-
-
975 m
592 m
0
1,9
3,8
7,55 km

Vista 132 vegades, descarregada 4 vegades

a prop de Centelles, Catalunya (España)

Caminants: Miquel Colomer, Joan Cortadellas, Toni Bach i Josep Rius

Una setmana més, l’amenaça de tempestes ens fa desistir d’anar al Pirineu. En canvi, sembla que a la banda sud de la comarca d’Osona hi ha poques possibilitats de pluja, i cap allà ens dirigim.

Aparquem el cotxe a la base del Puigsagordi, a tocar de la casa de colònies de Banyeres. Fa xafogor i només se senten les veus i les rialles d’un grup d’escolars que passen els últims dies del curs en aquest establiment. Agafem les motxilles i, davant la nostra sorpresa, en Joan en treu un boudrier per tal d’ascendir per la via ferrada. Seguim un mateix camí fins a la base de la via i, a partir d’aquí, ell salva les lleixes encinglerades per la ferrada, mentre nosaltres anem seguint un corriol força aeri que, amb l’ajuda de cordes i escalons de ferro, ens permet superar els passos més complicats i anar guanyant alçada.

Veiem en Joan, que puja amb agilitat i rapidesa. El fet d’anar sol té l’avantatge de no haver de pensar en res més que en la pròpia progressió, però té també l’inconvenient d’haver de resoldre sense ajuda qualsevol dificultat o problema que se’t pugui presentar.

L’ascensió és forta i constant, fa calor i suem i panteixem de valent. Mentre que a la Garrotxa els camps i els boscos estan amarats d’aigua –cada dia hi fa un ruixat-, aquí la terra és completament resseca i tot ja hi respira l’eixutesa de les primeries de l’estiu.
La lleixa de les Baumes Corcades, equipada amb un passamà de ferro, ens permet aproximar-nos a les envistes del pont nepalí, que s’equipà el 2003 i que és el més llarg d’Europa en aquesta modalitat. En Joan no és enlloc i no sabem si va per davant o per darrere. El cridem i no respon, però no hi ha cap problema: després d’una telefonada, sabem que prudentment ha decidit no travessar sol el pont penjat i que ha agafat el camí de sota, que facilita el pas d’una banda a l’altra amb tota seguretat. Ens trobem novament a tocar de la pista, i ell acaba l’últim tram de via al mateix temps que nosaltres fem l’espitregada final fins a dalt del puig, on ens rep una immensa estelada, que voleia esplendorosa per mor d’un agradable vent de ponent. Segurament que la comarca d’Osona és la que més s’ha implicat en tot el procés cap a la independència i en molts llocs n’hi ha testimonis.

Allà recuperem forces, tot contemplant un paisatge molt migrat. El Pirineu i la Garrotxa estan desdibuixats i només s’intueix a llevant el turó del Tagamanent. En acabat, decidim fer la baixada de manera platxeriosa per la pista emporlanada, en alguns punts amb unes esquerdes considerables, per tal de fer petar la xerrada. Parlem de la travessa que la propera setmana realitzarà en Josep per la zona del mont Olímp, a Grècia, i fem pronòstics sobre els resultats de les properes i repetides eleccions al Congrés de Diputats d’Espanya.

En aquestes alçades de la primavera, les granges de porcs de la plana ja es fan sentir i no hi estem acostumats. La pudor ens és força desagradable i ens preguntem una vegada més si surt a compte tanta contaminació olfactiva i de les aigües, a canvi d’uns guanys econòmics, encara que puguin ser prou substanciosos. Cada terra, però, s’ha de guanyar la vida com pot i té dret a decidir com fer-ho.

Acabem la sortida al Vertisol de les Preses, convidats a unes cerveses per en Toni, que avui celebra el seu sant. Que sigui per molts anys!

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.