L'Elefant, Sant Jeroni i l'Albarda Castellana des del Monestir

Ruta moderada, tirant a fàcil, per la gent semiacostumada a caminar. És una ruta, però, encantadora com totes les caminades pel Parc Natural de Montserrat.

Aquesta caminada surt de l'aparcament que hi ha abans del monestir, passa pel monestir, arriba a l'estàtua d'homenatge a l'abat Oliva i s'enfila per les Escales dels Pobres, un conjunt d'esglaons de diferents mesures que van guanyant alçada a poc a poc i amb bones vistes del monestir nostrat. Poc abans d'acabar les escales hi ha l'ermita, enrunada, de Santa Anna. Quan s'acaben les escales, comença un petit planer; però no cal fer-lo; cal agafar una drecera, poc fressada, que puja per la dreta, pedres amunt, protegida per la Pedra del Bisbe. De seguida es veu al nord-est l'absis de l'ermita de Sant Benet, objectiu següent d'aquesta caminada.

Es travessa una petita plaça que hi ha davant de Sant Benet i s'agafa la drecera que puja per l'esquerra; en aquesta pujada es trobaran un parell de trencants més cap a la dreta. No cal agafar-los; sempre el camí que pugi per l'esquerra. És un sender arbrat, bonic, de bon fer; de tant en tant es troben fites i algun rètol indicador de Sant Salvador. I a Sant Salvador, a l'ermita, preciosa, ben cuidada, sota la famosa roca de Sant Salvador o l'Elefant és on s'arriba a continuació. Les vistes són extraordinàries i la solitud embolcalla de silenci aquest indret mític, mirador de la Trumfa, la Mòmia, el Pebrot, el Pla de la Trinitat, el Baix Llobregat... unes vistes extraordinàries abans de l'èxtasi del dia: l'ascens a la Roca de Sant Salvador o Elefant.

Se surt de l'ermita i, de seguida, cal deixar el sender fressat, per un altre que puja decidit per la dreta arrecerat a la Roca de Sant Salvador. S'arriba a la soca de la Roca i sense pèrdua s'ha de grimpar, sense perill fins a l'escletxa, el pas més estret i difícil del dia. Superada l'escletxa, es grimpen uns deu metres més i s'arriba al cel d'aquesta ruta: l'Elefant, un dels llocs més genials de Catalunya i, per nosaltres, el lloc més mític de la muntanya montserratina.

Agraïts a les vistes esplendoroses que ofereix la Roca de Sant Salvador es torna a baixar per l'Escletxa, es torna a desgrimpar i ara cal agafar el caminet que segueix cap a la dreta, cap a Sant Jeroni. És un corriol molt marcat que surt de la Tebaida pel Coll de la Canal Plana.

El recorregut segueix aquest corriol sense pèrdua per la Serra de les Lluernes, per sota el Cavall Bernat, un menhir natural, imatge de Montserrat, fins que arriba al camí que porta de Sant Joan a Sant Jeroni. En aquest camí, ara més ample, se segueix per la dreta, s'arriba a l'ermita de Sant Jeroni, i a l'esquerra comencen els esglaons que acaben al cim de Montserrat, Sant Jeroni, el cim més alt del Bages i l'Anoia.

Es desfà el camí i després del monument a Verdaguer, quan el camí tomba a l'esquerra, hi ha una drecera que baixa a la dreta. Cal agafar-la per anar fins al sostre comarcal del Baix Empordà, l'Albarda Castellana, una talaia preciosa de tot el Parc Natural.

Es desgrimpa l'Albarda i al coll d'inici hi ha una cruïlla de camins; cal agafar el que baixa a la dreta i que, de seguida, arriba una altra vegada al camí de Sant Joan a Sant Jeroni. Ara ja només cal seguir aquest camí sense pèrdua, pujar al mirador de les Paparres per acabar de gaudir de la muntanya miracle, que diria Joan Maragall, i arribar a l'Estació de Sant Joan. Aquí hi ha el Pla de les Taràntules des d'on s'albiren sud enllà les ermites de Sant Joan i Sant Onofre, als peus de la Miranda de Santa Magdalena.

Se segueix recte per una pista que puja inicialment fins a un cimalt insignificant i baixa tombant cap a la dreta. En aquesta baixada cal anar en compte, abans d'un revolt pronunciat de dretes, perquè hi ha una drecera que baixa a l'esquerra fins a la Bassa de Sant Miquel. (En cas que no es veiés aquesta drecera no passaria res perquè la pista també passa per la Bassa de Sant Miquel, però es camina més estona i per un tram de pista més avorrit).

A la Bassa de Sant Miquel se segueix la pista i en un tres i no res es veu l'ermita de Sant Miquel. Es voreja i se segueix per la mateixa pista fins que un rètol a la dreta assenyala la Creu de Sant Miquel, un altre indret edènic penjat al buit amb unes vistes increïbles del Baix Llobregat, però, sobretot, sobretot, del Monestir de Montserrat i de la Tebaida presidida per l'Elefant, la Mòmia i la Prenyada. Una postal infinita.

Es desfà el camí de la Creu de Sant Miquel fins a la pista que se segueix per la dreta, sense pèrdua, fins al Monestir i fins a l'aparcament, inici i fi d'aquesta caminada.

Els Senyderistes iLusos molt ben acompanyats per la família DACAMA us aconsellem que si teniu un matí la feu i la gaudiu tant com la vam gaudir nosaltres.

AMUNT QUE FA BAIXADA!!!