tbach

Temps  2 hores 4 minuts

Coordenades 765

Data de pujada 14 / d’abril / 2018

Data de realització d’abril 2018

-
-
1.491 m
1.253 m
0
2,1
4,2
8,3 km

Vista 40 vegades, descarregada 2 vegades

a prop de Fabert, Catalunya (España)

Caminants: Joan Cortadellas, Miquel Colomer i Josep Rius

Feia molt de temps que a la Garrotxa no hi havia hagut una llevantada com la dels últims dies i tot semblava indicar que hauríem de suspendre l’excursió. Però una finestra de bon temps de cinc hores, tan típica de les pluges que vénen de mar, ens ha permès de realitzar-la sense remullar-nos.

Com que avui fem travessa, deixem un cotxe a Molló i amb l’altre ens acostem fins al veïnat de Fabert. Comencem a caminar per una pista marcada amb els senyals vermells i blancs del GR-11 , sender que seguirem al llarg de tota la sortida.

En uns trenta-cinc minuts, sempre per pista de terra, arribem a Espinavell, poble del municipi de Molló. Entrem per la banda de ponent, pel carrer d’Enllà. No em negareu pas que el nom no sigui ben trobat. Però no s’acaba pas aquí la cosa: resulta que el llogarret té quatre carrers orientats als quatre punts cardinals i que conflueixen a l’església. Quins són els noms dels tres que falten? El del nord, d’Amunt; el de migjorn, d’Avall i el de llevant, d’Ençà. Genial! Ja poden manar tant les dretes com les esquerres que, pel que fa a aquesta qüestió, no hi haurà pas discussions. Més pragmatisme, impossible. El sentit comú de la gent de muntanya sempre em deixa astorat. Si a tots els parlaments hi hagués una persona de pagès que s’anés gratant el clatell i donés l’opinió de tant en tant, potser tot seria més fàcil i més barat. No ho sé.

La porta de l’església és oberta i hi entrem. A primera vista podria semblar romànica, però hi ha una llinda amb la data de 1732 gravada. Amb tot, és una de les més antigues dedicades a la Verge de les Neus.

Dos homes jubilats -tots dos es diuen Joan- hi fan obres de restauració. Els coneixem i hi encetem una conversa animada. Fa tres hiverns –aquí els hiverns duren 6 mesos- que desinteressadament dediquen el jornal a reparar el temple. Ells hi posen la feina i el poble, de tant en tant, fa una rifa o un sopar popular per tal de sufragar les despeses dels materials. I el propietari, el bisbat de Vic, quan se’n recorda, els fa una visita d’obres... i fins a una altra, que ho feu prou bé. Però no se’n queixen pas: estimen el poble i són conscients que l’església n’és l’element més rellevant.

Estan ja a l’última fase dels treballs i quedem sorpresos de la qualitat de la restauració: han repicat les parets amb molt bon gust, han construït uns bancs aparedats amb molta traça i hi han posat tot d’elements de decoració. És evident que són els típics manetes de muntanya que se saben sortir de tot, tant si és feina de paleta, com de fuster, com d’electricista...

Tenen moltes ganes de xerrar i aquí no en tenen gaires oportunitats, però com que el cel es va tapant i encara ens queda més d’una hora de camí, nosaltres ens n’acomiadem tot demanant-los si els sembla que ens mullarem. La resposta és típica de la gent d’aquests verals: a la televisió han dit que aguantarà fins a les vuit, però aquest aire tan humit a vegades te la fot sense comptar-hi. Ells segur que no hi quedaran pas, de fotuts: com aquell qui no diu res, han donat totes les possibilitats... i així segur que l’encerten!

Continuem el camí cap al planell de les Planes, on cada any, l’endemà del Pilar, es fa la tria dels mulats en la que es pot considerar la festa més important del poble. Hi assisteix molta gent de la vall i de les comarques veïnes.

L’aire és fred i ens hem d’abrigar. Els núvols van agafant una negror cada cop més amenaçadora. El Costabona i les Crestes de Rojà ja estan completament tapades per la boira, i és evident que, si no ens afanyem, ens mullarem de debò.
Ja ens falta poc i l’últim tros d’itinerari és molt bonic. Travessem força prats, alguns d’un verd intens, acabat de rentar, que ens captiven i on ramats de cavalls i de vaques pasturen plàcidament.

A quarts de set entrem a Molló i encara no hem berenat. La por de pluja ens ha empès a tirar endavant sense aturar-nos... i l’estómac que s’aguanti. Però finalment l’escalfor d’un bar és massa temptadora i entrem al primer que veiem obert -a l’ hivern no crec que n’hi hagi cap més- a fer la cervesa i un mos. Abans de pujar al cotxe visitem l’església romànica, avui oberta. Indiscutiblement, és un dels grans monuments de Catalunya!

Quan baixem cap a Olot ja plou i al llarg de la nit i de tot el dimecres cauran més de cent litres. Feia mesos que es demanava aquesta pluja tan abundosa i benèfica per als camps, els boscos i les deus.

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.