Coordenades 547

Data de pujada 27 / de novembre / 2014

Data de realització de novembre 2014

-
-
297 m
220 m
0
1,9
3,7
7,43 km

Vista 1393 vegades, descarregada 47 vegades

a prop de la Garriga, Catalunya (España)

La Garriga de secà és un mosaic de paisatges que té en la diversitat la seva riquesa

La Garriga tenia una de les zones d’horta, de regadiu, més gran de tota la comarca. Seguint el curs del Congost, el paisatge era verd gairebé tot l’any.

Però si ens haguéssim mirat la Garriga a vol d’ocell segurament hauríem vist en el Congost i la seva taca verda un efecte similar al que fan el Nil i el seu entorn quan ens mirem una foto d’Egipte: la major part de la Garriga era groga i marró. I és que la Garriga és, sobretot, una terra de secà. I la major part dels productes bàsics de subsistència a casa nostra (la farina, l’oli... el vi!) han sortit sempre dels espais de secà.

Ara bé, si, tot fent d’ocells, haguéssim fet un vol rasant i atent, també hauríem vist que no era ben bé així, que entre el groc i el marró també hi havia verd i, fins i tot, blau. I que els camps ressecats pel sol tenien més vida i més diversa que cap altre lloc del poble.

No teniu ganes de descobrir tota aquesta riquesa?
Des de fa quasi 10.000 anys els cereals són la base de la nostra alimentació El 45% de les calories que es mengen al món provenen dels cereals. A Orient, sobretot, de l’arròs, i aquí, principalment, del blat. Què faríem sense pa? I sense cervesa? De fet, el blat, en els nostres paisatges, és un dels cultius que, juntament amb la vinya i l’olivera, formen la tríada mediterrània. Però els cereals i la farina que se n’obté, a part de les seves propietats alimentàries, tenen una característica que els ha fet omnipresents per poder explicar la història: es poden emmagatzemar a llarg termini i, per tant, s’hi pot especular. Per aquest motiu el poder –tant a l’Antiguitat, com a l’Edat Mitjana, com ara- sempre n’ha monopolitzat el control. La plantació de cereals encara avui en dia s’acostuma a alternar amb la de plantes lleguminoses. En aquest camp, per exemple, és possible que hi veieu plantat alfals. Les arrels de les lleguminoses fixen nitrogen al sòl i d’aquesta manera n’eviten l’esgotament. És el mateix sistema de rotació que ja feien servir els humans que al Neolític devien voltar per aquí. Els camps de cereals o de lleguminoses, actualment, segueixen sent espais oberts. El problema és que, amb la industrialització i la intensificació de l’agricultura, acostumen a ser grans espais de monocultiu que no afavoreixen ni la diversitat de paisatges ni la de la fauna que els habita: només els senglars i alguns ocells granívors estan satisfets de veritat.
Moltes cases de la Garriga s’han pogut construir gràcies a l’argila que trepitges Els forns d’obra, on es feien els maons, les teules, les rajoles, els cairons i tot el que es necessités per la casa, van construir-se de manera similar durant molts segles, tot i que els que han arribat fins a nosaltres, normalment, són del segle XVIII. Aquí van aprofitar un marge argilós i van construir amb obra només la part davantera. Però l’estructura dels forns feia 2.000 anys que era igual. Però, com els feien, els maons? Primer de tot, es necessita argila. Per sort, aquí no en faltava pas! Grateu el terra i ho veureu. L’argila, una vegada barrejada amb aigua –fixeu-vos que el forn es troba al costat del torrent-, es converteix en fang. A aquest fang, ja li podem donar la forma que volem i deixar-lo assecar. Una vegada sec, està preparat per posar-lo al forn, coure’l a 1.000 ºC i transformar-lo en peces de ceràmica. Per fer funcionar el forn, però, ens falta l’altre element essencial: la llenya. Sobretot branques de pi, lligades en feixos –els costals-. Potser 300 o 400 feixos per fornada!!! A pagès no s’acaba mai la feina! I per fer el material d’obra es treballava tot l’any: a l’hivern es preparava la llenya, i a l’estiu es feien les fornades. I cada fornada podia durar 3 o 4 dies! Ja veieu que fabricar maons i teules era difícil i dur. Per això no és estrany que, quan aquest material es va començar a fer a nivell industrial, s’abandonessin aquests forns. Una mica més endavant, al costat del camí, hi veureu precisament les restes de la Bòbila d’en Font, un d’aquests forns industrials de fa 100 anys. Els nostres avis i àvies, a pagès, no llençaven res, tot ho aprofitaven o s’ho fabricaven. Fins i tot el material d’obra. Us heu adonat que, 100 anys després, tot és més aviat al revés? ► Tornem al camí. Al cap de 200 m deixarem un trencall i l’antiga Bòbila d’en Font a l’esquerra. Nosaltres seguim pel costat del bosc i del torrent, fins que aquest creua el camí. En aquest punt ens aturem.
La fusta de les alzines d’aquest bosc ha construït cases, ha escalfat persones i ha llaurat camps Si els éssers humans desapareguéssim ara, de cop, de la Terra i aquesta pogués seguir evolucionant sense la nostra intervenció, el Vallès acabaria cobert per un alzinar. Que a la plana hi hagi cases, fàbriques i camps de conreu i que als vessants muntanyosos hi hagi pins és només culpa nostra. Però si aneu a una pineda vella i us mireu el sotabosc, veureu que els arbres nous que hi creixen són, sobretot, alzines. I és que les alzines han estat tan útils durant tants segles que han estat, alhora, intensament explotades i gelosament preservades. Així, mentre en alguns llocs desapareixien grans alzinars, a la plana, per exemple, entre mas i mas, entre camp i camp, es conservaven i cuidaven retalls de bosc, clapes d’alzines, que formaven part indispensable del mode de subsistència de les persones que hi vivien a prop. La fusta de les alzines era necessària per viure i treballar. I el seu fruit, alimentava el bestiar. Però el bosc, a més, oferia recursos ben variats: s’hi podien recollir fruits i bolets i plantes remeieres; s’hi trobaven fustes diverses amb aplicacions de tot tipus; s’hi podien caçar animals que sense bosc no haurien existit... Perquè les clapes de bosc que encara no hem tallat o maltractat massa, situades enmig de camps de conreus i espais oberts, atorguen al paisatge una enorme riquesa de matisos i, a més, són una font i exemple fantàstics de biodiversitat. L’alzinar del Malhivern podrà suportar 100 anys més la nostra pressió? ► Ara el camí fa una pujada sobtada, asfaltada. Quan arribem al final del tram asfaltat agafem el camí de l’esquerra i el seguim aproximadament 200 m més, fins que fa una ziga-zaga i el Pla de les Parets s’obre davant nostre.
Durant 1.000 anys pastors i ovelles han viatjat del mar als Pirineus passant per aquest camí Que la mobilitat de la gent, a les societats rurals, fos en general molt limitada, i que les economies fossin molt locals, no vol pas dir que no existissin contactes amb persones vingudes de ben lluny ni que no hi hagués una organització territorial i econòmica a vegades ben complexa. I els camins ramaders són un exemple d’això. Permetien que els ramats d’ovelles dels Pirineus i els seus pastors viatgessin centenars de quilòmetres fins a les pastures d’hivern, entre d’altres, al Vallès. Eren tan importants, que els drets de pas d’aquests camins no s’han eliminat ni quan han deixat de circular-hi ovelles. Però és que, a més, els camins van generar activitats noves (hi havia llocs per abeurar i tancar el bestiar i per hostatjar els pastors), van promoure intercanvis comercials (amb la mateixa carn dels animals), van contribuir a la gestió agrícola de la plana (els ramats fertilitzaven els camps que després es posaven en conreu) i, fins i tot, van facilitar la creació de parelles intercomarcals (molts pastors es van casar i instal•lar a la plana). Tot i ser molt més modestos que a Castella, els camins ramaders catalans han estat tan importants per la nostra història que encara ara estructuren el territori, tenim noms i topònims hereus de la transhumància (a la Garriga, la Serra de Pedres Blanques o el carrer Carrerada, per exemple) i segueixen ben presents fins i tot a la memòria de gent que no ha arribat a veure’ls en funcionament. Fa anys que, a Catalunya, els camins ramaders han perdut la seva funció original. Són, però, un patrimoni de tots i totes. Camins de més de 1.000 anys que ens permeten conèixer el país del mar a la muntanya. ► Continuem pel mateix camí uns 200 m més, fins que trobem un trencall a l’esquerra, que coincideix amb l’inici d’un camp d’ametllers, que queda a la dreta del camí principal. També aquí hi ha un pal de seguiment de la xarxa de senders del Vallès Oriental. Ens parem en aquest punt.
Els camps d’ametllers agraden tant a les persones com a la resta d’animals De camps d’ametllers, als nostres paisatges, ja en queden ben pocs... Fa temps que, econòmicament, ja no surt a compte plantar-ne. Per això s’arrenquen o s’abandonen. Aquest és el cas del camp que teniu al davant. Però els camps d’ametllers ens permeten entendre molt fàcilment l’organització i la lògica de les societats rurals, probablement força més racional que les lògiques actuals: • El cultiu dels ametllers estava totalment integrat als calendaris de treball dels pagesos: la recol•lecció de les ametlles queia just entre la verema i la recollida de les olives. • L’ametlla tenia (i té) moltíssimes aplicacions culinàries. A part de menjar-nos-les, crues o cuites, com a postres de músic, què serien de la pastisseria, dels panellets o de les picades sense ametlles? • L’ametller creix lentament i resisteix molt bé les sequeres. I això de consumir poca aigua ja sabem que és molt necessari a casa nostra! Tot això fa que la seva llenya sigui molt calòrica i que, per tant, fos molt apreciada per cremar. • El cultiu dels ametllers era, a més, molt poc intensificat, fet que permetia combinar-lo amb d’altres cultius més baixos i aprofitar encara més les possibilitats del terreny. En molts sentits, el cultiu tradicional dels ametllers és un exemple de sostenibilitat. I encara hi heu d’afegir que aquesta poca intensificació dels cultius aporta una diversitat d’espais i paisatges que afavoreix molt la diversitat d’animals (sobretot d’ocells) del territori. Si a tot això hi sumem que el verd clar de les seves fulles contrasta amb els colors terrosos dels camps de cereals, sobretot a l’estiu, no us sembla evident que els ametllers són una benedicció per a tota la fauna, fins i tot la humana? ► Agafem el camí de l’esquerra. Creuarem una torrentera just en el punt on deixem un camí tancat amb una cadena a mà dreta. Just després de creuar el xaragall, el camí fa una pujada i, a la dreta, hi veurem una petita vinya. Ens aturem aquí.
Més bo o més dolent, de vi fa milers d’anys que en bevem! Fa 150 anys, si haguéssim aixecat la vista i mirat els vessants muntanyosos que envolten les parts baixes de la Garriga, hi hauríem vist vinyes quasi fins al capdamunt. La vinya i la producció de vi van tenir una gran expansió a les nostres terres entre els segles XVII i XIX, fins al punt que un dels carrers més importants del poble deu el seu nom a una activitat que hi estava relacionada. A la Garriga s’hi barrejaven vins provinents del Vallès i de la costa, per després transportar-los Catalunya endins. D’això se’n diu “calabriar”, i d’aquí en va sorgir el carrer Calàbria. Malgrat això, a la Garriga les vinyes eren més aviat petites i poc productives. Gairebé cada casa en tenia una, normalment arrendada, que servia per poder beure vi tot l’any. Però la vinya ja feia molts segles que es conreava. Ja sabeu que és un dels tres cultius que formen la tríada mediterrània, amb el blat i les oliveres. Els vins que es feien a llocs com la vil•la romana de can Terrers (no us oblideu d’anar-la a visitar!) s’exportaven a tot l’Imperi Romà ara fa 2.000 anys! Tradicionalment, com passava amb els ametllers, el cultiu de la vinya era un exemple de sostenibilitat. Eren uns camps ideals perquè hi pasturessin les ovelles, i la seva poca intensificació permetia que molts animals hi fessin vida i hi cacessin. Ara, sovint, el seu cultiu és molt intensificat. No és el cas, però, de petites vinyes com aquesta, plantades fa pocs anys. Si les vinyes van quasi desaparèixer fa 100 anys, amb la fil•loxera, i van ser molts cops substituïdes pels avellaners, ara que el cultiu de l’avellana no surt a compte torna a estar de moda fer vi. Però aquesta vegada al revés de fa 2.000 anys: poc i bo. ► Acabem de fer la pujada, fins a l’entrada de la “Finca Jesús”, i agafem, cap a l’esquerra, el camí que ens trobem. Seguim aquest camí uns 300 m fins arribar a la llera del següent torrent, entre pollancres i avellaners. Ens aturem aquí.
Els torrents són, alhora, el cor i les artèries dels espais de secà La plana del Vallès no és una plana. La plana del Vallès és, en realitat, un seguit d’ondulacions solcades per torrenteres i rierols, sovint estrets i profunds. Camins d’aigua, gairebé sempre invisible als nostres ulls, però que és la sang que dóna vida als nostres paisatges de secà. Una aigua invisible que alimenta un bosc completament diferent que el del Malhivern. És el bosc de ribera, amb pollancres, àlbers, freixes, avellaners... Sovint, a l’estiu, formen gairebé un túnel amb les seves capçades. A l’hivern, en canvi, han de deixar caure les seves fulles plenes d’aigua per protegir-se de les gelades de les fondalades. De fet, en medis frondosos com aquest, les plantes, silenciosament, han de lluitar entre elles per rebre els raigs del sol. Per això, per exemple, algunes petites plantes floreixen just al principi de la primavera, abans que els arbres es cobreixin de fulles; i per això l’heura s’enfila fins dalt de tot dels troncs... Els pollancres creixen molt ràpid. Els que veieu aquí, van ser plantats per aprofitar la seva fusta. Fa tants anys que hi són, però, que ja s’han integrat plenament a l’ecosistema del torrent del Sot de l’Ase, i mentre nosaltres podem gaudir de la seva ombra a l’estiu i del seu color grogós a la tardor, nombroses espècies d’animals gaudeixen tot l’any dels forats dels seus troncs. En aquest punt, si seguiu el petit rètol indicador, a la dreta, 50 metres enllà hi podreu admirar un dels millors roures de la Garriga, crescut també gràcies a l’aigua invisible. Però els torrents són també l’hàbitat, el lloc de pas i la font de recursos per moltíssims animals. Animals de totes mides hi viuen o hi mengen; els abellerols (sabeu de què s’alimenten?), uns ocells preciosos i difícils de veure, aprofiten els seus marges argilosos per fer-hi el niu; molts animals els fan servir de vies verdes lliures d’obstacles per poder travessar urbanitzacions i polígons industrials; i els humans ho hem aprofitat tot dels torrents: la llenya, els fruits, les flors, la caça, l’ombra... i fins i tot allò que no es veu, l’aigua, fent a vegades veritables obres d’enginyeria per portar-la quilòmetres enllà. ► Acabem de creuar el torrent i seguim pel camí, que ara fa pujada. No ens aturem fins que veiem, a l’esquerra, una finca amb horts en funcionament, al cap d’encara no 150 m.
Si és per subsistir, del secà en fem regadiu! El mosaic de paisatges de secà és tan divers que, a vegades, no és ni de secà. I és que, si ens perdem pels camins i corriols d’aquests paratges, anirem trobant petites illes, petits oasis verds que, a diferència de les torrenteres i de les clapes boscoses, són artificials. És l’aprofitament dels aqüífers subterranis, construint pous per anar a trobar-los, com a l’hort que teniu al davant, o dissenyant grans mines que recorren quilòmetres per portar l’aigua d’un lloc a un altre. Sigui com sigui que s’aconsegueixi l’aigua, es tracta de l’enginy humà per poder produir aliments necessaris per a la subsistència, i per poder-ho fer en un entorn que, d’entrada, no ho permet. Són petits assentaments dispersos, amb construccions provisionals per aixoplugar-se, per guardar-hi les eines, a vegades per viure-hi, que ara es construeixen amb plàstics, palets i somiers i que fa milers d’anys es bastien amb fusta, canyes, argila, materials que no deixen rastre amb el pas dels anys... Són retalls i detalls d’història que sovint passen inadvertits o són directament invisibles. ► Continuem pel camí. Deixem un trencall a la dreta i un altre a l’esquerra, i fem alguna ziga-zaga. Una vegada tenim camps d’oliveres a esquerra i dreta, arribarem a un encreuament de camins. Ens parem en aquest punt. Hauran passat uns 400 m des de l’anterior parada.
Algunes oliveres d’aquestes feixes fa milers d’anys que són testimonis dels canvis del paisatge del Vallès L’olivera es cultiva a les nostres terres des de temps immemorials. Ja heu vist que forma part de la famosa tríada mediterrània... I és que l’oli és un producte essencial per explicar la nostra cultura i la nostra història. Segueix sent omnipresent als nostres plats, però és que, a més, tradicionalment, ha estat necessari per conservar aliments i per il•luminar les cases, per exemple. De fet, els camps d’oliveres que teniu al davant, i els que podreu veure quan aneu seguint l’itinerari, són un dels paisatges rurals tradicionals més ben conservats de la Garriga. Pareu-vos a contemplar el paisatge del Vallès des d’aquest vessant. Fixeu-vos amb les oliveres, de soca ampla, ben separades les unes de les altres, deixant espai per poder combinar el seu cultiu amb el d’altres productes. Paisatges oberts, amplis, que tant agraden als nostres ulls i que tanta diversitat d’animals acullen. Fixeu-vos com s’ha anat modelant el pendent, esglaonant-lo amb aquestes feixes de pedra seca tan precioses... Paisatges històrics, tradicionals, bonics, de pau, de descans, per gaudir. Paisatges que pengen d’un fil, el del planejament urbanístic i els interessos econòmics. Paisatges que deixarem morir?
► A l’encreuament, agafem el camí de l’esquerra, que baixa pel costat d’una reixa metàl•lica, deixant oliveres a esquerra i dreta. Després de passar pel mig d’un petit canyissar, el camí gira a la dreta. El seguim, deixant una imponent paret de pedra a la dreta i una casa a l’esquerra. Quan arribem a la Ronda del Carril, si la prenem a l’esquerra podrem tornar al punt d’inici del recorregut, i si ho fem a la dreta anirem directament cap al centre del poble
Punt d'informació i d'atenció al visitant. Carretera Nova, 46 93.113.70.31 info@visitalagarriga.cat www.visitalagarriga.cat

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.