Coordenades 781

Data de pujada 23 / de novembre / 2011

-
-
591 m
257 m
0
6,6
13
26,5 km

Vista 7648 vegades, descarregada 37 vegades

a prop de Camarmeña, Asturias (España)

www.auntirdepedra.com/2012/03/el-cares.html

La del Cares és, possiblement, la ruta més famosa i transitada d'Espanya, i motius no li falten. Endinsar-se a la gorga del Cares implica accedir a un dels congosts més bells, verticals i increïbles que ens ha regalat la natura, una sinuosa i estretíssima esquerda foradada durant mil·lennis per un riu d'aigües cristal·lines, envoltada de verticals canals que ascendeixen fins a cims que assoleixen els 2.600 metres. L'existència d'una fabulosa i inversemblant obra d'enginyeria civil, realitzada fa quasi un segle, ens permetrà creuar per una senda excavada a la roca mare els alts, verticals i en ocasions extraplomats penya-segats de la “Garganta Divina”, un adjectiu ben merescut per a una ruta on el vertigen se’ns clavarà a l'ànima i la bellesa ens inundarà el cor.

Ens anem a visitar el Cares, un menut riu de 54 quilòmetres que naix a Posada de Valdeón (Lleó), a 1.600 m d'altitud, i desemboca al riu Deva (Astúries). Durant el seu trajecte rep les aportacions dels rius Bulnes, Duje i Casaño, formant entre Caín (Lleó) i Poncebos (Astúries) la coneguda "Garganta Divina", 13 fascinants quilòmetres de natura en estat pur que divideixen tant les províncies d'Astúries i Cantàbria com el massís Occidental de Picos o del Cornión i el massís Central o dels Urrieles.

La del Cares és la ruta de les rutes, un clàssic del senderisme que no pot faltar en l’experiència de cap amant de la natura. Recórrer el Cares implica fer un recorregut per la història de Picos de Europa. Diuen que la primera travessa del Cares va ser realitzada pels famosos naturalistes i muntanyers Abel Chapman i Walter J. Buck, acompanyats del Marqués de Villaviciosa Pedro Vidal, fundador dels parcs naturals de Covadonga i Ordesa i primer escalador del Picu Urriellu. Però no seria fins la creació de l'actual senda quan començaria a popularitzar-se la ruta, arribant fins les 200.000 visites anuals de hui dia. Però què o qui va motivar la construcció de tan sinuós i espectacular camí?


Una miqueta de història

Durant segles la gorga del Cares va ser un dels llocs més solitaris i aïllats de la Península. Malgrat la seua inaccessibilitat, en les seues escarpades vessants els pastors de Caín van establir les seues zones de pastura creant perilloses i primitives sendes, molt diferents a les actuals, amb les quals pujaven per les canals cap a mallades com les d'Ostón, Dureyu o Culiembro. Algunes sendes s'anomenaven "sedos", unes esquerdes entre les penyes que hui dia definiríem com camins de cabres impracticables, tan perilloses que solien incorporar "armadures", és a dir, primitius "viaductes" fets amb troncs lligats uns als altres per a assegurar el camí i poder caminar per damunt d'ells, lligats a les parets per les arrels dels arbres o els nucs i forats de la roca. Alguns fragments de sedos i armadures es conserven hui dia per les canals, i efectivament donen fe d’una coneguda dita de la zona: "els de Caín no es moren, es despenyen".

Entre 1915 i 1921 la Sociedad Electra de Viesgo va realitzar una sèrie d'obres destinades a conduir les aigües del riu Cares des de Caín fins la central hidroelèctrica de Camarmeña, a Astúries. Durant 6 anys 500 treballadors (11 dels quals perdrien la vida en el intent) amb picola i dinamita foradaren 71 túnels a les parets del congost del Cares per a construir una canal de formigó d'onze quilòmetres que, amb un desnivell d'un 1 per 1000, encara hui dia trasllada l'aigua des de la presa de Caín fins les turbines de la central, que produeix 1.200 quilovats per hora. El 1916, per a facilitar la construcció, vigilància i manteniment de la canal, es va iniciar la construcció d’un sinuós, precari i molt perillós sender, que també seria utilitzat durant anys com a mitjà de comunicació de productes i persones entre la vall de Caín i Cabrales. Però desplaçar-se de Caín a Poncebos implicava unes 7 hores de caminada, situació que encaria i dificultava notablement els treballs de manteniment de la canal. Així que el 12 de setembre del 1945 els propietaris de la central decidiren iniciar les obres de l'actual camí, que transcorreria paral·lel a la canal artificial. El projecte, iniciat a Caín, va ser una autèntica obra d'enginyeria que implicaria construir ponts, túnels i camins d'aproximadament metre i mig d'ample, tant picats i dinamitats a la roca mare com penjats als penya-segats i falcats amb laboriosos murs i marges de pedra seca. Un total de 45 treballadors es jugaren la vida lligats amb cordes o penjats de rudimentaris telefèrics manuals salvant abismes de fins a 200 metres, i vist el resultat i els mitjans de l'època, quasi resulta estrany que només es comptabilitzaren dues morts. És just reconèixer el sacrifici d'aquella gent, especialment quan sabem que molts d'ells eren presoners de guerra de l'exèrcit republicà que “redimien penes per treball”. Un lustre després, el juny del 1950, finalitzaria l'actual ruta, que durant les últimes dècades encara seria millorada i reforçada en nombroses ocasions per a garantir el pas dels senderistes.

El punt d'inici de la nostra ruta es troba a l’interior de Picos de Europa, a Puente Poncebos, molt a prop d'Arenas de Cabrales, la capital de l’olorós formatge homònim. L’accés a Cabrales el realitzarem seguint l’autovia del Cantàbric A-8 entre Santander i Oviedo, desviant-nos cap al sud per l’eixida d’Unquera - Parc Nacional de Picos de Europa, la N-621. Arribats al poble de Panes abandonarem la carretera de Potes i seguirem cap a l'oest per l'AS-114. Des de Cabrales ens dirigirem al sud per la carretera AS-264 en direcció a Puente Poncebos, passant junt l’esmentada central hidroelèctrica de Camarmeña. Obviarem els desviaments a Sotres i Camarmeña i arribarem a una pista de grava on deixarem els vehicles; si vos estimeu molt el cotxe aparqueu uns metres abans, ja que al tornar possiblement vos trobareu una cabra dalt del capó. Estem a Poncebos, i encara que realment és el nom d'un pont, els muntanyers hem acabat generalitzant el topònim a tota la zona d'aparcament. Si no teniu més remei que anar en temporada alta, possiblement tindreu que deixar el cotxe quilòmetres abans, a la carretera de Cabrales, arribant fins i tot al punt d'estar tallada la carretera per la guàrdia civil obligant-vos a utilitzar el servei d'autobusos. Avisats esteu!.

A l'altra banda de la carretera veurem el Cares i un preciós pontet medieval per on discorre una senda, el Pont de la Jaya. Anoteu-vos mentalment aquesta ruta per a una altra ocasió, ja que una espectacular i costeruda senda de 4 quilòmetres i 400 m de desnivell remunta la Canal del Tejo o Texiu, antigament l’únic mitjà de comunicació dels veïns de l’últim poble d'Astúries que encara no compta amb accés per carretera, Bulnes, aïllat fins l'any 2001 quan es va construir l'actual funicular (caríssim per als turistes, 17 €). Aprofiteu, si trieu un bon dia de llum, per acostar-vos al proper mirador de Camarmeña, des d'on podreu divisar el Picu Uriellu, mal conegut com Naranjo de Bulnes i símbol tant de l'alpinisme com d'Astúries. No deixeu de llegir la nostra ruta pel massís Central, per on utilitzàrem la senda per a baixar al Cares des de Fuente Dé i el Picu Urriellu

La ruta sencera a: http://www.auntirdepedra.com/2012/03/el-cares.html

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.