-
-
2.918 m
2.078 m
0
2,3
4,6
9,29 km

Vista 96 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Queralbs, Catalunya (España)

Caminants: Toni Bach, Josep Rius i Miquel Colomer

Primers dies de juliol. Quan aparquem el cotxe a Fontalba, el temps és assolellat, amb una fresca agradable, perfecta per caminar.

Mentre ens estem cordant les botes, ens trobem amb en Joan Coll Comerma, de qui havia estat company d’estudis en l’edat de la innocència i amb qui feia força anys que no ens vèiem. També es coneixen amb en Josep, ja que havien treballat a la mateixa entitat bancària. Ara estem tots feliçment jubilats i podem córrer per les muntanyes encara que sigui dilluns.

Tot pujant, ens explica l’interessant procés de restauració de sant Aniol d’Aguja. Hi està fermament implicat com a membre de Centre Excursionista de Banyoles, entitat que, dins els Amics de sant Aniol, està portant a terme unes obres de recuperació prou complexes. Té molt de mèrit el que van començar a construir en un moment de crisi econòmica profunda i amb uns recursos migrats. I, si no hi ha cap contratemps greu, es preveu que en cincs anys es podrà gaudir d’un refugi guardat, amb unes quaranta-cinc places per pernoctar-hi.

La pujada fins al pic és dreta, amb més de nou-cents metres de desnivell; però xino-xano hi arribem, a la vegada que un nombrós grup d’escoltes. La vista als tres-cents seixanta graus és de les que es recorden. Sentim que, a ells, un cap els va nomenant els pics i les serres, tot i que en fan un cas relatiu: Montseny, Montserrat, Queralt, Ensija, Pedraforca, Cadí, Tossa Plana de Lles, Puigpedrós, Carlit, Canigó, Gra de Fajol, Torreneules, Balandrau, Cerverís,Taga, Puigsacalm, etc, etc, etc.

Tampoc ningú no para gaire atenció a una placa que recorda uns versos de Canigó del poeta Jacint Verdaguer, que fan referència a aquesta muntanya:

Lo vell Puigmal
d’espatlla rabassuda
és l’arx d’aqueixa
altiva fortalesa
que en set-cents anys
lo sarraï no ha presa.

No sé què hi veu d’estrany, el mossèn de Folgueroles, que “lo sarraí no l’hagi presa”. Aquests mai no van ser amics d’aquesta mena de “fortaleses” que no són res més que cims deserts, plens de rocs i, la major part de l’any, coberts de neu... Tot plegat, literatura i lluita de religions...

Fem una queixalada en un recer i és un continu anar i venir de gent. Vivim un moment en què la muntanya està de moda. Mai no hi havia vist tanta afluència i els camins es marquen i s’eixamplen de manera exagerada. Esperem que no es trenqui l’equilibri bàsic per a la flora i la fauna.

Decidim fer la tornada per un indret molt més solitari, el del coll de l’Embut i la cometa de Fontalba. I a fe que ho és! En tota l’estona solament veiem una persona que ens precedeix, i un grup d’isards que ens vigila atentament però sense cap preocupació.
A mitja baixada, gairebé sense ser-ne conscients, ens trobem immersos dins un mar d’aigua verda, amb unes ones d’un rosa esclatant. És el neret, que està en el moment òptim de la florida, i la bellesa del lloc és impactant. Acaba de completar l’espectacularitat del quadre el zumzeig dels insectes que busquen aliment i que fan companyia en el silenci i la solitud de la fondalada.

Tanmateix, la volta s’acaba i abans de les dotze ja estem circulant amb el cotxe per la llarga pista en direcció a Queralbs, tot recordant la família sencera de l’expresident, que potser hi estiueja.

Encara tindrem temps d’anar a dinar a Olot en una hora decent.

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.