tbach

Temps  2 hores 47 minuts

Coordenades 570

Data de pujada 10 / de novembre / 2017

Data de realització d’octubre 2017

-
-
1.010 m
636 m
0
1,6
3,1
6,25 km

Vista 51 vegades, descarregada 1 vegades

a prop de les Planes d'Hostoles, Catalunya (España)

Components de la sortida: Lluís Busquets, Miquel Colomer, Toni Bach, Josep Rius, Joan Cortadellas i Pere Rifà

A la Garrotxa, la tardor és l’estació per excel•lència. M’agraden les llums brillants i els colors rovellats de les fagedes, estimo els daurats de raïm moscat dels capvespres a les rouredes, enyoro les pluges de llevant fines i persistents... És l’exuberància de la natura que preludia els blancs i grisos de l’hivern. És el moment més fructífer de la vida, que precedeix el repòs hivernal “perquè per tornar a néixer necessitem morir...”

Dissabte vam canviar l’hora i avui a les sis serà fosc. Com que, a més, volem visitar la cova del Goleró, que només coneixen en Joan i en Lluís, ja caldrà que ens espavilem si no volem arribar de fosc als cotxes.

Aparquem al Coll de Malla i baixem vora els prats de pastura de Mas de l’Om fins a l’entrada del Grau del Goleró. En mig quart de marxa, al punt més espectacular del grau, trobem una fita i uns senyals vermells que ens indiquen el corriol una mica penjat que baixa a la cova. Sort tenim dels boixos i de les alzines que ens fan d’agafadors en els passos més complicats. En cinc minuts més som a l’entrada de la cova, que té unes mides considerables per l’indret on ens trobem. Agafem les llanternes i entrem cap endins. El terra és compost per blocs immensos que cada vegada són més relliscosos i de mal passar. Cal vigilar de no posar la cama en un forat i prendre mal. Només hi ha una galeria i tenim la sensació de seguir la llera seca d’un riu subterrani. La fosca ratllada pels nostres llums impressiona i alguns companys decideixen de recular. Amb en Joan acabem d’arribar fins al final. Tampoc no n’hi ha per tant: no crec pas que haguem recorregut més de dos-cents metres quan arribem a l’última sala, la més espectacular, que té algunes, poques, estalagmites i estalactites i és habitada per una colònia de rates penades considerable. Hem de vigilar on posem les mans, perquè les pedres són com esponges amb centímetres d’excrements. Veiem, també, alguna aranya de mides considerables i algun insecte que faria les delícies dels entomòlegs.

Altra vegada a la claror de dia, trobem la colla a punt de berenar. Hem “perdut” força estona i no tenim clar si és més prudent tornar per on hem vingut o pujar pel Grau de la Triola. Si fem la volta, ens arrisquem a arribar de fosc als cotxes. Amb tot, tenim ganes de caminar i, no pas per unanimitat, decidim tirar cap avall. I els déus diran.

Hem fet aquest itinerari diverses vegades i anem segurs. Només hem de vigilar, abans de la casa de la Triola, de no passar de llarg del camí que puja cap al grau. I aquí sí que cal anar amb molt de compte, perquè el Far només es deixa superar pels graus(Santa Anna, Cabrafiga, Goleró, Cadavall i la Donada ) i no n’hi ha gaires i estan força distanciats. I no hi ha més cera que la que crema: qualsevol altra ocurrència porta al fracàs segur.

Però, com diem a la Garrotxa, “els més refiats queden cardats”. Abans de la casa ens trobem que han vallat el bosc , han esporgat les alzines i tot el terra és ple de brancatge. No es veuen ni camins ni corriols. Ens hem de refiar del track del GPS, però no sabem trobar el camí i el bosc és de força mal travessar. Tenim clar, això sí, on es troba el treu i anem pujant alzinar amunt amb força dificultats. Sort que el bosc és molt vell i té el sotabosc força net.

Els quarts passen volant i a entrada de fosc encara som fora camí. Són les sis i aviat serà negra nit. De totes maneres, no cal posar-se més nerviosos del compte: estem tips de fer excursions nocturnes, algunes amb embardissada inclosa; i portem foc, tenim llanternes i sempre podem recular el camí. Només és qüestió de temps, i d’això en tenim molt.

Estem gairebé a peu de cingle i hem d’anar a parar al camí per força. Finalment en Lluís el troba: baixa ample, net i fitat, tal com el recordàvem. Segurament el que ha passat és que hem deixat el camí del Goleró abans d’hora i ens havíem d’acostar més a la Triola. Serà qüestió, a la primavera, de tornar a fer el grau en sentit descendent i fixar-nos bé en quin punt es creuen els dos camins.

Ja només ens queda l’espitregada final fins a dalt del cingle, ara sí, amb un camí ample i fresat. Comentem que l’excursió d’avui ha estat com una metàfora del que està essent el procés cap a la República: itinerari programat, adversitats, desorientació, esforç, persistència, pèrdua de temps, cansament ... i arribada. Hi ha qui creu que el final serà qüestió de mesos, i d’altres pensem que potser tardarà alguna dècada. Els poders dels estats són molt forts, les democràcies són molt primes i Espanya i Europa hauran de canviar molts plantejaments. I això vol temps i paciència. Els catalans, però, quan ho tenim clar som mesells i no desdim amb facilitat. Veurem.

En menys de vint minuts ja estem a un cop de roc dels cotxes. La temperatura cau en picat, fa fred i, suats com anem, ens hem d’abrigar si no volem agafar una bona galipàndria.

El track ha estat corregit i és correcta

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.