Temps en moviment  3 hores 34 minuts

Temps  9 hores 36 minuts

Coordenades 2711

Data de pujada 18 / d’agost / 2019

Data de realització d’agost 2019

-
-
767 m
407 m
0
4,1
8,2
16,45 km

Vista 581 vegades, descarregada 20 vegades

a prop de Aiguafreda, Catalunya (España)

Aiguafreda, Torrent de Cruilles, Font dels Enamorats, Església de Sant Martí de Aiguafreda de Dalt, Cripta de Aiguafreda de Dalt, Basa tosca, Antic Cementirí de Sant Martí, Sot de la Font Amiga, Font dels Emponadors, Torrent del Bruguer, Torrent Negre, Fortificació Ibèrica del Turó del Montgrós , Pic del Montgrós, Torrent del Trillell Balma de Gasuac, Horta del Bruguer, Font de l´Afrau, Coves l'Afrau I i II, Riera de l'Afrau, Torrent de Fontamiga, Cingles de Montgròs, Baixador de Roquerols, Riera de Martinet, Gorg de Roquerols, Casa Museu de l'Afrau, Gorg de la Sort, Gorg de la Resclosa, Aiguafreda.
aparcament

Casa Consistorial d´Aiguafreda

Aiguafreda Aiguafreda pertany a la comarca del Vallès Oriental. Situat al seu extrem nord, el municipi toca a Osona, comarca amb la qual es troba també estretament vinculat. Geogràficament se situa a l'extrem nord-occidental del massís del Montseny i al marge esquerre del Congost, entre la riera d'Avencó i el torrent de Martinet. Domina l’alta Vall del Congost. El terme es troba voltat de muntanyes: al nord, la carena que davalla del Muntanyà i Perafita vers la Riera de Martinet; a llevant, la Serra de l’Arca i el massís de la Calma; a sud, els cims de Tagamanent, Puig-agut i Montcau, enllaçats per Serra Madrona; al sud-oest, la Serra de Castellar i a ponent, els Cingles de Bertí on destaca, dominant el poble, la Cinglera del Cerdà. La primera citació del nom Aiguafreda data de l’any 898. Apareix en la seva forma llatina en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Martí, com "Aquafrigida", donant nom a un dels assentaments inclosos en el terme parroquial. El topònim, resultant de la grafia aglutinada del mot comú aigua (segurament en el sentit de ‘font’ o ‘rierol’) i l’adjectiu freda, va donar nom després al llinatge dels senyors feudals del terme, senyors del casal fortificat i després castell de Cruïlles (Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, 2009). Història El primer document que esmenta el terme d'Aiguafreda és l’acta de consagració de Sant Martí de la vall del Congost, de l'any 898, un dels documents claus per entendre la història de Catalunya a l’alta edat mitjana. L'antiga església parroquial configura avui el conjunt monumental d'Aiguafreda de Dalt. El nucli urbà actual, en canvi, és més modern i va créixer entorn d’una ferreria, documentada el 1553, situada seguint l’antic camí ral que menava de Barcelona a Vic. Per això, el conjunt s'anomenava barri o poble de les Ferreries. El 1675 es va alçar en un dels angles de l’actual Plaça Major una petita església que va significar el primer pas per a l’emancipació del nucli que s’anava formant al fons de la vall respecte la parròquia originària de Sant Martí del Congost. Aquest petit edifici religiós va esdevenir parròquia el 1877 en erigir-se l’església dedicada a Santa Maria d’Aiguafreda. Advocació que ha romàs també en l’edifici actual (consagrat el 1969). Quant a les comunicacions per carretera, sempre vinculades a la història d’Aiguafreda, a mitjan segle XIX (1840) es va obrir la carretera que superava l’antic camí ral i que va esdevenir l’eix que ha configurat l’actual fesomia del nucli modern i contemporani. Finalment, el 1986, la desviació de l’autovia amb el nou traçat fora del municipi ha significat el darrer episodi d’aquesta estreta vinculació entre Aiguafreda, la Vall del Congost i les comunicacions nord-sud a la Catalunya central. Paral·lelament, el municipi també es consolidava institucionalment, fins arribar a l'actualitat. El bisbe Gotmar d'Osona, a precs de l'abadessa Emma, consagra l'església de Sant Marti, situada a la vall del Congost (Aiguafreda), li atribueix els delmes i primícies dels vilars del seu propi terme i li adscriu l'església de Santa Coloma (Centelles) amb els delmes i primícies dels seus propis vilars. 5 d'agost de l'any 898. En nom del Senyor, Déu suprem i rei etern, l'any vuit-cents noranta-vuit de l'Encarnació del Senyor, indicció primera, vingué l'eximi baró Gotmar, humil i venerable bisbe de la seu de l'Església d'Osona, per a consagrar, dintre de la seva diòcesi, l'església de Déu que és situada a la Vall del Congost, en honor de Sant Martí, bisbe i confessor de Crist, la qual erigí l'abadessa Emma amb l'ajuda de Déu fins a la seva culminació, i pels seus precs, l'esmentat bisbe vingué a consagrar-la. Per això reconegué que la seva vinguda a aquesta església seria profitosa per a totes parts, consagrà l'església i li concedí els delmes i primícies que pertanyen a aquesta església, o sigui: Nogueroles, el vilar de Sant Martí, Aiguafreda, Avencó, Canyelles, Cantallops, el vilar d'Elià i l'altre Canyelles de Campllong. Igualment l'església de Santa Coloma amb els delmes i primícies dels vilars que li pertanyen, o sigui: Vallossera, Vinyoles, Nitbona, Casoles, Centelles, Balona, Mambla, Vallasnera, el vilar de Ninfridi, el vilar de Riballoms, Ollic, el vilar Guistremir, Gèmenes i l'església del castell de Sant Esteve. Totes aquestes coses abans esmentades i determinades íntegrament, jo, Gotmar, Bisbe, les concedeixo amb els delmes i les primícies i amb tots els bens que pertanyen a aquestes esglésies en honor i dedicació de Sant Martí, de manera que cap comte, centener o tribú no pretengui exigir-hi cap servei, llevat del servei que per honor a la càtedra de Sant Pere haurà de prestar cada any a aquesta seu, com és el costum de les esglésies que pertanyen a aquesta província, o sigui, sis mujades d'annona. Li dono, a més ornaments eclesiàstics, o sigui, una casulla, una estola, un cíngol, i un maniple, un missal i un leccionari, per a remei de la meva ànima i atesa la necessitat d'aquesta església. D'altra banda, jo, Emma, abadessa, dono per a la dedicació d'aquesta església tota l'aprisió que li concedí el meu oncle, difunt, el comte Sunifred, la qual té com a termes, a llevant, el camí que mena a les Canes, i des del camí fins a la font del vilaret de Sant Martí, i des de la font fins al rierol que corre cap al riu. I seguint el riu, fins a l'altre font, fins al arbre on hi ha marcada una creu, i des de l'arbre fins al camí que mena a Canyelles. I li concedeixo al vilaret de Sant Martí, tot el que m'ha previngut per compra en aquell lloc, a l'apèndix de Sant Martí, al vilar anomenat Nogueroles, amb tot el que hi tinc. I li dono una vinya de quatre mujades al lloc anomenat Ollic, i al vilar d'Ossera, tot el que tinc, i un serf propi anomenat Isnard i una serva anomenada Ermengarda. Totes aquestes coses les concedim per la dedicació de l'esmentada església que ha estat consagrada per a remei de la nostra ànima i la dels nostres parents, o sigui, de les que ens precediren, dels presents i dels futurs, a l'esmentada església o als sacerdots, monjos i dones consagrades a Déu que ara serveixen Déu en aquest lloc o amb l'ajuda divina l'hi serviran en el futur. I el que vingui contra aquesta dotació de Sant Martí, bisbe i confessor, o vulgui sostreure'n quelcom, que tingui lligada la seva ànima amb els nostres pecats que desitgem que per això quedin purgats. I que a més se sotmeti a la condemna canònica, que pagui per la força un talent d'or a aquesta església i que d'ara en endavant aquesta dotació resti en ferm. Aquesta donació i dotació de Sant Martí, confessor, ha estat feta el dia de les nones d'agost, l'any primer del regnat del rei Carles. Gotmar, bisbe, que he fet aquesta dotació i ho subscric, Emma, abadessa, ho subscric, Leuvila, prevere, ho subscric. Signatura de Guifré, rogatori, que ho subscric. Signatura de Teodoric, sots-diaca, que ho subscric. Ocobac, ho subscric. Adroer, prevere, ho subscric. Signatura de Bell, que ho subscric. Rovic, sots-diaca, que ho subscric. Eldelec, ardiaca, ho subscric. Signatura de Baldomar, que ho subscric. Signatura de Mascaró. Signatura de Balfulf. Signatura d'Andreu. Signatura d'Edelmar. Alfons, ho subscric. Adroer, ho subscric. Signatura de Mirell. Signatura de Calvell. Signatura de Frugell. Signatura de Todari. Signatura de Desideri. Signatura de Sunifred. Signatura d'Eliseu. Guneric, prevere, ho subscric. Signatura de Frodelaic, que ho subscric. Signatura de Pere. Signatura de Giscafred, que ho subscric. Adanagild, prevere, que he escrit aquesta dotació de Sant Martí, confessor, i l'he subscrita el dia i l'any abans esmentats. Escut d'Aiguafreda Escut truncat: al 1r. de gules, sembrat de creuetes d'argent i al 2n. d'or, 3 tupins de sable, els de cap afrontats. Per timbre una corona de baró. En aquest escut hi és representat l'escut d'armes dels Cruïlles, camp de gules sembrat de creuetes d'argent i els tupins de sable de l'escut dels Pignatelli, barons d'Aiguafreda els darrers segles de domini senyorial. La bandera d'Aiguafreda Bandera apaïsada, de proporcions dos d'alt per tres d'ample amb la meitat superior vermella sembrada de creuetes blanques, només tres de les quals son senceres i amb la meitat inferior composta de dues faixes juxtaposades, una de groga i la inferior, negra.
font

Font dels Enamorats

Intersecció

Intersección

Intersecció

Intersección

Pont

Pont del Torrent de les Fontetes

Llac

Basa tosca ( Esglesia de Sant Martí)

Cova

Cripta ( Esglesia de Sant Martí )

Arquitectura religiosa

Esglesia Sant Martí d’Aiguafreda de Dalt

L’església de Sant Martí del Congost rep també el nom de Sant Martí d’Aiguafreda de Dalt. L'església d'Aiguafreda de Dalt fou fundada per l'abadessa Emma, filla del compte Guifré el Pelós i consagrada pel bisbe Gotmar el dia 5 d'agost del 898 amb el nom de Sant Martí del Congost, concedint-li els delmes i primícies sobre Nogueroles, el vilar de Sant Martí, Aiguafreda, Avencó, Canyelles, Cantallops, el vilar d'Elià i Canyelles de Campllong, així com l'església de Santa Coloma amb els delmes i primícies dels vilars que li eren propis. Per la seva part, l’abadessa Emma donà per a la dedicació d'aquesta església tota l'aprisió que li concedí el seu oncle, difunt, el comte Sunifred a més d’alguna possessió que tenia per compra. Després d’haver-se portat tasques de restauració, l’any 1105 es va portar a terme una segona consagració del temple. El conjunt d'edificacions de l'antiga parròquia d'Aiguafreda de Dalt, es van erigir sobre una cova amb enterraments dels segles VI i VII. El temple romànic va patir múltiples modificacions i l'afegit de cossos adossats que oculten els murs exteriors. Així, a l’edifici hi trobem diferents etapes constructives dels segles XVII-XX. Sant Martí del Congost respon a un edifici romànic d'una nau amb absis semicircular, que presenta a l'interior una ornamentació de sis fornícules i set columnes força esveltes. L'espai absidal enllaça amb la nau amb un arc presbiteral en gradació sustentat per dos pilars de quart de cercle. La nau es coberta amb volta de canó i l'absis amb volta de quart d'esfera. A la façana de ponent es conserva una finestra geminada separada per una columna i capitell en forma de mènsula. En les reformes del segle XVII es substituí el portal de migdia per un altre a ponent, s'afegí la sagristia i la capella del Sant Crist a banda i banda de l'absis i s'obriren les dues capelles a manera de transsepte, modificant substancialment l'estructura original. Finalment s'afegí el campanar de planta quadrada adossat a la rectoria.
Túnel

Tunel

Arquitectura religiosa

Antic Cementiri de Sant Martí

Intersecció

Intersección

Waypoint

Sot de la Font Amiga

Cova

Balma de Gasuac

Waypoint

Horta del Bruguer

Waypoint

Espero Rocos

font

Font dels Emponadors

Ruïnes arqueològiques

Fortificació Ibèrica del Turó del Montgrós

Alzines, roures, pins... Quan aixequeu la vista entre els arbres us sorprendrà la imponent fortificació. I encara us estranyarà més trobar aquest conjunt monumental entre un bosc tan espès. Però anem a pams: On ens trobem? Què hi feien aquí els ibers? Sobre una península rocosa d’unes 9 hectàrees, és on trobem emplaçada la fortificació del Montgròs. Aquesta plataforma reuneix unes condicions excel·lents, tant de defensa com de control de les principals vies de comunicació. A nivell defensiu, aquesta península està protegida de manera natural per uns potents penyassegats que l’envolten gairebé completament. L’únic punt d’accés possible, l’istme que uneix la serra amb la península, és on els ibers concentraren els seus esforços per construir la imponent fortificació. La fortificació ibèrica del Montgròs es troba dins del Parc Natural del Montseny. Era una important fortificació amb antecedents a l’edat de bronze, que controlava el Collformic, una de les vies de penetració a la plana des de la costa i el Congost. Cap a l’any 450 aC es va bastir una muralla rectilínia, que tancava l’istme de la península del Montgròs, que va ser substituïda cap a l’any 300 aC per una altra més sòlida que s’aixecà en successives fases al llarg del III aC. A més, la defensa es va reforçar amb un fossat amb l’escarpa fortificada, parapets i bastions. El resultat va ser una barrera imponent de 160 m de longitud i una amplària que oscil·la entre 6,5 m als indrets de més fàcil accés i 1,5 m als extrems, on els penyasegats naturals van ser realçats per les pedreres utilitzades per a la construcció del monument, per facilitar la defensa. Probablement va ser la seu d’una guarnició militar permanent en la qual, en èpoques de perill, es podia refugiar la població de la contrada amb els seus ramats. L’incendi i la destrucció van tenir lloc cap al 200 aC en algun dels enfrontaments de les tribus ibèriques contra el domini romà, bé en el marc de la Segona Guerra Púnica (218-201 aC), bé durant la revolta sufocada pel cònsol Marc Porci Cató el 195 aC. Sobre les restes de la muralla es va bastir a les darreries del segle X un mas que va estar habitat fins a la primera meitat del segle XV. La fortificació es va descobrir de manera casual l’any 1974, molt amagada per la vegetació, quant el jaciment estava sent espoliat per reutilitzar les pedres en la construcció de cases a la contrada En els 150 metres d’amplada que té aquest únic coll d’accés és on els ibers hi van encaixar la seva muralla. Però lluny de ser un simple mur de tanca, bastiren en aquest indret un sistema defensiu complex. Els inicis de la seva construcció es remunten al llarg del segle V aC. En les centúries següents van refortificar completament la muralla, i hi afegiren torres, el fossat i un enginyós sistema de cossos de guàrdia. La fortalesa s’abandonà de manera traumàtica cap a l’any 200 aC. No serà fins època medieval que tornarem a trobar una reocupació aprofitant les restes ibèriques. El jaciment fou localitzat de manera fortuïta l’any 1974. Des d’aleshores s’han anat esdevenint diferents campanyes d’excavacions arqueològiques i de restauració, que encara continuen avui en dia gràcies al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona. Aquestes tasques de recerca també han permès posar en valor el conjunt patrimonial.
cim

Turo del Montgros

Riu

Riera de l'Afrau

Cascada

Gorg de Roquerols

La riera de Martinet és un curs d'aigua, afluent per l'esquerra del Congost. Neix prop del Brull, dins el Massís del Montseny. Durant els seus primers kilòmetres és anomenat torrent de l'Estanyol. Després de recórrer tan sols 1 km, les seves aigües ja són emmagatzemades al Pantà de les Illes, que serveix per regar el golf d'Osona-Muntanyà. Després atravessa el golf, on soporta un altre pantà: el Pantà de l'Estanyol (que també serveix per regar el golf), i rep per l'esquerra el Sot de l'Omera i el Sot de les Merles. Passat el Sot de les Merles, la riera entra en una estreta vall, on forma bonics gorgs com el Gorg d'en Ziu o el Gorg de Roquerols. És durant aquest tram que la riera s'anomena riera de l'Afrau, perquè hi ha un antic molí que té el mateix nom i aprofitava les aigües de la riera. Actualment el molí s'ha reconvertit en una exposició de pintura. Durant aquest tram rep les aigües de: el Sot de la teuleria, el Torrent Negre i el Sot Fosc. Passat l'antic Molí de la Frau, la riera canvia de nom per última vegada i s'anomena de Martinet i abans de desembocar al Congost rep les aigües del Torrent dels Morts, el seu principal afluent.
Waypoint

Cingles de Montgrós

Waypoint

Baixador de Roquerols

font

Font de l´Afrau

Cova

Cova de l'Afrau I

Després d'una curta escalada de 3'90 metres accedim a una galeria de 4x2'40 metres i uns 5 metres de llargada, en aquest punt es divideix en dos conductes de seccions força més reduïdes. El conducte de direcció NE es força estret i acaba fent-se impenetrable; l'altre de direcció NO, després d'uns cinc metres queda tancat. Cavitat coneguda per gent de la contrada que l'hauria fet servir de refugi o amagatall en època relativament recent (s. XVII) i possiblement posterior. Explorada per un grup excursionista de Centelles el 1922 i posteriorment pel muntanyenc i escalador del CEC, Albert Casanellas, que el 1958 li ensenya al seu fill Francesc. La imatge de la cova resta en la memòria d'aquest i al cap de 50 anys decideix retrobar-la. La densitat del bosc fa difícil la recerca (la vegetació havia tapat la vista de l'entrada) però després de diferents intents, en Francesc Casanellas i la Maria Garcia (del grup Gafarrons de Sant Martí de Centelles i Aiguafreda) aconsegueixen localitzar-la a les primeries de l'any 2008 i poden entrar a la cova amb l'ajut d'una escala d'alumini. El gener del 2011 acompanyen a un grup de l'ERE ' CEC i SIE ' CEA que topografien la petita cavitat i s'inclou a Espeleoíndex als pocs dies de l'exploració, restant pendent de visitar l'altra cova veïna (Cova II de l'Afrau). Dos mesos més tard, al quart volum del Catàleg Espeleològic de Catalunya (Jordi de Valles) datat en 2010 però que surt el març del 2011, s'inclouen les fitxes d'ambdues cavitats, visitades per membres de l'EC Gràcia i GE Badalona un any abans i intercanviant la numeració respecte a la nostra. A finals de novembre del 2011, pel blog: cientificitat.wordpress podem saber que el 12 de setembre del 1919, un grup de gent entre els que hi anava l'artista Joaquim Renart exploren les dues coves (podrien ser la gent de Centelles que ens havien dit les havien explorat el 1922 '). Renart fa uns dibuixos i en un d'ells es pot apreciar sense cap mena de dubte que la que ell anomena 'segona cova', és la que nosaltres cataloguem com Cova II de l'Afrau, per tant aquesta ha de ser la número I.
Cova

Cova de l´Afrau II

Una boca de 3,27 metres d'ampla per 2,21 metres d'alt, dóna accés a una galeria que manté unes dimensions similars fins als 7 metres, en aquest tram, trobem a l'esquerra una paret de pedra seca formant un petit habitacle. Als 7 metres de recorregut, a la paret de la dreta i a 1 metre d'alçada, trobem un conducte de 0,51x0,53 metres de diàmetre que permet arrossegar-se durant 7 metres de longitud. Retornats de nou a la galeria principal, aquesta va girant en direcció S, mentre va minvat l'alçada fins a quedar reduïda a tant sols 0,44 metres, i continuar així durant 7,12 metres més, on la cavitat queda closa definitivament. En el terra de la galeria d'entrada s'observen alguns punts que han estat remoguts, i en la part final han trencat la colada estalagmítica per remoure la terra de sota.Cavitat coneguda per gent de la contrada que l'hauria fet servir de refugi o amagatall en època relativament recent (s. XVII) i possiblement posterior, a l'igual que la seva veïna la Cova I de l'Afrau. Pel blog: cientificitat.wordpress sabem d'una exploració portada a terme el dia 12 de setembre del 1919 per un grup de gent entre la que hi anava l'artista Joaquim Renart, el qual fa uns dibuixos i en un d'ells, on escriu: 'baixant de la segona cova' es pot apreciar per la secció de la boca que es tracta d'aquesta que cataloguem com Cova II de l'Afrau. Tenim notícies actuals d'alguns escaladors que baixen en rappel fins a la cova (hi han testimonis recents d'aquestes visites). El març del 2010, membres de l'EC Gràcia i GE Badalona visiten la cova i en fan una primera topografia. Finalment, membres de l'ERE – CEC i SIE – CEA, el dia 7 de juny del 2014 accedeixen a la cova des de baix, instal·lant parabolts per superar els 8 metres de paret i fan una nova topografia amb algunes diferències respecte a la primera.
Waypoint

Casa Museu de l'Afrau

Intersecció

PR- C 200

Cascada

Gorg de la Sort

El Gorg de la Sort (o també dit de l'Olla) està situat en el municipi d'Aiguafreda, comarca del Vallès Oriental, a l'igual que fresc, brinda fer-hi una parada abans de continuar, no perquè estiguem cansats, mes que res és per gaudir de la pau que s'hi respira, més amunt trobarem que surt un altre corriol cap a l'esquerra, aquest ja indica que tornem cap a la riera de Martinet on veurem un pont.
Pont

Pont de la Riera del Martinet

Informació

Información

Cascada

Gorg de la Resclosa

Waypoint

Aiguafreda

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.