Temps  3 hores 31 minuts

Coordenades 283

Data de pujada 30 / de juny / 2016

Data de realització de març 2004

-
-
921 m
395 m
0
3,2
6,5
12,99 km

Vista 725 vegades, descarregada 7 vegades

a prop de l'Abella, Catalunya (España)

Recupero un projecte que vaig fer conjuntament amb el meu pare l'any 2004. Ell estava capacitat per fer la Matagalls - Montserrat d'una tirada, però no volia fer-la de cap manera, així que li vaig proposar fer-la per etapes durant uns quants caps de setmana. La idea li va encantar i la vam fer en 6 etapes, al nostre ritme gaudint del paisatge.

La segona etapa és la que creua els cingles de Bertí. D'Aiguafreda creua el riu Congost pel bonic pont de l'Abella i un cop passada la via del tren de Barcelona a Puigcerdà remunta el torrent dels Avellaners fins a la zona del dòlmen del Duc, on tomba per anar als Terrissos Vermells. Allà s'enfila per anar a buscar el grau del Sunyer, el pas de corriol per on en el 2004 s'enfilava la M-M als Cingles (ara ho fa per la moderna pista que s'ha construït que, de nit, que és quan es sol passar per aquests paratges, és més segura). Un cop a dalt ressegueix la cinglera fins passat can Tres Quarts, on ja s'endinsa en el Pla de la Garga per passar al costat d'El Febrer i enfilar-se a can Janot per anar al collet del Taló i a El Pou, als peus dels Turons del Fabregar, als quals pugem per un grau, arribant al punt més elevat de l'etapa. Llavors comença un suau descens que ens porta al collet del Marsó i que continua per la serra de la Collada, ca l'Escopeter, la Rovireta, amb vistes al Sanatori de Puigdolena i finalitza al Pont de les Ferreries, a la cruïlla de la carretera de Sant Feliu de Codines a Centelles amb la de Sant Quirze Safaja, que es troba un quilòmetre enllà.

Etapa 1: El Montseny.
Etapa 3: Els Cingles de Gallifa.
Etapa 4: Sant Llorenç del Munt.
Etapa 5: La Serra de l'Obac.
Etapa 6: Arribada a Montserrat.

Índex IBP: 62.

Veure més external

Aiguafreda és un poble i municipi de la comarca del Vallès Oriental, a l'extrem nord de la comarca. Es tracta d'un terme de transició entre les comarques del Vallès Oriental i d'Osona. A la serra de l'Arca hi ha un gran dolmen que testimonia l'antiga ocupació del territori, però la primera referència històrica del topònim Aiguafreda apareix en llatí (Aqua frigida) l'any 898 en l'acta de consagració de l'església del Sant Martí del Congost, actualment coneguda amb el nom d'Aiguafreda de Dalt. La població medieval es trobava repartida en diverses cases de pagès de la part muntanyosa: el Saüc, Can Serra de l'Arca, l'Aragall, etc. Vivien de l'agricultura, de la ramaderia i de l'explotació del bosc. Originalment, els boscs eren formats per alzines i roures, aquests darrers trobant-se sobretot en les zones obagues. El poble actual va néixer al voltant del camí que anava de Barcelona a Vic, on s'havien instal·lat algunes ferreries i alguns hostals als segles XVII i XVIII. Al segle XIX hi havia algunes vinyes que desaparegueren amb la fil·loxera. A partir de 1875, amb l'arribada de la via fèrria, el poble coneixerà canvis importants en la seva economia: instal·lació de l'empresa tèxtil Serra i cases d'estiueig als anys 20 i 30. Al començament del segle XX, tot i continuar essent una vila bosquetana (i poc agrícola), té un considerable desenvolupament comercial i industrial. Es creua el Congost pel Pont de l'Abella, un bonic pont de pedra del segle XVIII que formava part de l'antic camí ral de Barcelona a Vic. A l'altra banda, el nucli de l'Abella, que va néixer entorn d'uns molins hidràulics i un mas anomenat Abella (Apilla), que es documenten a partir del segle XII entre la riba esquerra del riu Congost i el camí ral (antiga via romana) de Granollers a Vic. L'any 1433, els Abella es van traslladar a Granollers, venen el mas, l'hostal adossat i els molins a Bartomeu Vila. Els Vila foren els veritables impulsors del nucli mitjançant establiments que donaren lloc a la carnisseria, ferreria i molins drapers. El nucli actual es va bastir entorn de la plaça major, situada a la confluència dels camins del Congost (convertit en Carrer Nou) i de Valldaneu, on encara avui hi ha cases dels segles XVI, XVII i XVIII.
El Dolmen del Duc és un dolmen que es situat dalt d'un turó molt proper a un ample camí, a l'altra banda del torrent dels Avellaners, de dimensions més aviat menudes. De l'entrada al fons mesura 1'80 metres, i l'amplada màxima interior és de 2 metres, amb l'entrada encarada al camí. La llosa de la coberta, aproximadament de 2'45 metres d'ample, 2 de longitud i 40 centímetres de gruix, està sostinguda per cinc lloses.
Camí tradicional que s'enfila als Cingles de Bertí i que rep el nom de la propera masia del Sunyer, situada a la part superior de la cinglera i d'on era filla la mare d'Ildefons Cerdà.
A la cinglera hi ha un mirador que permet gaudir i omplir-se del paisatge de la vall del Congost, de l'Alt Congost, del sector de ponent del Pla de la Calma i del propi tram de cinglera en què es troba inclòs. A tocar d'aquest balcó hi ha un corriol que mena a la Font del Rouret o de can Tres Quarts, davant de la casa del mateix nom.
La primera referència documental del mas Febrer la trobem en el fogatge de 1553 amb la presència del Jaume Febrer com a cap de família, tot i això la construcció d'aquest mas podria ser anterior al segle XIV. La resta de documentació moderna conservada en el bisbat de Vic fa referència a la família Febrer com una de les més importants de la parròquia de Sant Miquel Sesperxes, juntament amb el mas Presseguer i el Pou. Els habitants del mateix mas, fins fa poc, es cognomitaven encara Febrer. Un petit element ornamental de la porta data una possible reforma al 1565, moment d'ampliació del mas. És una masia formada per dos cossos adossats i articulats al voltant d'altres dependències agricola-ramaderes. El camí puja del Pla de la Garga al Pla de Sant Miquel per la Font del Febrer.
Casa que es troba a la pista que va del coll del Taló cap a Sant Miquel Sesperxes i can Miqueló. L'itinerari segueix a ponent.
Casa que es troba a peu de la pista que mena al coll del Taló.
Coll que es troba presidit per la Creu del Pou, de grans dimensions, ubicada en una petita elevació formada per el marge d'un camp de conreu, al costat del trencant del mas el Pou. Es tracta d'una sola peça esculpida en pedra local de 2'5 metres d'alçada per 1 metre d'amplada situada sobre un pedestal en pedra que segueix la mateixa tècnica constructiva i on a la part oest s'hi troba una llegenda esculpida. El creuament dels eixos es troba desplaçat a la part superior de l'eix seguint el model típic de creu llatina. Aquest element arquitectònic destaca per la seva senzillesa i sobrietat i no presenta cap element estilístic significatiu. En aquest punt creuem la carretera de Sant Feliu de Codines a Centelles.
Tot i que la primera referència històrica sobre el mas el Pou es remunta al fogatge de 1553 on trobem esmentat per primera vegada un personatge congnomitat amb el nom del mas: Joan Pou, la tipologia de l'edifici permetria recular la data constructiva de part del conjunt a l'època baix medieval. Avui dia és un important conjunt d'edificacions formades per una torre, una masia, una font, una petita capella i diverses dependències agrícola ramaderes, en un recinte tancat. En destaca la torre, que presenta una estructura rectangular organitzada en planta baixa i quatre pisos acabats amb una coberta a quatre vents de teula aràbiga. El mas és una important explotació agrícola ramadera i s'ha remodelat gran part de l'edifici original.
Un dels cims més importants del municipi de Sant Martí de Centelles, amb vistes al Pla de la Garga i el Pla de Sant Miquel. És el punt de més altitud d'aquesta etapa.
Cruïlla de camins entre el Racó de la Font, la Serra del Fabregar, la Serra de la Collada i la Serra de Barnils, a cavall de Sant Quirze Safaja (Moianès) i Sant Martí de Centelles (Osona). L'itinerari es dirigeix cap al sud, en direcció a la Serra de la Collada.
Entrem al Moianès i al municipi de Sant Quirze Safaja per la Serra de la Collada i pel costat de les runes de la casa que li dóna nom a aquesta serra. L'itinerari segueix cap a ponent en suau descens.
Una altra antiga masia que ha estat abandonada i engolida per la vegetació.
La casa de la Rovireta, custodiada pel majestuós Sanatori de Puigdolena, és un dels tradicionals punts d'avituallament i de control de la caminada de resistència Matagalls-Montserrat.
El Pont de les Ferreries, que rep el nom del veïnat proper, és un pont de tres ulls edificat el 1889 per on la carretera de Sant Feliu de Codines a Centelles salva el curs del riu Tenes, una mica més d'un quilòmetre riu avall del nucli urbà de Sant Quirze Safaja.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.