-
-
2.058 m
1.909 m
0
1,1
2,1
4,23 km

Vista 353 vegades, descarregada 4 vegades

a prop de Setcases, Catalunya (España)

Caminants: Toni Bach, Joan Cortadellas, Lluís Busquets, Josep Rius i Miquel Colomer

En un setembre normal, meteorològicament parlant, aquest seria l’últim dilluns a la tarda que pujaríem al Pirineu. Tanmateix, està fent una calor tant de ple estiu que és impossible de pensar a caminar per la Garrotxa o per Osona amb aquestes temperatures.

Sortim d’Olot amb la idea de recollir en Joan a tres quarts de quatre a Sant Pau de Segúries i pujar al Pic del Bac. Finalment, però, no passarà ni una cosa ni l’altra.
El trajecte fins a Sant Pau trancorre entre converses sobre les noves dosis de verí (terceres eleccions per al dia de Nadal, corrupcions del PP, el cas Soria...) injectades a les venes esclerosades de la dèbil i estancada democràcia espanyola. No veiem cap solució a la situació política que viu l’estat. Són mesells. Potser en Rufián, amb les seves vint preguntes a Rajoy , els podria ajudar a trobar algun antídot que permetés a tots plegats de sortir de l’atzucac.

Abans de tres quarts ja som al primer destí, aparcats al lloc de sempre, i en Joan no arriba. Quan ja ens comencem a amoïnar, sona el mòbil i se’ns demana on parem. La sorpresa que ens emportem és majúscula. Vet aquí: en Joan ha arribat abans que nosaltres, no ens ha vist al lloc de sempre i (per un cop de calor, o per un excés d’estrés a la feina – és l’unic del grup que està en actiu!-, o per...) ha decidit tirar amunt i anar a aparcar al final del poble, dos-cents metres més enllà del lloc habitual. I, és clar, no ens hem trobat fins després de la telefonada. I ja són les quatre tocades!
Mentre pugem cap a la Collada Fonda, entre rialles per tot plegat, la cosa s’acaba de complicar: a un de la colla li convé de ser a Olot com a molt tard a les vuit del vespre. No hi ha temps material, ni corrent, d’arribar al Pic del Bac i tornar!

Així doncs, canvi de plans. Resulta que dissabte vam pujar al Costabona pel camí de les mines i en Toni i en Lluís, que anaven amb el grup capdavanter, marxaven com esperitats i no van veure ni les entrades tapades de les mines, ni els raïls que transportaven les vagonetes, ni les restes de les vivendes dels treballadors... que són esmentats a l´escrit d’aquest blog. Semblava que tot fos un invent de qui va redactar-lo. I com que, a més, en Josep i en Joan no havien estat mai en aquestes mines del vessant del Vallespir, queda claríssim: cap allà falta gent.

Avui, però, hi fem l’aproximació per un camí una mica diferent. Pugem com si anéssim al Costabona fins a les Roques d’en Marcer, i allà ens desviem en direcció est i, planejant per un corriol de bestiar, anem a parar de dret a les mateixes mines. Ara sí que ens enretenim a visitar detalladament totes les restes de les antigues instal•lacions i ens podem fer una idea de les condicions de vida i de la duresa del treball d’aquells minaires avui ja gairebé oblidats. Aquesta tarda, l’indret és propietat exclusiva dels ramats de vaques i d’eugues que hi pasturen platxeriosament.

Ja de tornada, aprofitem per trobar un grapat de pinetells que ens menjarem per sopar. Com diria Josep Pla “el paisatge dins del plat”. Haurien de ser el pròleg de la tardor, però de moment aquesta no dóna senyals per cap banda.

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.