Temps  5 hores 36 minuts

Coordenades 991

Data de pujada 25 / de maig / 2019

Data de realització de maig 2019

-
-
601 m
291 m
0
2,6
5,2
10,38 km

Vista 96 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Sant Quirze Safaja, Catalunya (España)

Excursió que s'ha dissenyat pels alumnes del curs de quart de l'escola El Turó de Bigues per tal d'ensenyar-los l'aprofitament del riu que tradicionalment ha fet l'home.

En el trajecte hi trobem antics camps, pous de glaç, molins i les instal·lacions d'una antiga central hidroelèctrica, entre d'altres, sense comptar el priorat de Sant Miquel del Fai.

Una excursió que es pot fer sencera en horari lectiu... sempre que l'autocar vingui a l'hora i no ens deixi penjats esperant-lo.

Es recomana dur calçat adequat i aigua, ja que en el trajecte, tot i seguir el curs d'aigua del riu, no hi ha fonts. El recorregut és força ombrívol fins a Sant Miquel del Fai, ja que pràcticament sempre transcorre en zona boscosa. Llavors el paisatge s'obre i dur protecció solar pot fer-se indispensable. També cal tenir en compte que és una zona on la cobertura de telefonia mòbil és escassa.

Índex IBP: 36.
Sant Quirze Safaja es troba clarament dibuixat per l'allargassat esperó rocós, conegut com la Mola, sobre el qual es troba aixecat. El carrer Major s'estén al llarg d'aquest esperó, enfilant-se de ponent a llevant, on es troba la parròquia de Sant Quirze, documentada l'any 1054, que conserva l'absis romànic semicircular amb volta de quart d'esfera. L'ampliació amb capelles cobertes amb voltes ogivals entre els anys 1610 i 1649 van convertir la planta original en una de tres naus sostingudes mitjançant columnes de pedra. Entre el 1670 i 1677 es va edificar el campanar, massís i esvelt de base quadrada i amb un pis vuitavat amb el terrat de barana de pedra. La portalada, a ponent del temple, és d'estil renaixentista, amb frontó triangular. A l'interior s'hi guarda una antiga imatge de la Mare de Déu del Roser, de principis del segle XVII i una pila baptismal de finals del romànic. En el nucli urbà destaca també la Pujada de Màrius Torres, que conté un seguit de plaques amb fragments de la seva obra poètica. En aquest punt, el Tenes transcorre tranquil, en una zona molt ampla per ser el seu curs alt, en què majoritàriament transita engorjat. En aquest punt, es pot veure perfectament el contrast entre la vegetació de ribera i la de muntanya pròpia de l'alçada en què ens trobem. El riu creua antics camps que, en molts casos, han caigut en desús, alguns d'ells amb barraques que segurament servien per a eixoplugar-se o per a desar les eines.
Actualment, el riu són una font d'ingressos pel que fa a activitats relacionades amb l'oci. Uns dels exemples més clars són els càmpings, habitualment a prop de zones amb aigua i, aquí, òbviament, no n'és una excepció.
La masia de les Torres conserva dues poues, una es coneix com el pou de glaç de les Torres i aquesta, que també es coneguda amb el nom de poua de glaç de les Ferreries. Es troba al sud del càmping l'Illa i molt propera a llevant del veïnat de les Ferreries, en el corriol que per la banda dreta del Tenes condueix a les Torres. És una poua de planta cilíndrica, amb un diàmetre d'uns 9 metres, i que es coberta amb una cúpula que es situa a uns 9 o 10 metres d'altura. La curiositat d'aquesta poua és que la cúpula no es manifesta a l'exterior de forma esfèrica, sinó de tambor. Els murs són de paredat comú i també s'ha aprofitat la roca natural. A la part de la cúpula hi ha tres obertures, orientades d'est a oest i una al nord, al nivell inferior de la poua. De les tres obertures superiors, dues són lluernes inclinades sobre la volta i la tercera, la més gran, presenta la torreta del torn per extreure el glaç, que va ser allargada com a xemeneia quan el pou va funcionar com a incineradora. A nivell inferior hi ha una altra obertura, a la cara nord, que s'hi va obrir per treure les restes cremades de les deixalles. En aquests darrers anys, la banda de la xemeneia s'ha esfondrat i s'ha d'anar amb molta cura si es vol veure'n l'interior des d'aquesta zona.
La primera referència d'aquesta masia és de l'any 1285, quan és adquirida per Guillem de la Torra. Des de llavors ha estat propietat de la família durant 25 generacions. La casa va ser cremada l'any 1714, durant la Guerra de Successió, pels austriacistes donat que la família s'havia posicionat a favor de Felip V. Guanyada la guerra, el rei va ordenar reconstruir-la, l'any 1719. És un edifici molt ben conservat, amb finestrals emmarcats amb carreus de pedra motllurats i amb ampits sobresortits, i portal adovellat de punt rodó. Integrada a l'edifici hi ha una capella dedicada a sant Antoni, amb campanar d'espadanya. Molt a prop de la casa, a l'altra banda del camí, hi ha les restes d'una antiga bassa i un safareig. El fet que el riu creués les seves possessions els va donar un control sobre l'aigua que els va fer ser una família molt important en èpoques pretèrites, fet que justifica el gran casal que es pot veure.
Imatge publicada a la pàgina 164 del llibre "El Bertí: Flaixos d'una cinglera" (ISBN: 978-84-606-5442-1, Dipòsit legal: B-4165-2015). El molí de Llobateres es troba a la serra de les Planes, al sud del terme de Sant Quirze Safaja, a la vora dreta del Tenes. Se l'ha conegut, també, pels noms de molí de Centelles, de la Torre i de Fontubal. Originalment no era mogut per l'aigua del Tenes, sinó per una abundosa font tributària d'aquest riu (la font Tubal), que neix just al costat. Posteriorment, per augmentar la capacitat del molí, va construir-se una resclosa al Tenes dins la propietat del veí mas Torres, que va dur problemes entre els propietaris dels dos llocs al llarg dels anys. És sabut que en el segle XIV va tenir una explotació arrendatària, com ho demostra un document que informa que a l'any 1328 l'arrendava Arnau Flequer. Al segle XV va ser abandonat a causa del despoblament i a partir del 1486 s'estableixen enfiteus, que vindria a ser com una privatització. També se'n fa esment en un capbreu del 1549, juntament amb el molí del Fai. L'origen de la fortificació del molí es creu que és degut al seu emplaçament, a la frontera meridional del domini dels Centelles. Això fa pensar que la motivació de la torre fos, en primera instància, defensar el molí i, a la vegada, el terme. El molí de Llobateres guarda quasi íntegrament l'estructura original, que n'és el testimoni més antic. Es tracta del clàssic molí fortificat o senyorial romànic del segle XIII. Els elements que formen el conjunt són: * Bassa amb cup o poual al seu extrem, a tocar de la torre. La seva funcionalitat era aconseguir que l'aigua anés a la màxima pressió possible. * La torre, que era on hi havia el molí i l'habitatge original. Té una alçada d'uns 10 metres, amb un costat interior de 3'45 metres i la gruixudària dels murs es comptabilitza en 1'30 metres aproximadament. La coberta actual és de dues vessants, però sembla que hagi estat modificada, essent l'original un terrat amb un mur merletat. A l'època medieval només hi havia espitlleres o sageteres, molt allargassades, a la part superior. Les finestres que poden veure's són més modernes, dels segles XVI o XVII, quan s'adapta a l'habitatge adossat. La torre consta dels pisos següents: - Soterrani o carcabà. És on hi havia la roda giratòria que feia anar la mola sobirana, un parell de metres sota el pis de les moles. - Planta baixa o pis de les moles. Es troba coberta per una volta de canó un xic apuntada feta amb carreus ben escairats. - Pis o residència original dels moliners. Sobre la volta anterior, s'hi entrava per una porteta d'arc de mig punt que es troba a uns 3'5 metres del nivell del terra. Com era habitual en aquelles èpoques, s'hi accedia mitjançant una escala llevadissa. A l'interior hi havia una obertura que comunicava aquest pis amb la planta de les moles. - El mas, datat a l'any 1694. La documentació existent parla de molins, en plural. A l'any 1371 s'esmenta un molí sobre un altre, pel que es creu que el molí superior havia d'estar dins de la torre, mentre que l'inferior es trobaria en un petit edifici adossat a ella, on ara hi ha el mas. Inicialment, era un molí fariner. Va tenir residència d'amos i masovers fins a la dècada del 1960, quan va ser fins quan va estar en funcionament. Actualment està abandonat i la font Tubal, tapada.
A partir del segle XV es va construir un molí draper (o noc), ja que els oficis relacionats amb els teixits tingueren una gran puixança. A aquest molí també se'l coneix com el Molí de Baix. Al 1684 se cita el primer molí draper, dient que ja hi era des de molt temps ençà. Al 1698 es diu que el molí draper es troba sota la casa del molí de Llobateres, molí que no va edificar-se fins en període comprès entre el 1771 i el 1787. També es troba a la dreta del Tenes, actualment enrunat i molt cobert per la vegetació. Aquest molí tenia dues basses, una s'omplia mitjançant el rec provinent del molí de Llobateres i l'altra s'abastava directament de l'aigua del riu Tenes. [1] Noc: Joc de dues grans maces que, accionades per energia hidràulica, baten les teles, en el molí draper, per tal de donar-los consistència
Aquest petit embassament artificial que hi ha força amagat per la vegetació, plenament integrat en aquesta engorjada zona per on transcorre el riu. Ubicat en territoris del Serrà, fou construït als voltants de l'any 1914 per recollir l'aigua necessària per a la central elèctrica que hi ha a la Vall de Sant Miquel, entre Sant Miquel del Fai i Riells del Fai.
Construït allà on hom no podia construir res, el priorat benedictí de Sant Miquel del Fai forma part del terme municipal de Bigues i Riells, literalment penjat a la confluència del riu Tenes amb el Rossinyol, que es precipiten en cascada, la darrera sobre l'Església romànica construïda en una profunda balma. Es troba en un bell paratge natural, que el literat, historiador i polític Víctor Balaguer (Barcelona 1824 - Madrid 1901), un dels ideòlegs de la restauració dels Jocs Florals, va definir com un lloc on “las rocas lloran agua, las yerbas perlas. La naturaleza estiende su bordada vejetación como si quisiera colgar una vistosa mantilla de encaje en los hombros de cada monte. Ni las grutas son palacios, las cascadas ríos, las quebradas despeñaderos, los despeñaderos abismos; allí las peñas son colinas, las colinas montañas, las montañas gradas de una escalera de Titanes”. A la imatge, panoràmica presa des del camí que condueix del Pas de la Foradada cap a l'accés a l'antic recinte monacal. De dreta a esquerra es veu l'antiga casa priorat, el salt del Rossinyol, els tres salts del Tenes i tancant la panoràmica els cingles del Perer, amb l'antiga central elèctrica al fons de la vall, a nivell del riu. En aquest punt, el Tenes i el seu principal afluent, el Rossinyol, es precipiten al buit per unir-se al fons de la vall i obrir-se a la plana del Vallès creuant la vall de Sant Miquel mitjançant diversos gorgs. A nivell religiós, aquí va construir-se un priorat que, tot i no ser mai massa important en quan a nombre de monjos, si que ha tingut importància política i religiosa, ja que es troba situat al tradicional límit dels bisbats de Barcelona i Vic i dels comtats de Barcelona i de Centelles. Trobar-se entre dos cursos d'aigua i el fet que plori aigua per diversos punts feia que la comunitat pogués tirar endavant en un territori tan inhòspit i complicat.
L'antiga central elèctrica del Tenes és un edifici de planta rectangular, de quatre plantes d'alçada i amb parets de càrrega de maó massís vist. Els forjats eren de bigueta metàl·lica i revoltó ceràmic, i les cobertes, a dues aigües i de teula àrab, descansaven sobre encavallades de fusta. Hi havia un annexe a aquest cos principal, de la mateixa alçada, però de menors dimensions en llargada i amplada. Encara es conserven parts de la canonada que duia l'aigua de l'embassament que es va construir abans dels saltants de Sant Miquel, així com el mateix embassament. És una mostra dels edificis industrials de principis de segle XX, molt auster i sense decoracions.
El Molí de la Madella és un edifici d'estil popular del gòtic tardà (segle XVII) de planta rectangular, de dues alçades, en un estat avançat d'enrunament. Conserva l'estructura de molí, amb els carcavans a la part inferior i algunes moles a dins. En una paret lateral encara s'endevina el forn de pa que tenien molts d'aquests edificis. Les llindes i brancals de les obertures són de carreus de pedra arenisca, ben treballats. Les parets exteriors eren de paredat, amb pedres de riu carejades. Als voltants, es poden veure tot un seguit d'horts, que aprofiten el rec que omple la bassa de la Madella i que es dirigeix cap al molí de la Pineda.
Acabem l'excursió com pràcticament la començàvem, amb l'ús lúdic del riu, més propi dels temps actuals que dels pretèrits. Si a Sant Quirze parlàvem del càmping, aquí parlem d'una zona on anar a passar l'estona a relaxar-se, a tranquil·litzar-se, a passejar. En destaca el plàtan (Platanus hispanica) de la Font de la Pineda, que és un arbre de grans dimensions situat al davant de la font que li dóna nom, concretament al mig del camí de la Pineda (que va a Sant Miquel del Fai), on a l'alçada d'aquest arbre el camí es bifurca en dos i el plàtan queda al mig del camí dins d'un test de pedra. Té un perímetre de 4'72 metres, un DBH de 1'51 metres i està declarat com a Monumental pel Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca dins del Decret 214/1987 d'arbres Monumentals. La Font de la Pineda, a diferència del seu entorn més immediat, aparentment està molt poc antropitzada. Únicament consta d'un broc metàl·lic.
Riells del Fai és un petit poble que forma part del municipi de Bigues i Riells. Situat a l'esquerra del Tenes, que creua el terme de nord a sud, i situat a la falda dels Cingles de Bertí, tots aquests elements li donen un clima molt propici per a les activitats agrícoles, pel conreu de la terra. De molins, camps i feixes n'hi ha per donar i per vendre. L'element patrimonial més destacable del poble és l'església i, particularment, el seu campanar. Sant Vicenç de Riells del Fai, ja documentada al 971 com a basílica Sancti Vicencii, al 1045 és cedida pel Bisbe de Barcelona al monestir de Sant Miquel del Fai i al segle XVI, la poca població existent fa que se la vinculi amb Sant Pere de Bigues. Per un assumpte relatiu a Sant Miquel del Fai, que forma part de la parròquia de Riells, des de l'any 1957 pertany al bisbat de Vic. és consagrada a Sant Vicenç. L'actual edifici data del 1618 i va ser ampliat durant el segle XVIII.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.