jaume-

Coordenades 495

Data de pujada 6 / de juny / 2021

-
-
293 m
146 m
0
2,3
4,7
9,36 km

Vista 17 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Olivella, Catalunya (España)

Sortida del dia 7 d'abril de 2021. 9, 36 km.
Descripció: Alfred Castells i Jaume Sendra. Fotos: Jaume Sendra.
Aparquem el cotxe al pàrquing que hi ha abans d’entrar al poble, a la dreta.
Comencem la sortida, són les 8,30 del matí. Seguim la carretera BV-2111 cap a
l’esquerra mentre veiem, més enllà, a la dreta, la masia de Cal Muntaner i agafem el camí de Cal Muntaner, deixem la masia a la esquerra i seguim cap el Torrent de la Lloreda des d'aquest lloc fins a prop de Santa Susanna està encerclat amb fil elèctric (anomenat pastor elèctric) per els cavalls que pasturant per el Parc i de tant en tant tenim que anant obrint les tanques per poder passar. Seguim un corriol, al camí del castell, just en el seu encreuament amb el fondo de la Severa que passa per el Barret del Rector, seguim fins els safareigs i la Font del Rector.
Seguim el camí que va el castell Vell d' Olivella i arribem al petit replà on hi ha les restes de l’església de Sant Pere de Castellvell. Aquí es va originar la població, quan només era un punt de control del pas cap el massís del Garraf. Era la capella del castell, uns metres més amunt, del qual queden algunes restes del mur perimetral.
Un rètol explica que aquesta església va ser l’antiga parròquia del poble d’Olivella fins que la gent no es va desplaçar al pla i es va construir l’església nova, del segle XVII, que ja hem vist abans.
Aquesta és d’origen romànic, encara que actualment està en molt mal estat i lògicament presenta l’orientació est-oest, amb l’absis a llevant.
Pugem fins el turó ha on hi han unes minses restes del castell hi ha una torre, que és el resultat de l’aprofitament de les pedres de l’antiga construcció castral i que és coneguda com a Molí del Rector. pugem per l'escala interior i des del mirador hi han unes excel·lents vistes del Garraf i Penedès.
Esmorzem a les restes de l'església de Sant Pere de Castellvell.
Seguim avall, en direcció est per girar a la serreta del Mas Vendrell fins al Fondo del Pou Francí, on hem girat en direcció nord-oest. Aquí coincidim amb el GR.92-3, però els senyals quasi no es veuen. És una variant mig perduda del GR.92, probablement perduda per culpa de l’acció del càrritx, aquesta planta estranya i invasora que està destruint el sotabosc tradicional del Garraf.
Travessem la riera i arribem al pla de Santa Susanna. Un pou al costat del camí. Aquest és molt profund i s’hi veu aigua.
La pista fa una petita pujada, entre vinyes, mentre anem al caseriu de Santa Susanna.
Ens espera el Joan propietari del caseriu de Santa Susanna que està fent treballs a la vinya, el Joan és cunyat de l'Alfred el meu company.
El Joan ens ensenya el Caseriu de Santa Susanna, està bastant malament i algunes part enrunades.
El diari de Vilanova del 5 de gener del 2001, publica un article sobre aquest mas i diu que en una de les bigues de la casa s’hi manté una inscripció que diu (en castellà) “l’any 1897 en aquest castell hi va caure un llamp”. Veiem el Pi Gros de Santa Susanna, gran exemplar de pi de 1,80 metres de circumferència. Sota el pi hi ha un interessant pèlag.
Anem ara seguint una pista de tornada, tot fent una volta passem per el Clot d'en Feliu, més endavant trobem el ramat de cavalls i ases de la fundació Miranda. Un senyal ens indica la Cova de Can Muntaner. Baixem per un caminet estret per arribar al mirador. Un cartell explica que devia haver estat ocupada per humans al menys des de fa uns 7000 anys. La seva situació, a la riba dreta de la riera de Begues i la seva situació poc visible i protegida la devien fer ideal com a refugi natural.
Finalment passem pel costat de Can Muntaner. Els masos s’han anat recuperant, com hem vist en el cas de Santa Susanna, gràcies a la transformació dels camps en vinyes. La vinya (o millor dit: el vi) s’ha convertit en un important i productiu recurs econòmic.
arribem a l'aparcament a les 12 h del 7 d'abril de 2021.
Punt d'interès

el Barret del Rector

El Barret del Rector (Castell vell d'Olivella) Com fent de fita a un oblidat camí que des del fondal de la Cervera ascendeix cap al Mas del Rector i Castell Vell d’Olivella, hi ha aquest conjunt roquer que té forma de bonet eclesiàstic. S’ha volgut creure que és un dolmen sense llosa, però la veritat és que entre els penyots no és possible enterrar-hi ningú, que aquesta era la finalitat d’aquests megàlits.
Punt d'interès

Font del Rector i Safareigs

La font del Rector està situada a l'esquerra del fondo de la masia del Rector (fondo antigament conegut com a coma de Sant Pere). Actualment l'aigua de la font és canalitzada, el punt on raja ha estat protegit amb parets de pedra seca amb banquetes, també de pedra, per seure. Es delimita així un àrea de planta triangular on s'ubiquen els safareigs, una estructura rectangular de 6,70 m x 2,50 m aprox. dividida en dos piques on arriba l'aigua de la font. Part del pedrís superior de l'estructura està fet amb lloses de pedra inclinades per rentar la roba. La resta es delimita amb maons. Avui dia és utilitzat com un punt de seguiment de la fauna. A uns metres de distància pel corriol en direcció sud-est des del safareig, hi ha una peça que sembla una base de molí de pedra, la part passiva, d'1,20 m de diàmetre, a on recolza una pica rectangular de pedra (100 cm x 43 cm)encaixada a una pedra. Les peces semblem disposades per fer la funció de cocó i d'abeurador respectivament. Al bancal inferior de la ubicació de la font, destaca un marge de pedra pel qual s'hi baixa per unes escales volades encastades. Mitjançant un tub l'aigua es portada a aquest nivell inferior on s'omple una petita pica (54 cm x 40 cm) que a la vegada omple un abeurador fet d'obra moderna de quasi 7 metres de llargada per 40 cm. Aquesta font, documentada l'any 1681 com a font del Castell Vell, proveïa d'aigua la propera masia del Rector i les feixes d'hort que hi ha sota mateix de la font. Els safareigs es van recuperar l'any 1860. A l'estiu i en època de sequera, els vilatans no podien accedir als pous, ja que els propietaris racionalitzaven l'ús i només oferien aigua per beure. Quan calia rentar la roba, feien torns per anar als safareigs de la font del Rector i es repartien la tasca de transportar la roba bruta, el cubell, el sabó i la monyeca de cendra i la deixaven en estuba. La cendra emblanquia la roba i la desinfectava. Després la rentaven amb pastilles de sabó fetes a casa, amb sosa i greixos animals. Un cop neta, s'estenia sobre la vegetació. Aquesta activitat s'aprofitava per controlar els safareigs i per dur-hi els ramats a pasturar
Punt d'interès

Castell d'Olivella

De l'antic castell d'Olivella, documentat des de l'any 992, es conserven només algunes restes dels murs que sembla que dibuixen una planta trapezoïdal. Les parets són de pedra poc treballada i morter d'escassa qualitat. Enmig de les runes del castell d'Olivella, i aprofitant les seves pedres, es va construir al segle XVIII un molí, que va restar inacabat; d'ell es pot veure una torre rodona. És un castell termenat i de Frontera que ja apareix mencionat en documents del 992 i del 1002. En una transacció del 1038 s'assenyalen els límits d'aquest castell. Sembla que el domini feudal del castell d'Olivella pertanyia al bisbe de Barcelona. La construcció del molí, al segle XVIII, va ser una iniciativa del rector d'Olivella, que va morir mentre s'estaven traslladant les moles de molí des de Vilafranca. Les moles van quedar abandonades i hom diu que una està a la riera de Begues i l'altra a la serra dels Carlins.
Punt d'interès

Capella Romànica de Sant Pere de Castellvell

Molt a prop del castell d'Olivella hi ha les restes de l'antiga capella romànica de Sant Pere. És un edifici d'una nau de la qual només en resta l'absis, amb una finestra d'esqueixada simple, i part dels murs. Prop d'ella hi ha les ruïnes de la Masia del Rector. L'església era l'antiga parròquia d'Olivella. S'esmenta per primera vegada a mitjans del segle X, quan era possessió de la mitra barcelonina. L'any 1625 la parròquia es traslladà al temple bastit al castell nou d'Olivella. L’Església Vella està situada a l’antic Castell Vell i edificada l’any 1271 pel bisbe Arnau de Vilanova. Els primers documents de l’església daten del segle XIII, però no va entrar en funcionament fins al 1625. D’estructura romànica, l’Església Vella tenia una nau de planta rectangular amb l’absis llis i una porta a la façana del migdia.
Punt d'interès

Caseriu de Santa Susanna

Molt a prop del Puig de la Mola, un dels cims més alts del Garraf, i en el fons d'una vall excavada per la riera de Begues, es troba aquest conjunt de construccions enlairat d'alt d'un roquissar d'uns 350 metres de llarg per uns 150 d'amplada. El caseriu que forma es va edificar al llarg dels segles al pla que porta el mateix nom (Santa Susanna), i en el qual circula en meandre, la riera de Begues. Aquesta situació li dona un aspecte majestuós. La llogaret està format per cinc nuclis edificats, un d'ells fortificat, en estat ruïnós o semiruïnós. En destaquen: la Casa Gran, el conjunt de major entitat, situat al punt més elevat; Can Mison, de menors dimensions, Can Blai, a peu de la roca, sota la Casa Gran, i per últim, a la vessant nord-est, hi ha un magatzem utilitzat a l'actualitat com a garatge. La fortificació com a tal, es presenta en la torre quadrangular que destaca al sud-oest de la construcció i per la presència de petites troneres de l'època de les guerres carlines. La porta principal al conjunt està coberta amb un arc escarser i el terra exterior està pavimentat amb pedres. Part de la torre va ser convertida en dipòsits de vi, avui fora d'ús. En l'encavallada de fusta que cobreix aquest es pot llegir, escrit en guix "Año 1897. Queido un rayo en este castillo". El caseriu va anar quedant en un progressiu abandó fins arribar a ser total a mitjans de la dècada de 1970. Són tres els dipòsits rodons, enrajolats i envernissats, més antics que encara es conserven. Sembla ser que durant la dècada de 1950, es van transformar i construir nous dipòsits de forma quadrada. En aquesta època hi havia quatre forns de pa, cinc cases i sis cups. Hi van arribar a viure cinc famílies. Avui tan sols rep la visita del pagès i el propietari, que treballa les terres de cultiu que l'envolten. Respecte de la capella no s'ha trobat cap indici dins el conjunt, però hi ha la tradició de que aquesta es trobaria a l'antic camí d'Olivella (Informació oral Joan Raventós Alabreda, juny 2003). Dels espais més característics del conjunt destaquen la habitació coneguda com a La Prisió, un espai lúgubre, excavat i construït al terra, amb un únic accés des d'alt. Una altra dependència que destaca per la seva curiositat és la que la tradició oral atribueix a la "sala dels nuvis", en la qual en el segle XIX es quedaven tancats i barrats les parelles recent casades del caseriu, passant una breu i econòmica lluna de mel. Els aliments se'ls facilitaven mitjançant una petita obertura a la paret. En aquesta sala hi ha una finestra amb un mig festejador. Hi ha també celler i en els magatzems, localitzats bàsicament al pis superior, es guardaven per al seu assecat gra, ametlles, olives, etc. Hi ha també estances on es guardaven els animals, com ara cavallerisses (encara es poden veure els pessebres). Una altra zona derruïda del conjunt era utilitzada per tenir aviram, conills i porcs. En tota la extensió del pla, i també a les vessants de les muntanyes més properes, es cultiven sobretot la vinya i els arbres fruiters, principalment presseguers, encara que amb la baixa qualitat del sol del massís del Garraf é va transformant tot amb vinya. Als voltants de la caseria hi ha tres pous: un al nord, al costa d'una vinya, un segon en el camí que mena al conjunt edificat, i als seus peus, i un tercer, al sud, al costat del pi blanc centenari. Aquest darrer sembla tenir una gran capacitat de magatzematge, ja que en èpoques de pluja continuada, el pou es desborda molt abans de que l'aigua pugui baixar per la riera de Begues, a lo qual indubtablement també ajuda el fet de que l'aigua de pluja es filtri ràpidament sota terra degut al tipus de terreny del Garraf. Un altre element d'interès a prop és la bassa d'aigua de 500 m3 de capacitat catalogada com a de tercer ordre, segons el Pla de Prevenció Municipal d'Incendis Forestals (PPI) d'Avinyonet del Penedès. L'indret estava habitat en època ibero-romana, tal i com demostren les restes arqueològiques trobats als voltants. Tres pous proveïen d'aigua als seus habitants fins al seu abandó, i un dipòsit d'oli evidenciava un cultiu intensiu d'olivera, la qual encara es troba present al pla. El topònim "Quadra de Santa Susanna" apareix documentat des del segle XI, tal com recull l'obra "Catalunya Romànica" (CATALUNYA ROMÀNICA, 1992). Santa Susanna és un testimoniatge feudal el més antic d'Avinyonet (1953) (SADURNÍ ET AL., 2000). Una quadra medieval era una demarcació amb jurisdicció pròpia dintre el terme d'un castell. Les terres que pertanyien a aquesta demarcació estaven dirigides des d'una fortalesa on vivia el senyor, el qual cobrava impostos als pagesos que les cultivaven. El nucli arquitectònic de la quadra es caracteritzava per la presència d'una fortificació que donava seguretat a un grup de cases i per l'existència d'un recinte religiós. D'aquesta manera els habitants cultivaven les terres properes a la quadra assegurant-se els serveis de seguretat i espirituals que donaven la fortificació i la capella. Santa Susanna era una quadra peculiar, ja que els nuclis habitats s'agrupaven en la penya que presidia el pla, donant ella mateixa suficient aïllament i seguretat. En el cas de Santa Susanna, "Quadra" faria referència a una torre de defensa construïda per part d'algun cavaller, per voluntat del comte de Barcelona Ramon Berenguer I (JUNQUERAS; MARTÍ, 2001). En qualsevol cas, el topònim "Quadres" apareix associat a la parròquia de Sant Pere d'Avinyó, en diversos documents privats del segle XII (JUNQUERAS; MARTÍ, 2001). També apareix Santa Susanna en diversos documents sota l'apel·latiu de "castell", així per exemple en el segle XVII ("lo castell i la quadra, en el terme del castell d'Avinyó". De qualsevol manera, se sap que en el segle XII, la quadra pertanyia al senyor Ramon de Ribes i a la seva muller, Sibil·la, els quals, l'any 1158, van fer donació a Berenguer d'Avinyó del "podium de Sancta Susanna", dins el terme del castell d'Olèrdola i parròquia de Sant Pere d'Avinyó. Aquest els va reconèixer com a senyors i es va comprometre a cultivar les terres de Santa Susanna i aixecar una fortalesa i cases (VILLACAMPA et al s.d.). La falta de documentació potser indiqui el poc desenvolupament d'aquesta quadra a través dels segles. Del període històric compres entre el segle XII i el XIV, no es coneixen documents. De tota manera, dins el llogarret encastellat s'endevina una torre quadrangular que sembla posterior al segle XIII. El 1332 se té testimoni d'una cerimònia d'infeduació que es va celebrar el 26 de gener en la qual el cavaller Guillem d'Avinyó va prestar fidelitat i homenatge al també cavaller Bernat Guillem de Ribes pel feu de Santa Susanna, el qual lliura uns guants com a símbol de potestat senyorial. La història es succeeix en diversos episodis documentats, dels que es destaca la venta de Santa Susanna per part dels Ribes a l'Episcopat de Barcelona el 1389. Altres documents parlen de les relacions de l'Episcopat i Guillem d'Olivella al segle XV, i del privilegi obtingut de tallar llenya, l'any 1484 per les gents de Vilafranca, quan la quadra era senyoriu de Pere Ramon d'Avinyó, habitant de les Gunyoles. Posteriorment apareixen els cognoms de Perpinyà Gelabert i Mas, al segle XVII com a propietaris de l'indret. El cognom Marcé, actual en la possessió d'aquest llogaret, apareix a la documentació l'any 1630 (Jaume Marcé), com a pagès habitant d'aquest indret. Actualment, tant el caseriu com a les terres que la envolten, són propietat de Joan Raventós i Marcé. Aquest indret pertany a la família Marcé amb seguretat des del segle XVIII A propòsit encara es conserva una fita que correspon a l'afrontació de les seves terres i que porta el seu nom "Marcé". A Santa Susanna hi havia rabassaires i no parcers.
Punt d'interès

Cova de Can Muntaner

La Cova de Can Muntaner està situada a la riba dreta de la riera de Begues. Els materials localitzats a l'entorn de la cova ens permeten suposar que fou ocupada pels humans com a mínim des de fa 7.000 anys. L'aigua de la riera ha inundat repetidament la cova i mai s'hi han trobat restes. Les coves han estat un refugi natural emprat pels humans des de la prehistòria. Sovint hi residien en etapes curtes, a recer de les inclemències meteorològiques o hi tancaven els remats d'ovelles o cabres. A partir del segon mil·lenni abans de la nostra era, els han utilitzat especialment com a lloc d'enterrament o com a santuaris. Gran boca d'entrada (8,75 metres d'alt per 19 metres d'ample) que inicia en rampa ascendent una galeria de 19 metres de longitud que resta totalment tancada. En el costat dret de la mateixa entrada hi ha una petita galeria hi ha una petita galeria de poc més de 2 metres, estreta i obstruïda per blocs. El maig del 1980 membres del Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú) exploraren la cavitat. El desembre de l'any 2006 s'hi excavaren sondejos arqueològics de 2x1 metres (Castellà, 2007). Aquests proporcionaren resultats negatius des del punt de vista arqueològic. Els estrats que es documentaren eren d'aportació fluvial. Es conclou que, sense excloure la possibilitat de que la cavitat hagués estat ocupada en èpoques pretèrites, la riera de Begues l'hauria erosionat i aportat sediments repetidament, esborrant les possibles traces que n'haguessin quedat.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.