Temps en moviment  3 hores 55 minuts

Temps  5 hores 28 minuts

Coordenades 2303

Data de pujada 7 / de març / 2018

Data de realització de març 2018

-
-
896 m
567 m
0
3,4
6,8
13,64 km

Vista 104 vegades, descarregada 1 vegades

a prop de Mura, Catalunya (España)

Alguns apunts de la zona:
Alzina del Salari
L'Alzina del Salari (o del Sal.lari) va morir el 1985, però encara és un dels arbres amb més anomenada a Sant Llorenç del Munt perquè el seu nom identifica des de fa més d'un segle el punt d'inici de moltes excursions per la Serra de l'Obac, al revolt del quilòmetre 11,2 de la carretera de Matadepera a Talamanca. A més, anteriorment ja era el punt on els ramats i els traginers podien abandonar el camí ral de Berga per agafar el camí dels Graons de Mura. Per fer-se una idea de la magnitud que va tenir l'arbre desaparegut podem comparar amb l'alzina del Vent, que es troba a 1,5 quilòmetres de distància:
- Alçada: Alzina del Sal.lari (13 m) / Alzina del Vent (11 m).
- Perímetre a 1 metre de terra: Alzina del Sal.lari (3,38 m) / Alzina del Vent (2,80 m).
- Diàmetre equivalent: Alzina del Sal.lari (1,079 m) / Alzina del Vent (0,891 m).
En resum, l'Alzina del Sal.lari era més gran que l'encara viva, tot i que aquesta és més espectacular. Per aquest motiu, l'Alzina del Vent també va ser designada com a Bonica. La polèmica del nom Hi ha una polèmica sobre l'origen real del nom, amb dues teories, cadascuna de les quals té els seus defensors.
- La teoria del SAL.LARI. El divulgador d'aquesta teoria va ser l'historiador Salvador Cardú. Amb l'ajuda del masover de la Mata, Jacint Cadevall, va publicar l'any 1928 un Recull Toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç. Concretament va fer una relació de 200 indrets situats a les propietats de La Mata. Un dels llocs referenciats pel Cardús i el Cadevall va ser l'alzina, a la qual anomenen del Sal.lari, informant que "recorda el cognom del piler Sal.lari, qui tenia la barraca arran de la mateixa". El cognom Sal.lari, o Satlari, existeix al Vallès. A Matadepera hi havia famílies de boscaters. I a Terrassa uns Sal.lari van ser propietari d'uns terrenys per sobre de la via de la Renfe.
- La teoria del SALARI. Té com a principal valedor al mític escalador Josep Maria Torras Homet. Ell assegura que en Josep Mata de la Barata (propietari del mas i, per tant, dels terrenys on es troba l'arbre) va explicar-li que la seva família havia tingut el costum de pagar el salari dels boscaters al costat de la gran alzina. Per això, es va popularitzar aquest nom, escrit, per tant, com a salari. Amb independència del seu nom real, l'Alzina del Salari (o del Sal.lari) va ser testimoni als anys 70 de com s'obria davant seu l'entrada a la urbanització il.legal de La Mata, que va arribar a tenir 15 habitatges. La declaració de parc natural va aturar aquest desgraciat projecte, tot i que encara queden algunes barraques. A més la zona d'accés, des de la carretera de Talamanca, va ser aprofitada com a zona d'aparcament. Malauradament hi han poques imatges de l'Alzina del Salari (o del Sal.lari). La fotografia d'aquest post va ser feta a principis de la dècada dels vuitanta per l'Antoni Ferrando, un dels més destacats historiadors de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Al Mas de la Mata, convertit en oficina del parc natural, es conserva una petita part de l'alzina.
Cova del Racó Gran
Balma obrada d'uns deu metres de recorregut que sembla aprofitar una diaclassació prèvia (sortida de fums) i també el buidatge mecànic del nivell de sorrenques preexistent (l'estança principal). L'interior del refugi equival a una habitació d'uns 18 metres quadrats amb parets picades a mà. Un amuntegament de pedres suggereix l'espai on es feia foc, coincidint amb el sostre fumat i l'obertura natural com a sortida de fums. Poca cosa sabíem d'aquesta balma que fins els anys 90 del segle passat servia de refugi. Amb l'emissió 7 del programa Això és la Mola!, de la mà de Lluís R. Hernàndez ens desvetlla tots els interrogants sobre en Valentí Rossinyol 'Tinet'. Sabem que una grossa porta metàl·lica de color verd romania tancada, i potser una nota explicava que es respectés el lloc. Malgrat que el camí de coll de Tanca-Cort Fosca passava a frec de la balma, la presència del refugi podia passar desaparecebuda si hom no veia la xemeneia que sortia de la roca. A més de la balma, hi havia un entorn molt treballat (potser massa treballat, fins i tot) amb pedra i morter i la font de les Estelles, situada més al oest. Un dia de finals dels noranta, la balma va aparèixer completament desmuntada i l'entorn amb un escampadissa de bosses d'escombraries plenes. Tenim notícia que aquest desmantellament no es va produir de bon grat i que de ben poc va anar que no es produís una catàstrofe al parc.
Cova de la Cort Fosca
-Distant pocs metres de l’hospital de Sang just per la canaleta d’accés, hi ha aigua permanentment. Per aquest motiu, a dintre de la cova es va fer la font del Rossinyol, una cisterna feta de pedra amb aixeta i tot que recull tots els regalims del sostre de la cova. Per tant, en pocs metres hi havia aixopluc, amagatall, assistència i aigua el que convertien l’indret en perfecte per refugiar-se. Per visitar la bonica cova de la Cort Fosca és necessari un lot per fer-ho ja que és força profunda, la llum natural no hi entra i a més el trajecte fa corba. Investigar una mica pel seu interior és emocionant i curiós a l’hora; hi ha interessant formacions rocoses, piques naturals, degotalls d’aigua, la font del Rossinyol… tota una sèrie d’al·licients remarcables i de visita imprescindible.
Hospital de sang
El nom li prové de què en èpoques de les guerres carlines (s. XIX) aquí fou un hospital de sang carlí. De fet, les restes de les parets que en queden a banda i banda de l’esvoranc denoten un passat molt antic. Costa de creure i imaginar que en el segle XIX aquí hi hagués un petit aixopluc i ajut sanitari per guarir els ferits de la guerra en un indret tan aïllat, enclotat i amagat al fons d’una canaleta d’accés difícil i complicat. Malauradament alguna resta de pintura a les parets de la roca de l’esvoranc i algun desperfecte a les restes dels murs ens avisen d’alguna bretolada més recent. A un costat es veu una gran escletxa oberta entre roques que devia fer les funcions de finestra de vigilància ja que ofereix una excel·lent visió aèria d’altres parts de l'Obac i de la plana del Bages.
Coves del Turó del Mal Pas
Aquestes coves van ser descobertes en la dècada dels anys 60 i ha resultat ser un jaciment prehistòric important. Es tracta d'unes coves sepulcrals de l'edat de bronze, en les quals, després de diverses campanyes d'excavació, es van trobar ossos humans corresponents a un mínim de dinou persones. També són notables les restes de fauna, entre les quals n'hi ha de cavall. Pel que fa a estris diversos, s'hi trobà ceràmica, puntes de sageta i rascadors de sílex, punxons d'os, etc.
Balma dels Debanadors
A l'edat mitjana aquesta cova es coneixia com l'Espluga dels Venedors, però amb el temps va anar canviar de nom fins a l'actual topònim. Sempre ha servit com a refugi, una funció per a la està ben preparada al tenir una font al seu interior. A més, una petita part està obrada. El 1590 la balma es va fer popular al ser l'escenari d'un assassinat. El 9 de novembre d'aquell any un bouer de Mata-rodona va trobar un home mort per dos forts cops al crani i dues punyalades al coll. El cos es va poder identificar perquè paradoxalment el cadàver tenía en una butxaca un certificat de bona salut lliurat per la rectoria de Matadepera. Així es va descobrir que es tractava d'un pelegrí que tornava de visitar la tomba de l'Apostol a Santiago de Compostel.la i havia tingut la mala fortuna de ser assaltat i mort per uns bandolers quan només li faltava una hora per arribar a casa seva. Els testimonis de l''epoca aporten un curiosa dada de com s'iniciava el procediment de reconeixement d'un cadàver. El veguer, arribat de Manresa, va preguntar al mort tres vegades: "Home de bé, qui t'ha mort?". Després de l'evident silenci, començaven la resta de diligencies que ja no requerien la participació del difunt. Graons de Mura, diuen que és una antiga ruta ramadera que portava el bestiar del Vallès cap al Pirineu.
Mura
Durant la guerra de Successió Espanyola, Antoni Desvalls i de Vergós va presentar batalla als borbònics el 7 de maig de 1713 en el Combat de Mura, derrotant la columna de Diego Gonzalez, després de fer una incursió sobre Manresa en la que va derrotar el regiment borbònic napolità de Félix de la Escalera, dirigint-se posteriorment a Terrassa, sent atacat el dia 9 a Esparreguera per un destacament sortit de Martorell. El municipi de Mura té un territori trencat per serres i fondalades, amb boscos abundants de pins, alzines i roures, fonts nombroses i indrets pintorescos. La població s'agrupa majoritàriament en el poble de Mura, presidit per l'església de Sant Martí, romànica i ben restaurada, de la qual destaquen els absis per les seves arcuacions ornades amb capitells. Mura forma un conjunt agradable de placetes i carrerons empedrats, i de cases de pedra, moltes de les quals han estat preparades per a vacances o estades de cap de setmana, a causa de l'interès de l'entorn i de les possibilitats que ofereix l'immediat parc natural. Prop de Mura, en un marc de masies escampades, destaca l'insòlit paratge del Puig de la Balma, amb edificis construïts dins d'una gran balma que acull un petit museu i un centre agroturístic. Als afores del poble hi ha l'església de Santa Creu de Palou, d'estil romànic.
http://santllorencdelmunt.com/web_antic/imatge_popup.htm?CV144
fotografia

Foto

fotografia

Font la Pola

fotografia

Cova del Recò Gran

fotografia

Hospital de sang

fotografia

Cova de mal pas

fotografia

Collet de mal pas

fotografia

Balma dels desvenedors

fotografia

Alzina del vent

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.