, a l’hivern, amb una mica de sol de migdia. Que cada dia neixi alguna cosa. Que les arrels no morin. Que, segles a venir, en els capvespres de Centelles, algú faci vibrar el silenci amb aquest mateix dring de paraules. *En l’escrit sobre la processó de Sant Llop, Josep Esteve descriu el recorregut que es feia en aquesta processó pel casc antic de Centelles. Era un recorregut que anava de l’església principal de Santa Coloma, passava per la capella del carrer Hospital, per davant la capella de Jesús i s’arribava a la capella del Socós i es retornava travessant la Plaça altre cop al replà de missa, a on s’extingia la processó. Antigament eren les tres entrades del poble, amb les capelles de Jesús i del Socós fora muralla. Passeu al punt número 5: El carrer Hospital (als Horts dels Comtes)
  • Foto de 5. FONT-HORTS CAL COMTE; POEMES DE PRIMAVERA I TARDOR: 'INVOCACIÓ A LA PRIMAVERA', “NOVEMBRE” I “HI HAVIA, SOBRE ELS CAMPS”
Al final del Pas de Cals Comtes, contemplant el Montseny i els horts podem llegir o escoltar els poemes que ens parlen de la primavera i la tardor: INVOCACIÓ A LA PRIMAVERA, 1953 A Carles Riba, poeta barceloní amic, mestre i referent cultural i vital del grup d’estudiants de Vic. Un aire, sobre el bosc, desperta una frisança, i els arbres, que la sang senten desoblidar-se’ls, s’adrecen a la llum com tot de mans alçades. Primavera, que véns a desvetllar les branques, alena’m dins el pit, oh dóna’m la paraula que espero des de temps per a la deslliurança d’un món que sols jo sé i duc a dintre l’ànima! Batega el meu silenci de vida encar no nada, però sé que vindràs, Primavera, a esclatar-la. Perquè la inquietud no he ofegat de la flama ni he deixat que l’oblit m’esvaís l’enyorança, quan retorni la llum, jo seré com els arbres: la joia de l’arrel els corona les branques. NOVEMBRE, 1946 Pollancres vermellosos, encantats, vora la via, acullen en sos braços els últims raigs perduts del sol morent. Enllà del caminal acluca la masia els ulls tot entelats de vent. Plana d’amunt la vall una ombra melangiosa que escorcolla en els solcs del camp nafrat el froment nu i desperta una recordança boirosa ben endins del cor esgarrinxat. HI HAVIA SOBRE ELS CAMPS, 1985 Hi havia, sobre els camps, potser una mica d’aire. Moria a poc a poc, no pas sola, la tarda. Als somnis i als ocells, se’ls paraven les ales. S’acosta la remor paorosa de l’aigua. Per deturar la nit, caldria una paraula. Passeu al punt número 6: carrer Hospital, la capella
  • Foto de 6. CAPELLA, FONT DEL CARRER HOSPITAL; POEMES SOBRE LA MORT: ” REPOSA SOTA ELS ÀLBARS” I “MORT DE TÓRTORA”
REPOSA SOTA ELS ÀLBERS, 1949 Reposa sota els àlbers, que de somnis efímers es despullen, un verd trist, com l’aigua d’una pupil·la morta. MORT DE TÓRTORA, 1980-2000 Li ha vingut de lluny, mentre esperava encara més espai per a les ales, una fiblada al cor. Tot, dintre seu, ha desistit de sobte i un regalim de sang se li escolava que ja no endevinava els seus camins. Contra la força obscura que l’atreia des de la terra, un feble crit provava i mig s’esbategava inútilment. Altres tórtores volen per un cel resplendent. Arran de bosc, ara ella jeu quieta com tot allò que no pertany a l’aire * Per aquest carrer el carro dels difunts baixava cap al cementiri. Passeu al punt número 7: carrer de l'Estació
  • Foto de 7. CARRER DE L’ESTACIÓ, JARDINS I TORRENT DE LA CIRA; POEMES DE JUVENTUD: “MATÍ”, “POEMA BLANC I BLAU” I ” AMETLLER FLORIT”
POEMES DE JOVENTUT DE JOSEP ESTEVE Del llibre: ESTUDIANTS DE VIC 1951 MATÍ (abril 1948) El cel és un pàmpol rosa. Es trenquen els cristalls del silenci amb la cridòria dels ocells i la protesta del cor que es desvetllava. POEMA BLANC I BLAU (desembre 1947) Vora l’aigua, esclaten a les mans de l’aire els ametllers blancs. Si poguessin estendre les ales i volar mar endins... AMETLLER FLORIT (abril 1946) Arbre d’argent que dius calladament una pregària blanca, oh si assolir podia la poesia que dorm a cada branca! Passeu al punt número 8: El Passeig
COMENTARI DE JOSEP ESTEVE ARRAN D'UNA EXPOSICIÓ DE PINTURES DE JOSEP MUSACH (Febrer-març del 2005) El Passeig de Centelles és gairebé al centre de la població. Prop del Portal, no lluny de la Plaça, rodejat de carrers, alguns antics, el Passeig és un dels elements definidors de la vila. Malgrat el traüt que la seva situació comporta, sap comunicar-nos una confortable sensació d’acolliment. -----una tarda de primavera o d’estiu: la gent hi balla sardanes, les escolta o conversa, o un dia d’hivern en què el Passeig, sense vianants, ens mostra només la bellesa i la força del seu espai. Poemes que ens parlen de vida: amor, adolescènica, naixença. GLI AMANTI. MANZÙ. (els amants), 1975 Per què calen els ulls si és tot el cos que mira? Per què el doble batec d’un sol corrent de sang? D’UN IMPULS, ENTRE VACIL·LACIONS, NEIX EL POEMA. 1954 Així una noia a una altra que no gosa, crida a la dansa. Resten tremoloses, indecises, fins que la música acreix la seva onada i arborades, rients, se les emporta. HA NASCUT UN INFANT DINS LA FAMÍLIA, 1953 Avui la sang dels avis, quina onada, damunt la nostra platja! Passeu al punt número 9: Capella de Jesús
ELOGI SENSE NOM Publicat en el Programa de la Festa Major de Centelles de l’any 1962 Homenatge a Josep Carner, poeta barceloní referent del grup d'estudiants de Vic Posem que algú em pregunta com em plauria que fos un poble, si s’esqueia de triar-me’l, o bé si tant voleu, de fer-me’l. Ara us dibuixaré un esbós d’un que m’agradaria. Seria, això sí, una vila. A mi, les viles m’encanten. No tenen l’ensopiment dels llogarets ni el traüt inhumà de les ciutats. Una vila, trobo que et ve a la mida. S’hi està bé. Podeu seguir-la d’un cal a l’altre, i en qualsevol extrem trobareu una cara coneguda que us donarà l’ocasió de somriure. Seria una vila de proporcions enraonades. Les campanes d’un sol campanar arribarien a tots els indrets i encara els vagaria de rebotre a la muntanya propera. El campanar, el posaria encimbellat, però que, tot i destacar-se de l’església, hi fes una geometria noble i compacta i vetllés les cases i la rodalia, no pas d’una guisa superba, sinó maternal. Els carrers, més o menys tortuosos, i entrellaçats, hi convergirien i , resseguint-los, podríeu llegir-ne els noms ( Jesús, Sant Josep, Santa Coloma...)com si diguéssiu una lletania. Posaria a l’ entrant de la vila, un portal, inútil, no hi fa res, de forma massissa, una mica de color de cendra i d’un or frustrat. Una esglesiola ungiria el vianant a l’arribada, i una altra, en un carrer de força trànsit, faria com si el persignés, i ell no se n’adonaria, amb una mà maternal. Els carrers més o menys tortuosos i entrellaçats, hi convergirien i resseguint-los, podríeu llegir-ne els noms (Jesús, Sant Josep, Santa Coloma...), com si diguéssiu una lletania. Posaria, a l’entrant de la vila, un portal, inútil, no hi fa res, de forma massissa, una mica de color de cendra i d’un or frustrat. Una esglesiola ungiria el vianant a l’arribada, i una altra, en un carrer de força trànsit, faria com si el persignés, i ell no se n’adonaria, amb una ma maternal. Als carrers hi hauria cases velles, de llindes amb dates entretallades de dos segles enrere. Hi sentiríeu, ací i allà, als matins, olor de pa calent i un dolç abaltiment, només amb algun crit de mainada que esquerdes el silenci. Els diumenges m’hi abelliria un mercat sorollós en una plaça voltada de casals una mica esbalandrat i un, si més no, fins i tot amb merlets petulants i anacrònics. La plaça quedaria retallada, mitja de sol i mitja d’ombra. S’hi vendrien taronges, al seu temps; atuells de terrissa i, sobretot en un període ritualment marcat pel calendari, un bolet saborós i preat, cercat amb afany. O, almenys, la fruita i la verdura del Vallès. Els pagesos dels voltants que s’hi arreplegarien parlarien un català molt pur. La gent, sortint de missa, com que el sol del diumenge és més clar, es cridarien somrient amb cognoms que evocarien valls recòndites de cap al Congost, o amb altres que serien escrits de segles als llibres polsosos de la rectoria. En la tradició cristiana de la vila, hi posaria un ritu ancestral que ningú no sabés de què ve, potser d’origen pagà, però exorcitzat pel somrís de la santa Patrona. Llavors l’església, tota una setmana, faria olor de bosc. Això seria al cor de l’hivern, aquells dies que el sol fuig aviat, a la tarda, i veuríeu que a la banda de llevant encara hi dura, mentre al bac i a la vila ja hi hauria ombres morades i adormides. Perquè, al damunt mateix de la vila, al cantó de ponent, hi posaria una serra espadada, resseguida de turons amb noms sonors i pintorescos. Des d’allà dalt, veuríeu la vila com la deu veure un ocell, i a l’altra banda, per mica clar que fos el dia, albiraríeu Montserrat, i us semblaria, com passa en qualsevol muntanya catalana, que no pot ser que no vegeu el mar i que, posant-vos de puntetes, almenys heu de veure la blancor d’una vela. Envoltaria la vila de petits camps dibuixats i acolorits, a l’estiu, amb blats d’un or rovellat i, a la primavera, amb verds tendríssims. Una resta de via romana marcada de quatre pins donaria a un tros de paisatge un prestigi de minúscula via Àpia. Voldria que als encontorns hi hagués gorgs i fondalades frescals i masies amb noms de cançó popular. No gaire lluny, la silueta romàntica d’un castell, com treta d’un llibre de rondalles. Em faria l’estada, a la vila, en un racó, potser en una placeta quieta amb tres arbres neulits. Des dallí, sentiria les sardanes, els diumenges d’estiu, e a les vetlles d’hivern hi llegiria un llibre insigne, entre un silenci dens, travessat, de vegades, de pluja o de campanes. Obriria els finestrons, al matí, i veuria el Montseny verd i blavós, a voltes amb neu que si arriba o no a la plana. A aquesta vila, quan la tindria feta, li posaria un nom. No cal; prou que el lector sabrà posar-l’hi. Nota de l’autor. Aquest article , escrit l’any 1962, a petició de l’Ajuntament de Centelles, vol ser una descripció de la vila, dels seus entorns, dels seus costums. Em vaig servir d’un recurs literari pel qual simulava que la població descrita era producte de la meva imaginació i explicava com seria aquella en què em plauria de viure. Al final invita al lector, que , naturalment, ja la tenia identificada, a posar-li nom. Força temps després d’haver escrit aquest article, em va caure a les mans un text de Josep Carner que utilitzava la mateixa ficció per a presentar la ciutat de Girona. Jo havia llegit, molts anys abans, aquell article i l’havia oblidat, però em devia quedar gravat en la memòria subconscient, que em va trair. Havia pensat reeditar-lo, suprimit, però, el plagi inconscient. Finalment m’ha sembla preferible de deixar-lo com un sincer homenatge a l’admirat Josep Carner. Passeu al punt número 10: El Portal
  • Foto de 10. EL PORTAL: “EL PORTAL DE CENTELLES”
EL PORTAL DE CENTELLES, 1963 No hi ha batents ni clau. Aquest portal no és per a cloure res. És l’obertura a un camí, no cap a cims impossibles, sinó endins de la terra, la terra antiga, on collim la primavera com un guany d’esperança o una pausa a la mort. Ha posat ritme a un llarg corrent de sang, la vida de tants homes: ulls esbatanats a no sé quins somnis, petites mans oloroses a l’encalç de les flors, braços feixucs de collita madura, llavis ennoblits de les paraules de la meva llengua, (la meva vella, dolça desemparada llengua, que estimo follament). Si posava, encara, aquest portal, una mica d’ordre a la nostra mirada; si ens donava accés a demà sense desfer-nos de les arrels, potser no fóra inútil la flama, i el batec que ens commou no seria l’efímer onejar d’un instant. *Es l’únic portal que queda dels tres que hi havia per entrar o sortir del poble. Passeu al punt número 11: Capella del Socós
  • Foto de 11. CAPELLA DEL SOCÓS: “LLETANIES DE LA MARE DE DÉU DEL SOCÓS”
LLETANIES DE LA MARE DE DÉU DEL SOCÓS Publicat en el Programa de la Festa Major de Centelles. Agost-setembre de 1964 Teniu un nom antic, arrapat a la terra, que gairebé hem oblidat si significa un atribut vostre o bé designa el paratge que us acull. El vostre nom és d’un carrer. Ja no quedeu fora vila, com en altre temps, quan us devia ser fàcil d’endevinar si el trepig al davant de la vostra capella era l’apressat d’algú de Sant Martí o el menys atrafegat dels de la Rovira o el més poc urgent encara, dels de can Moreu; quan la gent de la vila s’arribava a veure-us, les tardes benignes. Ara resteu presa entre les cases. I estem segurs que us agrada; que més que l’olor de farigola i els xiscles dels ocells, us plau el brogit dels cotxes i el baf que surt de les cuines i les tristeses i les alegries i, per què no?, les petites enraonies dels veins. Ja ho sabíem, que us trobeu bé en companyia dels homes. Però tan mateix, sou ben discreta. Al vostre carrer, el de les botigues lluents i empoilainades, hi teniu una porta estreta, grisa, quasi sempre closa, com qui no ha après encara, o els desdenya, els recursos de la propaganda. Sou com la mestressa de pagès que ja fa temps que s’ha instal·lat a la vila, però no ha mudat els costums. Sou com la dona que no es mou de casa, sempre amatent a rebre els qui la van a veure, que, per cada malura que pugueu contar-li, sap indicar-vos un remei. Vós sou la nostra Mare de Déu. El vostre esguard ens es tant a la vora, que, parlant-vos així, com vós sabeu prou, no és sinó una manera d’estimar-vos. Heus aquíque ara vull presentar-vos tot de coses nostres, les minúscules coses que fan el nostre món, perqué us les poseu a la falda i vulgueu amanyagar-les suaument: Les cases de la vila, apilotades, i les que s’estenen més folgadament. Els barris escampats i solitaris. Les cases que tenen jardí i les que només tenen un test amb geranis. Els camps de peu de costa i els que s’assolellen més i fan espigues més granades. Les línies del paisatge que plaïen a en Renart i els colors que perseguia en Labarta. Els pins del Pla de la Forca i els esforços que han de fer les arrels per mantenir-s’hi. Les prunes de l’hort de les monges, que son tan bones, si maduren bé. L’aigua de la Font Calenta, que baixa de la serra. La neu del clot de la Cira, que s’hi atarda tant. Els infants del veïnat de Sant Antoni, que han de jugar amb l’ai al cor, perquè els cotxes passen tan rabent. Els nens que es gronxen al Pla del Mestre, quan no hi ha estudi. Els que han vingut de Lora de Estepa i els que han nascut a Centelles. Les relliscades al carrer del serrat quan hi ha glaç. La vella que esbufega, tot pujant del carrer dels Carbassons, perquè fa tard a missa. El xicot que a penes té el primer borrissol a la galta i prova de dir, amb la guitarra als dits, alguna cosa que només pressent. La música del vent entre els pollancres de Bellesguard. El silenci, que construeix tantes coses. Els crits al Passeig, a altes hores, els dissabtes. La pau dels vespres, al replà de l’església. La noia que té a la finestra una mata d’alfàbrega i potser n’espera algún auguri. Les falcies del cel d’estiu sobre la vila. El qui, d’infant, va adreçar-los uns versos i ara, ja gran, m’els ha deixat llegir. Els qui pugen d’Aiguafreda, el matí dels diumenges, a proveir per a la setmana i s’arriben a missa. Els qui baixen dels Hostalets, a la tarda, a ballar. El Portal, que dóna a la vila un aire nobles. Els qui no co mprenien, anys ha, que, éssent com és bell, no pot ser inútil. L’església de Jesús, de façana daurada, buida de dins. L’acull adequat que daria a un possible deliciós museu. El tren. Els qui passen amb tren sense baixar-ne amb una vaga referència de Centelles, i es riuen de nosaltres perquè ens agrada de badar des de la barana de l’estació. Les bicicletes i els que hi van a treballar. Els autos flamants i les carraques. Els qui marxen a peu cap a pagès. El cotxe blau de Castellterçol. Els vells i el seu sol d’hivern, al solell de Jesús. Les mans feineres que teixeixen, escriuen, garlopen. Les mans amoroses de les sardanes. Els qui parlen un català molt pur. Els qui són sempre fidels al país i a la seva llengua. Les paraules que no es diuen enlloc més. El castell, l’ensorrament del qual ningú no s’escarrassa per evitar. L’enyorament dels centellencs que són fora. Els qui ja no són valents per enfilar-se al Puigsagordi. El cementiri i els xiprers i els morts al costat i a sota els xiprers. Els morts que he conegut i els que no he arribat a temps de conèixer. Allò que no puc anomenar perquè no sé o no recordo. Totes les coses de Centelles, intactes; tota la gent que hi ha viscut, amb la mateixafesomia; totes les primaveres, immòbils, que sé de cert que serem en un lloc que no passa, al costat vostre, Mare de Déu del Socós, com al voltant de la taula de casa, Amén. Passeu al punt número 12: La font de la Plaça
  • Foto de 12. LA FONT DE LA PLAÇA : “NIT DE NADAL A LA PLAÇA” i “EPIFANIA”
En aquets dos poemes, Josep Esteve ens parla de Nadal i Reis. NIT DE NADAL A LA PLAÇA. Sobre un gravat de Jordi Sarrate 1967 Ha vingut la neu, amb una mà molt dolça, sobre la plaça, i ha esborrat la pols, les baralles, els crits i les mentides. Ara tot és blanc i benigne i callat. La gent dorm I les portes son closes. Al campanar es desperta una claror i la plaça s’omple de figures antigues d’una bondat d’argila que no té el nostre cor. Una obre els braços com qui tot de sobte, de tant ple de silenci, no sabria parlar I li fuig aire amunt un colom d’ales blanques. Demà al matí, els nostres ulls sorpresos sabran l’origen dels camins de la pau. EPIFANIA*, gener 1948 L’anhel dels Mags s’exhalava, davant l’Infant, en espiral d’encens. A l’esclat de l’Alba, oblació de les nits d’Orient. Ara ens retorna l’Epifania. La llum d’aquell jorn i el somrís de la Mare s’han ‘nat endolcint de l’or dels retaules. * Epifania és una paraula que deriva del grec i que significa en aquella llengua manifestació. Amb aquest sentit l'epifania en el cristianisme es vincula actualment amb la festa de l'Adoració a Jesús dels tres Reis Mags d'Orient. Passeu al punt número 13: la Plaça Vella
  • Foto de 13. PLAÇA VELLA: “ANTONI POUS”. 'ESTELA ÀTICA' I “¿ERA UN VOL D’ÀNGELS?”.
JOSEP ESTEVE I EL DÒL PER L’AMIC, EL PAÍS I LA LLENGUA. En el seu dietari Josep Esteve escriu ,”l’amor autèntic a la pròpia terra no es resol en la satisfacció, sinó en l’autoexigència” El seu amor per les paraules i la llengua les expressa clarament en aquest poema dedicat a Antoni Pous, amic i ànima de l’anomenat “Grup de Vic”, i que morí el 1976, a 44 anys. ANTONI POUS (1932-1976), 1976 Ara jeus en silenci, com la neu. Les antigues paraules que estimaves, les de tothom i tanmateix ben teves, prova de dir-les lentament, sens treva, amb el teu foc d’abans, sota la terra. Si la penetren, floriran encara, contra l’àrid hivern que ens duu la mort. ESTELA ÀTICA, 1980 En la mort d’un amic que estimava la natura, escriu al seu diari: “la mort no ens pot robar allò tant bonic que veuen els nostres ulls i la nostra sang” La mort no ens sabrà prendre, d’entre les mans, les roses, la tebior amorosa dels coloms. La terra diu, no amb altra veu que el cor, que el goig més pur dels ulls i de la sang tornarà sempre. ¿ERA UN VOL D’ÀNGELS...?, 1948 Per la memòria del seminarista R.R.,mort la vigília de la Immaculada ¿Era un vol d’àngels, o el somrís de la Mare, que pressenties, quan als teus ulls naixia aquella ànsia infinita d’horitzons? * La plaça Vella i els voltants de l’església formaven l’espai anomenat la sagrera o espai sagrat a on s’enterraven els morts, fins que per problemes d’espai i de salubritat es va traslladar el cementiri als afores del poble. Passeu al número 14: el replà de missa
  • Foto de 14. REPLÀ DE MISSA: “ INTENT DE PARÀBOLA”
INTENT DE PARÀBOLA Publicat en el Programa de Festa Major de Centelles, 1966 Com un dia qualsevol d’hivern, el carrer de Sant Martí era entollat i fangós. Però ella va entestar-se a passar-hi. Venia de més amunt, dels indrets on hauríeu sentit espetegar, aquella mateixa tarda, els trets de la cacera. Un mantell bru embolcallava fins als peus la seva esvelta figura i traïa el desig d’amagar alguna llum misteriosa. Trescava, Serrat avall, a gambades seguides i no gens sorolloses. La petita de les germanes Pitarc, a qui costava, com cada nit, d’agafar el son, havia sucumbit a la dèria inveterada d’espiar des de darrere la finestra, a qualsevol indici d’enraonaments o de passos. D’un quant temps ençà, era més propensa que mai al sobresalt. La tardor passada, un terrabastall insòlit havia somogut la pau del barri. Encara li semblava que sentia les veus enrogallades i selvàtiques, com emparadades d’un dret inalienable, que reclamaven vi i més vi fins a vessar-se pel carrer, perquè al veïnat hi havia hagut un cert casori. Ara, però, la nit de desembre era tancada en un silenci espès. Els matinejadors forçats o d’habitud havien retirat ja feia estona. Les criatures s’havien adormit a la meitat del parenostre, tot barrejant-hi una mica, amb la llengua de casa, la llengua de l’escola. Ja s’havia apagat el llum del qui vetlla sovint, atrafegat en la seva feina minuciosa, i el de l’aviciat a la lectura. Ara ella avança, la dona d’esvelta figura, en plena quietud, amb un trepig tan lleu, que ni la petita de les Pitarc no ha cregut que s’ho valgués, de guaitar. Era una remor suau, com la de les flors de paper de l’altar del Socòs, quan les espolsen, o el cop de manteu de l’estimat capellà de can Cendra, quan tomba una cantonada. Els àngels barrocs de cal Comte fan veure que aguanten l’escut, més gros que no pas ells. Quan ella s’esmuny de la Plaça, alguna raó obscura, que jo només sospito, li porta a la memòria el nom de Gilabert. Travessa el call per on alena, com quasi sempre, un aire gèlid. Passa la porta de l’esglèsia sense que li calgui obrir-la, perquè n’és la mestressa. La volta, a l’indret de l’absis, continua, temps ha, sense acabar-se de cloure. El mestre de cases, que els comtes han portat d’Itàlia, no aconsegueix de lligar els feixos de nervis que pugen de terra, dissimulats dintre columnes corínties. No sap trobar l’equilibri entre els diversos impulsos. Ignora els estrats on es congrien la saba i la força. Ella s’ho mira amb un somrís de comprensió. Repassa mentalment la història de la vila, però, indulgent com és, s’absté de concretar-ne els episodis. No pot estar-se, amb tot, de recordar-ne alguns que li aclareixen el sentit de la fallida arquitectònica. Cal, es diu ella, que es tanqui la volta, que les nervadures s’acordin, obedients, això sí, als dictats de la terra. Esguarda un tronc, bastida amunt, que aguanta les pressions que tocarien a la clau encara inexistent i endevina que, consumit i tot, podrà reviure. Pensa en els pins de la Rovira i en la tenacitat amb què tenen clavades les arrels al terròs. Pensa en les pomes del Cerdà i en les de l'Ollic, les pomes dels àpats d’hivern i les que perfumen d’una sentor aspra la roba blanca de la calaixera de l’àvia. Somriu i surt del temple mentre cauen unes curtes campanades. Segueix uns quants carrers. S’esquitlla, finalment, pel caminet d’en Nasi. Es topa amb alguns que van a treballar de matinada i els adreça el bon dia amb un accent gavatx. La nit penúltima de l’any s’entretindrà una bona estona encara. Es llevarà una claror esmorteïda damunt els blats menuts de Can Garriga. La gent més matinera que entrarà a l’esglèsia aixecarà els ulls enlaire, enduta per la sorpresa d’una tofa obscura, clapejada de groc i de vermell. Abans de migdia, se’n parlarà entre els telers i a les fleques. Cel endins, santa Coloma preveu un ritu que durarà molts segles i es pregunta si el pi, les neules i la pólvora s’esbravaran cada any com un espetec intranscendent o, apresa la lliçó, remouran alguna cosa al fons dels mecanismes més subtils, on s’elaboren les enyorances i els projectes. * Sta Coloma és la Patrona d’hivern de Centelles, a ella es dedica la Festa del Pi. ** No fa pas tant de temps que quan un vidu es casava , hi havia el costum de que pagués una ronda de vi als vilatants, si s’hi resistia se li feien esquetllots davant de casa seva, cada nit , fins que complia el costum. *** Gilabert de Centelles i de Castellet (? - 1368) fou Senyor de les baronies de Nules i de Centelles, fou un conseller del rei Pere III el Cerimoniós, militar i governador general de Mallorca. Derrotà Jaume III de Mallorca a la batalla de Llucmajor.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.