Temps en moviment  una hora 52 minuts

Temps  2 hores 46 minuts

Coordenades 1388

Data de pujada 16 / de març / 2018

Data de realització de març 2018

-
-
442 m
154 m
0
2,0
4,0
7,95 km

Vista 400 vegades, descarregada 19 vegades

a prop de la Vall d'Hebron, Catalunya (España)

Sortida al barri de Montbau, per pujar a l'ermita de St Cebriá per la plaça del Cargol. Seguir en pujada fins al mirador Maria Gispert del Turó de la Magarola. Baixada al Castell Forti i finalitzar al Palau de les Heures
Font de can Barret Aquesta font és l’única aigua que queda a la superfície, de l’abundor que discorria per la falda de la serra de Collserola en aquesta banda. Primitivament brollava al capdamunt del carrer Poesia, quan tot estava a mig urbanitzar. L’ajuntament va intentar clausurar la font, per les modificacions urbanístiques que s’hi volien fer i pel risc que l’aigua no fos potable. La reivindicació dels veïns va impedir-ne la desaparició i es va traslladar al mig dels jardins de Montbau, on es troba actualment. L’aigua és molt apreciada perla gent del barri i entorns, i sovint es fan cues per omplir d’aigua ampolles i bidons. Can Barret. Casa rural primer (segle XVIII) i casa senyorial després (segle XIX), era una casa situada en zona propera al que avui és el carrer Harmonia. Tenia una extensa heretat que va servir per construir el barri de Montbau. A l’entorn de la casa hi havia uns magnífics jardins amb construccions de caire ornamental amb jocs d’aigua i un gran llac. En aquests jardins es van conèixer Arístides Moragas i Barret (can Frares o can Moragas) i Consol Barret Carafí (can Barret) i l’any 1863 es van casar a la capella de can Frares. El seu fill, Francesc Moragas i Barret (1868-1935); seria el fundador de la Caixa de Pensions.
Obras decorativas a peu de carrer fetas per els propis veins de Montbau.
És una mostra de les moltes explotacions de la serra de Collserola, que subministraven pedra a les construccions dels anys 50 i 60 i granit per el árids de la fabricació del formig. A començament dels anys 2000 es va rehabilitar com a zona de descans i picnic amb un cartell explicatiu sobre l’ explotació de pedra a la serra. S'ha defugit de camuflar la ferida provocada per l'explotació i es contempla com un anfiteatre de trobades, però el vandalisme i la manca de manteniment han degradat la intenció. Enmig de la esplanada els murs de contenció conformen una espiral logarímica en forma de caragol adormit al recer de les parets excavades. Per això s'anomena la Plaça del Cargol.
En un punt on finalitza el barri de Montbau i comença la serra de Collserola hi ha una plaça que té forma de caragol. Tot i que havia de ser una de les portes de Collserola i que és punt d'inici de moltes rutes per la serra, no apareix al nomenclàtor. Això sí, popularment ja se la coneix com a plaça del Cargol. La plaça del Cargol és un parc circular de poc més de 2.000 metres quadrats amb una zona de pícnic i unes vistes que arriben fins al mar. Està al capdamunt del carrer de l'Arquitectura i serveix com a punt de partida de diverses rutes que es poden fer per la serra, com per exemple, la que porta fins a l’ermita de Sant Cebrià. Des de la ciutat no s’aprecia tan bé però des de la muntanya es veu perfectament que la seva forma recrea un caragol. L’any 2002 s’hi va fer la darrera remodelació i es va optar per aquesta curiosa solució per preservar la pedrera de granit que hi havia abans i que encara té una forta presència a l’espai. La recuperació d'aquest espai estava inclosa al projecte Portes de Collserola de l'anterior govern municipal. Amb la congelació d'aquesta iniciativa, la plaça queda en l'anonimat perquè no forma part del catàleg de noms de carrers de la ciutat
En un indret amagat del cami a St Cebria ens creuerem amb les restes de la Font de la Cabra. Está molt malmesa i en ruines per l'abanddonament i per les consequencies d'un incendi a la falda de Collserola.
L'antiga l'ermita de Sant Cebrià, de tradició antiga d'aplecs i festes populars, era freqüentada tradicionalment per la gent d'Horta i modernament pels aplecs dels veïns de Montbau. L'ermita està dedicada als màrtirs cristians del segle III, sant Cebrià d'Antiòquia i Santa Justina. Els orígens de l'ermita no estan documentats, però la forma de construcció suggereix una època preromànica. La capella és rectangular de poc més de cinc metres de costat. Construïda amb llicorella amb carreus poc treballats. Ha sofert moltes transformacions. Una mica més avall hi ha l'antiga caseta de l'ermità, adossada al nord de la capella. Per tradició es diu que al segle XIII hi va fer estada sant Francesc d'Asís i el segle XVI, sant Ignasi de Loiola, i encara més tard sant Francesc Xavier. Del que sí que es té constància històrica és de la fundació de l'ordre dels mínims o de sant Francesc de Paula i de fra Bernat de Boïl, que era de procedència noble i aragonesa i que sembla que va acompanyar Cristòfor Colom en el seu segon viatge a Amèrica. De tornada retorna a la vida retirada i presideix la primera comunitat de frares mínims de Sant Cebrià. Des del segle XIV una pragmàtica reial prohibia als ordres religiosos d'establir nous convents a dins de la ciutat de Barcelona. D'aquí van sorgir fora muralles els monestirs de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron i alguns altres. L'ermita està inclosa dins d'una extensa heretat propietat del marquès l'Alfarràs, després de la desamortització de 1835.
Construcció molt original que s’adapta a les irregularitats del marge i està construïda a base de pedra vista i grava aglomerada. L’aigua és conduïda al tub de ferro galvanitzat que dóna un bon raig que va a parar a una pica fonda i molt ben construïda que està foradada per sota i dóna aigua a una segona pica gran que està a nivell de terra.
Des de aquest mirador, dedicat a Maria Gispert es pot contemplar en una vista de 360ª la ciutat de Barcelona, el Tibidabo, la serra de Montserrat, Serra d' Obac, el Montseny, la Serralada Litoral, el Besós i la façana marítima.
El Castell del Fortí va ser una fortalesa militar construïda per la defensa de la ciutat durant la primera guerra carlina (1833-1840) quan el capità general de Catalunya, Manuel de Llauder, va fer construir fortificacions.
El d’Horta es va bastir per tal de guardar el camí ral entre el Vallès i el Barcelonès, important medi de comunicació entre les comarques i Barcelona i ja als anys 50 estava en estat ruïnós. Horta, essent un punt estratègic important des d’on es podia guaitar tot el pla de Barcelona i rodalies, és normal que disposés d’edificis per a la vigilància com el fortí. És molt possible que el fortí d’Horta, a més de guardar el camí ral del Vallès al Barcelonès, fos la torre de guaita sobre el mar i, possiblement, va ser refugi de bandolers. L’obra és de maçoneria de calç i pedres, amb una filera d’espitlleres que circumden tot l’edifici.
A final del segle XIX hi havia una masia, can Duran, amb unes 30 Ha de terra dedicades bàsicament al conreu de vinya. El 1893 el propietari va vendre la finca a Josep Gallart, que volia construir-hi una residència d’estiueig. L’arquitecte August Font i Carreras es va fer càrrec del projecte. El 1898 es va acabar de construir, encara que el seu propietari va morir poques setmanes després. La propietat va passar als seus fills. Els jardins van ser construïts a l’estil francès i italià, amb brolladors i estanys gràcies a l’abundància d’aigua a la zona. Hi havia diverses escultures. Una de terracota d’una dona amb un nen envoltats per una heura, han donat nom a la finca. A la façana hi ha l’al·legoria de les quatre estacions. Quan va esclatar la guerra la família Gallart era de vacances al palau de les Heures. Van fugir a França el mateix juliol del 36. El palau va quedar incautat per la Generalitat. L’abril de 1938 el president Companys hi va traslladar la seva residència. S’hi va estar fins el gener de 1939, quan va marxar a l’exili. Durant l’estada del president de la Generalitat es va construir un refugi antiaeri en forma de galeria que va per sota del jardí posterior del palau. Després de la guerra els Gallart van recuperar la propietat, van rehabilitar-la i van establir-hi la seva residència principal. El 1952 van abandonar definitivament la finca. En part ja s’havia parcel·lat i el 1958 la Diputació va comprar el palau i 6 Ha.
Muy cerca del Laberint d’Horta se encuentran los jardines del Palau de les Heures, no tan conocidos como el primero pero sí de una belleza igualmente destacable. Construidos junto al palacio a finales del siglo XIX por el arquitecto August Font i ;Carreras y por encargo del industrial Josep Gallart Forgas, los jardines están presididos por unas palmeras de gran altura y otros árboles, como magnolias, acacias, cedros, naranjos, encinas, etc. La visión de todo su esplendor en primavera es un espectáculo para los sentidos. El jardín, de estilo francés e italiano renacentista y diseñado por Adrià Piera, se estructura en tres terrazas: la más alta está ocupada por el palacio y unos primeros jardines. La segunda y la tercera –que es la más grande– son las que tienen más valor paisajístico, gracias a la frondosidad de sus árboles y a sus numerosos parterres. UN PALACIO ESCONDIDO Des de la entrada del parque, el palacio se contempla al final, perdido entre las palmeras con dos escalinatas que descienden hasta el jardín. Construido al estilo de un châteauxfrancés, tiene cuatro torres cilíndricas rematadas en cuatro picos cónicos. La fachada está presidida por un grupo escultórico que es una alegoríade las hiedras de Josep Campeny. Residencia de los Gallart hasta la Guerra Civil, el palacio acogió, durante un tiempo, al presidente de la Generalitat, Lluís Companys, y más tarde pasó a ser propiedad de la Diputación de Barcelona y de uso público hasta que se convirtió en la Fundación Universitaria Bosch i Gimpera, relacionada con la Universidad de Barcelona

2 comentaris

  • edu bcn 13/05/2019

    Hola! un placer leer rutas tan bien comentadas y con tantas forografias.
    Tengo una duda sobre la dificultad de la ruta. Se trata del tramo desde la ermita de sant cebria hasta la carretera de las aigues. Parece q al principio esta bien pero el tramo final , aparte de empinado, no sé si está en buen estado y cual seria su dificultad.
    Me refiero a si hay algun momento en concreto de ese tramo q sea peligroso.

    gracias y un saludo

    eduardo

  • Foto de Joan Blai

    Joan Blai 13/05/2019

    Respuesta a edu bcn.
    Gracias por tus comentarios. Un placer añadido a las rutas es informarme de la historia de los lugares por donde paso.

    Respecto a la información del tramo que dices, desde la ermita de S. Cebriá a la Font de la Meca no hay ningún tipo de dificultad ( ancho y subida suave y constante) . El tramo desde la Font de la Meca a la carretera de les Aigues he de decirte que si es empinada al principio en unos 200 mts, porque hay que salvar una especie de bancales o terrazas ( hay incluso una zona de una casa en ruinas ). Este tramo no esta en muy buen estado pero se sigue sin dificultad entre los arbustos. No lo considero peligroso, sólo empinado como escalones. Después de esos 200 mts es un sendero sin incidencias. (hay foto en el way point de la Meca).
    Hay otro punto de subida desde la font de la Cabra y sube también muy empinado hasta carretera de la Arrabassada y se coge después el camino de la Perrera Municipal.

    Gracias por tus comentarios, y venga, a gastar botas!!!.

    Salud.

    Joan



Si vols, pots o aquesta ruta.