Temps  4 hores 58 minuts

Coordenades 332

Data de pujada 28 / de juny / 2016

Data de realització de març 2004

-
-
1.697 m
395 m
0
4,7
9,5
18,95 km

Vista 236 vegades, descarregada 8 vegades

a prop de Vehinat de Lliors, Catalunya (España)

Recupero un projecte que vaig fer conjuntament amb el meu pare l'any 2004. Ell estava capacitat per fer la Matagalls - Montserrat d'una tirada, però no volia fer-la de cap manera, així que li vaig proposar fer-la per etapes durant uns quants caps de setmana. La idea li va encantar i la vam fer en 6 etapes, al nostre ritme gaudint del paisatge.

Aquesta primera etapa és la que recorre el massís del Montseny. Des del cim del Matagalls es fa la baixada clàssica a Collformic i després creua tot el Pla de la Calma fins al collet de Sant Martí, d'on baixa al poble d'Aiguafreda. Aquest era el trajecte de la Matagalls - Montserrat l'any 2004, ara al Pla de la Llacuna tomba cap al Bellit i d'allà baixa a Aiguafreda.

Etapa 2: Els Cingles de Bertí.
Etapa 3: Els Cingles de Gallifa.
Etapa 4: Sant Llorenç del Munt.
Etapa 5: La Serra de l'Obac.
Etapa 6: Arribada a Montserrat.

Índex IBP: 70.

Veure més external

  • Foto de Matagalls
  • Foto de Matagalls
El Matagalls, que al segle XV se'l coneixia amb el nom d'Aurora, és una de les muntanyes més emblemàtiques del massís del Montseny, no és la més alta, 1697 metres, contra els 1707 del Turó de l'Home, però si que té l'honor de ser la més visitada pels excursionistes a peu. La muntanya té dues vies d'accés preferents, una via, la més fàcil, surt de Coll Formic (1145 metres) i l'altra des de Sant Marçal.
Deixa el Turó de l'Estanyol a l'esquerra i encarem el Turó Gros de Santandreu.
  • Foto de Turó Gros de Santandreu
El Turó Gros és una muntanya de 1541 metres que es troba entre els municipis del Brull i de Viladrau. Aquí comença el segon gran desnivell en la baixada del Matagalls al Coll Formic.
  • Foto de Pla de la Barraca
  • Foto de Pla de la Barraca
El Pla de la Barraca és el primer punt de repòs en l'ascensió tradicional de Collformic al Matagalls. En podem veure una imatge general, amb bestiar pasturant, tot baixant del Turó Gros de Santandreu, que és la segona de les tres grans pujades en què ens hem d'enfrontar en aquesta ascensió.
  • Foto de Coll Formic
  • Foto de Coll Formic
Collformic o Coll Formic és un coll del massís del Montseny, obert entre el Matagalls i el pla de la Calma, dins el terme del Brull (Osona), travessat per la carretera de Seva a Palautordera (sobre un camí de reminiscències romanes). Esmentat ja el 862, hi ha les ruïnes d'un hostal i d'un gran pou de neu. Segons un procés del 1620, era lloc de reunió de bruixes. El 1874 una partida de carlins hi donà mort a 110 liberals de la comarca de Vic; una creu en recorda el fet. El restaurant es va inaugurar l'any 1986.
La pista principal canvia d'orientació. A la dreta, la pista que ens portaria a la Móra.
  • Foto de Pla de l'Ase Mort
El Pla de l'Ase Mort és un indret on les espècies vegetals més freqüents són el boix i el ginebró. Observant aquestes plantes ens adonem de les seves curioses formes, que semblen haver estat modelades pels jardiners. Aquest fenomen és causat pels ramats de la zona, que van modelant els arbustos en pasturar i els fan agafar formes ben curioses fins a l'alçada del mossec, on l'arbust o arbre anomenat "apadrinat" creix sobrepassant la seva espècie protectora.
  • Foto de Pla de l'Estany
Petit pradell, un dels molts plans en què es subdivideix el Pla de la Calma. Un dia m'hi vaig trobar una ramat que no volia deixar-me passar.
  • Foto de El Cafè
El Cafè és un mas enrunat situat en un bell paratge del Pla de la Calma, en ple massís del Montseny. El veritable nom del mas és el Cafè dels Carlins, i fou un lloc que va gaudir de certa popularitat durant les diverses guerres civils que tingueren lloc durant el segle XIX. Anteriorment, però, se'l coneixia com la Casa de les Lloses. Diverses fonts discrepen de si era un hostal, un cafè o una masia com tantes d'altres. L'opinió més extensa, però, és que era una masia que al estar ubicada en un lloc de pas molta gent hi feia parada.
  • Foto de Faig de Can Figuera
Aquest exemplar de faig (Fagus sylvatica), es troba situat isolat al camí d'accés a Can Figuera, a uns 100 metres i a l'esquerra del camí que porta a la casa. És fàcil visualitzar-lo ja que es troba enmig de la plana i rodejat de ginestell, ginebró, esbarzers i falgueres i a prop d'un pi roig (pinus sylvestris), en ple Pla de la Calma, a 1196 metres sobre el nivell del mar. L'alçada de l'arbre és d'uns 17 metres, amb un volt de canó de 2.74 metres, mentre que el volt de la soca és de 6.97 metres. La projecció de la capçada, que és de forma ovalada, és de 14.40 metres per 14.10 metres i es desenvolupa en sis ramificacions a una alçada de 2.80 metres. Segons Martí Boada, és l'únic faig del Pla de la Calma.
  • Foto de Pedres Blanques
El punt més alt de la travessa en el Pla de la Calma. A partir d'aquí ja pràcticament tot és baixada. Si el cel està clar, el paisatge és espectacular en la lenta baixada direcció al Tagamanent.
Pla amb ginebres i falgueres. A la dreta, pista per on segueix actualment la Matagalls-Montserrat, es dirigeix al Bellit. Al 2004, quan vaig fer aquesta ruta, seguia per la pista principal.
  • Foto de L'Alzina de l'Estany
A l'extrem més meridional del Pla de la Calma hi ha un paratge anomenat l'Alzina de l'Estany o l'Alzina del Parany, lloc on es descobreix el Turó del Tagamanent si ens dirigim vers ell. En aquest lloc no hi ha ni estany ni l'alzina que li donà nom, ja que fou tallada a mitjans del segle XX, tot i que a l'hivern, si ha plogut el suficient i s'ha entollat l'aigua, es pot veure un petit estany amb l'aigua, fins i tot, congelada.
  • Foto de L'Agustí
La casa de l'Agustí és una antiga masia senyorial situada en un dels extrems del Pla de la Calma. Actualment és un museu que ofereix una visita guiada per tots els racons de la mateixaa, per on acompanya la veu d'en Fèlix Agustí, que n'era el propietari a finals del segle XVIII. Al llarg de la visita es poden contemplar els objectes de l'època i gaudir de les músiques, les olors i les imatges que acompanyaven un dia qualsevol a ca l'Agustí, intentant submergint-nos d'aquesta manera en la vida quotidiana d'una família pagesa de muntanya.
  • Foto de Bellver
El Bellver, després d'una restauració duta a terme per la Diputació de Barcelona, és una masia fa les funcions de restaurant i de punt d'informació del Parc Natural del Montseny, al temps que conserva l'estructura original que es va crear el segle XVIII. La primera notícia sobre el Bellver a Tagamanent apareix datada el 15 de maig de 1374, quan s'esmenta el nom de Bartomeu de Bellver. Tot i això, observant la tipologia arquitectònica de la masia, podem afirmar que l'origen del mas és força anterior i es remunta als segles XI o XII. El Bellver, en el seu origen, no tenia l'estructura típica d'altres masies de la zona (com ara l'Agustí), de dues aigües amb el caraner perpendicular a la façana. Això es degut a que la construcció, en la seva fundació, va ser una torre de guaita, i només posteriorment va evolucionar fins a adquirir una estructura molt semblant al que coneixem com a masia clàssica, a pesar dels elements afegits els laterals. Aquesta dada queda confirmada per l'etimologia del mot Bellver, que significa bona vista: el lloc ideal, en definitiva, per construir una torre de vigilància. Després d'aquesta reconversió, de torre de guaita en masia, l'edifici va haver de ser reconstruït desprès del gran terratrèmol que va assolar Catalunya el 1448. Ja entrat el segle XVIII, trobem les darreres ampliacions importants, com ara la construcció del barri (1722), de caràcter defensiu, a conseqüència de les destrosses que va patir la casa al llarg de la Guerra de Successió (1700 – 1714).
  • Foto de Collet de Sant Martí
Pas on es troben els diversos camins d'accés per ascendir al Turó de Tagamanent: els procedents de Figaró, Santa Eugènia de Congost, Aiguafreda i el Pla de la Calma. El domina la capella de Sant Martí de Tagamanent, esmentada per primera ocasió l'any 1009, s'originà, en principi, com a capella o ajuda parroquial a la veïna església de Santa Maria. Quan aquesta darrera fou cedida al monestir llenguadocià de Santa Fe (l'any 1098), sembla ser que Sant Martí es reedificà i es convertí en l'església parroquial de la zona. Un cop fracassat l'intent de convertir Santa Maria en un monestir, retornà a la seva funció original. Al segle XIV ja es torna a tenir la consideració de capella o ajuda parroquial, i en el segle XVIII es consuma la seva progressiva pèrdua d'importància en forma de ruïna. Només resta dempeus un llenç de mur i una part de l'arrencada de la volta de quart d'esfera de l'absis. Per l'aparell constructiu i les restes correspondria a una edificació del segle XI.
  • Foto de Puig-agut
Puig-Agut és una masia enrunada de finals del segle XVIII que es troba en el camí tradicional per accedir al cim del Tagamanent des de la població d'Aiguafreda.
  • Foto de Riera de l'Avencó
La riera d'Avencó neix massís del Montseny, en terme municipal del Brull i desemboca al riu Congost entre els termes d'Aiguafreda i Sant Martí de Centelles. Al seu tram inicial rep el nom de Picamena, que al llarg del seu recorregut rep l'aigua de diverses rieres i torrents, entre les que hi trobem la riera del Burguès, el torrent de les Ferreres, el torrent del Clot i la riera de la Figuera, entre d'altres. El tram d'Aiguafreda transcorre pel sector de migdia del terme municipal, fent de partió amb el terme de Tagamanent. Les seves aigües netes i l'estreta vall per on discorre el fan un indret singular, on hi ha diversos salts d'aigua i gorgs destacats. El curs fluvial ha estat aprofitat des d'antic, tant per a l'agricultura com per la indústria, ja que s'hi documenten diversos molins i rescloses. A nivell natural, conserva a les seves vores la vegetació de ribera característica, com són els verns, salzes, àlbers, pollancres, freixes i saücs. Malgrat el cabal d'aigua és pràcticament continu, al seu tram final sol estar eixut, ja que es filtra i circula pel subsòl fins a l'Avencó de Bigues.
  • Foto de Aiguafreda
  • Foto de Aiguafreda
Aiguafreda és un poble i municipi de la comarca del Vallès Oriental, a l'extrem nord de la comarca. Es tracta d'un terme de transició entre les comarques del Vallès Oriental i d'Osona. A la serra de l'Arca hi ha un gran dolmen que testimonia l'antiga ocupació del territori, però la primera referència històrica del topònim Aiguafreda apareix en llatí (Aqua frigida) l'any 898 en l'acta de consagració de l'església del Sant Martí del Congost, actualment coneguda amb el nom d'Aiguafreda de Dalt. La població medieval es trobava repartida en diverses cases de pagès de la part muntanyosa: el Saüc, Can Serra de l'Arca, l'Aragall, etc. Vivien de l'agricultura, de la ramaderia i de l'explotació del bosc. Originalment, els boscs eren formats per alzines i roures, aquests darrers trobant-se sobretot en les zones obagues. El poble actual va néixer al voltant del camí que anava de Barcelona a Vic, on s'havien instal·lat algunes ferreries i alguns hostals als segles XVII i XVIII. Al segle XIX hi havia algunes vinyes que desaparegueren amb la fil·loxera. A partir de 1875, amb l'arribada de la via fèrria, el poble coneixerà canvis importants en la seva economia: instal·lació de l'empresa tèxtil Serra i cases d'estiueig als anys 20 i 30. Al començament del segle XX, tot i continuar essent una vila bosquetana (i poc agrícola), té un considerable desenvolupament comercial i industrial.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.