Dificultat tècnica   Difícil

Temps  5 hores 22 minuts

Coordenades 1886

Data de pujada 10 / abril / 2017

Data de realització abril 2017

-
-
945 m
295 m
0
5,0
10
20,09 km

Vista 938 vegades, descarregada 20 vegades

a prop de Bigues i Riells, Catalunya (España)

Excursió basada en una publicació de l'any 1898 titulada "Excursió espeleològica a La Bancó, Les Barbotes y Singles de Bertí" de Norbert Font i Sagué, que recull tres excursions pels entorns de Bigues que van fer alguns dels pioners de l'excursionisme i l'espeleologia a Catalunya. Aquesta excursió en concret la realitzaren els germans Francesc i Anton Maspons i Anglasell, Pere Pagès, un mosso i qui en va fer la ressenya, en Norbert Font i Sagué, el dia 27 de juliol de 1897.

Aquest itinerari intenta correspondre's a l'excursió que van fer als Cingles de Bertí des de la casa pairal dels Maspons. Per evitar monòton desnivell en bona part asfaltat, s'ha estimat convenient sortir i acabar de ca l'Adzet, al costat de l'església de Sant Pere de Bigues, en el Turó, el nucli històric de Bigues.

Descripció

Del costat de ca n'Adzet seguim el camí del Salt de Núvia. Al finalitzar l'asfalt arribem al lloc de Salt de Núvia, on s'ubica una de les llegendes més conegudes i difoses de Bigues, que en bona part recolliren Francesc de Sales i Maria del Pilar Maspons i Labrós, pare i tieta de Francesc Maspons i Anglasell. Seguim sense deixar la pista, ara ja de terra. Quan comença a obrir-se el paisatge, deixem la pista principal per prendre la que es desprèn a l'esquerra (km 0'7), que no la deixarem fins a can Torroella (km 2). A l'alçada de la casa, la pista principal queda barrada per una cadena, i a l'esquerra surt una antiga pista, poc fressada, que puja a can Canals (km 2'6), on retrobem per la dreta la pista que hem deixat a l'inici de l'excursió.

Seguim al nord, pel congost format pel torrent de can Canals. Deixem un camí que se'n va al nord-est (km 3), creuem a gual el torrent (habitualment sec o amb poca aigua) i deixem la pista principal per enfilar-nos a la dreta cap al Serrat de can Quintanes (km 3'5). A l'arribar a la carena rebem la pista que puja de can Quintanes (km 3'9), i els Cingles de Bertí se'ns obren al davant nostre en tot el seu esplendor. Poc després, un corriol molt malmès de terra vermellosa s'enfila per una carena a l'esquerra (km 4'1) que va apropant-se a la cinglera. Quan ja l'estem resseguint, trobem el trencant, marcat amb una fita i amb marques de pintura desgastada, on comença el camí del grau del Traver (km 4'7). Ja en ple grau, en un dels revolts a la dreta però encara sense tocar la paret de la cinglera, hi ha el camí que mena al Cau de la Guilla (km 5'4), a la cal anar amb molt de compte si s'hi vol accedir -una corda i una mena de passamà ens hi ajuden-. Retornats al grau, acabem de pujar-lo i sortim al camí de can Mestret al Turó de les Onze Hores (km 5'8), que seguim a la dreta.

Recuperant forces arribem ben aviat a la pista que puja de Puiggraciós i tombem cap a can Mestret (km 6) i ens dirigim cap al Clascar, que destaca al davant nostre, pel camí del Sot de la Llòbrega, el de l'esqeurra, seguint els senyals del PR C-33. Creuat el torrent, pugem per un característic camí empedrat i poc després arribem al fantasiós mas (km 6'9). Voltant-lo per ponent, trobem un ombrívol, planer i bonic corriol que ens porta directament a Sant Pere de Bertí (km 7'6) i a l'alçada de can Magre i ca l'Escolà trobem una amplíssima pista que seguim a la dreta en direcció ascendent (km 7'7) i que ben aviat deixem a l'esquerra per un camí per on torna a passar el PR C-33, al costat d'un senyal indicador (km 7'8). L'ascensió ofereix bones vistes i arribem a la casa enrunada de Barnils (km 8'4), i un cop passada deixem la ruta que portem per trencar a la dreta per una pista que volta l'edifici i ràpidament l'abandonem per un camí que s'enfila a l'esquerra per arribar al Pla de les Escorces. Cal estar atents quan el camí s'encara al nord, un corriol poc evident se'n va a llevant (km 8'9) i mena directament al cim del Puigfred, on hi ha un vèrtex geodèsic (km 9'2), i on la vegetació no deixa veure el paisatge que s'hauria de veure.

L'itinerari continua ara cap al sud sud-est, baixant pel Serrat de les Escorces, per un corriol que ben aviat surt del bosc i ens regala esplèndides panoràmiques, i ens porta directament a les runes de ca n'Esmolet (km 10'3), on recuperem la pista que puja de Puiggraciós a Sant Miquel Sesperxes i que seguirem vers el nord-est fins al Camp d'en Coll (km 10'7). Aquí seguirem la pista que es dirigeix al sud-est, tot resseguint la cinglera, i arribem a la Taula (km 10'9), un lloc excel·lent per esmorzar. Poc després, la pista tomba però seguirem recte per un corriol, que té un parell de passos on per baixar ens haurem d'ajudar de les mans, sempre seguint la cinglera i amb bones vistes. En un replà després d'un relleix trobem el grau de Montmany (km 11'4), per on baixem i anem seguint el cingle fins que quan el camí guanya amplada trobem un corriol que surt a la dreta (km 11'9), que inicialment s'enfila fortament però que molt aviat passa a ser una pujada constant i suau. Arribem a la pista del Grau Mercader (km 12'4) i la seguim en sentit descendent vers el Coll de Can Tripeta (km 12'7), el Santuari de Puiggraciós (km 13'6) i el Serrat de l'Ocata (km 14'4).

Passat el fantàstic nucli rural del Serrat, arribem a la urbanització del mateix nom. Seguim l'anomenada carretera de Puiggraciós, el carrer Eduard Toldrà (km 15) i la carretera de Sant Bartomeu (km 15'9). Davant per davant de can Ciurans (km 16'4), deixem la urbanització i una pista asfaltada ens porta a l'ermita de Sant Bartomeu (km 16'6). A partir d'aquí, la pista passa a ser de terra i ja no la deixem fins arribar a Bigues, després de passar per la Font de la Figuerota (km 17'4) i Collfred (km 18'2). Arribem a la carretera de Puiggraciós, davant per davant de ca l'Isidret (km 19'1) i sense deixar-la arribem al punt d'inici de l'itinerari.

Nota: Si prenem com a sortida i arribada la Plaça del Mercat, d'on surten les altres dues rutes, el recorregut s'incrementa en 2'5 quilòmetres. Cal seguir pel Camí de can Badell, carrer de Sant Pau i carrer de Sant Pere (aquests dos, pistes de terra) i avinguda de Catalunya, que són +/- 90 metres de desnivell aproximadament (coincideix amb els primers 1'25 quilòmetres d'aquesta excursió).

Maspons i Anglasell 1897: Les Barbotes, l'Avencó i Vallderrós.
Maspons i Anglasell 1897: Sant Miquel del Fai i Roca Gironella.

Índex IBP: 86.

Veure més external

  • Foto de Nucli històric de Bigues
El nucli històric de Bigues es troba lligat a la Baronia de Montbui, de la qual formà part des de l'any 1059, quan Mir Geribert i Guisla van obtenir l'alou comtal que formaria la Baronia. Actualment és un conjunt d'edificis situats al turó de Bigues. Inclou els cossos de l'església, l'edifici de la Rectoria, Ca n'Adzet, l'antic Ajuntament (cal Mariano) i les antigues escoles municipals. És una mostra de l'arquitectura semirural que s'ha anat reformant al llarg del temps, per adaptar-se a les noves necessitats. Destaca l'edifici de la Rectoria i Ca n'Adzet, amb origen al segle XVI, i com a exemples d'arquitectura de finals del segle XIX hi ha l'antic Ajuntament i l'edifici modernista de les escoles municipals. Bigues es caracteritzava, ja en temps passats, per nuclis d'habitatge molt dispersos en el territori, aprofitant els recursos disponibles i lligats a les explotacions agràries. Ni Riells del Fai ni Bigues tenen un nucli urbà definit i consolidat al llarg del temps. El turó de la parròquia va perdre habitants i activitat quan la població es va traslladar a la vall, millor comunicada, i amb més disponibilitat de recursos. Sant Pere de Bigues, esmentada el 1059, tot i que l'actual església data del 1737. De planta de creu llatina, consta de tres naus amb capelles laterals i és coberta amb volta de llunetes. Conserva de l'edifici romànic del segle XII la nau central d'entrada a l'actual, amb l'antiga porta, ara tapiada, que tenia un arbre de la vida pintat al timpà. El creuer, les naus laterals i la cúpula són del segle XVII, així com un valuós retaule renaixentista dedicat a la Mare de Déu del Roser, i el campanar de torre és del XVIII. Encastada al costat esquerre als peus de l'església hi ha una pila baptismal del segle XVI, sense peu.
  • Foto de Salt de Núvia
La llegenda del Salt de Núvia Heus aquí que un dia una donzella pujava cap a l'ermita de Puiggraciós per donar la seva mà a un ric comte que de desconegudes terres havia vingut. Ella s'havia promès a Maria Santíssima i no volia trencar la seva promesa; però tant els seus pares com els seus parents ho volien, i ella havia d'obeir-los. Amb ella hi anava una comitiva, i amb el comte una altra. Ambdues es van trobar en un dels revolts; eren moltes les ganes del jove comte de trobar-se amb la seva promesa. Però tan bon punt es van trobar, el cavall que duïa la donzella va donar un bot i, tot girant en rodó, arrencà a córrer semblant a un llamp i va llançar-se costa avall. En un principi tots es van quedar parats per la sorpresa, més tot seguit es llançaren a tota brida per aconseguir aturar el cavall de la donzella; més l'intent fou en va. El cavall continuà corrent fins arribar al damunt d'un torrent que gairebé per l'indret de l'església de Bigues passa. La timba, que no se li veia fons, era dreta i espantosa. El cavall es va aturar només el temps necessari per a donar una més forta embranzida i, de cop, llençar-se per damunt de tot allò, fins a ésser al jaç de l'aigua. En aquell moment del salt, els perseguidors tot just arribaven. Es van posar a diferents punts damunt de la timba, però ja havien fet tard. Descavalcaren dels cavalls i van anar al fons del torrent a cercar el cavall i la donzella, però no van trobar res. Sols allí on havia caigut el cavall, damunt d'una roca, van veure assenyalades les seves potes, que encara avui es poden veure. Des d'aquell dia el lloc va ser conegut, com encara ho és avui en dia, el Salt de la Núvia. Francesc Maspons i Labrós Tradicions del Vallès, 1876.
  • Foto de Can Torroella
Ens dirigírem directament a Can Torrella, hont esmorzàrem. Aquesta casa de pages me digue en Francisquet que era un Sancta Sanctorum, puix may havia pogut pujar al primer pis tot y esser molt amich deis amos, que sospilava que tenien algunes antiguetats molt bones, y que temps enrera havien colgaten un torrent proper un bagul de vestits antichs. Masia de planta rectangular, de planta baixa, pis i golfes; formada per construccions de diverses èpoques. Podem distingir una construcció inicial a l'extrem Nord-oest, de planta baixa i pis, actualment ocupada per part de la bodega, on hi ha el cup i bótes de vi, avui sense ús. Aquesta construcció és de parets de carreus de pedra, en filades regulars, deixant buits per a les bastides. Podria ser anterior al segle XIV. Segurament estava unida a una construcció que avui està enrunada, situada al costat sud. A continuació hi ha dos cossos probablement del segle XVIII, com indica la data de la llinda d'una de les finestres, el 1704. L'aparell constructiu és de paredat, sense filades regulars. La unió en planta baixa entre aquesta part i l'anterior es fa a través d'un arc de mig punt de pedra. La planta baixa d'aquest cos també està dedicada a bodega. Finalment, el cos més modern és de quasi tres alçades, conservant l'escala de pedra renaixentista a l'interior. La porta amb arc de mig punt, les finestres emmarcades amb pedra del primer pis i els esgrafiats que es conserven en la façana són del segle XVIII. També s'hi poden veure les traces d'un rellotge de sol. La distribució interior de la planta es va modificar per adaptar-la a les necessitats d'un habitatge actual. Però a la banda esquerra, on hi ha la cuina, encara es pot endevinar mig enrunat, l'antic forn adossat a la façana de fora. El conjunt de la casa i el paller estaven envoltats per un mur i dos barris.
  • Foto de Can Canals
Dalli marxárem directament cap a Can Canals, en qual casa'm conta en Francisquet que temps enrera'ls follets havien esquilat quasi totes les cabres, però d'un modo estrany, fent.tires o escales en diferentes direccions. A l'arribarhi preguntárem a una pastora si encara tenien aquelles cabres, y ens respongué que se les havia endut el pastor ja feya dies. Masia amb estructura original de tres cossos perpendiculars a la façana, de planta baixa, pis i golfes i coberta a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana. Conserva el portal adovellat, i en la clau de l'arc de mig punt hi ha la data de 1667. Les finestres es distribueixen simètricament a la façana, emmarcades amb pedra sorrenca treballada. El revestiment actual és emblanquinat i pintat. En la façana principal hi ha un rellotge de sol. Els propietaris tenen documentació de la casa des del segle XVI.
  • Foto de Grau del Traver (inici)
Després d'una llarga caminada, pujant la vall de Bellovir (hermosa mirada) tot vorejant el single, arribárem al grau del Travé. El Grau del Traver, que a vegades també es troba referenciat com a Grauet del Traver, és un pas de corriol entre els termes municipals de Bigues i Riells, al Vallès Oriental, i de Sant Quirze Safaja, al Moianès, i que comunica la part baixa amb la part alta dels Cingles de Bertí. En el seu recorregut hi ha l'accés al cau de la Guilla, la cova més gran dels Cingles de Bertí, i a les Balmes del Traver. És un dels camins més interessants del Bertí, ja que conserva bona part de trams empedrats i murs de pedra seca, vestigis d'antigues activitats agrícoles.
  • Foto de Cau de la Guilla
Gracies a un hóme que'l moço anà a buscar, poguerem trobar l'entrada del Cau de la Guilla; mes pera lograrho tinguerem necessitat de passar per un estret relleix de la roca, veyent dessota nostre'l single. No cal dir, donchs, que'l camí és difícil y perillos. Explorada per primer cop el 27 de juliol del 1897 per Norbert Font i Sagué, Francesc i Anton Maspons i Pere Pagès durant una campanya espeleològica, la Cova de la Guilla (o Cau de la Guilla) passa per ser, amb un recorregut de 210 metres de galeries estretes obertes sobre un sistema de diàclasi, la cova més llarga dels Cingles de Bertí. Per una boca de 2 metres d'alçada per 0,30 (baix) i 0,60 (dalt) d'amplada s'accedeix a un passadís orientat al nord que als 3,30 metres gira 90º cap al a dreta, una tipologia de gir sobtat coincidint amb la direcció de les diàclasis que és la tònica habitual en la galeria d'aquesta cova. Dos metres més enllà torna a girar, ara cap a l'esquerra. Quatre metres més i gira a la dreta, cinc metres desprès gira novament a l'esquerra. La morfologia és monòtona, les parets sinuosament modelades per l'aigua, el terra ple de pols. Cova endins, canvia la morfologia de la cova, ja que hi ha alguns recobriments litogènics i el terra està ple de blocs caiguts.
  • Foto de Can Mestret
Dinàrem alegrement a Can Mastret, casa situada dalt dels singles de Berti'; y ja estavem prenent el café, quan varem adunarnos que la noguera que'ns feya ombra tenia lligades a modo de corona, en la part superior de la soca, unes quantes espigues de mestall. Acó, com és de suposar, nos crida l'atenció, y a fi de saber el per qué hi havia sigut posada, férem venir a la mestressa, dona ja de bastanta edat, qui'ns digué que alió li posaven per Sant Joan a fi de que les nous no caiguessin de l'arbre. Allavors, tot fent el tonto, seguírem fentli preguntes, y al dirli si'ls follets els molesta ven gaire, nos contá que temps enrera s'havien trobat que un dematí l'euga tenia la cua trenada d'un modo de manera que ningú sabia-com éstava fet. Mas que ha estat rehabilitat i que es troba habitat, situat a peu de la pista que tot just acaba d'enfilar-se als Cingles de Bertí procedent del Coll de can Tripeta.
  • Foto de El Clascar
Edifici dels segles XV o XVI, deixa entreveure alguns detalls de l'antiga masia, com ara són les tres crugies paral·leles, la planta baixa, el pis i la coberta de dues vessants. A començaments del segle XX es va reformar en un castell fantasiós d'estil neogòtic amb elements arquitectònics variats, com les finestres germinades d'arc trebolat, el coronament amb forma de merlets i la torre de planta circular en el cantó de tramuntana. Aquests elements es combinen amb d'altres imitacions de caire gòtic i, fins i tot, d'origen àrab. A la part posterior hi ha una antiga capella, també en lamentable estat. Tot i la seva aparença de castell, res més lluny de la realitat.
  • Foto de Sant Pere de Bertí
Bertí és una església d'origen romànic que dóna nom a tota la cinglera. La planta, d’una sola nau, no arriba a ser rectangular, amb coberta de volt apuntada feta de pedres de cantell i absis carrat. Amb posterioritat van afegir-s’hi dues capelles laterals al costat sud i s’alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d’accés exterior. La porta d’accés és adovellada i es troba a migjorn, així com el petit cementiri, i es troben després d'uns graons empedrats en forma de ferradura. Completa el conjunt la rectoria, que actualment és una segona residència. La porta d’accés també és amb arcada adovellada. Recentment s’han afegit nous elements a la façana de la rectoria, com un rellotge de sol. Ben a prop, hi ha els masos de can Magre i ca l'Escolà.
Barnils és un dels masos històrics de Bertí que, com molts d'altres, ha estat deshabitat i actualment presenta un estat de ruïna total o pràcticament total. Se'n sap de la seva existència allà per l'any 1279, quan en una disputa de la parròquia amb els seus feligresos per un tribut dit "dels menjars o dels correus", un dels testimonis signants per part dels parroquians era Bernat de Bernils.
  • Foto de Puig Fred
D'allí'ns dirigirem, ab un pas que féu esgarrifar al guia, home acostumat a llargues caminades, però fetes ab molta més calma de la que portavem nosaltres, al turó de les Escorces, ont hi havia un avench que en Francisco Maspons havia ja buscat una altra vegada inutilment. Arribats a la seva boca, el sondejàrem, y, no trobant més que una profonditat de 6 metres, hi baixàrem una espelma encesa pera veure si seria fàcil bsixarhi nosaltres; més no fou possible per la seva amplada y per no tenir allavors cap corda. En els Cingles de Bertí hi ha un vèrtex geodèsic situat en el punt més alt dels mateixos, el Puigfred, a 947 metres d'altitud sobre el nivell del mar. Actualment, la vegetació no deixa gaudir de les bones panoràmiques que es poden divisar des d'aquest punt. S'identifica amb el Turó de les Escorces esmentat a l'excursió de Francesc Maspons i companyia. De l'avenc, res de res.
  • Foto de Ca n'Esmolet
Ca n'Esmolet és una antiga masia situada al pla de Bertí, als peus del Puig-Fred, de la que només romanen algunes de les parets que en formaven l'estructura.
Cruïlla de pistes i camins.
  • Foto de La Taula
La taula és un bon punt per als excursionistes dels Cingles per gaudir d'un bon esmorzar tot gaudint de la panoràmica que el lloc ofereix: la Trona, el Pla de la Calma, el Puiggraciós, els Sots Feréstecs i, en dies molt clars, el Pirineu. Hi ha una pedra amb la següent inscripció: Si estimeu el Bertí i estimeu la natura Si heu vingut fins aquí a gaudir de l'altura Tingueu cura en marxar de deixar aquest lloc net Quan torneu a passar us plaurà haver-ho fet.
  • Foto de Grau de Montmany (inici)
Veyent que se'ns feya tard, ens precipitàrem rostos avall y baixàrem a pas gimnàstich el grau de Montmany, ab gran admiració del guia, qui no se sabia avenir de que uns senyors de Barcelona anessin tant lleugers per tant males terres. Els graus són els camins que s'enfilen a la cinglera des de la vall, aprofitant les zones més planeres de la paret de la muntanya o fent llaçades en els trams més costeruts. Un d'aquests graus és el de Montmany, ja que comunicava la part alta de la cinglera amb el nucli rural que li dóna nom i que ens arriba per la dreta.
En la font del Alba férem alto y trago, examinant, sense cap resultat, alguns forats per on raja aigua en temps de moltes pluges. La font no l'hem sabuda trobar. Un rètol d'en Francesc Pujol indica el camí per l'altra banda, però mai l'he sabuda veure... Serà que no plou suficient. El camí s'enfila fortament per la dreta, però ben aviat passa a tenir una pujada suau i constant.
  • Foto de Coll de Can Tripeta
Coll que uneix els Cingles de Bertí amb el Puiggraciós i que separa el Sot de Montmany, a llevant, que forma part de la conca del Congost, amb el Sot de Bellobir, a ponent, que pertany a la conca del Tenes. Des d'aquí podem baixar a Riells o a Montmany, enfilar-nos als Cingles o anar a l'Ametlla i la Garriga per Puiggraciós.
  • Foto de Santuari de Puiggraciós
Ens despedírem del guia, dirigintnos a Puiggraciós. El Santuari de Puiggraciós fou edificat entre els anys 1701 i 1711 en un lloc molt proper on, segons la tradició, es va trobar la imatge de la Mare de Déu. Històricament ha format part de la parròquia de Montmany, però des de després de la Guerra Civil, concretament l'any 1946 i després d'un breu període en què va estar assignat a la parròquia del Figaró, es troba vinculat a la parròquia de l'Ametlla, des d'on l'accés és més fàcil, tot i que, administrativament, sí que és de Figaró-Montmany. Ja es té constància de la veneració de la imatge a la parròquia de Sant Pau de Montmany a finals del segle XIV. Fins a la construcció de Santuari, la imatge va ser sempre venerada en els diversos llocs on va estar ubicada l'esmentada parròquia de Montmany. La tradició marca que la imatge va ser trobada per un pastor i un bou, com reflexen els Goigs. La imatge que es venera, que es troba al cambril, data de principis del segle XV i és d'estil gòtic. Representa a Maria, dreta, alletant l'Infant, que el porta al braç dret, mentre que amb la mà esquerra li aguanta els peus, tot amb traces molt suaus i elegants. És daurada i policromada, i mesura 69 centímetres d'alçada.
  • Foto de El Serrat de l'Ocata
El Serrat de l'Ocata és un veïnat de l'Ametlla del Vallès format per masies disseminades que enllaça amb la urbanització a la qual dóna nom, convertida oficialment en barri de l'Ametlla, del Serrat de l'Ametlla, denominada actualment simplement com el Serrat o oficialment com el Serrat de l'Ocata. Està situat al nord del terme municipal, a tocar dels termes municipals del Figaró i de Bigues i Riells. El barri original és un conjunt de masies del segle XIV properes al Santuari de Puiggraciós, que s'estructurà com a veïnat aïllat respecte del cap del municipi. Estava dedicat a l'agricultura minifundista en terres dels turons colindants. Actualment resten íntegres una dotzena de masies (Can Panxa Rossa, Can Rit, Can Calces, Can Tomeu, Can Roses, Can Xacó, Can Mestre, Can Joanet, Ca l'Arcís, Can Manel, Can Joan Badia) si bé les feines agrícoles han estat abandonades.
  • Foto de Puig-Llonell
Puigllonell, que, atesa l'etimologia, com demostra Joan Coromines, hauria de ser Puigllunell, és una masia històrica de l'Ametlla del Vallès, al Vallès Oriental. És una casa pairal amb coberta de dues vessants, amb el carener i el ràfec paral·lels a la façana (de tipologia 1 segons Danés). La referència més antiga trobada a l'edificació data de 871, en un brancal de la façana. De 2 plantes, la façana i les parets són de pedra de la zona (gres vermell) rejuntada amb calç, mentre que les cantoneres són de pedra tallada de la mateixa finca. Per estabilitzar de la façana sud degut a la seva alçada existeixen uns contraforts, mentre que finestres que presenten són de morfologia gòtica. El portal principal d'accés a la masia amb és adovellat de grans dimensions. Una galeria situada a la façana sud, amb vistes a la vall Roja i la vall del Tenes, dóna un aire senyorívol al conjunt i data del 1851. Els sostres de la masia són amb embigat i llates, i en d'altres parts amb embigat, cairons i rajols. La teulada és reformada i feta amb embigat de fusta, cairons, rajols i teula catalana.
  • Foto de Sant Bartomeu de Mont-Ras
Sant Bartomeu de Mont-ras és una capella que es troba a un extrem de la urbanització del Serrat, en el límit dels termes municipals de Bigues i Riells i de l'Ametlla del Vallès, en la vessant meridional del Puig-Graciós a la zona de la Vall Roja, a uns 510 metres d'alçada. És accessible a partir de la carretera de Sant Bartomeu, que és un trencant de la que va de l'Ametlla al Santuari de Puig-Graciós. Edifici d'origen romànic, edificat al segle XII, consta d'una nau de planta rectangular dividida en quatre parts mitjançant arcs torals, i absis carrat a la zona de ponent. L'antiga porta romànica es troba al mur de migdia. Les reformes que van fer-se a l'ermita durant el segle XVII consistiren el la construcció d'una nova porta d'accés, de llinda plana, i de la d'un campanar d'espadanya amb dues arcades de mig punt al mur de llevant, on hi havia l'antic presbiteri. Al mur de llevant també hi trobem un petit ull de bou.
  • Foto de Font de la Figuerota
La font de la Figuerota és una font de Bigues que es troba situada a la baga de l'Arbocer, a 462 metres d'altitud, en el camí que puja de Bigues a l'ermita de Sant Bartomeu de Mont-ras. L'entorn és un alzinar força jove herència de la pràctica del carboneig quan es talava tot el bosc i es tornava a plantar. La font va ser restaurada els anys 90 a través del voluntariat forestal i després d'uns anys colgada per un despreniment, l'Ajuntament de Bigues i Riells l'ha recuperada.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.