RafelML
149 7 66

Temps en moviment  3 hores 34 minuts

Temps  5 hores 20 minuts

Coordenades 2849

Data de pujada 28 / de març / 2018

Data de realització de març 2018

  • valoració

     
  • informació

     
  • Fàcil de seguir

     
  • Entorn

     
-
-
522 m
-5 m
0
4,2
8,3
16,62 km

Vista 729 vegades, descarregada 25 vegades

a prop de Mataró, Catalunya (España)

Gr83 Primera etapa. Camí del Nord. Mataró - Arenys de Munt
Malauradament ens hem quedat sense bateria al mòbil.
De Collsacreu encara hem continuat caminant fins a Collsenís i hem baixat a Can Maresma.

Aquesta és una ruta entranyable i plena de simbolisme, doncs vol recollir el camí de l'exili que moltes persones i famílies van emprendre entre el 9 i el 13 de febrer de 1939. En total van ser 450.000 les persones que van travessar la frontera pirinenca per les muntanyes d'Ares, Malrem, Lilla, el Pertús o Portbou fugint de l'avenç de les tropes franquistes.

Carles Ribera ho explica d'una manera excel·lent en un article al Punt Avui del 15 de febrer del 2014.
Camí d'un exili dur i tortuós
D'exilis, n'hi ha hagut molts en l'atribolat transcurs de la Història humana, i en concret el poble català s'ha vist immers en més d'un d'aquests processos dolorosos. Tanmateix, no hi ha dubte que el mot Exili, en singular i amb majúscula, està associat indefectiblement en l'imaginari d'aquest país a la fi de la Guerra Civil, l'any 1939. Es tracta d'un automatisme mental col·lectiu que identifica un concepte genèric amb un episodi molt concret, que comença d'una manera massiva i irrevocable a la darreria de gener i sobretot a principi de febrer d'ara fa 75 anys. És l'estampida de milers de ciutadans que per diverses raons (totes vinculades per un denominador comú: haver fet costat a la defensa de la legalitat institucional) es veuen empesos a creuar la ratlla a la recerca de seguretat. Militars, combatents, polítics, intel·lectuals, gent d'estrats socials diversos, dones, vells i nens integren el col·lectiu humà que s'amuntega a les portes de l'estat veí del nord. La por de represàlies és natural en el cas de tots aquells que estan més directament implicats en la defensa de la causa republicana o revolucionària, causes no sempre coincidents. És quan ens fixem en el pes numèric de col·lectius que, almenys aparentment, es poden qualificar de políticament neutres (civils, ancians, dones i mainada) quan ens adonem de la magnitud de la tragèdia derivada de la conflagració bèl·lica. La sensació de terror, la por al revengisme, el parentesc amb fugitius “amb motiu” (que, generalment, no és altre que haver defensat activament la legalitat democràtica), o les simpaties republicanes es revelen com a causes que llancen una quantitat ingent de persones als camins de l'èxode i posen en evidència el sentiment de derrota total, de desmoralització col·lectiva del poble català i dels espanyols que fan el mateix camí.

Qualitativament, l'amuntegament esmentat no és pas uniforme en el cul-de-sac que conforma la rereguarda republicana en la petita àrea compresa entre Portbou, la Vajol i Figueres, una gernació que a poc a poc va traspassant la ratlla. Tot i compartir un estat de precarietat generalitzada, resulta força evident el contrast que hi ha entre les condicions de tots aquells que integren l'elit republicana (en un sentit ampli: oficials de graduació, polítics i intel·lectuals) i la resta del contingent d'aquesta diàspora.

Una situació tan dramàtica no és nova en aquestes terres, ja que el país, el nord-est sobretot, és, ja fa alguns mesos, a causa de la pressió dels exèrcits franquistes, terra de refugi. Ara, però, amb l'alè dels insurrectes al clatell, per una banda, i els colls d'ampolla en què s'han convertit els passos fronterers a causa del temor de les autoritats franceses d'una allau humana que cada vegada resulta més incontenible, alimenten la situació de caos, de campi qui pugui, que regna en aquella rereguarda que se sap vençuda.

El panorama que s'ha configurat porta les debilitades autoritats governamentals en retirada a negociar amb l'estat veí el pas d'entre 100.000 i 150.000 civils. La negativa inicial de l'executiu francès es veu desbordada per la pressió dels esdeveniments. Prop de 500.000 persones procedents de tota la zona republicana passen, neguitoses, exhaustes però esperançades, a l'altra banda. Però el suplici només ha començat.

Argelers, Barcarés, Sant Cebrià, Rivesaltes, Gurs, Bram, Agde, Setfonts, Vernet d'Arieja... Tots aquests topònims identifiquen sengles camps de concentració o reclusió, d'agrupament del contingent de fugitius que passen la frontera durant l'hivern inclementíssim de l'any 39. Els republicans catalans i espanyols que arriben a terres del Conflent, el Vallespir i el Rosselló, que progressivament són portats més al nord del Migdia francès, no tenen una rebuda precisament acollidora. Les autoritats han fet curt preveient que el nombre de refugiats no passarà de les 60.000 persones, i el dispositiu d'acollida es veu absolutament desbordat per la realitat. Davant la gravetat de la situació, l'estratègia oficial, d'un humanitarisme tebi, s'endureix progressivament, i més després de l'autorització del govern francès de l'entrada de combatents, ja que inicialment les barreres només han estat obertes a civils. El Pertús i Cervera de la Marenda són els punts de més flux humà, tot i que la permeabilitat d'una frontera muntanyosa i poc poblada fa anar de bòlit les companyies de guàrdies disposades per l'anomenat Plan de Barrage.

Els fugitius topen, doncs, amb un comitè de rebuda integrat per 50.000 agents armats: Una primera línia d'escamots de guàrdies mòbils i una segona línia integrada per soldats d'infanteria senegalesos encarregats d'aplegar i distribuir els nouvinguts en els diferents camps. Cal fer esment especial del camp dels catalans, un dels tres recintes bastits a Agde, prop de Seta, on s'agruparan, després de fer una recollida de signatures, els refugiats d'aquesta nacionalitat.

Molts refugiats catalans, però quants? Un cens realitzat sobre el terreny per la Generalitat aconsegueix registrar, tot i les dificultats, el 60 per cent dels refugiats procedents del Principat. La xifra arriba a les 100.000 persones procedents d'un país d'uns 3 milions d'habitants abans de l'inici de la guerra. Una proporció brutal.

Allò que ningú sap aquell febrer és que els que fugen d'una guerra estan a punt d'entrar en una altra. França és un estat en procés de desintegració institucional sota l'amenaça cada cop més inevitable de l'alemanya nazi. És per aquest motiu que la diàspora catalana no serà un fenomen geogràficament estàtic fins a la fi de la conflagració internacional, el nou esclat d'horror que els expatriats es trobaran pocs mesos després d'haver entrat a la terra d'acollida.
fotografia

Platja del Callao. Passeig marítim de Mataró.

Platja

Platja del Callao. Passeig marítim de Mataró.

fotografia

Foto

fotografia

Riera de Sant Simó

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Can Ribot

fotografia

Crilla de camins a Can Borràs

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Foto

fotografia

Entorn de Can Bruguera

fotografia

Foto

fotografia

Foto

font

La Font del Malpas

Seca, seca, malgrat les pluges d'aquest dies.
Picnic

Desviament a Dosrius. Cobert amb taula.

1 comentari

  • Foto de Manel_49

    Manel_49 08/08/2018

    He fet aquesta ruta  veure detalls

    Molt bona sortida. De Collsecreu (Arenys de Munt) a Sant Miquel de Mata molt ben senyalitzada, de Sant Miquel de Mata a la Platja del Callao no tant. Gràcies per compartir. Nosaltres l'hem fet al revès per una qüestió de logística i perquè en sentit contrari hi ha menys pujada. Salut i Cames!

Si vols, pots o aquesta ruta.