Temps  5 hores 52 minuts

Coordenades 1465

Data de pujada 9 / d’octubre / 2016

Data de realització d’octubre 2016

-
-
692 m
519 m
0
4,5
9,1
18,19 km

Vista 454 vegades, descarregada 15 vegades

a prop de Moià, Catalunya (España)

La Vall de Marfà, de vegades simplement esmentada com a Marfà, és una vall del terme municipal de Castellcir, al Moianès. Allunyada de tot lloc de pas, ha conservat tot el seu encant i és un dels racons més pintorescs de la contrada.

Des del camp de futbol de Moià ens dirigim cap al Saiol i pel costat de la Fàbrica Comadran anem a buscar el camí de la Tosca, on deixem l'asfalt, en direcció sud-oest. Abans de les Umbretes tombem a la dreta i creuem el Torrent de la Font Candelera per arribar al GR-3, que el seguirem vers migjorn.

El sender, molt còmode de fer, va resseguint el torrent per la seva dreta, a mesura que va perdent alçada. En un trencant ens situem a l'esquerra del torrent i a la següent cruïlla, el GR-3 segueix a la dreta en descens. El deixem i seguim de front, en ascens, per una pista, que ben aviat té una altra bifurcació, on seguirem l'opció de la dreta, que baixa fins la riera de Castellnou, que la creuem per una passera.

A l'esquerra d'aquesta pista, que transita entre el bosc, ens trobarem en un nivell més elevat una antiga tina de vi i a la primera cruïlla a mà esquerra, de front, rere uns arbusts, hi ha les runes de la Saleta, una antiga casa forta. A la següent cruïlla, davant per davant de les Vinyes, baixem en direcció nord-oest per creuar, de nou, la riera, aquest cop a gual. Abans, però, passarem per una cadena i deixarem a l'esquerra, a tocar del camí, una probable tina. Creuada la riera, arribarem de nou al GR-3.

A la següent cruïlla, a l'esquerra, una cadena barra el pas del camí al trànsit rodat. La creuarem i seguirem el camí. Trobem les primeres vistes de Marfà i la seva església i comencem a baixar notablement. En un replà, tancat per una tanca, hi ha la pista que mena al Gorg Estret. Més avall, pel mateix camí que venim, arribem a una altra cruïlla: a l'esquerra anem al molí de Brotons, el lloc més fotogènic i trist de la vall, i a la dreta, a l'ermita de la Tosca. Més avall, davant les runes del molí de la Tosca, creuem la riera de Marfà, i a l'altra banda ens trobem les fonts de Marfà.

A llevant, si seguim la pista, cal trobar un petit rastre de corriol que baixa a nivell de la riera, on trobarem la font i el roc de la Tosca, una bonica raconada. A ponent, la pista guanya alçada per dirigir-se a la casa i a l'església de Marfà, que dominen alteroses des de dalt del seu cingle tota la vall. A mitja pujada, si ens fixem, passem pel costat d'un antic forn.

Passada la casa de Marfà, seguim el camí de la dreta, en direcció sud-oest, que progressivament va tombant al nord-oest. A les envistes de la Datzira ens retrobem amb el GR-3, que el seguirem en la mateixa direcció que anem, en descens. Passada la casa, el camí creua a gual la riera de la Golarda, el punt més baix de tota l'excursió, i per la dreta de la riera comença a guanyar alçada. No deixem el GR-3 fins al Salt Candeler, amb alguns llocs amb bones vistes de la casa i l'església de Marfà. En el camí, obviarem els trencants per on hem baixat a la vall i per on hem vingut de la casa forta en l'anada. El GR-3 s'ha orientat vers el nord, ben elevat sobre la riera de Castellnou, de la que ofereix bones vistes.

Passat el Salt Candeler, habitualment sec, creuem el torrent de la Font Candelera i arribem a la cruïlla on en l'anada hem abandonat el GR-3. La seguim repetint el camí de l'anada, però ara seguirem en ascens remuntant la riera de Castellnou. El camí passa pel costat de la Balma dels Gitanos, un lloc fàcil de trobar-hi escaladors i un probable jaciment arqueològic. Deixem enrere la Serra de Puigsobirà i comencem a veure el campanar de l'església de Moià, que ens orienta definitivament cap al final del nostre itinerari .

Índex IBP: 55.

Veure més external

Edifici de tres pisos i portal clivellat amb torre central de planta quadrada de quatre pisos i teulada a quatre vessants, encarat a llevant. El parament presenta diverses obertures en les que es pot observar un bon treball escultòric. L'accés a l'edifici es fa per un arc de mig punt de grans dovelles de pedra. Destaca del conjunt una torre central quadrada coberta a quatre vessants en la seva part central damunt de l'eix de l'arc abans esmentat. Al costat sud hi ha una altre torre més petita, també quadrada. La coberta del mas és de teula a una vessant. Segons alguns va ser palau d'esbarjo dels comtes de Barcelona i segons d'altres era "la casa-habitació" d'un empleat dels comtes i després dels reis d'Aragó.
Tina de vi " solitària " de planta circular d'uns 10 x 2 m aproximadament amb teulada plana tot i que està molt tapada per la vegetació i podria conservar la coberta de terra i pedruscall. Realitzada amb blocs regulars de pedra calcària amb morter de juntes, la banda oest de l'estructura està mig renuda tot i que encara no es veu l'interior de la tina des de l'exterior, l'altra banda aprofita el pendent de la muntanya. No s'observa la petita porta per on es treia el vi a la part inferior. L'accés és dalt de la muntanya per una porta original de fusta amb una filera de rajoles que es troba en males condicions, amb la data de la seva construcció incisa: "1866". L'interior esta folrat amb cairons de rajola vidrada d'uns 40 x 40 cm. A mà dreta queda una petita resta de la pedra, cup, tina on segurament es xafava la verema. S'ha perdut el conducte que segurament deixava caure el most del raïm que fermentava.
Mas fortificat del que resten bastants murs d'uns 7 metres d'alçada amb uns paraments d'un metre d'ample i en algun lloc amb contraforts. El recinte que albergava un mas conegut antigament com el Mas de la Torre té a la banda nord-oest les restes d'una estructura rodona que podria formar part d'aquesta torre que li donava el nom de la qual no en queda ni un metre d'alçada. A l'interior de la façana oest hi ha una finestra amb festejadors tapada quasi en la seva totalitat per heura que envolta gairebé totes les estructures. En alguns dels murs a uns dos metres d'alçada s'observen les pedres que aguantaven les bigues d'un segon pis.
La Riera de Castellnou és una riera que discorre pels termes municipals de Moià i de Castellcir, de la comarca del Moianès, si bé adscrit administrativament el primer a la del Bages i el segon a la del Vallès Oriental. El tram que discorre pel terme castellcirenc és dins de la Vall de Marfà. El Gorg Estret és un gorg del terme municipal de Castellcir, situat a l'extrem de llevant de l'enclavament de la Vall de Marfà, a la llera de la Riera de Castellnou poc abans que s'ajunti amb el torrent de la Fàbrega. És al nord-oest de les Vinyes, a ponent de la Saleta i al nord del Molí de Brotons i del Salt de la Tosca.
Les restes del molí de Brotons estan situades a l'esquerra de la riera de Marfà, al costat del salt de la Tosca, al nord-est de la masia de Marfà i a prop i també al nord-est de la capella de la Mare de Déu de la Tosca i del Molí de Marfà. És un molí semitroglodític, situat aprofitant unes balmes a ran de la llera de la riera, a ran del Salt de la Tosca, en un paratge de gran bellesa. Estigué habitat i en funcionament almenys des del 1608 (en què és anomenat Molí de Brotons o dels Pilars) i fins al segon terç del segle XIX: l'any 1863 hi hagué una avinguda d'aigua extraordinària que s'endugué un nadó amb el seu llitet de fusta de l'interior del molí, i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. A partir d'aleshores ha romàs abandonat.
La Mare de Déu de la Tosca està situada a la dreta de la riera de Marfà, a llevant de la casa de Marfà. És en el paratge de la Tosca, a prop i al sud-oest del Molí de Brotons. Podria ser l'església de Santa Maria de les Illes, documentada el 1062, tot i que posteriorment va desaparèixer. L'actual santuari fou edificat entre els anys 1632 i 1640 i restaurat el 1942. La vila de Moià hi anava en processó el dimarts de Pasqua.
Les seves restes estan situades a la dreta de la riera de Marfà, a llevant de la masia de Marfà i a prop i a ponent de la capella de la Mare de Déu de la Tosca i del Molí de Brotons. En el fort aiguat del 1863, que s'endugué la família sencera del proper Molí de Brotons, els membres de la família del moliner salvaren la vida refugiant-se a la teulada del molí. A continuació, fou abandonat. Tanmateix, es recuperà temporalment a la segona dècada del segle XX, moment en què consta habitat en els padrons municipals de Castellcir.
La riera de Marfà serpenteja per la vall tot originant bells paisatges. En un tram concret, i a la banda esquerra de la riera i a tocar d'aquesta, hi ha diferents naixements d'aigua al llarg d'encara no 100 metres. Un escrit de Ferran Cardona, espeleòleg, sobre aquesta zona comenta que tantes referències a la pedra tosca no és casual. Enfront de la Mare de Déu de la Tosca, a l'altre cantó del riu, hi ha una cinglera de roca calcària del Bartonià (Eocè), ben visible, Les calcàries tenen a la seva base unes margues impermeables, de manera que l'aigua subterrània ha de brollar a l'entorn del contacte entre ambdós materials. Així, en un tram d'uns 100 metres de llarg, paral·lel a la riera, trobem diferents fonts i aiguaneixos, com també diferents afloraments de roca tosca. Sempre que trobem a la muntanya roca tosca, podem afirmar que per allà brolla aigua o que ha brollat en temps passats. La roca tosca deu el seu origen a l'existència d'aiguaneixos. El que es coneix com les fonts de Marfà és l'aiguaneix més occidental de tot aquests naixements. És una font de la que es coneixen cinc brocs (n'hi ha qui diu que han de ser sis), però no tots brollen. Cada broc té la seva corresponent pica.
La cova, de fet, no és altra cosa que l'espai que s'ha format entre la roca de la Tosca i el cingle sobre el qual recolza per la seva part superior. D'aquesta manera, es pot entrar a l'espai per un cantó i sortir per l'altre. Pel cantó oposat al cingle, la roca de la Tosca està en contacte directe amb l'aigua de la riera, que aquí forma un toll bastant gran i profund. De fet, en el decurs de grans riuades l'aigua pot inundar tota la cova. La boca principal de la cova -la occidental- té uns 8 metres d'amplada i presenta una forma més o menys triangular. La boca oriental és notablement més petita i cal ajupir-se per a passar per ella.
Marfà és una masia i antic castell que centra l'enclavament de la Vall de Marfà, antiga parròquia de Sant Pere de Marfà, que tingué ajuntament propi entre el 1812 i el 1827, abans d'unir-se en primera instància amb Santa Coloma Sasserra i després, el 1847, amb Castellcir. Està situada ben bé al mig d'aquest enclavament, a l'esquerra de la Riera de Marfà. És a l'extrem nord-est del Serrat dels Llamps. Al costat nord-est de la masia hi ha l'església de Sant Pere de Marfà, que tenia caràcter parroquial. Mas antiquíssim, sembla estar construït damunt les restes d'un castell, citat el 939, que duia el mateix nom. Consta ja en relacions de castells del 1050. La masia, gran i amb nombrosos detalls que remeten a les diverses èpoques en què va anar sent construïda, està coberta a doble vessant i encarada a migdia, amb una galeria exterior de gran vistositat. Té lliça a la part davantera. També rebé el nom de mas l'Alzina, segons alguns autors, si bé segons d'altres el mas l'Alzina és un dels noms antics del Xei. A la masia de Marfà establí el seu quarter general Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal, cap de l'exèrcit català de l'interior, el 1714. Des d'aquest lloc aquest militar, amb les seves tropes bàsicament formades per voluntaris i miquelets, es desplaçà a les nombroses confrontacions que mantingué amb l'exèrcit borbònic a les comarques del Bages, Berguedà, Lluçanès, Moianès i Osona, principalment, la més destacada de les quals fou l'agost del 1714 a Talamanca, on es lliurà la Batalla de Talamanca.
La Datzira és una masia del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès. Pertany a l'enclavament de la vall de Marfà. La Datzira consta documentada des del 1237, si bé alguns detalls constructius, com la presència d'opus spicatum en algunes de les parets, fan pensar en una obra bastant més antiga. En aquella època estava sota domini del monestir de Sant Benet de Bages. La masia consta com a «Datzeró»[1] el 1497. El 1531 els Datzira es feien també amb el domini de la propera masia de Montbrú, que mantingueren fins a darreries del segle XVIII, moment en què es devien fer importants obres a la Datzira: a la masia hi ha una llinda amb la inscripció «1690» i una pedra cantonera amb la de «1700».
El Salt Candeler és un saltant d'aigua que es troba en el tram final del Torrent de Font Candelera, poc abans que aquest s'uneixi amb la Riera de Castellnou.
Balma situada en la zona de la Falzia, a Moià. És una balma que queda força camuflada i en la que actualment hi ha algunes vies d’escalada. Segons en Francesc Roma, el terra és ocupat per grans blocs que segurament havien format part d’algun mur. També s’hi evidencien restes de parets, tot i que molt poc visibles. I, excavats a la paret de la balma, hi ha alguns encaixos de bigues que dibuixen, com a mínim una construcció de dos pisos o bé alguna construcció que no tocava al terra. No obstant, no hi ha hagut cap prospecció arqueològica per estudiar aquest possible jaciment.
En aquest punt, la riera de Castellnou canvia de direcció i forma un estretíssim congost molt fotogènic, perdent alçada d'una manera molt ràpida.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.