tbach

Coordenades 1015

Data de pujada 26 / d’abril / 2016

Data de realització d’abril 2016

-
-
1.133 m
665 m
0
2,1
4,2
8,39 km

Vista 298 vegades, descarregada 4 vegades

a prop de Collbató, Catalunya (España)

Caminants: Toni Bach, Miquel Colomer, Joan Cortadellas i Josep Rius

El 27 d’abril del 2015 vam començar aquest blog. En un any hi hem penjat 56 sortides, la major part fetes amb la Colla d’entre Setmana, i la resta, poques, amb la Colla del Dissabte, quan hi hem coincidit en Toni i jo. L’objectiu que perseguíem s’ha acomplert, pensem, a bastament: organitzar i ordenar les excursions, fer-ne una petita glossa, i oferir els mapes i els tracks a qui puguin interessar.

A tres quarts de quatre ja som davant de les parades de formatge i mató de Collbató, tan típiques de Montserrat. Hi saludem un paradista olotí, en Toti Torrent, que als inicis de la formació professional havia estat alumne de delineació d’en Toni i meu. Trobem exalumnes pertot arreu!

Enfilem la muntanya per la llarga escala dels Peregrins, que travessa l’estret Pas del Francès i ens deixa a tocar de l’ermita de Santa Anna, ara en ruïnes. Totes les ermites van ser derruïdes el 1812, amb motiu de la Guerra del Francès, i només algunes han estat rehabilitades. Tenim molta feina per fer i deixem per un altre dia arribar-nos a la propera ermita-refugi de Sant Benet, tot i que la tenim a tocar.

A pocs minuts de Santa Anna, ja travessat el torrent, un dels companys ens fa deixar el camí per mostrar-nos una balma on va passar tres dies i tres nits fent d’eremita al final de la seva adolescència; no especifica si fou com una mena de ritus d’iniciació a l’edat adulta ... Santa innocència! La conya durarà tota la tarda: hi ha coses que no és prudent d’explicar-les ni als millors amics! De totes maneres, el sentit de la vida és prou complex com perquè cadascú miri de trobar-hi una resposta satisfactòria de la millor manera possible...

El dia és esplèndid per caminar i la muntanya és plena de visitants, la major part estrangers. El Pla de la Taràntules, on arriba el funicular de Montserrat, és ple d’animació, però nosaltres passem de pressa cap a l’enfilada ermita de Sant Jaume, situada als peus de la Gorra Marinera. Per arribar a les seves parets cal una grimpada que a algun ens és una mica sobrera. Tanmateix, el lloc s’ho val i l’ajuda dels companys fa el mal pas més passador.

Tenim ja a prop les ermites de Sant Joan i Sant Onofre. A aquesta, que aprofita una llarga balma penjada, s’hi accedeix per un camí ben equipat i amb una barana de fusta que evita qualsevol sensació de vertigen. El lloc és espectacular. Finalment, travessem la lleixa i enfilem l’última canal que ens portarà a la derruïda ermita de Santa Magdalena i, cinquanta metres més amunt, al seu cim arrodonit, amb una vista grandiosa a 360 graus sobre tot Catalunya. Ens hi entretenim buscant muntanyes, ciutats i pobles... Diuen que alguns dies de tramuntana, amb visibilitat excepcional, s’hi albira la Serra de Tramuntana de Mallorca.

La baixada es fa ràpida per la pista que porta del funicular de Sant Joan al monestir, tot passant per l’ermita de Sant Miquel; aquesta sí, perfectament restaurada.

Quan ja som gairebé a les envistes dels edificis, un fort repic de campanes envaeix tots els racons del massís.

-No us agradaria pas anar a sentir les Vespres, cantades pels monjos i l’escolania?
-Jo, tot i que he estat motes vegades a Montserrat, no els he sentits mai.
-Si ens posem a córrer com esperitats encara hi arribarem a temps.
-Això rai!

Ja ens tens baixant amb els talons que ens toquen el cul com si es calés foc a la basílica.

Hi entrem suats i esbufegant quan els monjos ja s’asseuen als seus setials. Els salms i els càntics comencen a sonar, harmònics i afinadíssims, i omplen tot el temple d’una placidesa i beatitud gairebé hipnotitzadores. El cant gregorià produeix un relaxament dels sentits que gairebé atueix. Al cap de vint minuts, les veus blanques de l’escolania tanquen la celebració, que en cap moment no havia estat prevista en el nostre programa i que ha estat un preciós regal per recordar.

Tornem cap a Olot, entre converses i silencis que ens retornen als cants dels monjos i a flaixos de la Mòmia, de l’Elefant, de la Panxa del Bisbe, del Gorro Frigi, del Cavall Bernat, de Sant Jeroni... agulles i camins que ens han fet passar una tarda meravellosa. En Joan ens ha fet un bon obsequi!

Al minvant del capvespre arribem a la Vall d’en Bas que, amb tot l’esclat de la primavera, ens fa adonar, una vegada més, de com en som d’afortunats de poder viure a la Garrotxa. Els nostres fills i filles no tenen pas tanta sort!

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.