-
-
1.470 m
1.120 m
0
2,2
4,4
8,8 km

Vista 24 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Joanetes, Catalunya (España)

Caminants: Toni Bach, Miquel Colomer I Josep Rius

Qui es pensi que les muntanyes són sempre iguals, s’equivoca de mig a mig: s’obren pistes, es talen arbres, els camins s’embardissen o s’estassen, es produeixen esllavissades... Avui ho hem pogut comprovar.

Quan aparquem el cotxe a la Collada de Bracons, només hi ha el vehicle d’una parella jove de l’Escala, amb la qual ens creuem de camí cap al cim. Quina diferència amb els dies festius, quan tens feina per trobar un forat on deixar el cotxe.

En tres quarts d’hora estem bevent aigua fresca a la Font Tornadissa. Just als prats de sobre de la font, a tocar dels Rasos de Manter, s’hi ha obert una pista per tal de poder baixar la fusta dels faigs talats. Hi ha tot de focs que encara fumegen de la brancada que s’hi ha cremat.

Som només tres i ja hi ha disparitat de criteris. Hi ha qui diu que és un petit desastre ecològic, que no hi ha dret que es talin arbres...; i hi ha qui defensa que els boscos s’han d’aclarir, de manera assenyada i amb control per part dels que hi entenen. També és lògic i necessari que se’n tregui la fusta i, per tant, que s’obrin pistes. Tampoc no és cap disbarat que s’artigui per ampliar els prats de pastura. Res de nou al món, però no ens posem pas d’acord. No serà pas l’última vegada que en parlarem.

Mitja hora més de camí i ja som al Puig dels Llops. La vista és esplèndida. Sembla que ens haguem posat en un macropessebre: un ramat de vaques que pastura a poca distància, l’ermita de Santa Magdalena voltada de prats, el riu Fluvià que travessa la vall, esquitxada de poblets i masies, el Pirineu empolsinat de neu... A més, fa una tarda magnífica, temperada, amb un cel net i radiant.

Estem als dies més curts de l’any i no ens podem pas torbar. En poca estona decidim desfer el camí pel caire que passa pel Puig Tussell . Mentre voltem el Puigsacalm saludem una dona, que puja tota sola i amb una actitud que ens sembla un xic esquerpa. Adeu, adeu...

Quan som a tocar del Tussell, el sol ja llisca àvidament cap al crepuscle i l’última torrentada de llum entra per la dent de Queralt. Ja caldrà que ens afanyem, si no volem fer servir les llanternes.

A partir d’aquí el camí és costerut. Molt. A més, l’erosió de la pluja i el pas de la gent han deixat les pedres completament nues de terra i llises com un vidre. Sort que hom ha equipat amb cadenes els punts més complicats. I pensar que havíem pujat i baixat aquest camí moltes vegades –fins i tot amb un grup de trenta alumnes- sense cap problema... Tinc dubtes seriosos de si hi ha hagut molta erosió o si són els anys els que no perdonen. Ja som homes jubilats. Cagumlou, no ho sé pas!

Arribem al cotxe gairebé a les enfosques . És impressionat com ha canviat la temperatura en poca estona. Fa una airet que talla com un ganivet i hem de buscar un recer per poder berenar sense petar de dents. En deu minuts arriba la senyora que hem trobat prop del cim, esbufegant com una manxa i amb màniga curta. Sense gairebé ni saludar-nos, puja al cotxe i tira cap avall com un coet. És el més assenyat.

Nosaltres encara farem petar la xerrada una estoneta mentre bevem una copa de cava amb un tall de torró. S’ha de notar que demà és Santa Llúcia de Puigmal, tretze dies per Nadal.

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.