Temps  2 hores 46 minuts

Coordenades 372

Data de pujada 1 / de març / 2015

Data de realització de març 2015

-
-
938 m
624 m
0
2,8
5,5
11,08 km

Vista 249 vegades, descarregada 11 vegades

a prop de Gallicant, Catalunya (España)

Excursió que des del Santuari de Puiggraciós accedeix al punt més elevat dels Cingles de Bertí, en un itinerari que reuneix la majoria dels punts més emblemàtics d'aquest sector del Bertí.

Índex IBP: 55.
De la petita i acollidora església romànica de Sant Pere de Bertí, pertanyent al bisbat de Vic, ja se'n té constància escrita a l'any 1031 a la documentació de Sant Miquel del Fai, que l’anomena Bertino. Sembla ser que el temple actual va ser edificat al segle XIII i que va refer-se de nou l’any 1437. És conegut que al 1325 hi havia tres advocacions en aquesta parròquia: a Sant Pere, a Sant Jaume i a Santa Maria, pel que podria ser que anteriorment hagués tingut tres absis. La planta, d’una sola nau, no arriba a ser rectangular, amb coberta de volt apuntada feta de pedres de cantell i absis carrat. Amb posterioritat van afegir-s’hi dues capelles laterals al costat sud i s’alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d’accés exterior. La porta d’accés és adovellada i es troba a migjorn, així com el petit cementiri, i es troben després d'uns graons empedrats en forma de ferradura. A l’any 1659 va ser reconstruïda amb volta massisa. El campanar transformat tal i com el veiem avui en dia, ampliant els dos arcs amb l’edificació, sobre la volta de l’església, de tres parets amb arcs, formant un nou i únic campanar comunidor on va haver-hi quatre campanes, destruïdes al 1936. L’accés al nou campanar és interior mitjançant una escala de cargol. La nova campana hi és des del juliol del 1998, de nom Clara. Completa el conjunt la rectoria, que actualment és una segona residència. La porta d’accés també és amb arcada adovellada. Recentment s’han afegit nous elements a la façana de la rectoria, com un rellotge de sol.
Can Rumbeia és una antiga masia, actualment enruanda, situada sota del Muro, en plens cingles de Bertí, a tocar del corriol senyalitzat com a GR-5, entre aquest i la timba, en un entorn força hostil per a la vida. Les seves dimensions originals sembla que eren d'uns 10 metres de llargada per uns 10 d'amplada, és a dir, una edificació de planta quadrada, dividida en quatre estances, amb uns murs que mesuren uns 60 centímetres de gruixudària. És molt probable que es 5 metres de la banda meridional, que fan que la llargada de l'edificació sigui d'uns 15 metres, fossin afegits en alguna ampliació de la masia; sent aquest murs lleugerament més prims, d'uns mig metre de gruix. A llevant de l'edifici principal de la masia es troben les restes del corral.
Un vèrtex geodèsic és un senyal que indica una posició exacta i que forma part d'una xarxa de triangles amb altres vèrtexs geodèsics. A Espanya solen estar formats per un cilindre de 120 centímetres d'altura i 30 de diàmetre sustentat en una base cúbica de formigó, tot això pintat de blanc. Normalment estan en llocs alts i aclarits per a poder veure altres punts, és per això que sol haver-hi unes bones panoràmiques des d'ells. Des del 1994 a Catalunya estan regulats per la Llei 11/1994 d’11 de juliol, sobre els senyals geodèsics. La xarxa espanyola de vèrtexs geodèsics es dividix en tres: de primer, de segon i de tercer ordre. La de primer ordre està formada per triangles de costats entre 30 i 70 quilòmetres. En la de segon ordre, recolzada en la de primer ordre, els costats dels triangles varien entre els 10 i els 25 quilòmetres. La xarxa de tercer ordre té costats de 5 a 10 quilòmetres. Tots els vèrtexs de les xarxes més grans són al seu torn vèrtexs de les més petites. En els Cingles de Bertí n'hi ha un, situat en el punt més alt dels mateixos, el Puigfred, a 947 metres d'altitud sobre el nivell del mar. Actualment, la vegetació no deixa gaudir de les bones panoràmiques que es poden divisar des d'aquest punt.
Tot i ser el mas més proper a l'església parroquial de Sant Pere de Bertí, can Magre no és una de les masies tradicionals de Bertí. Segons la inscripció que hi ha a la clau d'una de les portades del mas, aquesta seria de l'any 1681. Segons el llibre Sant Quirze Safaja, un poble de frontera, del dr. Antoni Pladevall i Font, comenta que durant els segles XVII i XVIII s'edificaren algunes noves cases de pagès i can Magre no surt citat en cap dels anteriors fogatges dels que en fa esment. Actualment, del mas en destaca la molineta, que duu la inscripció del nom del mas i l'altitud sobre el nivell del mar en la qual es troba.
El Santuari de Puiggraciós fou edificat entre els anys 1701 i 1711 en un lloc molt proper on, segons la tradició, es va trobar la imatge de la Mare de Déu. Històricament ha format part de la parròquia de Montmany, però des de després de la Guerra Civil, concretament l'any 1946 i després d'un breu període en què va estar assignat a la parròquia del Figaró, es troba vinculat a la parròquia de l'Ametlla, des d'on l'accés és més fàcil, tot i que, administrativament, sí que és de Figaró-Montmany. Ja es té constància de la veneració de la imatge a la parròquia de Sant Pau de Montmany a finals del segle XIV. Fins a la construcció de Santuari, la imatge va ser sempre venerada en els diversos llocs on va estar ubicada l'esmentada parròquia de Montmany. La tradició marca que la imatge va ser trobada per un pastor i un bou, com reflexen els Goigs. La imatge que es venera, que es troba al cambril, data de principis del segle XV i és d'estil gòtic. Representa a Maria, dreta, alletant l'Infant, que el porta al braç dret, mentre que amb la mà esquerra li aguanta els peus, tot amb traces molt suaus i elegants. És daurada i policromada, i mesura 69 centímetres d'alçada. La història del Santuari la comença el rector de la parròquia de Montmany, Mn. Vicenç Torrellebreta, demanant al bisbe de Barcelona en la seva visita pastoral de l'any 1698, la concessió d'un Altar Major per a l'advocació de la Mare de Déu de Puiggraciós. Aquesta concessió va ser concedida el 26 de juny de 1701 quan Rafael Xammar i Derrocada, fill de l'Ametlla i llavors rector de Sant Pere de Vilamajor i Degà oficial del deganat del Vallès, va signar-la. El temple té la planta de creu llatina amb una cúpula al creuer. La nau central fa 5'20 metres d'ample per 13'90 de llarg, mentre que els braços creuers tenen 3'65 metres d'ample per 2'30 metres de llarg i el presbiteri 4'25 metres de llarg. A la façana hi observem un portal allindat, una obertura circular i un campanar de cadireta. El 3 de setembre de 1711 va ser oberta al culte. El temple es completa amb un cor i un cambril, de planta quadrada, que va ser acabat l'any 1771, i amb una casa, que originàriament era la de l'ermità que estava autoritzat a residir-hi. Entre 1910 i 1936 va ser, també, la seu de la parròquia de Montmany. A l'any 1936, el temple va ser profanat i, entre d'altres, un retaule barroc, existent ja l'any 1737. La imatge, però, va poder ser salvada per l'acció coratjosa d'uns veïns i va ser amagada en diversos llocs. El temple va ser restaurat en el període comprès entre els anys 1951 i 1955 per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí, iniciada pel rector de l'Ametlla Mn. Jesús Ventura. La inauguració d'aquestes actuacions va ser l'any 1957. Des de l'any 1973 tenen cura del lloc una comunitat de monges benedictines. Completen el conjunt una torre de senyals, de planta quadrada i construïda amb pedra l'any 1845, i una petita capelleta situada gairebé a sota d'aquesta torre, on marca la tradició que va ser trobada la imatge mariana. Al cim del Puiggraciós, de 807 metres d'alçada, hi ha una torre de l'antic telègraf òptic en òptim estat de conservació, edificada el 1854 i actualment utilitzada pels guardes forestals, i unes restes ibèriques.
Les referències escrites sobre Bellavista Vella es remunten al fogatge de 1553, moment en que s'esmenta a Joan Bellavista sense poder determinar si es tracta de Bellavista Vella o Bellavista nova. La construcció del mateix segurament es va realitzar durant l'edat mitjana, tot i que no hi ha cap evidència arquitectònica que pugui confirmar aquesta hipòtesi. Les restes conservades pertanyen a l'època moderna avançada, segurament cap el segle XVIII fou quan el mas arribà a la seva època de màxima esplendor. És un petit mas de dimensions rectangulars orientat oest-est i que s'organitza a l'entorn d'un petit pati emmurallat. Són diverses les dependències annexes que es distribueixen al seu voltant, la majoria de les quals són reformes posteriors. Aquesta masia presenta una estructura, de planta baixa més pis amb dos accessos a la cara oest. Es tracta d'una estructura de dimensions força modestes on s'utilitza el sistema constructiu de carreus de dimensions mitjanes, regularment treballats i lligats amb argamassa que es disposen en filades regulars combinant amb l'ús de l'obra. Els angles cantoners i les obertures, tant de portes com finestres, es troben emmarcats per carreus de petites dimensions. El mas segueix l'estructura d'entrada i cuina a la part inferior i les dependències d'ús més privat al primer pis. Al voltant del petit barri es disposen els annexes ramaders i a l'exterior es documenta un forn d'ús domèstic i un pou de factura contemporània que imita l'antiga construcció en pedra.
La taula és un bon punt per als excursionistes dels Cingles per gaudir d'un bon esmorzar tot gaudint de la panoràmica que el lloc ofereix: la Trona, el Pla de la Calma, el Puiggraciós, els Sots Feréstecs i, en dies molt clars, el Pirineu. Hi ha una pedra amb la següent inscripció: Si estimeu el Bertí i estimeu la natura Si heu vingut fins aquí a gaudir de l'altura Tingueu cura en marxar de deixar aquest lloc net Quan torneu a passar us plaurà haver-ho fet.
Els graus són els camins que s'enfilen a la cinglera des de la vall, aprofitant les zones més planeres de la paret de la muntanya o fent llaçades en els trams més costeruts. Un d'aquests graus és el de Montmany, ja que comunicava la part alta de la cinglera amb el nucli rural que li dóna nom.
Abans coll de l'Ampolla, perquè hi havia una casa amb aquest nom, és on es creuen tots els camins: el de Puig-Graciós cap a l'Ametlla, el de Riells i el de Figaró.
El Clascar és una antiga domus o casa forta, molt propera a Bertí, esdevinguda masia. hom pensa que el nom deriva de Castellar o de Castlà. S’ha identificat com l'antic castell de Bertí, del que hi ha existència documental de l'any 987. Més endavant, al segle XIV s'esmenta un tal Guillem de Clascar sota el domini dels nobles Centelles. Al segle XVI ja se l'identifica com a domus i era propietat dels senyors de Bell-lloc. L'edifici actual, dels segles XV o XVI, deixa entreveure alguns detalls de l'antiga masia, com ara són les tres crugies paral.leles, la planta baixa, el pis i la coberta de dues vessants. A començaments del segle XX es va reformar en un castell fantasiós d'estil neogòtic amb elements arquitectònics variats, com les finestres germinades d'arc trebolat, el coronament amb forma de merlets i la torre de planta circular en el cantó de tramuntana. Aquests elements es combinen amb d'altres imitacions de caire gòtic i, fins i tot, d'origen àrab.
En l'actual terme de Sant Quirze Safaja i enrunada, en la seva època d'esplendor va ser una gran masia a la part superior dels Cingles de Bertí, a migjorn de can Rumbeia i a ponent de la Casanova, que es troba ja sota del cingle. Can Volant va tenir un mínim d'un parell de pisos, i tota ella estava construïda en pedra local i fang, excepte la part de ponent del segon pis, que està feta de tàpia. La façana principal mesura 12'5 metres d'amplada i l'edifici té una amplada de 8'5 metres, amb uns murs que oscil·len al voltant del mig metre de gruix. Les cantoneres són fetes amb grans pedres ben escairades i treballades. Orientada al sud, la façana principal té dues finestres a la planta baixa i segurament tres a la superior (una conservada perfectament, una altra que s’intueix i la tercera que se suposa que hi havia de ser). La finestra de la planta baixa mesura 70 per 80 centímetres. En aquesta façana hi ha una gran porta de 2'10 metres d'alçada per 1'60 d'amplada, amb una llinda plana on s'intueix una data que pertany al segle XIX. A la banda est i sud-est hi ha un seguit de corts independents i un pou negre. La casa presenta un gran contrafort en aquest costat. A l'interior, a la banda sud-est, hi havia la cuina, amb un forn blanc força ben conservat i les restes d'una gran xemeneia. També hi ha una arcada de mig punt rebaixat.
L'arxiu parroquial de Bertí és molt migrat i tardà; això fa que se'n desconeguin força coses de la seva història i de la dels masos que en formaven la feligresia. Barnils (o Bernils) és un dels masos històrics de Bertí que, com molts d'altres, ha estat deshabitat i actualment presenta un estat de ruïna total o pràcticament total. Se'n sap de la seva existència allà per l'any 1279, quan en una disputa de la parròquia amb els seus feligresos per un tribut dit "dels menjars o dels correus", un dels testimonis signants per part dels parroquians era Bernat de Bernils. Al 1497 es va fer un fogatge que dóna la primera llista completa de masos de Bertí; Barnils era un d'aquests masos, juntament amb 8 més. Bertí va començar una fort davallada de poblament a l'inici del segle XX: els 130 habitants de finals del XIX es convertiren en només 30 a principis de la dècada de 1960 i a finals de la mateixa eren només 12. Actualment, només algun resident neorural fa estades aquí, i només de manera temporal. Queda clar que els temps pretèrits foren millor aquí.
És la primera casa que hom es troba a l'accedir als Cingles de Bertí pel Grau Mercader, o, com és en aquest cas, la darrera casa que es trobem abans de baixar pel Grau Mercader cap al coll de can Tripeta i el Santuari de Puiggraciós. És habitada.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.