Temps  5 hores 26 minuts

Coordenades 1490

Data de pujada 18 / de setembre / 2016

Data de realització de setembre 2016

-
-
778 m
515 m
0
4,9
9,8
19,68 km

Vista 311 vegades, descarregada 5 vegades

a prop de Moià, Catalunya (España)

Itinerari que ens porta a la vall de Marfà seguint, relativament, el GR-3 (Sender Central de Catalunya) i ens retorna a Moià per la serra de Santa Magdalenta tot seguint el GR-177 (Sender del Moianès).

Sortim ràpidament de Moià pel camí de la Tosca, tot deixant alguns camins que es desprenen a l'esquerra fins a trobar el GR-3, que va perdent alçada en un entorn cada cop més tancat.

A l'alçada del Còdol, una edificació que queda aixecada a la dreta del camí, deixem el GR-3, que segueix baixant, per prendre una pista que comença a pujar. Ràpidament, però, la deixarem per una que baixa a la dreta i que creua ben aviat la Riera de Castellnou. Seguim aquest camí fins a un punt on el camí principal tomba a llevant. Se suposa que hem vist unes runes. Tombem a llevant, per un camí amb algun filat que el creua, que baixa a buscar la Riera de Marfà. Abans, quatre pedres d'una antiga tina de vi. A l'altra banda de la riera, pugem a buscar el GR-3, que seguim al sud.

Ben aviat, en un pal indicador, quan gira a ponent, el tornem a deixar per un camí que baixa a llevant. Comencem a veure Marfà i la seva església. En una explanada tenim l'opció d'anar al Gorg Estret i un cop a baix, rere el Santuari de la Tosca, a l'esquerra podem anar al Molí de Brotons, el racó més bonic i tràgic -per la història que amaga- de la vall.

Seguim pel Santuari de la Tosca fins al Molí de la Tosca, on creuem de nou la riera i prenem la pista que puja cap a Marfà a l'altra banda, davant una font de quatre brocs. A Marfà, si trobem els masovers, podrem visitar-ne l'església, però avui no ha estat el cas.

Passat Marfà, seguim per la pista de la dreta que baixa a la Datzira. Abans d'arribar-hi trobem, de nou, el GR-3, que seguim fins poc després de tornar a creuar la riera de Marfà fins a una cruïlla amb una pista que puja en un quilòmetre mal comptat del GR-3 al GR-177.

Un cop trobat el GR-177, no el deixem fins a Moià. En el seu trajecte ens regala alguna bonica panoràmica de la vall de Marfà i tenim la possibilitat d'anar a veure l'esglesiola de Santa Magdalena i el dòlmen de Santa Magdalena. Abans del golf, però, es converteix en una feixuga pista asfaltada fins a la carretera N-141.

La creuem i seguim l'antic camí ral de Manresa per tornar a buscar la carretera i retornar al punt d'inici.

Índex IBP: 64.
Ruïnes

Casa Forta (runes)

Runes que queden amagades a l'esquerra del camí (des del camí no es veuen), poc després d'una cruïlla amb una pista que ve per l'esquerra.
Ruïnes

Tina de vi

Poc abans de creuar la riera, hi ha les runes d'una antiga tina de vi, segons la ruta de referència. Segons el mapa de Piulet, es troba a l'esquerra del camí anterior... però tampoc les hem sabut veure.
Cascada

Salt de la Tosca i Molí de Brotons

Les restes del molí de Brotons estan situades a l'esquerra de la riera de Marfà, al costat del salt de la Tosca, al nord-est de la masia de Marfà i a prop i també al nord-est de la capella de la Mare de Déu de la Tosca i del Molí de Marfà. És un molí semitroglodític, situat aprofitant unes balmes a ran de la llera de la riera, a ran del Salt de la Tosca, en un paratge de gran bellesa. Estigué habitat i en funcionament almenys des del 1608 (en què és anomenat Molí de Brotons o dels Pilars) i fins al segon terç del segle XIX: l'any 1863 hi hagué una avinguda d'aigua extraordinària que s'endugué un nadó amb el seu llitet de fusta de l'interior del molí, i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. A partir d'aleshores ha romàs abandonat.
Ruïnes

Molí de Marfà

Les seves restes estan situades a la dreta de la riera de Marfà, a llevant de la masia de Marfà i a prop i a ponent de la capella de la Mare de Déu de la Tosca i del Molí de Brotons. En el fort aiguat del 1863, que s'endugué la família sencera del proper Molí de Brotons, els membres de la família del moliner salvaren la vida refugiant-se a la teulada del molí. A continuació, fou abandonat. Tanmateix, es recuperà temporalment a la segona dècada del segle XX, moment en què consta habitat en els padrons municipals de Castellcir.
Ruïnes

Cabana

El GR-177 puja fortament (possiblement la pujada més forta de l'excursió) per un camí pedregós. A poc de començar, a mà esquerra, hi ha les restes d'una antiga cabana de pedra seca.
Ruïnes arqueològiques

Dolmen de Santa Magdalena

Es tracta d'una construcció feta amb grans pedres a l'època neolítica. És un megàlit del tipus de cambra simple, de mida força gran. Aquests tipus de sepulcres pertanyen a l'Edat de Bronze, entre el 2000 i el 1500 aC.
Arquitectura religiosa

Mare de Déu de la Tosca

La Mare de Déu de la Tosca està situada a la dreta de la riera de Marfà, a llevant de la casa de Marfà. És en el paratge de la Tosca, a prop i al sud-oest del Molí de Brotons. Podria ser l'església de Santa Maria de les Illes, documentada el 1062, tot i que posteriorment va desaparèixer. L'actual santuari fou edificat entre els anys 1632 i 1640 i restaurat el 1942. La vila de Moià hi anava en processó el dimarts de Pasqua.
Edifici d'interès

Marfà

Marfà és una masia i antic castell que centra l'enclavament de la Vall de Marfà, antiga parròquia de Sant Pere de Marfà, que tingué ajuntament propi entre el 1812 i el 1827, abans d'unir-se en primera instància amb Santa Coloma Sasserra i després, el 1847, amb Castellcir. Està situada ben bé al mig d'aquest enclavament, a l'esquerra de la Riera de Marfà. És a l'extrem nord-est del Serrat dels Llamps. Al costat nord-est de la masia hi ha l'església de Sant Pere de Marfà, que tenia caràcter parroquial. Mas antiquíssim, sembla estar construït damunt les restes d'un castell, citat el 939, que duia el mateix nom. Consta ja en relacions de castells del 1050. La masia, gran i amb nombrosos detalls que remeten a les diverses èpoques en què va anar sent construïda, està coberta a doble vessant i encarada a migdia, amb una galeria exterior de gran vistositat. Té lliça a la part davantera. També rebé el nom de mas l'Alzina, segons alguns autors, si bé segons d'altres el mas l'Alzina és un dels noms antics del Xei. A la masia de Marfà establí el seu quarter general Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal, cap de l'exèrcit català de l'interior, el 1714. Des d'aquest lloc aquest militar, amb les seves tropes bàsicament formades per voluntaris i miquelets, es desplaçà a les nombroses confrontacions que mantingué amb l'exèrcit borbònic a les comarques del Bages, Berguedà, Lluçanès, Moianès i Osona, principalment, la més destacada de les quals fou l'agost del 1714 a Talamanca, on es lliurà la Batalla de Talamanca.
Edifici d'interès

La Datzira

La Datzira és una masia del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès. Pertany a l'enclavament de la vall de Marfà. La Datzira consta documentada des del 1237, si bé alguns detalls constructius, com la presència d'opus spicatum en algunes de les parets, fan pensar en una obra bastant més antiga. En aquella època estava sota domini del monestir de Sant Benet de Bages. La masia consta com a «Datzeró»[1] el 1497. El 1531 els Datzira es feien també amb el domini de la propera masia de Montbrú, que mantingueren fins a darreries del segle XVIII, moment en què es devien fer importants obres a la Datzira: a la masia hi ha una llinda amb la inscripció «1690» i una pedra cantonera amb la de «1700».
Edifici d'interès

Serramitja

Fou una casa inicialment construïda sobre la roca i amb diversos afegits posteriors. La seva estructura actual és complexa; hom creu que originàriament fou un cos rectangular amb el carener paral·lel a la façana. En aquest cos hi ha l'entrada amb arc de mig punt i adovellat d'estructura renaixentista. Totes les finestres també són adovellades. En aquest cos originari s'hi ha anat afegint altres cossos, donant-li un aspecte molt irregular. L'estructura actual té dos pisos. L'angle que fa la façana i el mur de llevant té un pou semicircular. Els murs més redents, destinats a coberts i estables són construïts amb maó. Es tracta d'un mas de dimensions mitjanes, molt reformat al llarg dels anys, i del que es disposen poques notícies històriques. Avui el mas s'ha dividit en dues vivendes diferenciades però comunicables per l'interior. A la part antiga s'hi accedeix pel portal tradicional, mentre que a la nova, situada als darreres, s'hi accedeix per una construcció feta a la segona meitat del segle XX.
Arquitectura religiosa

Santa Magdalena de Serramitja

santa Magdalena de Serramitja és la capella de la casa de Serramitja. Està protegida com a bé cultural d'interès local. És una capella petita d'una sola nau amb absis poligonal, encarada a migdia. Portal de pedra rectangular amb llinda també de pedra damunt del qual hi ha una fornícula, avui buida. La coberta de teula és a dues aigües. A l'altura del transsepte hi ha una capella lateral (costat occidental) construïda entre dos contraforts. A llevant de l'edifici i adossat al mateix, hi ha una casa de pagès de construcció posterior. El conjunt és coronat per una espadanya de reduïdes dimensions. La llum la rep des d'un òcul circular de pedra situat tot just per damunt de la fornícula.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.