Parc Natural Península de Llevant

Per arribar al Parc cal agafar la carretera d'Artà en direcció a l'ermita, carretera “Ermita de Betlem” (Ma 3333) i girar a la dreta al quilòmetre 4,7. Amb una superfície protegida de 1.671 hectàrees, el Parc Natural de la Península de LLevant abasta bona part de la serra d'Artà (Muntanyes d'Artà) i inclou els cims més alts de les Serres de Llevant (Puig Morei que es troba a 564 m; Puig des Porrassar a 491 m; i Puig de sa Tudossa, a 441 m). Les Reserves Naturals del Cap de Ferrutx i del Cap des Freu, que es troben als termes municipals d'Artà i Capdepera, comprèn dues zones de penya-segats litorals a l'extrem nord de la Península de Llevant. Finques públiques s'Alqueria Vella L'any 2000 el Govern de les Illes Balears va adquirir els terrenys de s'Alqueria Vella. Aquesta finca ens acull a la Reserva Natural de la península de Llevant, ja que ben a prop de l'accés a la finca des de la carretera de l'ermita de Betlem (MA-3333) s'hi ubica l'aparcament i el centre de visitants d'aquesta finca natural. protegit espacial. S'Alqueria Vella destaca per la intensa explotació humana que hi ha estat des de l'antiguitat. Hi trobem dos importants jaciments d'origen talaiòtic; dos conjunts de masies que inclouen, entre altres elements, un molí, refugis i dos camps de conreu, zones de pastura, zones boscoses i de matollar; un camp de detenció militar de la Guerra Civil espanyola i altres construccions militars sorgides com a conseqüència de la mà d'obra que van fer els presoners republicans a principis dels anys quaranta, a més d'una gran superfície de parcel·les instal·lades, les establertes on a mitjans del segle XIX es van intentar establir una nova colònia agrícola que havia de promoure l'aparició d'un nou poble. Passejant per aquest edifici podem veure el vol majestuós de falcons i falcons, però també podem trobar ovelles pasturant, vaques persianes, cavalls i bestiar.

Per anar cap a sa Tudossa cal passar una barrera que hi ha a l'alçada de les cases i seguir el camí. Al fons de la vall hi ha un olivar i davant nosaltres la penya blanca del puig des Corb. Passats uns revolts, queda a mà esquerra el camí que davalla cap a les cases de s'Alqueria Vella de Dalt. Aquests casos de pagès són la segona construcció en importància de la possessió i data del segle XIX; les formen l'habitatge dels amos, a més dels sestadors, les païsses i una cisterna, que es troben aïllats de les cases. A prop de les cases, hi resten una sínia, recentment restaurada, i altres elements etnològics com uns abeuradors, tancats ramaders, nombrosos marges i alguns camins de ferradura: un d'aquests descendeix paral·lel al camí dels Presos en direcció a les cases. de s'Alqueria Vella de Baix. Al llarg d' aquest recorregut hi trobem la tafona i els cotxes, que empraven els habitants tant de s'Alqueria Vella de Baix com els de la de Dalt.

Ja fora del pinar, el sender condueix altra vegada al camí dels Presos, a molt poca distància del Campament des Soldats. El Campament és actualment un munt de ruïnes, però entre 1941 i 1942, un cop acabada la Guerra Civil, va ser emprat com a colònia penitenciària per centenars de presoners del règim franquista. Els presoners construïren la carretera a canvi de redimir condemna (per aquest camí dels Presos). Aquesta havia d'arribar fins a sa Talaia Moreia, on s'havia d'aixecar un fort armat amb bateries de costa. En el Campament encara hi podem intuir les dependències dels oficials, la cantina, el magatzem, l'hospital i imaginar en quines condicions convivien els presoners dins els barracons. Una pedra gravada recorda les persones que van ser condemnades a treballs forçats. El Campament des Soldats fou construït com a camp de reclusió de presos els primers anys de la dècada de 1940, un cop acabada la Guerra Civil. Era una colònia que allotjà presos polítics i de guerra del bàndol republicà, que eren duts aquí, en la majoria dels casos de la Península, amb l'objectiu de fer treballs forçats per redimir condemna (com per exemple, la construcció de la carretera).d'aquí que la coneguem com a camí dels Presos). La carretera acaba gairebé quatre quilòmetres més amunt, en direcció a sa Talaia Moreia, lloc on suposadament voldria construir una bateria de costa per a la defensa de l'illa. Aquest element és únic a Mallorca i molt poc comú a tot l'Estat, ja que els camps de reclusió normalment eren construccions desmuntables i no de pedra, com els que aquí podem observar.

Des del camí dels Presos, s'Esquena Llarga parteix com a tirany en direcció est, fins arribar al refugi des Oguers. A mesura que avançam pel pendent suau, deixam enrere a la dreta el torrent de s'Arboçaret, els cingles des Porrassar (que s'estenen fins al puig del mateix nom), s'Esquena Pintada i s'Esquena Curta. De dreta a esquerra es distingeixen perfectament els cims del puig des Porrassar, el d'en Pelegrí, el puig de sa Fèl·lera, el puig de s'Àguila i el puig des Telègraf o talaia de Son Jaumell. La torre que corona aquest últim puig és visible des de sa Talaia Moreia (s. XVI), una torre de vigilància construïda en el punt més alt del cap Ferrutx. La ubicació de les torres permetia dominar les diferents panoràmiques i detectar aproximacions cors a la costa, prou habituals a la Mallorca dels segles XVI al XVIII. Els torrers, en veure atracar-se naus perilloses, alertaven les torres veïnes mitjançant senyals de fum, que retransmetien el missatge de manera encadenada fins assolir les poblacions. A la retallada costa es destria la torre d'Albarca (o torre des Matzoc, s. XVII), proveïda d'un canó per a la seva defensa.

El refugi des Oguers permet gaudir de la muntanya, tot i que es troba a tan sols uns minuts de la mar. Si seguim baixant pel camí des d'on veníem arribarem avia a s'Arena des Verger, al final de l'itinerari. Des del refugi des Oguers els dies clars es pot destriar, a la llunyania, el perfil de l'illa de Menorca i amb uns prismàtics poden apreciar, fins i tot, alguns casos blanques de la seva costa.

Un últim descens per aquest camí polsegós ens condueix fins a s'Arenalet des Verger. No és difícil endevinar que és tracta d'una petita platja d'arena blanca, un lloc especial enmig d'aquesta costa predominantment rocosa. La poca freqüentació d'aquest espai ha permès que s'hi conserven alguns signes de formacions dunars. A les modestes dunes de darrere la platja es distingeixen els cards marins ( Eryngium maritimum ) i les lletreres ( Euphorbia sp.) per entre els còdols i els saulons (bocins provinents d'un aflorament rocós proper) que la mar ha empès cap a la vorera. És habitual trobar-hi alga i olives de mar, és a dir, fulles i fruits de Posidonia oceanica, una planta marina que, a banda d'altres funcions ecològiques essencials per als ecosistemes marins, ajuda a protegir l'arena de les platges. Ben a prop de la platja s'ubica un dels tres refugis dels Parc, a més d'una zona d'acampada, gestionats tots ells pel Govern de les Illes Balears. Antigament el refugi es coneixia com la caseta des senyor, i era el lloc d'estiueig dels propietaris de les possessions des Verger i Albarca; més endavant fou utilitzada per partits de caçadors; d'ençà l'any 2000, quan els adquirí la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, les finques estan declarades Refugi de fauna i estan consagrades a la conservació de la natura i el gaudi públic. Des d'aquí mateix es poden emprendre diverses rutes. Si disposem de temps, és molt recomanable conèixer la font de Penya Roja, una fàcil caminada (20 minuts) pel llit del torrent i l'arboçar. Si la nostra intenció és tornar al puig de sa Tudossa, podem fer-ho altre pic pel camí d'en Mondoi o bé per s'Esquena Llarga (90 minuts), una pujada de pendent més suau. D'altra banda, podríem arribar a cala Estreta i cala Mitjana (90 minuts) pel camí dels Carabiners, que segueix el litoral i passa per la torre d'Albarca (30 minuts).

Per a què servia la calç i com funcionava un forn de calç? La calç va ser des de fa 3.000 anys i fins que fou substituïda pel ciment (des del segle XIX, però sobretot després de la Guerra Civil) el conglomerat més emprat per unir i protegir els materials. A més, la calç és feia servir per emblanquinar, desinfectar i ensulfatar les plantes contra les plagues. La calç és produïa a forns de pedra de planta circular i secció normalment cònica, sovint excavats en el pendent. A la part inferior es deixava una finestra o "boca" per introduir-hi la llenya. La cocció podia durar des d'unes hores a 15 dies, segons les dimensions del forn. Un cop calcinades les pedres, es desmuntava la volta a cops de pic, i els pedres es desfeien en terrossos de calç viva. Com a combustible s'emprava la llenya que s'obtenia de desbrossar el bosc. En un forn es podrien cremar de 700 a 1.800 feixos de llenya, de 30 a 40 kg cada un, per obtenir més de 20 tones de calç. L'aprofitament de la llenya i la vegetació evitava el risc d'incendis. Així doncs, el forn de calç d'aquest itinerari és una prova que en el passat els voltants del forn varen ser boscos. Els incendis reiterats i els aprofitaments forestals excessius en varen reduir l'extensió fins l'actual.

Les finques Aubarca i Hort van ser adquirides pel govern de les Illes Balears l'any 1999. Des de l'antiguitat sempre han estat íntimament vinculades i formaven part d'una mateixa finca a complementar. D'una banda, Aubarca sempre ha tingut un caràcter agrícola, amb conreus de cereals i oliveres, alhora que té un avantatge important. D'altra banda, Es Verger comptava amb una ramaderia important perquè la finca està dominada per zones muntanyoses, tradicionalment utilitzades com a pastura per al bestiar d'ovelles i cavalls. L'entorn de les cases d'Albarca és el més important de tots, presenta una intensa explotació humana (èpoques, carboneres, forns de calç, bancs, un molí, i diversos jaciments arqueològics). Actualment la casa dels senyors d'Albarca és un refugi de muntanya. El camí comença vora els casos d'Albarca. Aquesta possessió mallorquina, comprada pel Govern de les Illes Balears l'any 2000, comprèn entre altres edificacions la casa dels senyors, avui dia habilitada com a refugi, i la casa dels amos, a més de les païses, els solls, la tafona i els sestadors. Entre les dues cases, unides per uns arcs que funcionen com a canalitzacions d'aigua, hi ha un passadís al final del qual, girant cap a la dreta, s'inicia el camí de baixada als Horts Vells.Ja dins dels límits d'Es Verger, a la zona litoral, trobem dues edificacions més (l'antiga casa d'estiueig dels senyors i casa d'ús ramader d'Albarca) reconvertides en refugis de muntanya. Pel que fa al valor natural d'aquests immobles, és Verger on fem les troballes més destacades, ja que aquesta propietat comprèn tot el Parc Natural Costaner de l'Est Peninsular (des de s'Arenalet fins a Cala Es Verger na Picarandau) i cims més alts de la Serra de Llevant. Dins del recinte es troben nombroses coves i cavernes, nombroses plantes endèmiques rocoses, així com les principals zones de rapinyaires nidificants al parc

Actualment els casos des Verger es troben en mal estat de conservació, però altres generacions les conegueren de manera ben diferent. L'arxiduc Lluís Salvador la descriu com “una casa nova i modesta amb portal rectangular, des de la qual es domina la mar al peu fins a les costes de Menorca”. La finca des Verger sempre s'ha associat a Albarca perquè els propietaris d'ambdues han estat generalment les mateixes persones. Les cases varen estar habitades fins els anys 80 del segle passat i als horts es podia trobar tota casta de verdures i hortalisses. Els horts reben aigua de la font des Verger. Arran del camí hi ha una surgència d'aigua amb una curiosa inscripció: “Antig ullal de temporada, font permanent des de 19... Any 1958”. Les cases des Verger tenen una estructura prou diferent a les de s'Alqueria Vella de Baix, si ens referim a les dependències interiors. Però el que destaca és la diferència de les finques des del punt de vista de l'explotació: a es Verger el desenvolupament de la producció hortícola i la ramaderia porcina (podem veure encara els solls) varen ser majors, mentre que s'Alqueria Vella. es dedicà més a la producció d'oli ia les ovelles. A les piques i síquies des Verger podem trobar plantes d'ambients aquàtics com són les molses i les algues. Entre la fauna trobem una gran diversitat d'invertebrats, com les libèl·lules, i vertebrats com la granota ( mentre que s'Alqueria Vella es dedica més a la producció d'oli ia les ovelles. A les piques i síquies des Verger podem trobar plantes d'ambients aquàtics com són les molses i les algues. A les piques i síquies des Verger podem trobar plantes d'ambients aquàtics com són les molses i les algues. Entre la fauna trobem la serp d'aigua ( Natrix maura).

Al fons de la vall veurem zones de conreu, que contrasten amb els costers coberts de càrritx ( Ampelodesmos mauritanica ) que s'enfilen fins al capdamunt de les muntanyes que formen ses Murades, les penyes que revolten la vall. El carritxar cobreix grans extensions del Parc natural i dóna color al paisatge: daurat tot l'estiu i verd viu a partir d'octubre. A més del càrritx, hi ha una gran varietat de plantes, molt abundants com la mata ( Pistacia lentiscus ) o el garballó ( Chamaerops humilis ), l'única palmera autòctona de les Illes Balears; i d'altres menys abundants com la ceba marina ( Urginea maritima), fàcil de reconèixer per les seves grans fulles i l'espiga de flors blanques que s'obren en ple estiu. Entre les plantes destaca un grup nombrós d'espècies endèmiques, com la rapa blava o borda ( Arum pictum ), pròpia de les Illes Balears, Còrsega i Sardenya, la lleganyova ( Aetheorhiza bulbosa ) i el safrà bord ( Crocus cambessedesii ). Tot i el bon nom d'espècies que trobem, l'abundància del càrritx és notable. L'explicació, com tants altres vegades, té molta relació amb nosaltres, els humans. A les finques de muntanya s'ha practicat des d'antic la ramaderia ovina extensiva. Les ovelles aprecien el càrritx, que una vegada segat o cremat rebrota, oferint brots més tendres i mengívols. Per això, durant molt de temps, els pastors han emprat el foc per a obtenir noves pastures per al ramat. Aquest mètode, emperò, ha tingut efectes negatius en la composició de la vegetació i ha marcat l'aspecte d'aquestes muntanyes. Després del pas del foc, les plantes rebrotadores (i especialment el càrritx) es veuen molt afavorides enfront de la resta. Si tenim en compte que en els anys 1992-2002 es cremaren al Llevant de Mallorca més de 4.000 ha de garrigues i boscos, entendrem que la reiteració dels incendis ha empobrit les muntanyes, que han perdut la major part de la coberta arbòria, accelerant l'erosió del sòl. En el Parc, s'empra el ramat per tal de disminuir la densitat del carritxar, de manera que es redueix la combustibilitat i, per tant, el risc d'incendi.