Pallers- Caro- Tubo

14 d'octubre de 2017
Nova visita al cim dels Ports, Mont Caro, de 1442 m. Aquesta vegada repeteixo part de l’itinerari que ja vaig publicar el 2014: http://senderes.blogspot.com.es/2015/02/caro-pels-pallers-i-bassis-de-caro.html , però donades les circumstàncies climatològiques del dia: molt ennubolat i en bona part del camí entre boires, que val a dir que també li donen un ambient especial i misteriós a la muntanya, optem per tancar la volta per un dels camins clàssics del Port: El Tubo.

Aproximació: Pugem al Port per la carretera que surt de Roquetes, deixant l’accés als Reguers a la dreta. Un cop a la zona de xalets, deixem enrera el conegut restaurant del Port: l’Esquirol, i aproximadament a 1 Km. deixem també a la dreta la pista que baixa cap al Mascar. Per l’esquerra la pista remunta el coll de la Carrasqueta i al canvi de vessant podem deixar els vehícles a una petita esplanada a l’esquerra. Les marques del GR 7 ens ajuden a localitzar el lloc de partida i retorn.

Dificultat: Moderat /difícil. El sender és una mica exigent però fàcil el primer tram fins a Caro. La baixada és molt potent i per terreny absolutament descompost. Només apte per a gent curtida a la muntanya.

Desnivell: Uns 1000 metres acumulats.

Durada: 2’30 / 3 hores. Uns 6,5 Km.

Itinerari: Des del Coll de la Carrasqueta resseguim en pujada continuada el GR-7 fins al Coll de Pallers. Només un breu respir per visitar les runes d’una caseta a la dreta del camí, aproximadament al primer terç de la pujada. L’any esta sent molt sever per la manca de pluges, i bona part de la vegetació reflexa la sequera. Els boixos estan marronosos i les falgueres completament seques. Tot i així el dia acompanya amb un compacte conjunt de núvols arrapats a la cresta de Caro, que li dónen un aspecte força misteriós i a l’hora humit a l’ambient, que ajuda a caminar suavitzant la temperatura.

Algún auró roginós o daurat resalta entre les boires… un esclat de tardor.

Un cop als Pallers, i amb una visibilitat nul·la, optem per emprendre ràpidament la pujada cap a la Moleta Rodona, pel trencall de l’esquerra. El de la dreta segueix el seu camí en pendent cap a la Travessa del Camí, on podem escollir anar a Cova Cambra pel GR o cap al Bassis de Caro.

Aquest primer tram força pendent del sender de pujada a la Moleta et deixa ràpidament sense alè, però girant la vista endarrera tenim unes precioses vistes aèries dels Pallers, que apareixen intermitentment, entre boires.

Des de la Moleta Rodona cal seguir carenejant en direcció nord-est, per sender força fressat i marcat esporàdicament amb marques vermelles. Ara planejant, podem assomar-nos als vetiginosos caents del grans cingles que s’aboquen al buit a la nostra esquerra. De vegades poden albirar, durant breus moments, retalls de la Mola de Catí. Al davant alguna llambregada de les antenes de Caro ens indica que ja hi som a tocar. El sender deixa la carena i enfila el vessant de ponent del cim, jugant entre bosquets de pi i sortejant els potents cingles de la mola cimera.
Finalment arribem a la pista, al tram final de la pujada a Caro que remuntem per la nostra dreta i que ens deixa a la petita esplanada del cim de Caro. Entre poderoses antenes que s’aixequen molts metres per damunt dels nostres caps, romàn més humil la petita piramide de pedra que dóna recer a la Mare de Déu de la Cinta. Petit monument homenatge a la verge, que a còpia d’anys s’ha guanyat el seu espai , i per als que el coneixem “de tota la vida”, ja forma part del paisatge de Caro.
La novetat és el magnífic i modern balcó penjat sobre un resalt rocós, que s’asoma sobre els barrancs de Cova Pintada i de la Conca, desafiant el buit cap a llevant.

Avui el paisatge no es pot ni intuïr. Alguna vegada un mar de núvols d’estén als nostres peus i ens regala panoràmiques fantàstiques, amb el Montsià emergint com una illa del mar de núvols. Avui estem al mig del núvol… la decisió no es fa esperar. Per a caminar entre boires, optem per una sol·lució agosarada i a la vegada atractiva… la més radical: baixarem pel Tubo.

Així es coneix una canal que desemboca directa, des del mateix cim de Caro fins a la zona dels xalets i el restaurant. El seu nom fa referència al tub que condueix els cables d’alta tensió, que alimenten el complex de les antenes de comunicació de Caro, i que des de fa molts anys, els muntanyencs més agosarats han fet servir per pujar o baixar, directíssimament al cim de Caro, o per accedir a les verticals parets de roca de la cara oest per practicar l’escalada.

Pensat i fet. Ens arriem avall sense manies. La referència és ben clara, cal seguir el traçat, vertiginós del tub d’alta tensió, evitant en tot moment anar molt a tocar per evidents motius de seguretat, tot i que en moltes ocasions no hi ha més remei, perquè la densa vegetació, es traga literalment el tub i el camí.

A la nostra dreta queden els potents cingles de roca solcats de vies d’escalada. Mentre davallem, una cordada lluita a la via Mum contra la verticalitat de la roca. M’encanta el dringar dels mosquetons a les cintes exprés penjant del talavart, el brunzir de les cordes lliscant entre els mosquetons, la dansa vertical dels escaladors amb els seus moviments ferms i alhora delicats cercant la presa que et permet superar el pas decisiu de la via, amb els dits ensangonats i emblanquinats pel magnesi… grans records de la meva etapa d’escalador.

A la base de les parets de roca a la nostra esquerra podem veure si ens assomem un moment, una petita canal que a la capçalera amaga un coveta.

Avall!!!. Sempre avall sense aturador fins a la plana de la vall. Hem baixat de cop prop de 400 m.

El pendent va a morir a una petita caseta blanca amb sostre de teula que deu amagar alguna mena de transformador dels cables que pugen pel tub. Li donem la volta a uns xalets que hi ha a tocar i sortim al davant del Nou Refugi de Caro, i a pocs metres retrobem la pista principal que seguim cap a l’esquerra. Passem per davant del Restaurant del Port, el veterà Esquirol, i seguim la pista pel mateix camí que hem fet amb el cotxe fins al Coll de la Carrasqueta on tanquem el cercle.

Les cames i el cos ressentits pel “Tubo” ens demanen a crits fer una parada al camí, i enlloc com al refugi de la UEC. El bon tiberi i la millor companyia de l’amic Pere, guarda del refugi, acaben d’arrodonir un excel·lent dia de muntanya.

Bona ascenció i “descens”!!!